El Fòrum Social per la Universitat Pública

Radiografia de la situació actual del moviment estudiantil

Durant els dies 26, 27, 28 i 29 de març va tenir lloc a la facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona la celebració del primer Fòrum Social per la Universitat Pública, que organitzava la Plataforma Mobilitzadora en Defensa de la Universitat Pública (PMDUP). La seva organització, així com la convocatòria, partien d’una situació de precipitació i urgència, en posar-se sobre la taula la realització a Barcelona de la Conferència de Primavera dels Rectors i Rectores de tot Europa, organitzats en l’European University Association.

Aquesta precipitació, fruit encara d’una evident incapacitat per a la previsió, és un problema simptomàtic -i, malauradament, no exclusiu- de la situació actual del moviment estudiantil.

La cita dels rectors arribava en plena espiral provocada, d’una banda, per l’insòlit resorgiment del debat sobre universitats -bé que esbiaixat- a totes les portades de diaris i en boca de tota persona d’una mínima transcendència pública (institucions, periodistes, referents culturals), amb una forta presència de l’ofensiva del discurs conservador sobre les funcions que ha d’acomplir el sistema universitari; i per la frenètica recerca constant de l’argument mobilitzador, de l’altra, que ha protagonitzat la PMDUP en els darrers temps.

Un espai de debat

El Fòrum Social per la Universitat Pública (FSUP) pretenia ser una estranya i improvisada síntesi entre ambdós factors. La intenció era que fos capaç de recollir l’existència d’un debat entorn a la universitat, i donar un espai a intervencions que posessin de manifest una interpretació d’aquesta, fonamentada en la necessitat que sigui un servei públic i universal; alhora que havia de servir per aglutinar de forma primigènia un capital intel•lectual a partir del qual començar a treballar en la direcció de no circumscriure la problemàtica universitària exclusivament ni única en l’àmbit acadèmic o administratiu.

En aquest sentit es va convidar professors i professores (Arcadi Oliveres, Ramon Franquesa, Josep Ferrer, Mariona Ferrer i Raimundo Viejo, entre d’altres) i representants d’entitats provinents de la xarxa associativa (Lliga per la Laïcitat, USTEC, Secretaria de la Dona de CCOO, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, etc.), a més d’estudiants d’altres punts de l’Estat i d’arreu d’Europa, perquè expliquessin les seves experiències en el context de reforma generalitzada en què ens trobem. D’aquest ampli ventall de convidats i convidades, i de l’estela encara present del Fòrum Social Català, va sorgir la proposta d’identificar-nos també com a Fòrum Social.

Resultats qualitatius

Tenint en compte que es va organitzar en la setmana i mitja prèvia i que no va comptar amb uns canals tan participatius en el si del moviment estudiantil com s’hagués volgut, hauria estat ingenu esperar que el Fòrum Social tingués una gran afluència. Els resultats, doncs, no van ser tant quantitatius com qualitatius en determinats aspectes. Podria ser una primera expressió, encara tosca i inexperta, d’aquella voluntat d’esbossar els límits del debat sobre el model d’universitat més enllà del reduït cercle que avui en pot

Albert Claret
Responsable del Moviment Estudiantil de CJC i d’Organització Interna de l’AEP

PASSANT COMPTES: POLÍTICA UNIVERSITÀRIA departament d’innovació, universitats i empresa de la generalitat de Catalunya

Acords valorables

En l’àmbit d’universitats, s’ha aplicat per primera vegada el Pla de Millora del Finançament de les Universitats Públiques de Catalunya, que respon a un acord conjunt del govern i les universitats públiques. Aquest acord compromet una inversió que va dels 755,3 milions d’euros l’any 2007 fins als 1.031,6 milions d’euros l’any 2010, i inclou una partida rellevant de finançament lligat a l’assoliment d’objectius que facilitarà l’aplicació de les polítiques. També s’ha aprovat el Pla d’Infraestructures Universitàries 2007-2013, que comporta una inversió de 635 milions d’euros per a la construcció, adaptació i equipament dels espais docents.

Ens convé a tots que es coneguin l’abast i els termes d’aquests acords. No valorar l’esforç d’inversió del govern de Catalunya en les universitats públiques catalanes que hi ha al darrere d’aquests plans seria un error important. També ho
seria instal•lar-se en una satisfacció resignada, perquè sabem del cert que una major inversió en coneixement és el que ens portarà al ple desenvolupament d’un benestar sostenible que arreli en els valors que compartim. En aquest sentit, es manté el compromís d’arribar a una inversió en recerca, desenvolupament i innovació que se situï a l’entorn del 2% del PIB. El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació que impulsa el govern haurà de posar les bases per a una política que garanteixi que els recursos econòmics i el capital humà que es posen al servei d’aquests objectius tinguin un encaix que potenciï les sinèrgies i redueixi el desgast que es deriva d’estructures inadequades o redundants. En aquest marc, ens interessa actuar per incrementar els recursos que podem obtenir de l’Estat i augmentar la nostra participació en la captació de fons europeus de recerca.

El desplegament de les competències és una tasca que s’exerceix en el dia a dia i que reclama una atenció específica a mesura que es va duent a terme a nivell estatal el desplegament de la nova llei orgànica d’Universitats. El procés que ens ha de portar a la modificació de la llei d’Universitats de Catalunya tot just ha començat.

Una vegada aprovats els criteris per a la programació universitària en el marc del Consell Interuniversitari de Catalunya, iniciarem el procés d’elaboració del mapa de titulacions que reforçarà el sistema català i la capacitat de formar els protagonistes futurs de la societat del coneixement. L’acreditació del domini d’una tercera llengua i la possibilitat d’optar a pràctiques externes en totes les titulacions han de contribuir a l’ocupabilitat dels titulats i a millorar les expectatives d’emancipació dels joves. Altres mesures hauran d’acompanyar aquestes actuacions. Si avancem en aquesta línia al ritme que ens hem imposat, tindrem cada vegada més arguments per convèncer els que anuncien de forma repetida un suposat risc de privatització de la universitat pública que la situació està ben encaminada i no té retorn.

Blanca Palmada
Comissionada per a Universitats i Recerca

PASSANT COMPTES: POLÍTICA UNIVERSITÀRIA Associació d'estudiants i estudiantes progressistes

Tots i totes per la pública

Sota l’excusa de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), Europa està impulsant un nou model universitari que redefineix la universitat com una mercaderia més que no pas com un dret social, enganyant la societat amb fal•làcies com ara l’homologació dels títols, la mobilitat de l’estudiantat o la reforma pedagògica. Això es tradueix en l’entrada de les empreses a les universitats, en la degradació dels continguts acadèmics i de l’esperit criticocientífic en favor de les aptituds pràctiques –destinades a ensinistrar mà d’obra precària–, en la competència entre centres i en la precarització laboral tant dels treballadors de l’ensenyament superior com dels titulats. Ara bé, la Unió Europea no té competències en educació i, per tant, l’aplicació de l’EEES és responsabilitat dels Estats. En el nostre cas, aquest camí, començat amb la LOU ara fa sis anys, ja està traçat gràcies al reial decret sobre l’Ordenació dels Ensenyaments Universitaris, que elimina les actuals llicenciatures i instaura la divisió Grau-Màster, que ha caigut del cel (o del ministeri) sense debat amb les parts implicades, sense cap voluntat de diàleg.

En l’àmbit català, el departament d’Innovació, Universitats i Empresa segueix amb el modus operandi corporativista, silenciós i obscur del ministeri, treballant de portes endins, dient que qui no defensa l’EEES és perquè no el comprèn. En un esforç per demostrar el seu europeisme acrític, el departament pressiona les universitats perquè compleixin els objectius de l’EEES a corre-cuita, condicionant-ne el finançament. Això estableix un cercle viciós en el qual qui parteix d’una base, millor aconseguirà els objectius i, per tant, rebrà encara més diners, i qui es trobi en una situació inicial més precària, s’hi quedarà: tindrem universitats de primera i de segona. A més, el Pla d’Inversió Universitària no soluciona el greu esvoranc financer de les universitats públiques catalanes –obligant els rectorats a caure als braços de l’empresa– i, d’altra banda, cal entendre que no n’hi ha prou amb injectar diners, sinó que cal una política universitària valenta que retorni el prestigi a l’ensenyament superior i que potenciï una universitat que lideri la transformació cap a una societat més igualitària i justa.

Al si de les universitats tampoc existeix una reflexió sobre el que suposa aquest model, però, en canvi, proliferen les normatives d’avaluació, els nous plans d’estudi i altres reformes acadèmiques mal fetes, sense consens i que estan abocant els estudiants a una situació insostenible: augmenten les taxes i el volum de feina exigit, però no augmenten ni les beques ni la qualitat docent. Alguna cosa no rutlla a les universitats públiques catalanes. Ens estan enganyant i no se senten prou veus crítiques. Tot allò que no ens agradava de la LOU és ara una realitat, i ens han imposat la universitat neoliberal de l’EEES. Cal diàleg, transparència i respecte per la comunitat universitària: si no ens agrada l’EEES, és perquè l’entenem perfectament. Ara més que mai, tots i totes per la pública!

Nora Sánchez
Coordinadora nacional de l’AEP

Una política universitària insuficientment definida i compromesa

El Govern d'Entesa va generar dubtes de bon començament pel que fa a la política universitària i de recerca. En primer lloc, per la decisió de subsumir l’anterior departament específic d’Universitat, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) en un macrodepartament que inclou també Indústria, Comerç i Turisme. No només significava una evident pèrdua de pes polític, sinó també un biaix cap als aspectes més productivistes o mercantilistes, front als de caire social, educacional i de creació crítica de coneixement. En segon lloc, per les dificultats per constituir l’equip gestor i per la lentitud a activar-lo. Si hi afegim les actuacions poc convincents en temes com l’Espai Europeu d’Educació Superior, la programació universitària i el finançament de les universitats, no és d’estranyar la imatge de menysteniment, desorientació i paràlisi que se’n va crear i que encara perdura.

Els mateixos rectors han estat els primers a denunciar aquesta situació, tot i que a vegades amb una contundència difícilment comprensible. Val a dir que alguns mitjans de comunicació hi han contribuït notablement, en apreciar que aquest podia ser un dels primers i principals punts febles del Govern d’Entesa.

L’aprovació consensuada del Pla d’Inversions Universitàries 2007-2013 i la posada en marxa de la comissió elaboradora del Pacte Nacional per a la Recerca indiquen un cert redreçament de la situació. Però són moltes les assignatures pendents, a més de les ja esmentades, com ara el traspàs de les beques, la reforma de la llei d’Universitats de Catalunya, la llei de la Ciència, el Pla d’Infraestructures de Recerca o la definició d’una carrera professional per al professorat universitari i per al personal investigador.

Així mateix, i com a punt de partida per a les iniciatives referides, trobem a faltar una aposta clara i decidida perquè, tant la universitat com el sistema de recerca, responguin a un model de compromís social, adreçat a fer del coneixement una eina de desenvolupament igualitari i sostenible. Cal denunciar i enfrontar-se a les tendències mercantilitzadores i privatitzadores impulsades per l’objectiu neoliberal de fer de l’educació i la recerca una mercaderia al servei exclusiu de les necessitats del mercat laboral i empresarial.

Només cal un cop d’ull als mitjans de comunicació per constatar una allau de preses de posició en favor de l’augment exponencial de les taxes, de l’eliminació dels mètodes democràtics d’elecció de governants, de l’abolició dels sistemes col•legiats de presa de decisions, de la gerencialització tecnocràtica de la gestió, de desviar la recerca cap a centres mixtos dominats per agents privats, de supeditar els objectius acadèmics als criteris establerts per agències de qualitat externes, etc. El llibre blanc del qual tant es parla i tan poc es coneix pot ser la consagració d’aquesta ofensiva neoliberal. Combatre-la és el primer objectiu d’EUiA i la nostra primera exigència al Govern d’Entesa.

Josep Ferrer
Membre de l’Assemblea d’Universitat d’EUiA i exrector de la Universitat Politècnica de Catalunya

Notícies des del món de la recerca: les ‘jornades doctorials’

Tres-centes persones reben cada any una beca de la Generalitat de Catalunya perquè puguin dur a terme tesis doctorals en totes les disciplines. Són els doctorands. Repassem algunes de les seves obligacions

La Generalitat de Catalunya, per mitjà de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), beca cada any unes 300 noves persones perquè es dediquin a l’elaboració de tesis doctorals en totes les disciplines. Els doctorands, adscrits a les universitats i centres de recerca de Catalunya, gaudeixen de condicions semblants a les d’altres becaris predoctorals: un any de beca més tres contractes de dotze mesos, dedicació a temps complet i remuneracions entorn als 1.000 euros mensuals.

Hi ha, però, un petit detall que només afecta els becaris de la Generalitat: l’obligació d’assistir a les anomenades Jornades Doctorials per accedir al tercer any de contracte.

Assistència obligatòria

Què son aquestes jornades de nom inventat? Quantitativament, quatre dies de tancada a 40 quilòmetres de Barcelona, en un punt inaccessible amb transport públic, amb allotjament a pensió completa i activitats durant catorze hores diàries, que suposen a l’administració una despesa de 1.100 euros per assistent. Ofi-cialment, un intent benintencionat per part de l’AGAUR d’acostar els becaris al món de l’empresa, tenint en compte la seva suposada desconnexió de la vida real durant els anys que es passen tancats als departaments.

Pel mètode infantilitzant de l’assistència forçosa, es pretén ampliar la mirada dels doctorands sobre el seu futur, assumint que a la universitat no hi ha lloc per a tothom i que, inevitablement, molta gent s’haurà de guanyar la vida en el sector privat. L’únic petit inconvenient és que sobre els propis doctors recaurà també la responsabilitat de fer veure al nostre empresariat la necessitat absoluta d’incorporar investigadors a les empreses. Cal, per tant, inventar-se el propi lloc de treball.

A partir d’aquest plantejament, s’ignoren totes les altres opcions que els futurs doctors puguin estar considerant: sortir a l’estranger postposant altres projectes personals, armar-se de paciència i posar-se a la cua de les places públiques malgrat tot, o, simplement, tornar a buscar-se la vida com molts ja ho feien abans de ser becaris. Durant les jornades s’escenifica una complicitat total, una identificació d’objectius entre l’Estat -en aquest cas, la Generalitat- i els interessos privats. Es dóna per fet que, un cop formats com a investigadors, és obligació dels doctors tornar el deute contret amb el país, com si la feina de quatre anys, la tesi doctoral, no fos una aportació substantiva al saber i, per tant, al progrés col•lectiu. De fet, s’arriba a afirmar que la substància de la tesi és indiferent a partir de l’obtenció del títol, que simplement donarà fe de la capacitat del titulat per sostenir en el temps un esforç d’autodisciplina.

CONTRADICCIONS

Per l’escola de negocis on se celebra l’esdeveniment desfilen representants d’empreses que en el seu moment van cursar un doctorat. La seva missió es convèncer els assistents que no hi ha res com muntar una empresa pròpia o deixar-se estimar per una multinacional per fugir de la mediocritat funcionarial que caracteritza la recerca als centres públics. Els emprenedors es presenten com a professionals modèlics que tenen l’exclusiva de la innovació i la creativitat. Entre xerrada i xerrada, a més, els doctorands han de participar en activitats d’entrenament empresarial proposades i imposades per un psicòleg de les organitzacions.

No és estrany que, en aquest context, la reivindicació del treball intel•lectual no traduïble en termes de rendibilitat resulti extravagant, encara que constitueixi la quotidianitat de molts investigadors. El missatge de les Jornades conté una confusió fonamental entre recerca i innovació, entre ciència i tecnologia, entre coneixement i utilitarisme. Tot es valora des del punt de vista de l’aplicació comercial. I això és molt greu.

Irene Sabaté

LA SALUT, EN MANS DE MULTINACIONALS

Com tantes altres coses avui dia, la salut és tractada com una mercaderia més i, per tant, és sotmesa a les lleis del mercat. El benefici econòmic és l’objectiu de les em-preses farmacèutiques i la millora de la salut dels seus clients (no pas pacients) passa a un segon pla.

Ho deia el Premi Nobel Richard Roberts aquest estiu en una entrevista a la contraportada de La Vanguardia, titulada El fàrmac que cura del tot no és rendible. “Les farmacèutiques estan interessades en línies d’investigació no pas per curar, sinó només per convertir en cròniques dolències amb medicaments molt més rendibles que els que curen del tot i d’una vegada per sempre”. I més avall: “S’han deixat d’investigar antibiòtics perquè són massa efectius i guarien del tot. Com que no s’han desenvolupat nous antibiòtics, els microorganismes infecciosos han esdevingut resistents”.

Efectivament, en un article publicat l’any passat a la prestigiosa revista Nature Biotechnology, es certificava com els últims anys la recerca de nous antibiòtics ha dei-xat d’interessar a les empreses farmacèutiques.

Un altre exemple clarificador ens el brinda l’ONG Tenemos Sida. Malgrat la fortuna que es gasta la indústria a trobar fàrmacs que aturin la sida, només el 2% dels recursos es dediquen a la recerca d’una vacuna preventiva que evitaria el contagi als països del Tercer Món. I això sense parlar de la reticència de les transnacionals farmacèutiques a cedir les patents dels seus fàrmacs.

Des de Farmaindustria, que és l’Associació Nacional Empresarial de la Indústria Farmacèutica, s’argumenta que la inversió en Recerca + Desenvolupament (R+D) de les companyies farmacèutiques és més elevada que la de cap altre sector industrial i que per desenvolupar un fàrmac cal una gran inversió que costa de recuperar. Deu ser cert, però també ho són les dades de la SEC, la versió nord-americana de la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV). Segons les dades d’aquesta entitat, les grans companyies farmacèutiques destinen un 11% dels seus ingressos a R+D, però també un 27% a màrqueting i publicitat, és a dir, més del doble.

Respecte a les estratègies de màrqueting de la indústria farmacèutica, val la pena comentar l’article d’un grup de científics de la Universitat de San Francisco publicat l’any 2004 a la revista Annals of Internal Medicine, una de les més importants en el seu camp. A partir dels documents interns de la companyia Parke-Davies (actualment pertany a Pfizer), que van ser desclassificats a causa d’un judici, es van estudiar les tàctiques de mercadotècnia per promocionar el seu fàrmac Gabapentina per a usos no aprovats per la FDA (Food and Drug Administration).

Analitzant aquests documents interns, els investigadors van descriure com l’empresa farmacèutica tenia a sou especialistes perquè promocionessin en conferències i congressos els seus productes per a usos no aprovats. També es va descobrir a partir d’aquests documents com alguns dels estudis sobre aquest fàrmac van ser silenciats o bé escrits a sou, sense declarar-los en la publicació.

Malgrat l’espectacularitat de les irregularitats d’aquesta empresa, aquestes només es coneixen per la tenacitat d’un dels seus treballadors (suposo que, avui, extreba-llador). Òbviament, no podem saber com d’esteses estan aquestes pràctiques entre les empreses farmacèutiques, però el fet que cap metge les denunciés fa pensar que segurament aquest col•lectiu les considera habituals.

Tal com ens diu Antonio Muro a la revista dsalud, si les empreses farmacèutiques es gasten més de 19.000 milions de dòlars anuals en publicitat i promoció, deu ser que algun benefici en treuen. Només a la ciutat de Madrid hi ha 3.000 comercials recorrent diàriament els centres assistencials. Al conjunt de l’Estat en són 18.000.

No descobrirem ara que les grans empreses no treballen pensant en la humanitat. Però valgui aquest exemple quan des de la nostra militància ens trobem en algun debat defensant el que és públic enfront del que és privat. La salut gestionada per multinacionals és un exemple molt il•lustratiu de la deshumanització creixent de la nostra societat en aquesta dictadura de mercat en què vivim.

Arnau Ulsamer Riera
Biòleg i investigador en el departament de ciències fisiològiques II del campus de Bellvitge de la Universitat de Barcelona