El tabú de l'augment salarial

Ara que la crisi financera s’aguditza surten a la palestra els habituals receptaris. Totes les receptes dels economistes de camarilla, però, tenen un ingredient en comú: la contenció salarial. El problema d’aquesta recepta per a temps de crisi, és que ningú se’n recorda en temps pròspers de repartir la bonança en forma d’augments salarials.

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística entre els anys 2000 i 2006, el salari mitjà dels espanyols va passar dels 1.326,4 euros mensuals als 1.613,5 euros. Però si computem l’efecte de la inflació, la impressió de guanyar més queda reduïda a una mera quimera: en termes reals, la renda mitjana va augmentar només uns mísers noranta cèntims. Tot això en anys de creixement del PIB per sobre del 3%.

Com s’ha pogut mantenir una demanda que sostingui aquests augments de PIB sense augments salarials? L’explicació cal cercar-la en aquests darrers anys de demanda inflada “a crèdit”. La demanda s’ha mantingut artificialment a base de donar targetes i préstecs a mansalva. Aquesta demanda a crèdit només ha aconseguit posposar la data del xoc de realitat i ara en paguem les conseqüència amb unes xifres d’impagats astronòmiques.

No hagués estat millor créixer de manera sostenible, amb una demanda real estimulada per un augment del poder adquisitiu fruit d’un millor repartiment de la riquesa? Una de les grans fal•làcies del capitalisme és creure que és possible viure a crèdit.

Podria cercar-se l’origen d’aquesta mentalitat en les arrels protestants d’aquest sistema econòmic, sobretot en relació a la idea de predestinació, en la perillosa noció de creure’s tocat per la vareta màgica de la salvació eterna. Aquest perillós optimisme sempitern, tret fatídic del nostre president de govern, ha portat als desastres més grans. Qui contrau el deute i qui el paga temps després rarament són la mateixa persona, encara que siguin una única entitat corporal. Quan s’invoca el tòpic de l’ascensor social, poca gent té present que l’ascensor té recorregut en ambdós sentits. De la mateixa manera que quan els titulars dels diaris afirmen que “la borsa rebota” mai no contemplen que els qui reboten no són els mateixos que s’han estimbat.

Quan Solbes diu que “si la recesión sirve para limpiar la economía y remontar la situación, no tiene la mayor importancia” està despreciant molts treballadors que ho estan passant malament. Aquesta frase exposa un pensament encara més perillós que la predestinació protestant. Exposa una mescla de darwinisme social i frívol maria-antonietisme. Quan el pastís torni a créixer, caldrà que recordem a aquests apòstols de la contenció salarial, la frase d’en Trica de Llançà, germà de Ferrer Guàrdia evocat al Quadern Gris: “S’han de fer parts iguals, parts iguals…”

7 d'octubre: per un treball digne per a tothom

JORDI RIBÓ I FLOS

Crisi, salaris, directives de la Unió Europea...són els tres problemes més rellevants que en aquests moments pengen damunt del cap dels treballadors i treballadores europeus. Si anem més enllà, a l’escala del nostre planeta, podem concordar que l’aspiració mes urgent que té molta gent es poder gaudir d’un treball digne, considerat com digne aquell treball pel qual es rep un salari suficient, que no posa en risc la salut i que gaudeix de prestacions socials...que lluny estem encara de la civilització!


La crisi actual poc té a veure amb les anteriors, no perquè no estigui provocada per les elits empresarials, sinó perquè la classe que surt reforçada i que hi guanya és l’oligarquia financera, amb els moviments especulatius que comencem a conèixer, i front els quals, governs com el de G.W. Bush surten sorprenentment amb nacionalitzacions. Potser ens han canviat les preguntes, però algunes respostes segueixen essent: organització, resistència, alternativa i mobilització, respostes, o millor dit, tasques claus per fer front a aquesta nova configuració dels poders econòmics i polítics.

Els salaris no a rriben a fi de més, però això no es d’ara: ja l’aplicació de la moneda única, l’euro, va dur una puja de preus no menyspreable, els famosos “arrodoniments”...tot es va arrodonir menys els sous, que més aviat es van retallar, almenys en el poder de compra. Avui, els preus de l’habitatge estan pels núvols, l’alimentació fresca comença a ser un article de luxe per aquí...als països empobrits la fam no només no ha desaparegut, segueix matant milers de persones, s’especula i es privatitzen béns i recursos naturals com l’aigua, l’energia, els propis aliments...és més rendible donar combustible a un cotxe que de menjar a la gent...això es el capitalisme avui, com sempre explotació, espoliació, misèria...

Ah! Però els buròcrates europeus ens volen fer treballar 65 hores setmanals, volen anular els drets cívics i socials, tenen per objectiu carregar-se la negociació col•lectiva, els sindicats, perquè saben que la classe obrera es dèbil, esta fracturada i no esta constituïda com a tal, i per tant no té una alternativa econòmica en condicions de ser defensada...

Què cal fer? Doncs organitzar-se, construir organització, sortir al carrer amb les idees del que volem avui clares: contra els efectes perversos d’aquesta crisi, en defensa de les nostres condicions laborals, del nostre poder de compra, per la millora dels salaris, contra les lleis nefastes que ens volen imposar com la prolongació de la jornada laboral, contra la directiva de la vergonya, per la unitat dels treballadors i per un nou internacionalisme que uneixi e ls treballadors i treballadores del món...

Per això cal mobilitzar-se el dia 7 d’Octubre, en defensa d’un treball digne per a tothom!

La “flexicurity” que ve d'Europa

Àngels Martínez i Castells

Els vents que impulsen l’americanització de l’economia ja fa temps que volen fer sortir del mapa les polítiques genuïnament europees de plena ocupació, imposant en el seu lloc la flexibilitat laboral que els empresaris demanen i els Estats Units practiquen. Però la Comissió Europea no ho reconeixerà mai. Per això s’han tret del barret el model laboral de Dinamarca i el van ensenyant com la gran fita a assolir. Una fita impossible per la diversitat d’històries, nivells de renda, institucions i grau de sindicalització de cada país, entre altres raons. I la Comissió ho sap. Per tant, què s’amaga sota el frau de voler difondre la “flexicurity” danesa a tota la Unió Europea?

Les dues cares de la Unió Europea

La Comissió Europea volia semblar preocupada pel creixement en els darrers anys dels contractes de treball “atípics”, amb poca protecció i molta precarietat, i la segmentació cada vegada més forta del mercat laboral. Aquesta va ser l’excusa per redactar les línees bàsiques de les reformes estructurals dels mercats de treball que podem trobar en el “Llibre Verd sobre modernització de la legislació laboral” (COM 2006/0708) de novembre del 2006 i en la publicació posterior sobre Flexicurity (COM 2007/0359).

Si la preocupació fos real era fàcil orientar en positiu i ajudar a consolidar les condicions laborals més favorables. Però tal com denuncien els Economistes Europeus per una Política Econòmica Alternativa en el seu Informe “ Plena ocupació amb treball digne, Serveis Públics potents i Cooperació Internacional” (EuroMemorandum 2007) la Comissió es va inventar l’argument de que són els contractes fixos a temps complert l’obstacle principal perquè desaparegui la segmentació del mercat de treball. Les solucions proposades es resumeixen a reduir el nivell de protecció laboral a uns “drets mínims” tant per l’ocupació convencional com per l’atípica acudint al nou model danès. I així proposen que la “flexicurity” es converteixi en l’eix fonamental de la “Estratègia Europea d’Ocupació i de les Orientacions integrades per a l’ocupació i el creixement” per al període 2008-2010. Amb la creació d’ un indicador per a tota la UE sobre la “rigidesa de la legislació de protecció de l’ocupació”, la Comissió estimula als països massa proteccionistes a fer les reformes adients, tenint en compte a més les taxes d’activitat i d’atur de cada país.

En paraules de la Comissió: “calen noves formes de flexibilitat i seguretat tant per a les persones com per a les empreses i els Estats Membres de la Unió”. Però atenció, perquè les noves formes ja no vinculen la seguretat amb la protecció front els riscs laborals, sinó amb la capacitat d’adaptar-se als canvis econòmics i empresarials. Es evident que els ‘vells’ tipus de seguretat es reduiran fins on arribi la oposició i la força dels sindicats i la classe obrera de cada país, però es clar en quina direcció es volen els canvis: reduir les prestacions laborals que es consideren massa generoses i la protecció a l’ocupació. La Comissió considera que la “nova” seguretat s’ha de basar en la formació, la qual ha de conduir a una adaptabilitat i ocupabilitat més grans... És una nova versió del conte de la lletera: si en el mercat de treball hi ha més persones sense feina --però formades-- que s’adapten per tant a més perfils laborals i són més “ocupables”, es crearà més ocupació... I aquesta és la recepta bàsica de la “nova” seguretat!

Però totes aquestes propostes són de fet un joc de paraules interessat. Si llegim amb atenció les orientacions de l’Estratègia de Lisboa revisada que la Comissió manté, trobarem conceptes com el “d’activar les polítiques del mercat de treball”, que vol dir de fet (en paraules de la Comissió) “que compensi el fet de treballar i no cobrar subsidis”. Això es pot aconseguir de dues maneres: o fent polítiques que ajudin a la creació de llocs de treball en condicions dignes, o rebaixant tant el subsidi d’atur que sigui quina sigui la feina i la remuneració que s’ofereixi, no hi hagi altre remei que acceptar-les. Un altre concepte nou és el “d’establir l’equilibri entre drets i obligacions, fomentant l’ocupabilitat i adaptabilitat de les persones amb feina i a l’atur”. Amb això volen dir que aquest equilibri no existeix prèviament perquè la balança està inclinada a favor dels drets dels treballadors, i no de les seves obligacions. (Llàstima que els treballadors i treballadores no s’havien adonat de la seva situació de privilegi...!)

Antoni Puig Solé, de CC.OO., ha escrit que el que sembla natural i inevitable per a les autoritats europees no ho és des del punt de vista dels sindicalistes que defensen interessos de classe, i també denuncia la utilització perversa del sistema de protecció social. “Històricament –ens diu-- el risc laboral ha estat entès com un esdeveniment indesitjable que hauríem d’evitar. Ara, es pretén fer-nos conviure de manera permanent amb el risc a perdre l’ocupació.” Puig Solé considera que ens hi volen fer acostumar i pensa que en el cas de l’Estat espanyol, on el subsidi d’atur és molt baix, “se’ns oferirà una prestació de desocupació que de forma temporal ens compensarà econòmicament.”

Però a la se li veu encara més el llautó quan afirma que amb les seves noves fórmules flexibilitzadores “es contribuirà a unes polítiques pressupostàries sòlides i sostenibles”! És a dir, que les polítiques laborals es posen també al servei del més sagrat dels manaments neoliberals, el dèficit zero (i no, com creiem els que pensem “a l’antiga”, al servei de crear ocupació decent, estable i amb una remuneració que permeti una vida digne.

De la flexicurity a la flexiexplotació

Segons l’Euromemorandum 2007, les línees mestres d’aquestes orientacions responen a les demandes de més flexibilitat dels empresaris, mentre les persones amb feina o a l’atur han de patir la disminució de la protecció del seu lloc de treball i del seu salari a canvi d’una ridícula pastanaga de promeses inconcretes sobre oportunitats de formació continua i de ser objecte de polítiques “activadores” que incrementen la precarietat, redueixen drets i augmenten les obligacions de les persones ocupades o a l’atur... Tot sigui per “restablir l’equilibri entre drets i obligacions” des de l’esbiaixat punt de vista de la Comissió! De fet, si es compara amb el vell estil de protecció dels llocs de treball i els salaris, la “nova” seguretat no sembla massa segura. A més, incorpora elements classistes, ja que pot ser veritat que les persones més qualificades (les que s’hagin pogut permetre invertir més temps i diners en la seva formació, i comprar més títols i màsters) tinguin més possibilitats de trobar abans una feina, però també és cert que cap dels esforços fets en la seva formació n’és garantia absoluta. I de manera especial quan en aquest nou ordre superflexible no es considera la formació continua, l’ensenyament i el reciclatge com un dret de les persones ocupades o a l’atur, ni en cap moment considera la Comissió que els empresaris hagin de finançar aquestes mesures!

Fins i tot el Parlament Europeu en la seva resolució sobre el Llibre Verd afirma que l’anàlisi de la Comissió sobre la segmentació laboral no té res a veure amb la realitat, i recorda que segons estudis de l’OCDE i d’altres institucions no està demostrat que sigui més fàcil crear més ocupació si es redueix la protecció front l’acomiadament i es debiliten els contractes fixes. El Parlament donava exemples en sentit contrari, com el dels països escandinaus, en els que és compatible un nivell alt de protecció en les condicions de treball i en cas d’acomiadament amb un creixement molt elevat de la taxa d’ocupació.

L’estratègia dels empresaris i la Comissió es de fet força més ambiciosa i contempla aspectes addicionals com els còmputs de treball per hores (working time accounts) i el treball flexible que permet que les empreses funcionin amb una plantilla regular més reduïda i facin front a les fluctuacions del mercat adaptant la jornada laboral setmana a setmana. La “flexibilitat interna” es combina amb la “flexibilitat externa” dels contractes a termini, temporals o per obra. Segons l’Euromemorandum 2007, el fet d’anualitzar les hores de treball més el concepte d’empresa viva ('breathing enterprise') ajuda a fer créixer el treball precari i evita que es converteixi en treball fix i regular. Per tant, les propostes de la Comissió a favor de la flexicurity s’haurien d’anomenar de manera més honesta “programa d’increment de la flexiexplotació” dels treballadores i treballadores de la UE.

També Gloria Malaspina, en el seu moment Consellera de Treball i Qualitat de vida de la Província de Roma, va acusar de mala fe a la Comissió a Barcelona amb motiu de les Jornades sobre Precarietat i Salut. En la seva intervenció ens deia: “el Llibre Verd està escrit de manera que dirigeix el debat cap a unes conclusions predeterminades. Presenta l‘actual desreglamentació del mercat de treball europeu com una necessitat implícita i per tant només permet discutir com adaptar la legislació per a fer més fàcil una ulterior flexibilització de l’ocupació. A les mesures socials se’ls dona una atenció molt inferior.” Gloria Malaspina ens recomanava identificar responsabilitats i exigir que s’apliqués el contingut de la Declaració Universal dels Drets Humans, i en especial l’article 23 que diu: “Totes les persones que treballen tenen dret a una remuneració equitativa i favorable que asseguri per a elles i la seva família una existència digna integrant si és necessari, la remuneració amb altres mitjans de protecció social.”

La intervenció de Glòria Malaspina no portava el títol de “Lost in Translation” (Perdut en la traducció) per casualitat. Denunciava, també, com s’està jugant amb el llenguatge per confondre i justificar la pèrdua de conquestes laborals. Ens explicava: “ En cap altra circumstància el canvi lingüístic interessat és tant evident com en les maneres contradictòries amb les que es defineix el treball i l’ocupació en precari. Per exemple, els treballs precaris i de risc s’han rebatejat “treball flexible” i els conceptes “enterprise worker” (treballador emprenedor) o auto-ocupació s’utilitzen ara per a descriure la persona que suporta càrregues excessives de treball i sense disposar de cap poder negociador en el nou món de les relacions industrials. Les expectatives de generacions de treball continuat i relativament segur desapareixen, de la mateixa manera que ho fan les expectatives individuals d’accedir a drets de protecció social, i drets individuals i de ciutadania en el lloc de treball. »
També Antoni Barbarà, coordinador de les jornades sobre Precarietat i Salut, ens diu: "Mereix comentari l’habilitat perversa dels redactors dels textos de la Comissió, a l’hora de crear un veritable lèxic de neologismes enganyosos. Flexicuritat n' és un paradigma. Fusionen dos termes de possible interpretació laxa o complexa. Un que pinta bé com "seguretat" i un altre que tampoc sona necessariament malament com "flexibilitat", per acabar engendrant un resultant demolidor: "es flexibilitza la seguretat en el treball i/o s’assegura la flexibilitat". En tots dos casos desregulació i atac de fons als treballadors i treballadores. Amb aquesta tècnica, demà ens poden parlar de "precarestabilitat". El mateix parany: precaritza el treball estable, i estabilitza la condició de precari. Una manipulació que cal desemmascarar!”
De fet, podem afegir que el treball precari ja no es correspon a una situació d’ocupació temporal o casual, sinó “que és una combinació acumulativa de contractes de treball atípics, beneficis socials limitats, escassos drets, inseguretat laboral i baixa remuneració” .

El model danès que volen vendre

Antoni Puig Solé ens explica perquè Dinamarca ha estat el referent de flexiseguretat elegit per la Comissió Europea: pel suposat èxit danès de reduir en poc temps la taxa d’atur a la meitat. Però també ens desvetlla el misteri: “les jubilacions anticipades i les malalties de llarga durada varen apartar un 20% de la població activa entre 15 i 64 anys, gràcies al seu potent i generós sistema de protecció social.” A Dinamarca, segueix explicant-nos, un terç de les persones que treballen canvia d’empresa cada any per decisió personal i no per acomiadament. I ens recorda que un assalariat danès que passa a l’atur amb un sou mitjà rep el 90% del seu antic salari durant quatre anys. 

En el sistema “original” danès hi ha una combinació afortunada de subsidi d’atur alt, lleis laborals relativament flexibles i una ajuda personalitzada per trobar un nou lloc de treball, gràcies entre altres coses a unes relacions industrials molt desenvolupades i un diàleg social fort pel poder dels sindicats. Pràcticament el 80% de les persones que treballen a Dinamarca estan sindicades. I sense fer esment explícit de les baixes taxes de sindicalització a l’Estat espanyol, Puig Solé ens recorda que aquí, en canvi, “la prestació per desocupació és minsa. La pèrdua d’un lloc de treball pot condemnar-nos a migrar a un altre lloc amb una remuneració escandalosament inferior.” A més, malgrat que a la darrera dècada s’ha creat molta ocupació, no per això s’ha aconseguit eliminar un nivell d’atur considerable que, amb la crisi econòmica, està creixent de forma accelerada.


 Pel que fa a la població ocupada, Puig Solé ens recorda que, en base a les dades subministrades per l'Agència Tributaria, el fet de tenir una feina no assegura ni un contracte fix a temps complert ni un salari superior al mínim interprofessional. Un 29% de les persones assalariades (gairebé 5.000.000) “obtenen ingressos anuals per sota del SMI. Són dones i homes - víctimes de la precarietat i de la rotació laboral- amb contracte a temps parcial i/o obligades a compaginar períodes d’ocupació amb períodes d’atur.” Per tant, no ens trobem, doncs, davant d’un problema d'adaptabilitat a la demanda, sinó d’un intent deliberat de modificar la correlació de forces per a fer-la més favorable a la patronal. I afirma: “L'ocupació precària tampoc respon a necessitats productives puntuals, com afirma la versió oficial. Majoritàriament es localitza en activitats econòmiques de caire permanent i això deixa al descobert que molts dels contractes temporals ho són en frau de llei. La flexiseguretat propugnada per la Comissió Europea, no pretén atenuar aquesta situació. L’agreujaria!. Amb l’excusa de la globalització i de les noves normes del mercat, reclama als assalariats una adaptació permanent als atzars de la demanda. Allò que veritablement es persegueix, és acabar amb l’ocupació estable modificant així la correlació de forces socials, i inclinant-la encara més del costat dels patrons...”


Per tenir més informació sobre la flexiseguretat, consultar la revista del companys del PTB en aquest enllaç: http://www.marx.be/FR/cgi/emall.php?action=select&id=77

La revolució com a imperatiu cristià

A finals del passat mes de febrer es donava a conèixer el document Una altra veu d’Església. És el resultat de la reflexió d’entitats, grups, comunitats i moviments cristians de Catalunya que volen mostrar la seva preocupació per les pràctiques de la Conferència Episcopal Espanyola i per la seva relació amb la societat. La posició que manifesten en aquest text unitari és clara i contundent. Propugnen un nou marc que respecti la llibertat religiosa, que faci efectiva la laïcitat en la societat i l’eliminació de qualsevol tipus de privilegis per a les diferents tradicions religioses.

Bona part dels col·lectius signants d’aquest document estan en la línia de l’Església que durant el franquisme, enfrontant-se al nacionalcatolicisme, va treballar per difondre una altra manera d’entendre la religió catòlica i per la construcció d’una nova societat més justa. Els seus membres intentaven transformar la institució des del seu interior i, a la vegada, participaven com un més en les activitats que es realitzaven als barris o a les fàbriques. No ho van tenir fàcil, van xocar amb companys, superiors, la mateixa jerarquia, les institucions de la dictadura, les forces econòmiques i, fins i tot, van haver de convèncer una part dels fidels que calia trencar amb determinades convencions.

Aquesta Església tenia clar que la caritat no era el camí, que calia transformar. No n’hi havia prou amb les bones intencions, amb repartir almoina. Feia falta plantejar alternatives concretes per a la consecució de millores estructurals en les condicions de vida de la població. Ho van fer des de l’activisme en els moviments ciutadans (associacions veïnals, organitzacions polítiques), i aconseguiren resultats.

Actualment, sembla imprescindible que es torni a produir un diàleg de forces transformadores. Els motius no falten. Poden haver canviat, com ho ha fet la societat, però no han desaparegut. El comunisme ja no és aquella força dominant entre els sectors antifranquistes. L’Església pobra, evangèlica i revolucionaria també és minoria. El capitalisme ja no rep la contestació que uns i altres podien originar i ha anat creixent. Els seus propis valedors queden aterrits davant determinades manifestacions de la seva essència. En moments de recomposició de forces, de diàspora, cal tornar a les arrels que donen vida i als punts de trobada.

Jordi Mir García

Euríbor i precarietat de vida

El mes d’abril, seguint la tendència dels mesos anteriors, el tipus d’interès a què estan disposats a deixar-se diners -entre ells- els bancs a un any, a la zona euro, l’Euríbor, ha tornat a pujar (en un 0,499) respecte al mateix període de l’any anterior. L’Euríbor a dotze mesos és la referència per al càlcul de l’interès de les hipoteques

Aquest índex (abril, 4,752) és el mínim a partir del qual es deixa capital; està calculat sobre l’interès oficial que fixa un banc central independent -no controlat democràticament-, que prioritza, davant la crisi, mantenir una baixa inflació per damunt d’estimular el creixement i l’ocupació -missió que, a diferència de la Reserva Federal dels Estats Units (EUA), no consta entre els seus objectius. El tipus d’interès que manté i es nega a rebaixar el BCE és del 4%.

Sobre aquest tipus d’interès opera l’augment de risc que suposa concedir un crèdit a causa de la crisi financera d’abast mundial (no és la primera) i, per primer cop, amb centre als EUA. La desconfiança es tradueix en una restricció del crèdit i en un augment dels tipus als quals es presta capital.

Els salaris no ajuden

A Espanya, on la majoria de la gent esperonada pels baixos i estables tipus d’interès dels darrers anys havia subscrit hipoteques de tipus variable, la pujada de l’Euríbor és una notícia de precarietat, d’augment de precarietat. I això, per la confluència de dos factors. D’una banda, l’estancament dels salaris i la seva pèrdua de poder adquisitiu, l’augment de les desigualtats i el deteriorament de les rendes del treball en la renda nacional. De l’altra, l’enorme pes que té l’habitatge en la renda disponible dels espanyols, per culpa dels alts preus immobiliaris (sengons el Fons Monetari Internacional, sobrevalorats en un 20%), i que correspon bàsicament a través del pagament d’hipoteques.

L’augment dels interessos de les hipoteques suposa més precarietat; més precarietat significa més fallides i incapacitat de pagament, més desnonaments i, finalment, més restricció creditícia, i un nou augment de l’Euríbor i, per tant, de les hipoteques. Els treballadors i treballadores som i serem arreu els més perjudicats per la crisi financera.

Les polítiques neoliberals acompanyaran i no pal·liaran l’efecte antipopular de la crisi. Mentrestant, els bancs espanyols anuncien beneficis extraordinaris i no pateixen directament les fallides hipotecàries, ja que han transferit el risc a tercers operadors als mercats secundaris. Però aquesta és una altra història.

Lluís Juberías

El dret de treballar de les persones reagrupades

A Catalunya hi ha 860.000 persones migrades en situació regular. Dues mil d’elles tenen permís de residència, però no tenen permís de treball. Davant d’aquesta situació que fomenta l’economia submergida, l’exclusió social i la marginació, CCOO mou fitxa

A Catalunya, prop del 14% de la població són persones immigrades, és a dir, més de 860.000 en situació administrativa regular. D’aquestes persones, 705.000 tenen edats compreses entre els 16 i els 64 anys, edats, per tant, actives laboralment parlant. En canvi, només 440.000 estan do-nades d’alta a la Seguretat Social. Gran part d’aquestes persones han vingut per la via del reagrupament familiar i, per tant, tenen un permís de residència, però no poden treballar amb drets, ja que no disposen d’autorització de treball. Aquesta situació aboca moltes d’aquestes persones a treballar en l’economia submergida. Molts són joves i dones.
El reagrupament familiar, i viure en família, és un dret reconegut per les convencions internacionals i per l’Organització Internacional del Treball com un dret fonamental.

Efectivament, la llei d’Estrangeria de l’Estat espanyol reconeix aquest dret, però amb algunes traves burocràtiques. Els darrers anys, sobretot després del procés de regula-rització del 2005, el reagrupament familiar s’ha transformat en una de les vies principals d’entrada de persones immigrades. La llei presenta dificultats en els criteris que han de determinar “els mitjans de vida suficients del reagrupant” i “un habitatge digne”. Les traves principals, però, es produeixen amb els fills i filles, i ascendents que tenen dret a ser reagrupats. Aquests joves que poden venir via reagrupament familiar han de ser menors de 18 anys; la mitjana és de nois i noies joves de 15 o 16 anys que s’instal·len a l’Estat espanyol havent hagut de trencar amb els seus estudis als respectius països d’origen, fet que dificulta que els puguin continuar una ve-gada instal·lats aquí. En paral·lel, les dificultats d’inserció laboral també es disparen.

La llei d’Estrangeria, per una banda, i les traves burocràtiques per l’altra, així com el retard de l’administració, dificulten i en molts casos impedeixen la concessió del permís de treball o l’autorització de treball a les persones reagrupades. Les normatives i les mateixes administracions provoquen que hi hagi un col·lectiu important (prop de 200.000 persones a Catalunya) sense dret a treballar i en una situació de marginació social. Aquesta situació obliga una part d’aquestes perso-nes a treballar en l’economia submergida, o en condiciones laborals per sota del Salari Mínim Interprofessional (la normativa facilita l’autorització de treball a reagrupats si el salari a temps parcial és per sota de l’SMI).

Drets irrenunciables

Des del sindicat CCOO hem iniciat una campanya amb el lema Viure en família és un dret i treballar dignament, també, amb l’objectiu de modificar les normatives i exigir a les administracions competents que agilitin i facilitin l’accés d’aquestes persones al mercat laboral. L’accés d’aquestes persones al mercat de treball és be-neficiós per a les persones immigrades, però també per a la cohesió social i per la millora del benestar de les famílies.

Sabem que actualment no es pot viure dignament només amb un salari; per tant, serà també un avenç en la igualtat entre homes i dones; serà una millora en el ni-vell d’autonomia personal i d’integració de les persones migrades, i evitarà la marginació i els efectes sobre la societat de benestar i la convivència.

Des l’inici de la campanya, amb una concentració, s’han realitzat contactes amb diferents partits polítics i amb diverses administracions públiques, especialment amb la Generalitat de Catalunya. A través d’aquests contactes s’han produït alguns canvis en favor de les nostres reivindicacions. El 7 de març passat, el govern central va modificar el decret de la inscripció als serveis públics d’ocupació. A partir d’ara, les persones reagrupades en edat laboral podran inscriure’s com a demandants de feina en els serveis públics d’ocupació.

El ministeri de Treball també ha comunicat a les oficines d’Estrangeria les necessitats de tramitar amb urgència, i resoldre en quinze dies, les sol·licituds d’autorització de treball o modificacions de permisos de residència de reagrupats a permisos de residència i treball, concretament per a les persones que han fet un cicle de formació (escoles taller o formació ocupacional) finançat amb diners públics.
Aquestes mesures són un pas endavant, però encara resulten insuficients. Totes les persones reagrupades han de tenir el dret a treballar, per això s’ha d’aconseguir de forma automàtica amb el permís de residència, sense cap tramitació afegida.

Ghassan Saliba
Secretari d’Immigració de CCOO de Catalunya

Anàlisi de la presència organitzada del sindicalisme d’EUiA i del PCC en el moviment obrer

Extracte del document elaborat pel Comitè de Moviment Obrer del Partit dels i les Comunistes de Catalunya

Anàlisi de les característiquesde la classe obrera a Catalunya.

Hi ha tres elements a subratllar que hauríem de treballar immediatament. En primer lloc, les condicions materials i culturals de la classe obrera. En segon terme, veure que hi ha uns sectors de la classe obrera on no hi ha presència de les organitzacions polítiques i sindicals, bàsicament del sector terciari; per tant, hem de trobar la forma de tenir-hi presència, com a mínim, CCOO, EUiA i el Partit.

En tercer lloc, segons les enquestes, una part de la classe obrera no se sent classe. Això depèn fonamentalment de la presència orgànica del Partit i del nivell d’hegemonia dels valors i propostes d’esquerres en el seu si, de clarificació del projecte i del projecte nacional en un procés de mobilització.

Proposta sindical de classe de defensa de la culturadel treball i l’estat social.

Autonomia del sindicat

El sindicat és una organització que decideix en funció dels interessos que representa. No és subaltern ni se subordina a cap decisió orgànica de ningú, però el sindicat, com a organització de treballadors i treballadores associats en funció de determinats interessos, que són els de la classe obrera [...], no és una organització políticament neutra, sinó que és una organització que està en l’àmbit de les esquerres i, per tant, el tracte i la relació entre el sindicat i les forces polítiques tampoc poden ser neutres ni indiferents. El sindicat, des d’una posició activa i no subordinada, ha de treballar perquè els governs progressistes facin polítiques d’esquerres, d’acord amb els interessos de les seves bases socials, conservant l’autonomia [...].

Sindicat de classe i nacional

El sindicat, a casa nostra, segueix sent de classe i nacional: el desenvolupament de les forces productives i els canvis al si de la classe obrera tenen característiques pròpies, encara, al segle xxi. El sindicalisme a Catalunya segueix desenvolupant-se amb característiques pròpies, fruit de les contradiccions entre el capital financer i el capital industrial, la penetració de multinacionals europees, la maduració de sectors industrials i l’aparició de nous sectors emergents [...].

El marc de l’actual CES és gairebé unitari [...], però la seva política, a la pràctica, està subordinada a la Comissió Europea. Cal aprofitar la pròpia consigna del seu darrer congrés, “a l’ofensiva”, per posar-ho en pràctica. [...] Cal un replantejament molt seriós en l’activitat del sindicalisme europeu, per dur-lo a posicions d’una superior confrontació amb el model neoliberal, [...] i portar-lo a un model d’Europa social, pel qual els comunistes sempre hem lluitat. Hem de treballar amb tots aquells fòrums sindicals que es plantegin aquest objectiu de canvi dels contiguts antisocials del model d’Unió Europea neoliberal, per tenir un instrument sindical europeu, la CES, amb plantejaments renovats confrontatius amb les polítiques neoliberals.

El mateix podem dir del sindicalisme internacional: nosaltres estem per la unitat, sense exclusions, de totes les tradicions sindicals del moviment obrer. Una unitat que s’ha de construir amb tothom i contra les polítiques neoliberals [...]. Tot allò que pugui encaminar-se a la unitat mundial dels treballadors, dins la nostra modèstia, cal que ho impulsem. És a dir, des de coordinacions al si de les empreses multinacionals, campanyes internacionals per la defensa dels drets humans laborals[...].

Flexibilitat organitzativa

[...] La nova característica organitzativa de la classe passa per la flexibilitat organitzativa, la permeabilitat, sobretot després del trencament del model fordista a la indústria (als serveis públics serà diferent), i veure on és el vincle material d’unió en els diferents sectors productius. Cada espai s’ha d’autoorganitzar en funció de les seves necessitats, tenint en compte quina és l’estructura patronal.

Organització proletària

[...] La cultura obrera no és delegativa, sinó participativa i executora de polítiques; no fa una contradicció entre democràcia i eficàcia, entesa la primera com un espai de construcció d’alternatives i no com una empobrida repetició de mecanismes de democràcia burgesa. Això ens ha de fer incorporar el treball en xarxa arreu dels sectors, assumpte primordial en temes com l’organització del treball, el modes de producció i les condicions sociolaborals que se’n deriven. La incorporació del conjunt de la classe, avui dividida entre fixos i precaris, entre nascuts al país i immigrants, entre joves i veterans, entre dones i homes [...]

EUiA

És necessari que els treballadors i treballadores portin les seves preocupacions més immediates en temes de gestió política a la mediació de la qual ens hem dotat, entesa com a moviment sociopolític, i que aquesta respongui als seus interessos. És molt convenient que els programes electorals d’EUiA siguin coneguts, discutits i elaborats per la majoria de treballadors i treballadores, buscant àmbits de participació democràtica i plural, on tothom escolti tothom.

És per aquesta raó molt important que cal que, en aquesta etapa, funcionin les assemblees sectorials d’EUiA, que hi participi el màxim de gent, que vagin creixent més, que es facin més fortes, així com que els treballadors i treballadores puguin participar a les assemblees locals.

Solidaritat

[...] És moment de repensar tots els temes referents a la solidaritat internacionalista, de les interrelacions que hem de refer i construir; es l’hora del nou internacionalisme, basat en la col·laboració i la cooperació pel benefici mutu.
És important que la classe obrera tingui els seus propis instruments per fer solidaritat, des de les empreses i centres de treball [...], per tal que la solidaritat sigui una eina de lluita ideològica i participativa. Aquests instruments poden ser un bon lloc de fòrums de coneixement i explicació de la situació internacional. [...] Cal fer arribar, directament i sense intermediacions, la veu dels protagonistes de la lluita contra les polítiques neoliberals. [...]

Relació del moviment obrer a Europa

Fins ara hi ha hagut una certa coordinació a Europa entre els partits comunistes, amb algunes dificultats pròpies de les experiències diverses, per afrontar la presència organitzada al moviment obrer i al moviment sindical.

[...] Tampoc els sindicats, malgrat l’existència de la CES, estan fent la feina que correspon. Més pendents de les superestructures, obliden fàcilment les aplicacions concretes de les polítiques de la Comissió Europea, les directives com la Bolkestein segueixen penjant damunt dels treballadors i, avui, l’amenaça del Llibre Verd que parla d’aquest nou concepte anomenat flexiseguretat, que persegueix anular els avenços en dret laboral col·lectiu i individualitzar les relacions laborals, tallant de socarrel l’eficàcia dels convenis [...] sense que encara s’hagi reaccionat davant d’aquesta nova agressió.

Cal establir formes de coordinació que permetin la mobilització per a problemes concrets i globals. Això passa per potenciar les xarxes que s’estan estructurant, al Grup Parlamentari Europeu GUE, al Partit de l’Esquerra Europea, i passa també per les xarxes sindicals (comitès d’empresa europeus, xarxes de sindicats d’una mateixa empresa, etc. [...]


Organitzar la presència de Partit

És necessari estendre la presència del Partit al si de la classe obrera. Cal organitzar la mobilització pels problemes dels treballadors en termes d’alternativa i impulsar la lluita de la classe obrera per l’hegemonia; aquest és el paper en què el PCC ha d’ajudar.

El Partit ha de fer conèixer la seva política a la classe obrera, escoltar les crítiques, situar les correccions necessàries i fondre’s amb la classe. El Partit ha d’ajudar la classe obrera a organitzar-se com a classe alternativa, a constituir-se com a tal. Ajudar que faci propostes alternatives en el terreny de la producció i el seu cicle, i també en el mode de vida. Hem de fer que la classe obrera se senti propietària i productora, defugint el terme consumidors, pel desclassament que produeix, des del punt de vista ideològic.

El Partit ha de participar al debat d’idees que es dóna al si de la classe obrera, amb la finalitat de mostrar i convèncer que cal lluitar tots plegats per l’hegemonia del pensament del nostre poble.

[...] Hem de consolidar el Partit a la classe obrera com un partit orgànic d’aquesta, fer que les organitzacions siguin per unitats productives, arribar a tots els seus sectors, no només els industrials, sinó també als sectors anomenats terciaris, deixant de banda les coordinacions de l’acció sindical, de les quals ja s’estructuren comissions des de el Comitè de Moviment Obrer. La raó de ser del Comitè de Moviment Obrer és estructurar orgànicament el treball dels i les comunistes vinculats als sectors de la producció i dels serveis, estructurar-los per la seva activitat i construir el Partit per a la classe obrera de Catalunya.

Aquesta es la raó de la nostra existència: lluitar per l’emancipació plena de la classe obrera i per la nova societat socialista de futur.

Propera parada: estratègies sindicals contra els salaris baixos

CCOO de Catalunya ha analitzat l’evolució dels salaris en la negociació col•lectiva i ha comprovat que, malgrat que han millorat en el seu poder adquisitiu, amb un creixement a un ritme del 3,6% anual, han perdut pes en el repartiment de la renda nacional

Comissions Obreres (CCOO) de Catalunya és una vegada més -i ja van 30 anys consecutius- guanyadora de les eleccions i primera força sindical al país, amb pràcticament 25.000 delegats i delegades, que representen un 44% del total. Però és precisament després dels processos electorals quan el disseny de les estratègies es posa en pràctica i les noves batalles a nivell laboral es posen en marxa.

Una de les ofensives que desenvoluparà CCOO de Catalunya en el proper període anirà dirigida a la lluita contra els salaris baixos. Amb aquest objectiu s’han dissenyat els cinc eixos essencials a seguir en el marc de la negociació col•lectiva durant l’any 2008.

Creixement del Salari Mínim Interprofessional (SMI)

CCOO de Catalunya té com a objectiu un increment del 8% entre el període 2009-2012, per tal d’assolir l’establiment de la Carta Social Europea, un SMI de 1000 euros.

Augment del poder adquisitiu dels salaris

CCOO considera imprescindible incorporar la clàusula de revisió salarial en aquells convenis que encara no la tinguin recollida i regulada. Així mateix, defensa que convé convertir-la en una garantia completa i veritable, és a dir, amb caràcter retroactiu a l’inici de la vigència del conveni i sense cap tipus de limitacions.

Aposta per decidir les millores en els àmbits de negociació en base al poder poder adquisitiu real, tenint en compte la previsió d’inflació sobre la qual opera la revisió salarial, i també amb els diversos factors relacionats amb l’empresa i amb el sector d’activitat.

La negociació del conjunt salarial

La negociació col•lectiva ha d’intervenir en tot el conjunt del salari variable, provingui de la naturalesa que provingui i sigui quin sigui el seu origen. CCOO defensa una acció sindical que actuï de forma global al voltant dels salaris, siguin nominals o per objectius, i sobre les condicions de responsabilitat, disponibilitat o especial capacitació professional de la persona treballadora.

Trencament amb les dobles escales salarials i amb les desigualtats de gènere
CCOO al•lega que, després d’una anàlisi acurada de la classificació professional discriminatòria, el sindicat està en condicions d’aconseguir el principi d’igual retribució per a feines d’igual valor. En aquest mateix sentit situa la importància de prestar especial atenció a possibles situacions de discriminació basades en la data d’ingrés a l’empresa o per motius d’edat.

Eradicació dels baixos salaris estructurals

En darrer terme, CCOO de Catalunya situa com una prioritat en el marc de la negociació col•lectiva l’eradicació progressiva i planificada dels salaris inferiors a 1.000 euros, exigint un creixement salarial d’entre el 6% i el 8%, en coherència amb la política reivindicativa respecte a l’SMI del sindicat.

Estem, doncs, davant d’un dels principals cavalls de batalla que Comissions Obreres de Catalunya inicia aquest any 2008, després del procés d’eleccions als centres de treball; un any, que a més, vindrà marcat per la celebració del quart Congrés de la CONC, que se celebrarà durant el mes de desembre.

Redacció

La ciutat posseïda

Des que el 1980 va obrir Baricentro, arreu de l’Estat s’han creat 550 grans centres comercials. Actualment, Espanya és el segon país de la Unió Europea pel que fa a obertura de nous centres (només per darrere de Grècia), i el sisè en nombre de centres per habitant

L’èxit d’aquest model comercial descansa en bona mesura sobre el negoci immobiliari que hi ha al darrere. Els grans centres comercials tendeixen a simular zones urbanes i sovint aconsegueixen atraure tanta gent com els nuclis urbans que imiten. I als promotors els ofereixen un control absolut sobre la totalitat de l’espai.

A les ciutats, la propietat de l’espai està fragmentada entre una multitud de petits propietaris i articulada al voltant de carrers i places que tots tenim el mateix dret d’utilitzar, almenys en teoria. No hauria de ser possible, doncs, que algú s’apropiés de la totalitat de l’espai i l’organitzés obeïnt només els seus interessos privats.

I això és precisament el que passa als centres comercials, malgrat la seva aparença d’indrets on tothom pot accedir lliurement. Mai veureu que als carrers d’un centre comercial s’hi desenvoupi una manifestació, o cap altra activitat contradictòria amb els interessos dels seus propietaris.

És per aquest motiu que abunden les veus que denuncien els centres comercials com a empobridors de la vida urbana. A banda de desertificar socialment les àrees del seu entorn, els centres comercials fan passar per espai públic el que només n’és un simulacre, al servei de les tècniques de venda. I aquest procés sovint va acompanyat de la precarització del treball que s’hi desenvolupa, tal com Comissions Obreres del Barcelonès ha denunciat reiteradament.

La Unió Europea, contra la llei catalana

A Catalunya, la llei d’Equipaments Comercials del 2005 dificulta l’obertura de grans centres comercials en zones no urbanes. Mitjançant el Pla d’Ordenació d’Espais Comercials, la Generalitat pretén mantenir un control sobre l’estructura comercial catalana, impedint tant com sigui possible les concentracions comercials fora de pobles i ciutats.

Aquesta normativa restrictiva explica que Catalunya sigui la segona comunitat autònoma amb menys metres de centre comercial per habitant, només per darrere d’Extremadura. La comunitat de Madrid, per exemple, té 92 grans centres comercials, mentre que a Catalunya, que té un milió d’habitants més, tan sols n’hi ha 41.

La regulació catalana sempre ha rebut una forta oposició per part del sector dels centres comercials, que assegura que limita el seu creixement i que viola la llibertat d’establiment. És precisament amb aquest argument que la Unió Europea s’oposa amb fermesa a aquesta normativa i que ha instat l’Estat espanyol a la seva reforma, sota amenaça de sancions.

Però, lluny de l’autocomplaença, cal ser conscients que els centres comercials són cada vegada més presents a les ciutats catalanes i als nostres hàbits de consum i oci. Per aquest motiu, no només cal mantenir-se ferm en el pols legal plantejat per la Comissió Europea, sinó també articular moviments que s’oposin a la progressiva privatització dels espais de socialització. Actuar com a consumidors conscients i responsables és un pas en aquest sentit.

Pau Subirós

Primer aniversari de la mort de Florentino del Barrio Pascual

El 28 de febrer de 2008 es complia el primer aniversari de la pèrdua del nostre estimat company. Florentino va morir després de lluitar diversos mesos amb una malaltia que, en alguns moments, va semblar que podria derrotar. Desgraciadament, va ser la malaltia qui, finalment, va guanyar la batalla.

Vaig conèixer Florentino, crec recordar, cap a l’any 1977 o el 1978, quan DYCTEL tenia les seves oficines o unes dependències al carrer Viladomat. Recordo que en aquell moment celebràvem una reunió en aquests locals per tractar diverses qüestions sobre problemes laborals, que començaven a aparèixer; que vingueren seguits d’altres problemes, acompanyats, això sí, amb lluites exemplars dels treballadors de DYCTEL en defensa dels seus llocs de treball.

Florentino va ser un dels dirigents obrers, potser el que més, que es van destacar com a líders de totes aquestes lluites, junt amb un altre company d’UGT, Encert, mort en condicions similars. Però n’hi havia d’altres, tant d’UGT com de CCOO, que van combatre amb afany les pèrdues de llocs de treball que a través de diferents expedients l’empresa va anar presentant durant un llarg període.

Florentino del Barrio va ser un dirigent sindical vocacional, d’aquells que es fan gairebé insubstituïbles quan desapareixen. El seu lliurament a la causa dels treballadors va ser constant, no únicament a la seva empresa, Dragatges i Construccions, sinó que també va destacar amb enorme força, com era ell, contundent i ferm, en la defensa global dels drets de la classe obrera.

La seva militància sindical i política a Comissions Obreres, al Partit dels i les Comunistes de Catalunya i a Esquerra Unida i Alternativa ha estat un exemple per als seus companys. Tots els que l’hem tractat guardarem el seu record: de constància, treball, feina i honestedat.

Paco Muñoz, vicepresident d’FLCC per CCOO

La lluita de classes al món i la nova Confederació Sindical Internacional

Al llarg del segle xx, el sindicalisme mundial ha patit cops, fractures i crisis d’identitat. La necessitat de construir una unitat tan àmplia com sigui possible conflueix en una organització que fa les seves primeres passes

Des de la dècada dels noranta, amb l’esfondrament del camp socialista a Europa, els ideòlegs del capitalisme intenten convèncer la resta que la història s’ha acabat, ja que la lluita de classes a nivell internacional ha finalitzat amb la derrota del camp socialista i, per tant, no només les teories, sinó també els valors de tot el que té a veure amb socialisme han periclitat (internacionalisme, solidaritat, fraternitat, igualtat).

Aquest esfondrament és encara més evident des d’Europa, on una part de les organitzacions socials celebra la caiguda del mur i, sense retre comptes, es posa objectivament al costat dels capitalistes, que el que celebren és la caiguda de tot, no pas d’una determinada manera de gestionar el socialisme i, per tant, a més, celebren la caiguda de l’Estat social de la democràcia.
Quan al cap dels anys alguns s’adonen de l’abast del que ha succeït; quan l’actual procés de mundialització es produeix sota el domini del capital financer i sota les seves regles (és fals que la mundialització no tingui regles); quan estan en perill determinades conquestes a un grapat de països rics, el que fan les organitzacions socials més importants és intentar tancar files perquè la pujada de la marea no els arrossegui.

Críticament, cal veure per què, entrada la dècada dels vuitanta, quan les polítiques neoliberals arrasen continents com l’africà i com Amèrica Llatina, quan les empreses multinacionals ataquen sindicats, moviments socials i indígenes amb la complicitat de governs com el de Cardoso al Brasil, Fujimori al Perú o les oligarquies a Veneçuela i especialment a Colòmbia, on assassinen tots els quadres que formen l’estructura de la Unión Patriótica -l’intent més seriós de superar el conflicte armat-, tots els esforços se centren a Europa, a com fer caure el socialisme real que, amb tots els seus defectes, operava com un cert contrapès.

Em demanareu què hi té a veure el sindicalisme amb tot això. Aparentment poca cosa; políticament, molt, i m’explicaré.

Retrospectiva sindical

El sindicalisme mundial, com gairebé tot, després de la Segona Guerra Mundial també és víctima de la Guerra Freda. L’aliança entre el capital industrial, preponderant aleshores sobre el capital financer, i una part del moviment sindical produeix la divisió del moviment obrer internacional en bosses d’influència cristiana, una part de la socialdemocràcia i allò que anomenaríem sindicalisme classista, fruit d’influències socialistes, comunistes i cristianes d’esquerra.

Internacionalment, cap als anys cinquanta trobem, per tant, la CMT, la CIOSL i la FSM, que pot respondre a aquestes fraccions.

No es la meva intenció parlar de tota la història sindical del segle xx; això correspon als historiadors. Però sí que cal dir que l’estancament i la posterior crisi al camp socialista produeixen crisis d’identitat successives en l’FSM que la porten gairebé a la desaparició i que, paral•lelament, sindicats que abans havien estat combatuts i exclosos ferotgement per la CIOSL es veuen en el seu interior gairebé sense saber-ho o sense discutir-ho.

Després de dècades de relacions diplomàtiques sindicals, de sobte, el moviment sindical organitzat s’adona de la realitat, que actua gairebé d’oïdes front les multinacionals i els governs. Es passa d’una realitat de conquestes, reflectides en els Convenis i Recomanacions de l’OIT, al desert, o, en el pitjor dels casos, a Directives Bolkestein, Acords Multilaterals d’Inversions, condicions de l’FMI per invertir o del BM per fer préstecs.

Conclusió: el moviment sindical les rep de tots cantons i reacciona parcialment encara; para cops en alguns països i cedeix posicions lamentablement en àmbits internacionals com la UE o a l’OIT, en funció que la correlació de forces és adversa, i s’opta pel mal menor (s’accepta la lògica de la Comissió Europea; no s’avança en l’àmbit de l’OIT) i es recula culturalment; es retorna a polítiques colonials i s’intenta imposar criteris i tradicions dels països rics, al marge de les opinions de moltes organitzacions.

Malgrat tot, la necessitat de construir la més àmplia unitat possible en el sindicalisme mundial, per defensar-se de les polítiques rapinyaires de les multinacionals i del capitalisme global, fa un gran pas quan s’assenyala la necessitat que tots els sindicats conflueixin en una organització mundial. Lamentablement, des d’alguns sectors es pretén construir aquesta organització des de velles pràctiques que institueixen vetos injustificables i injustificats, perquè, vejam, ¿qui té la legitimitat de dir o de jutjar qui és més democràtic i qui depèn veritablement dels poders polítics? O és que les subvencions no finalistes i indiscriminades no generen també dependències polítiques? Qui pot negar legitimitat als sindicats cubans, veneçolans, xinesos, indis? Aquells que donaven diners als governs dels Estats Units per a la guerra del Vietnam no fa pas tant, per exemple?

Aquestes velles pràctiques no haurien de posar el moviment sindical internacional en divisions de guerra freda i, en tot cas, des del respecte al pluralisme, quan millor els va als treballadors es quan actuen units.

La cita del 6 d’octubre

Està a punt de constituir-se la nova Central Sindical (CSI) a les amèriques, amb un plantejament polític ofensiu com és la Plataforma Laboral de las Américas, que presenta temes laborals importantíssims lligats a estratègies econòmiques progressistes, que bastants governs de la regió volen impulsar, des de Veneçuela, Uruguai i Bolívia fins al Brasil, sense subordinacions externes ni dels mateixos governs a Amèrica Llatina, per molt progres que siguin, i reclamant la sobirania de les organitzacions americanes front als tractats de Lliure Comerç (que no són lliures, sinó que són imposicions i són de comerç, però injust i en desigualtat de condicions), i front als anomenats Acords d’Associació amb la Unió Europea, on el rol dels sindicats americans és primordial, sobretot perquè en termes de mobilització social estan uns graons més amunt que els europeus.

Aquest panorama dibuixa una CSI amb contradiccions, però que incorpora la majoria d’organitzacions i que té plantejada una jornada mundial per al treball digne i de lluita contra la pobresa el proper 6 d’octubre. Cal impulsar, sense cap mena de dubte, aquesta jornada, perquè cal fer un pas, encara que sigui petit i lleuger, en la direcció de la mobilització mundial. És clar que jo voldria que es parlés de les causes de la pobresa, de les polítiques neoliberals, dels estralls d’aquest capitalisme global i de l’immens poder de l’oligarquia financera. És clar! Però cal començar des d’algun lloc i, sobretot, cal sumar. I, a més, qui ens impedeix que, en aquest context, parlem de com veiem la situació mundial? És una bona cosa que la CSI hagi fet aquesta convocatòria, que ara cal omplir de continguts. Quedar-se a la defensiva i amb les limitacions és restar al marge d’un inici de canvi.

Jordi Ribó i Flos

La vaga de consumidors com a via transformadora?

Si hi ha un indicador econòmic capaç de provocar gotellades de suor freda als analistes financers, no és el preu del petroli ni de les matèries primeres. L'indicador que més temen veure flaquejar és la confiança del consumidor

En efecte, és sabut que el capitalisme se sustenta per l’espiral producció/consum. Les vagues de treballadors han atacat un d’aquests dos pilars. És possible una estratègia transformadora que ataqui el pilar del consum?

El 14 de març del 2006, el president d’Argentina, Néstor Kirchner, va comminar els seus ciutadans a deixar de comprar carn bovina, el producte més consumit per la població en la seva dieta diària, fins que en baixessin els preus. En el seu discurs va afirmar: “Fem sentir el poder de consum dels argentins. Que no som més tontos. Que no ens venguin al preu que ells volen, com si nosaltres haguéssim d’abalançar-nos a pagar qualsevol cosa”. Kirchner va atribuir la pujada del 26% en tres mesos a la gasiveria dels intermediaris. El mateix Kirchner havia creat un precedent un any abans en abanderar un reeixit boicot a la petrolera Shell. La mesura no va tenir un efecte immediat i la premsa de dretes va afanyar-se a titllar-la, no sense certa gràcia, de “vegetarianisme presidencial”.

El cert és que és difícil veure l’impacte immediat d’aquestes accions, a causa de la globalització de l’oferta i la demanda i a la lenta translació dels descensos de preus al consumidor final. El 13 de setembre del 2007, a Itàlia va tenir lloc una vaga de consumidors de pasta. La reclamació era una baixada del 5% dels preus, i l’èxit de la convocatòria va ser notable.

Estem davant de casos esporàdics o hi podem entreveure una futura via de transformació? De fet, l’amenaça d’accions d’aquests tipus és percebuda com a real pels poders fàctics. Ja a mitjan la dècada dels setanta, els Estats Units van adoptar provisions antiboicot a les seves lleis d’exportació. Aquesta mesura es va implementar amb el propòsit d’evitar el boicot dels països àrabs a Israel. A la pràctica, aquesta llei desencoratja el boicot a certs interessos, penalitzant el rebuig a fer transaccions amb companyies israelianes.

Consum i consciència de classe

Dos són els problemes ideològics d’aquesta via. Es pot objectar que suposa l’acceptació d’una classe consumidora interclassista i validar el mite de la llibertat de tria del consumidor en una societat capitalista. Aquesta objecció és vàlida, però oblida la important segmentació del consum en termes de renda. Estan emergint diferents classes consumidores supranacionals delimitades pel poder adquisitiu i unes marques de referència.

Evidentment, una vaga de rellotges aturats en la qual els pijos desistissin de comprar més Rolex no és el mateix que una acció sobre un producte bàsic com ara la carn. Però, de la mateixa manera, les vagues dels pilots d’avions no invaliden el mecanisme de la vaga. La segona objecció seria dir que, simplement, estem parlant del tradicional boicot. En efecte, la vaga de consumidors és una evolució del boicot. Tanmateix, i amb tota la provisionalitat requerida en parlar d’un fenomen embrionari, en podríem definir algunes diferències. El boicot sol tenir un horitzó a llarg termini, demana canvis en els hàbits de consum o el bandejament de certes companyies. En aquest sentit, s’acaba confonent amb el consum responsable o ètic. La vaga de consumidors, com la vaga de treballadors, ha de tenir unes reivindicacions concretes, contrastables, que s’exigeixin a les empreses o al govern a curt termini. De l’acceptació d’unes reivindicacions comunes se’n deriva un major grau d’organització i d’intencionalitat política. Els boicots solen ser correlats de campanyes polítiques més àmplies. En la vaga de consumidors, la mateixa vaga és la campanya política, fet que exigeix una organització més gran. Aquestes necessitats organitzatives venen una mica grans a les associacions de consumidors que fins ara han impulsat accions d’aquests tipus. Prendran el seu lloc els partits i els sindicats?

A l’Estat espanyol n’hem tingut alguns exemples en les tímides apagades generals convocades en protesta pel canvi climàtic. Tot i que aquest tipus d’iniciatives no han anat més enllà de l’embadaliment de veure un petit solc a la gràfica de consum elèctric, anticipen un mètode que podria prendre força els propers anys. El repte és fer del solc una fissura.

Objetius del sector del Metall

El passat dissabte 9 de febrer, un centenar de companys i companyes del PCC que treballen en el sector del metall i l’energia van celebrar la II Conferència del PCC-Metall. En aquesta conferència hi havia representants de CCOO a les seves empreses, amb una àmplia representació de tot el sector com Endesa, SEAT, Nissan, Pegaso, SAS, Mercedes Benz, ACC-UH i T.I. Automotive o Mecalux, entre d’altres.

A la jornada es van tractar dos nuclis de treball. D’una banda, el debat i la posterior aprovació d’un document analític sobre la situació de la indústria del sector, que en propers números de l’Avant traslladarem a la resta de companys i companyes del partit i de més enllà. D’altra banda, es van aprovar les propostes de treball a desenvolupar tant en el marc d’EUiA com en el marc sindical on desenvolupem la nostra tasca, CCOO, en un any que vindrà marcat pels congressos en ambdues organitzacions.

Es considera, doncs, imprescindible una bona dinamització i una organització excel•lent de l’estructura del Metall-Energia, que ha crescut un 100% en militància en el darrer període, amb la incorporació de joves sindicalistes.

El creixement organitzatiu fa necessària una acurada distribució de l’Avant , així com una bona formació política i ideològica dels seus militants, a partir de l’Escola del partit i de la Fundació Pere Ardíaca com a eines prioritàries.

Es va posar especial èmfasi en la importància de la participació dels i les comunistes del metall a EUiA, contribuint decididament al treball quotidià de l’organització i en les principals línies estratègiques que cal afrontar durant aquest curs polític.

La lluita per un treball digne, accentuant especialment la sinistralitat laboral. És necessari desenvolupar una activitat política intensa al llarg de la campanya electoral per a les eleccions generals, fent possible un debat sobre les propostes programàtiques d’EUiA als centres de treball, participant als actes o activitats que s’organitzin. En definitiva, introduint la política en els nostres llocs de treball, en les nostres empreses des de la proximitat i la feina diària.

Participació activa

Cal continuar amb la dinàmica quotidiana de participar en l’acció i les eleccions sindicals, animant els nostres camarades a presentar-s’hi i a participar activament en els processos d’elecció. Cal també una participació activa en tot el llarg procés congressual, que tot just s’inicia, aportant el treball dels nostres millors quadres, per a la necessària organització de la nova majoria que ens permeti recuperar els trets d’identitat de CCOO, per la qual cosa caldrà preparar adequadament les eleccions dels delegats i delegades escollits de forma directa i dels escollits a la resta d’estructures comarcals. En darrer terme, convindrà també una preparació exhaustiva dels materials, aportant els valors aprovats per la nostra sensibilitat en la jornada Temps de Debat. Així mateix, encarar amb força la futura fusió de la Federació d’Indústria, activant una comissió d’enllaç, per treballar colze amb colze amb els camarades del sector de Químiques del PCC.

Per finalitzar, a la Conferència es va escollir un nou comitè com a equip col•lectiu de treball, responsable d’iniciar totes les prioritats i tasques prèviament descrites amb tota la força i la convicció.

Carlos Márquez
Responsable polític de la cèl•lula Metall-Energia

El costat pervers del sector de l’automoció

El de l’automòbil és un dels sectors estratègics de l’aparell productiu. Un motor econòmic que es mou per cicles vinculats a l’evolució general i internacional de l’economia. Les multinacionals constructores aprofiten aquests cicles per dur a terme autèntiques reestructuracions o, en terminologia patronal, per desenvolupar ‘reenginyeries’ de tot l’entramat productiu de l’empresa principal i de les empreses auxiliars i de components

Aquestes reenginyeries, decidides per videoconferència a milers de quilòmetres del centre de treball afectat, generalment estan directament entroncades amb gammes de productes que generen un més gran marge brut. Es tracta de processos que mai no són inofensius; sempre tenen conseqüències negatives per a les treballadores i els treballadors, ja que la seva principal eina és l’abaratiment dels costos laborals, amb efectes directes sobre l’ocupació i els salaris.

No obstant, fruit de la incessant recerca de nous elements d’abaratiment de costos laborals per part de les multinacionals del sector, els últims temps aquests processos tenen elements novedosos. En primer lloc, es tracta de companyies fabricants amb una situació productiva, econòmica i tecnològica sanejada, fins i tot amb importants taxes de beneficis; per tant, no tenen lloc en cicles de crisi, a conseqüència de pèrdues.

S’hi introdueixen nous mètodes, el dumping social i la deslocalització, però no només com a fenomen transnacional, sinó també dintre del mateix Estat, comunitat autònoma i fins i tot municipis diferents de la mateixa província.

No es tenen en compte variables com ara alts nivells de qualitat, elevats índexs de productivitat i mecanismes importants de flexibilitat que garanteixin l’estabilitat del sistema productiu, ni l’existència de mà d’obra amb un alt grau d’especialització en el producte. Variables que abans garantien la viabilitat futura del projecte industrial.

En el cas d’algunes cases matriu, es procedeix a l’operació oposada a l’outsourcing desenvolupat a mitjan anys 90, reintroduint en les seves instal•lacions les operacions inicialment externalitzades, si bé mitjançant plantilles corresponents a empreses auxiliars.

A Catalunya hi ha dos importants fabricants de turismes, Seat i Nissan, que desenvolupen gammes de productes diferents. Nissan està vinculada a un sector de major valor afegit: el del vehicle tot-terreny. Seat, en canvi, es troba en una cruïlla dins del grup VW, que manté la indefinició sobre el segment de mercat que s’inclou en el grup: la gamma baixa, representada per Sköda, o la gamma alta, que simbolitza Audi (amb més valor afegit). En aquest context, i vinculat al model PQ-25, Seat està intentant superar aquesta indefinició executant els últims anys una nefasta política de compres que està afectant especialment el sector de components.

Núria Lozano Montoya
Responsable de Món del Treball d'EUiA



La xacra dels tancaments i les deslocalitzacions

La situació del sector català de components és greu. Actualment representa el 34% del volum total a Espanya, i ha sofert una reducció del 6,3% des de l’any 2000 (3.500 treballadors i treballadores menys afiliats a la Seguretat Social).

La política de compres que les constructores Nissan i Seat han vingut aplicant els últims anys, junt amb les deficiències organitzatives i de direcció de les multinacionals, està provocant una cadena de tancaments i deslocalitzacions de les empreses del seu entorn que ocasiona un clima social d’incertesa davant l’evolució futura d’aquesta indústria a Catalunya: Seat, Nissan, Copo, GDX, Eaton, Frape, Emsa, Mercedes, Symso, Tecnoconfort i Valeo són només algunes de les empreses que els últims temps han passat per situacions de reestructuració i, en alguns casos, han sofert tancament, amb la consegüent destrucció de llocs de treball.

S’estén la implantació d’una política d’abaratiment de salaris, individualització de les relacions laborals i marginació de la representació col•lectiva dels treballadors, que atempta greument contra els drets dels treballadors i les treballadores, i posa en greu perill la supervivència del teixit productiu a Catalunya.

Per tant, davant de la fortalesa de l’estratègia patronal, és imprescindible un reequilibrament de les forces, potenciant més que mai la unitat de tots els treballadors i treballadores, la unitat sindical. Cal anar més enllà d’una actitud expectant davant d’unes agressions i tancaments empresa per empresa, estenent la resposta solidària a tot el sector de l’automòbil i de components.

Cal rearmar ideològicament els treballadors i les treballadores per poder afrontar amb més garanties els efectes perniciosos de la globalització neoliberal.

Les formacions de l’esquerra transformadora hem de configurar un front com més ampli millor, que permeti desenvolupar i dur a la pràctica, implicant les institucions, una política industrial que faci possible una ocupació industrial estable i de qualitat, i un teixit industrial sòlid.



Mercedes Benz: especula, que fem tard

El 5 d’octubre passat, Mercedes Benz comunicava als 420 treballadors de la fàbrica del barri de Sant Andreu de Barcelona el tancament de la planta i la recol•locació de 258 treballadors en la nova societat a risc compartit amb Estampaciones Sabadell, a Esparreguera. A la resta se’ls oferia la possibilitat d’incorporar-se a les plantilles d’altres fàbriques o la jubilació anticipada. A l’inici d’una vaga indefinida es van sumar les denúncies de Comissions Obreres i UGT que la decisió de l’empresa no responia a raons industrials, sinó a una operació d’especulació urbanística per obtenir importants plusvàlues de les instal•lacions de Sant Andreu, ubicades en una zona de gran puixança urbanística, que els últims anys ha viscut una forta activitat de promoció immobiliària per a habitatge. Fonts del sector immobiliari estimen que el grup alemany podria obtenir 400 milions d’euros pels 96.000 metres quadrats que la factoria ocupa a la Ciutat Comtal.

La sospita era tan forta, que els grups PSC, ERC i ICV-EUiA van presentar una proposta de resolució al Parlament que emplaça el govern català a no permetre que es requalifiquin els terrenys que ocupa Mercedes. La intenció era, segons declaracions efectuades a Efe, que “l’empresa no efectuï cap procés de realització d’aquests actius immobiliaris, sinó que [en cas de produir-se la venda] els ingressos es destinin completament al finançament d’un projecte industrial propi que permeti mantenir el nivell d’ocupació industrial pactat amb la representació dels treballadors”. L’any 2007 arribava als últims dies amb la planta de Sant Andreu tancada i barrada. Ara toca esperar i veure si les sospites eren justificades.

Viure al passeig de Gràcia i menjar rap cada dia

Algú s’ho pot permetre? Probablement, però no pas la majoria dels ciutadans i ciutadanes, que vam acomiadar el 2007 amb les butxaques una mica més buides: l’augment del preu de productes bàsics com el pa i la llet, i d’altres com els carburants, l’habitatge i el transport públic, ens han deixat una mica més pobres. La campanya electoral ens descobrirà que diuen uns i altres sobre la distribució de la riquesa. Parem les orelles

Aquest mes he estat a punt de no complir el meu compromís d’entregar un article a la redacció de l’Avant. Ja fora de tots els terminis, atacat dels nervis, avui, de bon matí, llegint el diari, he arribat a la conclusió que calia dir alguna cosa, de nou, sobre els preus i els salaris. Perquè, amics lectors, això és un escàndol.

Heus aquí unes quantes dades. El 2007, el preu de la llet va augmentar el 31%; el del pa, el 14%, el de la fruita, el 7,8%. Tothom recomana el consum de productes frescos i de qualitat; dietes equilibrades amb verdura i peix, evitant les grasses animals, la qual cosa fa que la despesa en alimentació de les famílies hagi de pujar considerablement, si no és que, com que el menjar és car, la gent decideix reduir la despesa i llançar-se als congelats, l’alimentació desequilibrada, etc., amb la qual cosa ja tenim els sectors populars sota riscos de contraure tota mena de malalties vasculars. Menjar sa i equilibrat passa a ser cosa de rics.

Els carburants i combustibles augmenten el 2007 el 14,4% i el transport, fins al 6,5% (la T-10 ha pujat un 4,35%). El transport públic a l’àrea metropolitana de Barcelona és el més car de tot l’Estat. No cal que parlem de la qualitat d’aquest servei, sobretot si parlem de rodalies RENFE: car i dolent.

El 15 de gener es va fer pública la compra d’un local al passeig de Gràcia de Barcelona a 25.000 euros el metre quadrat. Sense comentaris. Ja sé que nosaltres no vivim al passeig de Gràcia de Barcelona, però la pregunta és a quant fan pagar el metre quadrat per comprar un habitatge a Barcelona. I la segona és: ens ho podem permetre els treballadors? Respongueu vosaltres mateixos, perquè si parlem dels lloguers… En més d’una ocasió hem vist que, si en una casa entren dos sous, un de sencer s’ha de dedicar a pagar l’habitatge.

Què guanyen els altres?

Vull recordar una dada esgarrifosa: els ingressos mitjans dels consellers executius de les empreses de 253.000 euros l’any, per la meravellosa i cansada feina d’assistir a vuit o nou reunions l’any del seu consell d’administració, quan el 25% dels assalariats no arriben a 12.000 euros l’any.

Seguim amb el que guanyen els gestors del capitalisme. Segons un informe de la Fundació Sindical d’Estudis de Comissions Obreres, “les retribucions dels alts executius de les grans empreses equivaldrien a 45 vegades el sou mig.” I conclou dient: “La quantitat absorbida per la cúpula de les empreses cotitzades és d’uns 800 milions d’euros, dels quals gairebé 700 van a parar als consellers i directius amb tasques executives”.

Desmitifiquem, siusplau

No es tracta de fer emprenyar (o sí) els lectors. El que es pretén és desmitificar actituds i discursos oficials. Ja n’hi ha prou que els mitjans de comunicació oficials, públics i privats parlin dels sous miserables sense parlar dels que s’estan enriquint durant aquest període i, sobretot, sense donar sortides. Ja n’hi ha prou de la demagògia barata del consum sa i responsable, d’aconsellar-nos menjar sa i fresc i trobar-nos al mercat el rap a 34 euros el quilo, el lluç entre 15 i 20 euros, i l’enciam a 1,50 euros la peça. Algun d’aquest savis economistes, algun ministre d’aquests que demanen “moderació salarial i responsabilitat”, té autoritat moral per fer-ho? És que ells tiren de congelats, de pollastres de granja i de pizzes precuinades? Aviat tindrem eleccions generals. Els defensors del neoliberalisme, en les seves versions nacionalistes, tant espanyola com catalana, aviat es posen d’acord quan es parla de distribuir, millor dit, de no distribuir riquesa; la socialdemocràcia cagadubtes, que no sap si es deu als mecanismes de poder o a les seves bases socials, farà propostes molt semblants. Quina diferència hi ha, doncs, entre Pedro Solbes i Rodrigo Rato? Aquells que ens parlen de moderació salarial, aquells que rebaixen impostos als rics, que no segueixin per aquest camí. Utilitzant una expressió popular del País Valencià: que vagin a fer la mà. I mentrestant, els treballadors, des del sindicat, hem de lluitar per una millora salarial en funció de les nostres necessitats. És la nostra supervivència, o l’enriquiment dels de sempre

Jordi Ribó i Flos

Continua l’absència de sintonia entre TMB i els treballadors

Transports Metropolitans de Barcelona (TMB) expressava a mitjans del mes passat, a través del seu gabinet de premsa, la seva postura davant del conflicte que des del desembre passat l’enfronta amb els treballadors d’autobusos. Les qüestions plantejades eren dues: per què TMB no vol aplicar el Reial Decret 902/2007 sobre descansos en el Transport per la Seguretat, tal com demanen els treballadors d'autobusos? En segon terme, es valoraven les possibilitats reals d’arribar a un acord amb els treballadors

“D’entrada, hem d’aclarir que TMB sí que està d’acord a aplicar el decret 902/2007, que tracta de les pauses dins la jornada laboral dels conductors (no diu res sobre més dies de descans ni reducció de còmputs anuals d’hores ni d’increments del salari/hora), i que remet en diverses ocasions als convenis d’empresa o de sector. I el conveni de TMB 2005-2008 és vigent fins al 31 de desembre”.

Evitar mobilitzacions

“El que planteja la direcció des de fa dos mesos és una negociació perquè s’apliqui el decret sense perjudicar els conductors i amb els mínims trastorns en l’organització del treball. Aquesta negociació no s’ha pogut fer fins ara perquè dos sindicats, dels cinc que formen el comitè d’empresa, han preferit la mobilització (primer cinc hores de vaga, després set dies) abans que entrar a discutir el tema de fons adduït com a motiu de la convocatòria”.

“L’empresa ofereix també converses sobre els sistemes de descansos previstos al conveni vigent, un any abans que n’expiri la vigència. I cal subratllar que un dels sistemes de descansos, d’elecció voluntària, ja permet als conductors fer una mitjana d’1,9 dies de descans a la setmana, vacances a banda”.

Saturnino Mercader, president del comitè d’empresa de TMB Autobusos i delegat de CGT

Quina es la plataforma reivindicativa de la vaga?

Reclamar un nou sistema de descansos que ens permeti descansar cada setmana dos dies, de dilluns a diumenge. També exigim l’aplicació del nou Reial Decret (RD) 902/2007, de l’aplicació del qual podrien sortir part dels dies de descans que reclamem. L’aplicació de l’RD en autobusos significaria una reducció real de la jornada, en eliminar el temps de presència que fins ara estem obligats a fer per conveni. Amb l’RD també hauríem de descansar 30 minuts cada dia, cosa que actualment no fem, perquè la majoria de conductors i conductores treballem jornades de quasi vuit hores seguides.

Quin balanç fas de les mobilitzacions?

El balanç és positiu, perquè, malgrat l’actitud dels sindicats que no respecten l’assemblea, i malgrat les traves que han posat la direcció de TMB i la policia, l’aturada ha estat un èxit, tant pel seguiment de la vaga com per la participació de la plantilla en assemblees i manifestacions. S’ha aconseguit apropar la presa de decisions als afectats i els sindicats més combatius han augmentat considerablement el seu prestigi entre la plantilla. Avui es pot dir que la unitat dels conductors i conductores és molt més ferma que quan van començar les mobilitzacions, independentment del sindicat a què pertanyi cada company.

Quina ha estat la reacció de TMB? Creus que estan disposats a negociar?

La reacció de TMB ha estat bloquejar qualsevol mena d’acord, perquè no vol negociar amb CGT. Qualsevol acord que es firmés amb nosaltres i Actub tiraria per terra el sindicalisme-comparsa que regna en les relacions laborals de TMB, i això no interessa a la nostra direcció, per la qual cosa la lluita seguirà fins que trenquem aquesta barrera. Estem segurs que, al final, TMB haurà de negociar, ho vulgui o no. Malgrat els expedients oberts, malgrat les pallisses i detencions que hem patit per part de la policia, i malgrat les amenaces d’acomiadament, la plantilla es manté en les seves reivindicacions.

El company apallissat per la policia, que va passar una nit a la comissaria de Les Corts i que posteriorment va ser posat a disposició judicial amb càrrecs, es diu Teodoro Cantera Cuesta i és fill del dirigent del PSUC de Badia dels anys 70 Teodoro Cantera.

Ofensiva treballadora

Sembla que aquest any la cuesta de enero va arribar amb dos mesos d’antelació. Almenys, això és el que indicava l’augment interanual de l’IPC, que al novembre se situava en el 4,1%. Però, en realitat, la pèrdua de poder adquisitiu dels treballadors i les treballadores a Catalunya i a tot l’Estat espanyol és un fet constatat des de fa uns quants anys.

Només ens cal recordar que al juny ens assabentàvem que el salari real mitjà, calculat tenint en compte l’augment del cost de la vida, ha disminuït a l’Estat en un 4% durant els últims deu anys. Per aquest motiu, resulta incomprensible que des de les organitzacions treballadores seguim acceptant mesures de moderació salarial. Quan més del 50% de les persones treballadores cobren menys de 16.000 euros anuals, mentre l’augment dels tipus d’interès provoca que les hipoteques augmentin en més de 100 euros d’un mes a l’altre, el que toca és una nova política salarial no basada exclusivament en l’IPC, sinó destinada a la disputa d’una part dels beneficis empresarials, que van augmentar en un 73% entre el 1999 i el 2003.

Eludir aquest debat no pot portar més que a una situació d’estrangulació total de la immensa majoria de la població. En efecte, al costat dels baixos salaris hem de seguir lamentant la tendència a la disminució d’impostos a les rendes més elevades, amb la conseqüent impossibilitat de posar fi al dèficit social de l’Estat espanyol. Alhora, l’actitud irresponsable i miop de molts sectors empresarials europeus que practiquen el dumping social a través de les deslocalitzacions, no els permet adonar-se que la capacitat de consum generalitzada de les treballadores i els treballadors europeus rau precisament en el sistema social europeu, i que la seva estratègia pot portar a un veritable col•lapse econòmic.

La necessitat d’una ofensiva mobilitzadora en el terreny salarial i en el dels drets dels sectors populars en general ens porta immediatament al debat sobre la politització del sindicalisme de classe. A priori, tothom assumeix el seu paper sociopolític, però és en els fets on en podem comprovar el veritable abast. La lluita per la millora de les condicions de vida de la classe treballadora exigeix una intervenció directa en els processos que les afecten, mentre que la política de pronunciaments sense mobilització situa aquesta classe en una posició subalterna. L’autonomia sindical no és contradictòria amb assumir un paper protagonista en els processos polítics. Altrament, es corre el risc de caure en la interiorització i oblidar que els sindicats són eines també per a la transformació social.

Naturalment, la complicitat entre les organitzacions socials i les forces polítiques transformadores necessita també que aquestes últimes tinguin clar que els canvis estructurals no es poden aconseguir només a partir de l’acció institucional, especialment amb l’actual correlació de forces a nivell econòmic i comunicacional. No n’hi ha prou d’intentar tirar endavant reformes legislatives progressistes si no es fa un veritable esforç perquè aquells qui se n’han de veure afectats en siguin els principals protagonistes, tant en l’elaboració com en l’execució. Només d’aquesta manera, quan apareixen resistències per part dels sectors econòmics i socials que veuen afectats els seus interessos, hi pot haver una resposta des de la mobilització de masses que permeti fer avançar les reformes.

En aquest sentit, volem destacar la crida i el treball intens que Esquerra Unida i Alternativa va desenvolupar perquè fossin precisament les organitzacions sindicals, veïnals, estudiantils i de consumidors les que lideressin la mobilització pel restabliment i la millora substancial de la xarxa de rodalies a Catalunya. Confiem que la resta de forces catalanistes i d'esquerres també perdin la por a agitar les masses encara que tinguin responsabilitats de govern.

La lluita pel salari

Aquestes poques indicacions seran suficients per posar de relleu que el propi desenvolupament de la moderna indústria contribueix per força a inclinar la balança cada vegada més en favor del capitalista i en contra de l’obrer, i que, com a conseqüència, la tendència general de la producció capitalista no és elevar el nivell mig dels salaris, sinó, pel contrari, fer-lo baixar, és a dir, empényer més o menys el valor del treball al seu límit mínim

Si aquesta és la tendència de les coses en aquest sistema, ¿vol dir que la classe obrera ha de renunciar a defensar-se contra les usurpacions del capital i cessar en els seus esforços per aprofitar totes les possibilitats que se li ofereixin per millorar temporalment la seva situació? Si ho fes, es veuria degradada en una massa uniforme d’homes desgraciats i esquerdats, sense salvació possible. Crec haver demostrat que les lluites de la classe obrera pel nivell dels salaris són episodis inseparables de tot el sistema del treball assalariat, que en el 99 per 100 dels casos els seus esforços per apujar els salaris no són sinó esforços dirigits a mantenir dempeus el valor donat del treball, i que la necessitat de barallar-se amb el capitalista sobre el seu preu va unida a la situació de l’obrer, que l’obliga a vendre’s com una mercaderia. Si en els seus conflictes diaris amb el capital cedissin covardament, sens dubte es desqualificarien per emprendre moviments de més envergadura.

Alhora, tot i prescindint completament de l’esclavització general que comporta el sistema del treball assalariat, la classe obrera no ha d’exagerar als seus propis ulls el resultat final d’aquestes lluites diàries. No ha d’oblidar que lluita contra els efectes, però no pas contra les seves causes; que el que fa és contenir el moviment descendent, però no pas canviar la seva direcció; que aplica pal•liatius, però no guareix la malaltia. Per tant, no ha d’entregar-se del tot a aquesta inevitable lluita guerrillera, contínuament provocada pels abusos incessants del capital o per les fluctuacions del mercat. Ha d’entendre que el sistema actual, tot i amb les seves misèries, engendra simultàniament les condicions materials i les formes socials necessàries per a la reconstrucció econòmica de la societat. En comptes del lema conservador Un salari just per una jornada de treball justa!, haurà d’inscriure en la seva bandera aquesta consigna revolucionària: Abolició del sistema de treball assalariat!

Karl Marx
Extret de Salario, precio y ganancia

Per la defensa dels principis fundacionals

Sota el lema Temps de debat, temps de sindicalisme de classe, l’1 de desembre es van reunir a Barcelona més de dos-cents dirigents sindicals vinculats a seccions sindicals d'empresa, federacións i unions de Comissions Obreres de Catalunya. Aquest és el relat de la trobada

L’objectiu era iniciar la reflexió i el debat que finalitzarà al IX Congrés de la CONC, el novembre del 2008, i al Congrés de la Confederació Sindical de CCOO al desembre, després d’un ampli procés d’assemblees a les empreses i els congressos i conferències dels sindicats comarcals, federacions de Catalunya i unions comarcals i intercomarcals, que debatran els documents i escolliran les delegades i delegats als àmbits immediatament superiors. Van obrir el debat el company Miguel Peláez i la companya Maria Marín. El primer va fer una breu anàlisi del que ha passat des del vuitè congrés fins ara, i va proposar els principals objectius del debat que ara iniciem i la proposta de treballar per aconseguir una majoria de canvi que corregeixi el procés d’interiorització de les CCOO de Catalunya al darrer període i doni un nou impuls a l’acció reivindicativa i a la negociació col•lectiva a partir de les reivindicacions més sentides pels treballadors i treballadores, mantenint una estratègia que combini la negociació i la mobilització. A continuació, Maria Marín va presentar el document base, que va caracteritzar com un document obert al debat i a les aportacions de tothom que vulgui contribuir a la defensa dels principis fundacionals del sindicat, que últimament s’estan desdibuixant, i fer del sindicat un subjecte més autònom i independent, més col•lectiu i participatiu, i més fort quantitativament i qualitativa, per guanyar en capacitat d’organització, reivindicació i lluita. Com diu el mateix document en la seva introducció, el que volem és que en el context en què vivim, de “profundes mutacions productives, sectorials, socials i territorials, que tenen com a eix el canvi de paradigma econòmic en la fase de globalització i la reestructuració del capitalisme”, es tracta de “renovar les nostres formes de fer i d’organitzar els treballadors i les treballadores, adequant-los a les noves formes d’organització del treball i la producció, ser mes útils en la lluita per la millora de les condicions de vida i de treball i elevar la consciència col•lectiva de la classe treballadora”. Enriquir el document El debat va comptar amb més de 25 intervencions que, partint de l’acord general amb què es va proposar, van enriquir el document inicial i van aportar propostes sobre polítiques industrials, model de desenvolupament i valorització del paper del treball, polítiques publiques, lluita contra les desigualtats, recuperació dels valor i les pràctiques solidàries, i aspectes reivindicatius com ara la plena ocupació, la reducció de la jornada, el qüestionament de l’estratègia de concertació i l’ampliació d’alguns punts del document. Es va acordar que la comissió que va redactar el primer esbor-rany recolliria les aportacions de l’assemblea, i aquelles que en la mateixa línia poguessin arribar per escrit, per incorporar-les-hi i fer l’encaix final del document.
Àngel Crespo Sánchez
Secretari general de la Unió Sindical de CCOO del Barcelonès

El sindicalisme de classe, al carrer

Que la classe obrera té problemes més enllà del centre de treball és una evidència, perquè el mode de producció capitalista també es desenvolupa més enllà del centre de treball. Els problemes en les xarxes viàries no són de nacionalitat, ni d’altres naturaleses que alguns argumenten en benefici propi, sinó de classe

Un dels senyals d’identitat del sindicalisme de classe, no només a Catalunya, sinó també a la resta de l’Estat, és el seu caràcter sociopolític, és a dir, la preocupació pel que passa més enllà de les portes dels centres de treball. Fns i tot tradicions del moviment obrer llatinoamericanes s’estan plantejant la situació de la classe obrera no només a les empreses, sinó també als llocs on viuen i en relació als serveis que l’Estat ha d’assegurar. La classe obrera també té problemes més enllà del centre de treball, perquè el mode de producció capitalista també es de-senvolupa més enllà d’aquest. Les condicions de vida, la qualitat dels barris i de les seves estructures urbanístiques i de comunicacions, els nivells de salut i de contaminació de tot tipus, la neteja, tots són problemes que repercuteixen directament en les persones, en funció de la classe social a la qual pertanyen. Quan hi ha problemes a la xarxa de transport públic, els qui primer ho pateixen són els treballadors i les classes populars. Com pitjor és el transport public, més es degraden les condicions de vida i de treball, i si no hi ha un projecte públic clar, és molt fàcil colar privatitzacions. Així es va fer al Regne Unit en l’època de Margaret Tatcher i avui el país ja no té sector públic ferroviari, i els trens son més cars i estan en pitjor situació que quan eren públics. Per tant, els problemes en les xarxes són de classe, no pas de nacionalitat ni d’altres coses que la dreta nacionalista catalana vol aprofitar. És summament capciosa l’afirmació de Jordi Pujol quan diu que en els seus pactes amb el Partit Popular va obtenir més que ningú per a Catalunya. La pregunta no és quant, sinó per a qui? No pas per a les necessitats del poble i de la classe obrera, no per a les estructures que fan servir els treballadors. Aquestes raons havien de ser suficients perquè el sindicalisme de classe i nacional de casa nostra sortís al carrer, no al costat de la dreta nacionalista, no per fer la pinça al govern de Rodríguez Zapatero, sinó per manifestar la indignació dels treballadors pel tractament dispensat a Rodalies RENFE i per l’actitud de la ministra Magdalena Álvarez. Va ser una oportunitat perduda, sobretot després d’una magnífica campanya de sensibilització feta a moltes estacions de Rodalies durant tot l’any 2007. Però la intenció d’aquest article no és la critica al sindicalisme de classe i nacional, sinó posar de manifest el problema, i que els treballadors i les seves organitzacions recuperin la iniciativa social perduda. I que, sobretot, recuperem l’actitud i el discurs del sindicalisme sociopolític, aquell que tracta els problemes de la classe obrera amb independència del lloc geogràfic on es manifesten.
Jordi Ribó i Flos

L’opressió del treball domèstic

Si fos possible realment acabar amb la idea que el treball domèstic és un treball de dones i, al mateix temps, redistribuir-lo de manera equitativa entre dones i homes, estaríem davant d’una solució satisfactòria? Si s’alliberés de la seva adscripció exclusiva el sexe femení, deixaria de ser opressiu? Tot i que la majoria de dones acullin amb entusiasme l’adveniment del mestre de casa, la dessexualització del treball domèstic no alteraria realment el seu caràcter opressiu. En resum, ni les dones ni els homes haurien de malgastar unes hores precioses de les seves vides en una feina que no és ni estimulant, ni creativa, ni productiva.

Un dels secrets més curosament guardats en les societats del capitalisme avançat fa referència a la possibilitat –real– de transformar radicalment la naturalesa del treball domèstic. En efecte, una part substancial de les feines domèstiques de la mestressa de casa pot ser incorporada a l’economia industrial. En altres paraules, el treball domèstic no té per què seguir sent considerat, necessàriament o inevitablement, privat. Equips de persones qualificades i adequadament remunerades podrien desplaçar-se d’un domicili a un altre provistos de maquinària d’enginyeria higiènica tecnològicament avançada i concloure, de manera ràpida i eficaç, les tasques que l’actual mestressa de casa realitza de manera àrdua i primitiva.

Per què ens topem amb aquest vel de silenci que envolta el potencial de redefinir radicalment la naturalesa del treball domèstic? Perquè l’economia capitalista és estructuralment hostil a la industrialització del treball domèstic. La socialització del treball domèstic obligaria el govern a destinar una gran quantitat de subsidis a garantir l’accés d’aquestes prestacions a les famílies de classe treballadora, que necessiten aquests serveis de manera més òbvia.


Angela Davis
Women, race and class, 1981

Angela Yvonne Davis (Birmingham, Alabama, 1944), política marxista i activista pels drets dels afroamericans. Membre del Partit de les Panteres Negres i posteriorment del Partit Comunista dels EUA, va ser professora de filosofia de la Universitat de Califòrnia fins que se li va descobrir la seva afiliació. Davis vas ser condecorada amb el Premi Lenin de la Pau l’any 1979.

Adreces d’interès:
www.los pobres de la tierra.org
www.blackpanther.org