Crida de l'Esquerra Europea

COMUNICAT DE L'ESQUERRA EUROPEA

El tsunami financer ha començat des del seu epicentre en els Estats Unitats i està sobressaltant tot el món; pot convertir-se en la pitjor crisi del segle.

La crisi actual és resultat del capitalisme de casino basat en una forta connexió entre l’estructura del mercat de treball i el mercat financer. Durant 30 anys el mercat financer global ha estat “alliberat” de qualsevol control polític i ha conduït a un seguit de crisis. El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Aquest procés desafia els fonaments de la globalització basada en la privatització i la desregulació, que els seus forums econòmics com el FMI, el Banc Mundial i la OMC han imposat fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la UE i tots els partits polítics d’Europa que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d’assumir la seva responsabilitat per aquestes polítiques neoliberals, com ho demostra el Tractat de Lisboa.

L’Esquerra Europea reclama una Europa democràtica i social. Els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir principis nous que afavoreixin la creació d’ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s’ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els trebaladors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu ha de canviar d’estatuts i sotmetre’s al control públic i democràtic per poder fer una política de crédit que ajudi al desenvolupament i a una ocupació estable. El Pacte d’Estabilitat i Creixement s’ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l’ocupació i als criteris socials i ecològics. La financiació pública del sistema bancari ha de sotmetre’s a control públic a favor d’un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

L’ Esquerra Europea crida a actuar amb urgència i a desenvolupar els moviments socials. Per la seva part, promourà una série d’iniciatives a escala europea i farà propostes de polítiques alternatives, com ara una mobilització massiva europea a les portes del Banc Central Europeu, a Frankfurt/Main. En la propera trobada: “4 Hores contra la Precarietat”, que tindrà lloc a Brusel·les el 25 d’octubre, donarem a conèixer les nostres alternatives.

www.european-left.org

Comitè Executiu de l’Esquerra Europea, Atenes, 12 d’octubre de 2008

Ara, més que mai, revolucionaris i socialistes

EUGÈNIA ISAURRALDE

* Secretària internacional PMAS Paraguai

El 9 i 10 d'agost passat, amb 200 congressistes habilitats i al voltant de 200 convidats, el Partit del Moviment Al Socialisme (PMAS) va realitzar a Asunción el seu 1r Congrés Nacional.

El PMAS neix l'any 2006 amb l'objectiu de constituir-se en una eina d'organització i participació dels sectors populars al Paraguai. Neix a partir d'una sèrie d'experiències, de militància social i política, d'un grup de joves provinents de l'àmbit estudiantil, comunitari i de la comunicació alternativa que busquen construir un partit revolucionari i socialista.

Aquell mateix any participa en les eleccions municipals presentant candidatures a diverses ciutats del país aconseguint, amb uns 8000 vots, un escó a la junta municipal de la ciutat d'Asunción i, amb això, l'elecció de la primera regidora socialista en la història del país que assumeix un càrrec electiu.

El 1r Congrés Nacional del Partit del Moviment Al Socialisme ha estat el pas final d'un camí començat dos anys enrere amb la seva fundació i el primer pas per a l'inici d'una nova fase històrica que veu el partit com a part del nou govern de Fernando Lugo, experiència plena de desafiaments i riscs, però també de grans oportunitats.

En aquest sentit el Congrés ha estat un moment de síntesi on es van trobar molts esforços que resulten en la construcció d'una eina política per a la transformació del poble paraguaià, el PMAS.

Camilo Soares, Secretari General, va plantejar als congressistes: "Els que conformem aquesta síntesi comencem a recórrer la història de la construcció d'una societat socialista des de fa més de 500 anys. La nostra síntesi ve de cada moment de lluita i resistència i de la constatació del dilema 'Socialisme o Barbàrie' perquè el capitalisme només ens ofereix mort i destrucció. Una altra síntesi és la del poble paraguaià que per primera vegada canvia de govern, d'un partit a un altre, sense un cop d'estat, sense una guerra, fet que constitueix un crit del poble per canviar la història. Per això, el PMAS té un únic objectiu: restablir l'emancipació de la humanitat."

Amb relació a la participació del PMAS en el govern de Fernando Lugo, el Congrés Nacional ha establert que la participació en el govern, ocupant espais dins de l'estructura de l'Estat és només una de les nostres formes d'acumulació de força política i social, no l'única. La possibilitat que presenta l'actual procés de desenvolupar polítiques de caràcter popular i democràtic, ens permet influir en el rumb general del govern, desenvolupar un major vincle amb les masses i alhora potenciar l'organització i la participació popular.

En aquest procés, la nostra línia general d'acció s'ha de contraposar a l'estil tradicional (burgès) de fer política, guiant-se pels ideals i principis del socialisme. L'objectiu principal és impulsar una transformació emancipadora de la societat, la qual només serà assolida a través d'una major organització i participació per fora de les mateixes estructures de l'Estat. El nostre objectiu general haurà de ser la defensa dels interessos de la majoria, apuntalant la construcció d'una nova hegemonia de caràcter popular.
Resolucions de línies generals per al proper període


1. Impulsar el treball polític i d’organització dels sectors populars a través dels espais electius conquerits pel PMAS i els càrrecs executius confiats a la nostra organització.

2. Apuntar a la construcció d’un eix popular que pugui definir el destí d’aquest govern i sigui el suport per als canvis plantejats, entenent que les disputes es donaran dins i fora del mateix. Les aliances davant d’una conjuntura s’han de donar amb actors vius i amb forces polítiques reals que tenen organització i no solament capçaleres.

3. Potenciar els nostres treballs sectorials, territorials i institucionals comptant amb els militants que reuneixen els perfils polítics per a cada cas.

4. Consolidar el nostre instrument polític de lluita (PMAS), generant identitat i vinculació amb els sectors populars a nivell nacional establint els espais orgànics i eines polítiques necessaris per a l’efecte i assumint com a pilar fonamental la formació política.

5. Enfortir la nostra política internacionalista, defensant els processos de pobles germans que avui transiten els seus camins cap al socialisme, sense considerar fronteres imposades, amb la convicció de tenir com a única pàtria la classe obrera.

6. El PMAS, a través de les seves diferents instàncies dissenyarà les estratègies d’intervenció en sectors específics com el moviment estudiantil, el sindical i el camperol.

Equador: Després de la Victòria del Sí a la constitució, la revolució es fa amb revolucionaris

DIMITRI CEVALLOS

L'Equador està vivint una refundació democràtica. Es pot destacar que és la primera de la seva història com a país.

Mai abans no havíem tingut una constitució sotmesa dues vegades a referèndum i que fos aprovada amb el 80% dels vots a la seva constitució i amb el 64% en la seva aprovació.

La nova carta magna té 444 articles, en els quals es recullen novetats com els drets de la naturalesa, el reconeixement legal de la unió lliure de persones del mateix sexe i els diferents tipus de família (mono-parentals, immigrants, etc.). Un dels passos més grans és la construcció d'un país unit amb funcions polítiques descentralitzades i diversos sistemes per impedir cops d'estat militars i polítics, però que li donen més possibilitats d'acció al referèndum revocatori per plebiscit.

Aquesta constitució marca el punt de sortida cap a una nació moderna i lliure dels defectes estructurals del passat. És en aquest punt de sortida quan s'ha de vetllar, més que mai, pels nous elements que guiaran el sender de la pàtria, el país ha d'estar dirigit per homes nous que s'oblidin d'una vegada per sempre de l'afany del lucre i el poder, que entenguin que l'únic objectiu de les seves funcions és servir a un poble enormement vilipendiat en el passat.

La nova assemblea, que serà elegida democràticament l'any 2009 tindrà una dura tasca, ja que no només haurà de lluitar contra els grans interessos plutocràtics, sinó que també haurà de ser l'estendard d'una nova pàtria i l'exemple de rectitud i honradesa per als ciutadans.

Missió fonamental d'aquesta assemblea serà legislar d'acord a l'esperit de la nova constitució, dur a terme una revolució social, fundar un model de participació en el qual les estructures de la república deixin de ser guiades per la democràcia formal i passin a ser guiades per la democràcia participativa. Juntament amb l'executiu, tindran el deure de portar l'educació i la salut de nivell més alt, a les classes populars, perquè aquestes puguin desenvolupar un nivell de consciència superior i dirimir amb claredat les seves opcions de vida.

De les cendres neoliberals haurà de néixer un país nou, però aquest país no naixerà si no es forma una ruptura amb l'esquema del passat, si no es compta amb els elements humans més íntegres i formats en la calor de les causes populars. En resum la revolució s'ha de fer amb revolucionaris.

* www.librered.net

Bolivia avui, Xile fa 35 anys

JORDI MIRALLES

L’11 de setembre es complien 35 anys del cop d’Estat feixista a Xile. Un cop militar que, amb Pinochet al capdavant, van promoure els poderosos amb la participació dels Estats Units (EUA), contra la voluntat d’un poble que havia decidit una via socialista, amb Salvador Allende com a president. Ara els EUA continuen amb les mateixes ingerències als països llatinoamericans que, com Bolívia, han decidit assumir en les seves mans el futur de la seva gent i del seu país.

Bolívia viu un cop d’estat cívic permanent dirigit per l’oposició i l’Ambaixada nord-americana. Qui promou els constants incidents són els grups de major poder econòmic i grans propietaris de terres, que s’oposen a les polítiques de redistribució dels recursos i de justícia social del govern d’Evo Morales.

Jo vaig visitar Bolívia l'any 1997 i vaig aprendre, com passa durant els viatges si hi poses atenció, que, de vegades, es feia servir la paraula "cambas" per referir-se als habitants de la zona oriental i la paraula “collas” per referir-se a les persones de l’altiplà. Sovint, aquestes paraules podien anar carregades de menyspreu, segons qui les fes servir. També vaig poder sentir com els grans propietaris “blancs" de la regió del Beni feien servir la paraula comunista com un insult a tota persona que parles dels drets dels "collas" o dels "cambas". Per als propietaris eren comunistes els jesuïtes i les monges compromeses amb els indígenes, també els voluntaris d’ONGs estrangeres, els membres de l’església evangèlica i les ONGs de desenvolupament local. Tots érem comunistes i per tant dimonis que preteníem que els indígenes estudiessin, entenguessin les lleis, cobressin justament i no fossin objecte de la compra d'un vot per un quilo d’arròs i una ampolla de licor.

Actualment, com aleshores, Bolívia arrossega una estructura pràcticament feudal-capitalista, en gran part del seu territori, que fa que molt pocs ho tinguin pràcticament tot i una pressió de les multinacionals per controlar les matèries primeres. Evo Morales, sorgit com Allende de les urnes, vol que els recursos bolivians millorin la vida de la gent i intenta llançar el missatge i la política que és igual si un bolivià es oriental o occidental, parli quetxua, aimara, trinitari o castellà, el que importa és que tots accedeixin a l’escola i a la salut públiques, al transport, a la terra i a una casa sense "mal de chagas". Però sempre hi ha qui malignament sap barrejar naps amb cols i vol convertit una guerra d’interessos econòmics controlats des dels EUA, en una batalla entre la gent originària de les belles muntanyes de l’altiplà i la de l’exuberant selva i les terres amazòniques.

Els incidents a Bolívia no són entre collas i cambas. Els rics no volen perdre privilegis i, per això, la llarga mà dels EUA els promou i els ajuda, com va fer a Xile fa 35 anys, no ho oblidem.

Estats Units 2008, entre l'abisme i l'esperança

REDACCIÓ

Després de prop de dos anys de campanya centrada en qüestions marginals, finalment arriba el moment de les urnes als Estats Units. Noam Chomsky, un dels intel·lectuals socialistes més actius i reconeguts del món, ens dóna algunes de les claus per entendre un procés polític més propi del món de l'espectacle que de l'autèntica democràcia

Guanyi qui guanyi el proper 4 de novembre, les eleccions presidencials nord-americanes no es poden considerar cap exemple de democràcia. En primer lloc, els candidats amb possibilitats de guanyar són candidats que han necessitat immenses sumes de finançament privat, la major part de les quals ha estat proporcionat per grans empreses. Tots dos són, per tant, candidats beneïts per les classes dominants i poc representatius de la majoria del poble nord-americà. Les enquestes d'opinió demostren contínuament que la classe política nord-americana se situa molt a la dreta de la població en la majoria de qüestions importants, com ara la sanitat.

En la sessió inaugural de la Universitat Progressista d'Estiu, Noam Chomsky va donar algunes claus importants per entendre el caràcter escassament democràtic de les eleccions presidencials. Chomsky citava els resultats d'unes enquestes que evidenciaven el grau d'alienació de la població respecte a les institucions: un 80% de la població dels EUA creu que el país es mou d’acord amb “uns pocs grans interessos que només miren per a ells mateixos”, i no tenint en compte el benefici de la població, mentre que un 95% de la població pensa que el govern hauria de parar més atenció a l’opinió pública.

La violació del dret a la informació és un dels aspectes més cridaners de les eleccions. Chomsky féu referència a un estudi de la fundació de recerca Pew sobre la cobertura de les eleccions per part de la premsa durant les eleccions primàries. La història principal va ser la dels sermons de l'antic reverend d’Obama, Jeremy Wright. La segona, la de l'actitud dels “superdelegats” (representants directes dels partits en les convencions, no escollits en les primàries obertes), i la tercera, la discussió sobre si Obama havia estat més o menys encertat amb el seu comentari sobre l’“animadversió” de l’electorat pel que fa a l’economia. Els temes irrellevants i marginals acaparen el protagonisme mediàtic i estimulen l'apatia i el cinisme entre la població.

McCain, heroi imaginari o perill real

Chomsky sap ser molt eloqüent a l'hora d'explicar perquè McCain és un altre exemple de creació d’una imatge-propaganda molt efectiva: El seu heroisme i el seu coneixement i estratègia es basen en el fet que ell va bombardejar una sèrie de gent des de 10.000 metres d’alçada i que li van disparar. No està bé que el torturessin, no hauria d’haver passat, va ser una acció criminal, etc. Però això no el converteix en cap cas en un heroi de guerra o en un especialista en política exterior. Més enllà dels èxits de màrqueting en la campanya de McCain, el cert és que la seva elecció podria comportar un enduriment de la política imperialista nord-americana. Si bé Obama no comparteix l'extremisme de McCain en aquesta qüestió, el cert és que tots dos se situen a la dreta de la immensa majoria del poble nord-americà.

El cas d'Iran n'és un bon exemple. Tant Obama com McCain afirmen que s'ha de mantenir l’amenaça de la força contra l’Iran, mantenint així les opcions obertes, malgrat que aquesta postura és contrària a la Carta de les Nacions Unides. L’opinió de l’elit dóna a entendre que els EUA hauria de ser un país fora de la llei i els mitjans de comunicació presenten aquesta opinió com a unànime. Les enquestes, però, reflecteixen una majoria contrària a aquesta opinió. La gran majoria del públic nord-americà afirma que els Estats Units no haurien d’anar sempre amb amenaces sinó que haurien d’utilitzar la diplomàcia. Gairebé un 75% sosté que l’Iran té els mateixos drets que qualsevol altre signant del tractat de no-proliferació: el dret a enriquir urani per a energia nuclear, però no per a armes nuclears. També és majoritari el suport a una zona lliure d’armes nuclears en aquella regió, incloent-hi l’Iran, Israel i les forces americanes desplegades a la zona.

Cuba és un altre bon exemple de la diferència d'opinió entre les classes dominants i la majoria de la població nord-americana. Fa més de 40 anys que el govern nord-americà castiga el poble cubà a través de l'embargament comercial i de la violència terrorista. Tal com ens recorda Chomsky, aquest objectiu no es va ni dissimular. Arthur Schlesinger, el biògraf semioficial de Robert Kennedy i un assessor de Kennedy, ha deixat escrit que a Bobby Kennedy se li encarregà portar “els terrors de la terra” a Cuba. Malgrat el consens anticubà entre l'elit, aproximadament dues terceres parts del públic és partidari d’iniciar relacions diplomàtiques normals amb Cuba, tal com ho demostren diverses enquestes fetes des dels anys 1970.

El fenomen Obama, un full en blanc

Malgrat la seva total desconfiança cap al Partit Demòcrata, Chomsky considera que el fenomen Obama és una reacció interessant contra l'establishment polític. La campanya d'Obama, més que emfatisar propostes concretes de canvi, ha creat una imatge que és bàsicament com un full en blanc. Hi sonen paraules buides de significat com esperança, canvi, unitat, de tal manera que cadascú pot projectar-hi el que li sembli. Això no treu que el suport que ha rebut Obama és un fenomen popular, que reflecteix l’alienació de la població de les institucions. És difícil anticipar què passarà en cas que Obama sigui escollit president. Malauradament, no és del tot improbable que la seva sigui una presidència semblant a la de Kennedy, és a dir, una administració que combini un excel•lent funcionament de les relacions públiques amb una política ultrareaccionària. En efecte, cal no oblidar que l’administració Kennedy va ser el primer grup dirigent que va entendre el poder de la televisió i va crear un tipus de carisma molt eficaç i que ha quedat incorporat en la memòria popular: la imatge de Camelot, un indret meravellós, on passen coses meravelloses amb un gran president. Chomsky mai no s'ha cansat de recordar que fou el mateix Kennedy el president que, entre altres coses, va envair el sud del Vietnam, va llançar un gran atac terrorista contra Cuba i va posar les bases per a l’establiment d’una dictadura neonazi a Brasil.

L'esperança ve del poble

El sistema polític nord-americà, igual que l'europeu, és un sistema mixt: unes quantes escletxes de participació democràtica conviuen amb un alt grau d'oligarquia. En aquestes condicions, no és realista xifrar les esperances d'autèntic canvi social en el candidat menys reaccionari d'un sistema estretament bipartidista. També seria inadequat caure en el pessimisme propi d'aquells que limiten les seves anàlisis polítiques als processos electorals. Malgrat certs tòpics, Estats Units és un país on, avui en dia, l'activisme progressista té una força extraordinària. Per a Chomsky, l'activisme actual és més fort que el dels anys seixanta, especialment en els moviments de solidaritat internacional: això és quelcom totalment nou en la història de l’imperialisme, i té l’origen en els corrents de gent normal i corrent als EUA. Des de les esglésies rurals, evangèliques, gent convencional, milers de persones, van decidir anar a l’Amèrica Central per viure amb les víctimes de les guerres terroristes de Reagan, per ajudar-los, per intentar protegir-los, etc.; eren milers o desenes de milers de persones. (...) Ningú a França va anar mai a viure en un poblet d’Algèria per ajudar-ne la gent, per protegir-los de les atrocitats dels francesos.

Chomsky també destaca l'esperançador desenvolupament del moviment de justícia global als Estats Units, el malanomenat “antiglobalització”. Tot i així, alerta de no empassar-se els mites que pretenen situar l'inici del moviment en les mobilitzacions de Seattle de 2000. Situar el seu inici als Estats Units és una altra manera de seguir amb la lògica imperialista segons la qual si centenars de milers de pagesos a l’Índia assalten el parlament, no és un fet rellevant.

L'exèrcit a l'Afganistan: retirada o permanència?

ALEJANDRO POZO

Proliferen els arguments a favor i en contra de la permanència de les tropes espanyoles a l’Afganistan i l’objectiu d’aquest escrit és abordar-los.

Primer, però, cal contextualitzar les dues operacions militars desplegades al país: per una banda, Llibertat Duradora es va iniciar l’octubre de 2001, té més de 10.000 soldats (una aclaparadora majoria són d’Estats Units) i pretensions teòricament antiterroristes, és contrària al Dret Internacional i va comptar amb participació espanyola fins al juliol de 2004. La segona missió militar, la Força Internacional d’Assistència a la Seguretat (ISAF, de les sigles en anglès) té quasi 40.000 soldats de 39 països (uns 15.000 dels EUA i més de 750 espanyols) i està autoritzada per l’ONU i dirigida per l’OTAN (no són cascs blaus).

Partidaris i detractors de la ISAF basen els seus arguments en qüestions “humanitàries”, entre altres criteris. Els partidaris destaquen el suport als Estats Units en la “Guerra contra el Terror” i la legitimació i expansió de l’OTAN, a través de la qual Espanya tindria una major rellevància internacional. Entre els raonaments “humanitaris”: la reconstrucció del país (res a veure, dirien aquests partidaris, amb els combats duts a terme per altres països), la protecció de civils, la disminució del poder dels senyors de la guerra i l’alliberament de la dona. La conseqüència de la retirada seria, segons aquesta mirada, una nova guerra afganesa.

Respecte als arguments dels detractors, destaca la indivisibilitat entre les dues intervencions militars. Encertadament, afirmen que la ISAF neix de la infame Llibertat Duradora i que encara avui aquestes dues operacions responen a la mateixa lògica. Ambdues estan comandades per una mateixa persona (dels EUA) i les interaccions són paleses, fins i tot als Equips de Reconstrucció Provincial (Espanya en controla un). D’altra banda, sembla una obvietat que Estats Units no discrimina operativament entre les dues missions militars, que controla de manera omnipresent. No només no les diferencia a les partides pressupostàries, sinó que les engloba conjuntament amb la intervenció a l’Iraq. Des d’aquesta mirada, doncs, Espanya estaria contribuint a l’expansionisme de l’OTAN i els EUA per motius geoestratègics.

Els raonaments “humanitaris” dels detractors són coneguts: després de set anys de fixació obsessiva internacional, no podem assegurar que la situació de la població afganesa (o les dones) sigui avui millor que a l’època dels talibans. Probablement perquè els esforços no estaven adreçats a assolir aquest objectiu. La proposta occidental ha legitimat uns senyors de la guerra que no van demostrar millor conducta que els talibans (incloent-los al Govern o rearmant-los perquè ajudin els nord-americans a capturar “terroristes”) i les mesures han estat militaritzades: al cas espanyol, per exemple, l’Afganistan va significar el 2005 només el 0,75% de l’ajuda humanitària o el 1,02% de la cooperació bilateral, però, en canvi, el 53% de tot el que va fer l’exèrcit espanyol a l’exterior. El 99,5% de tota la contribució espanyola a aquest país va tenir com a origen o destinació (també la part civil) a les forces armades.

Haurà notat la lectora que la meva posició és manifestament contrària a la intervenció militar. Voldria, però, destacar no només els arguments dels detractors, que comparteixo, sinó també els dels partidaris de l’ocupació. Els seus raonaments són legítims i profundament desitjables (em refereixo, és clar, als “humanitaris”). El problema és que no són assolibles, per culpa de la lògica de les relacions internacionals. La ISAF ni protegeix civils (ni tan sols té mandat per fer-ho) ni ha promogut un desarmament efectiu, perquè només s’han desarmat els grups més febles. Per una senzilla raó: perquè dur a terme aquestes tasques implica riscos, també de política interna (per les reaccions dels partits d’oposició al Parlament), mentre que mantenir un discret baix perfil evita disgustos.

En conclusió, no és que Espanya no pugui tenir un paper destacat en benefici de la població afganesa, sinó que no està disposada a fer-ho. Les relacions internacionals funcionen així: només s’actua quan (i com) interessa. És hipòcrita catalogar la participació espanyola com a “humanitària”, desmarcant-se dels combats, seria com dir que els partits de futbol els guanyen els davanters i els perden els porters. Els exèrcits estrangers no fan el que desitjaria la població afganesa i, en canvi, contribueixen a l’ocupació que està perpetuant la crisi i legitimant les pràctiques criminals. És possible que la retirada de tropes internacionals suposi un enfrontament obert entre els distints grups armats. Però no trobo la diferència entre aquesta pessimista situació i la realitat viscuda avui. A més, cal afegir que aquest risc es minimitzaria acabant amb l’històric suport estranger a les milícies. Per tant, cal demanar la retirada de les tropes (provocant un necessari debat al respecte) i la substitució dels esfor-ços militars per altres de caire civil a través d’organitzacions independents dels anomenats “interessos nacionals”.

Centre d’Estudis per a la Pau J.M.Delàs – Justícia i Pau
delas@justiciaipau.org

Festa do Avante. Ampliar la lluita

MIREIA MORA

La 32a edició de la Festa do Avante va tenir lloc del 5 al 7 de setembre a Atalaia Amoral Siexal, demostrant un any més l’arrelament d’aquest esdeveniment polític, cultural i social entre els i les treballadores i la joventut portuguesa

El PCP celebra des de fa 32 anys a Portugal la Festa do Avante i la participació dels i les comunistes catalanes és sempre activa i massiva. És una bona forma de començar el curs polític, trepitjar una festa amb milers d’assistents, amb una atmosfera càlida i en la qual l’intercanvi amb els companys i companyes portugueses és sempre interessant.



El primer, i més important, encert de la Festa, que explica el seu èxit rotund i l’afluència massiva de treballadors i joves portuguesos, és la voluntat de constituir-se com a referent no únicament polític, sinó també social i cultural dels i les comunistes, però també d’altres sectors progressistes de la societat portuguesa.

Aquesta premissa es respira a cada racó de la festa i és que només posar-hi un peu qualsevol pot adonar-se que tots i totes les companyes del PCP hi estan involucrades. La festa és un espai on visualitzar tota la feina feta durant el curs polític, en els centres de treball, als municipis i demés espais d’intervenció.

Escrivia Gramsci que les idees no viuen sense organització. Sens dubte aquesta festa és una de les demostracions empíriques d’aquesta afirmació. Podem dir amb la boca plena, que la qualitat de l’organització de les i els companys portuguesos és el que fa possible que aquesta festa sigui una cita anual per a persones progressistes d’arreu del món, no únicament portugueses.

L’altre tret fonamental del PCP és sens dubte la formació. Un partit format, amb un discurs ric en matisos, amb una discussió col•lectiva per dotar d’elements a tots i totes aquelles que hi participen: des dels i les joves comunistes de la JCP, fins a la pròpia direcció del partit.

És d’especial importància aquesta sana i imprescindible pràctica, en un moment en què l’ofensiva contra el PCP s’ha fet forta. Ofensiva que s’ha materialitzat a promoure una llei que estandarditzi els canals de finançament dels partits portuguesos o bé en l’obligació de fer públics els censos de militants de cada organització política.

I en darrer terme, no es pot parlar de la Festa do Avante sense fer un esment especial al paper que juga la Joventut Comunista Portuguesa.

La JCP compta a l’actualitat amb 10.000 militants. Joves organitzats als centres de treball, als territoris, a la universitat, etc. Joves que participen, organitzen i viuen la festa en primera persona; en primera persona com a joves, però també en primera persona com a organització.
Una organització cuidada pel PCP, que els atorga un espai immens on desenvolupar la seva pròpia activitat en el marc de la festa. Que intervé en primer lloc en el comicio, diumenge quan hi ha el tancament polític. Que és cuidada i promoguda per tots i totes els companys del PCP, reconeixent-los com a motor d’il•lusió i garantia de futur, recordant en tot moment que no hi haurà partit sense una joventut forta.

En definitiva, la Festa do Avante és un espai alegre, divertit, compromès. Un espai de trobada, d’intercanvi, de foment d’idees i de lluita. Des del PCC només podem que felicitar els camarades del PCP per la feina feta i dir-los que nosaltres no hi faltarem mai!

Yes, we can’t

M. Àngels Martínez Castells

Des de que l’enyorat Manuel Vázquez Montalbán va dir que els europeus hauríem de poder votar el president dels Estats Units, articles com el de l’amic i company Iñaki Escudero (http://iescudero.blogspot.com/2008/07/jo-mo-em-crec-lobama.html)que recomano, queden justificats.... Però l’Iñaki està en bona companyia i sintonia… El número d’agost de Le Monde Diplomatique (http://www.monde-diplomatique.fr/2008/08/HALIMI/16160) obre la seva edició francesa amb un article crític sobre Obama de Serge Halimi.

Halimi creu que Barak Obama té molta sort. Podrà succeir a un dels présidents mes impopulars de l’historia del seu país, a més, ens diu, és jove, mestís, i sembla que tot el planeta esperi que ocupi la Casa Blanca per « renovar el liderat americà en el món ». Però Serge Halimi ens crida l’atenció sobre les darreres intervencions d’Obama. Pel que fa a l’ Afganistan en concret, destaca les seves declaracions : « Construiré un exèrcit del segle XXI i una aliança tant poderosa com l’anticomunista que va guanyar la guerra freda, amb l’objectiu que estiguem per tot arreu a l'ofensiva, des de Djibouti fins a Kandahar . » De fet, Obama ja ha dit que s’inspira en política exterior en els plantejaments de George Bush- pare, de John Kennedy i, en certs aspectes, de Ronald Reagan ». Halimi conclou que, dissortadament, el multilateralisme no és per demà, i que l’imperialisme amb Obama potser serà més suau, més hàbil, i menys assassí, encara que els 8 anys d’embargament de la presidència Clinton varen ser responsables de moltes morts a l’Irak.

I Halimi acaba dient que el famós « Yes, we can » s’ha convertit en « Sí, podem criticar que el Tribunal Suprem prohibeixi l’execució dels violadors no culpables d’assassinat ; sí, podem pronunciar davant el lobby pro-israelita un discurs que fa costat a les posicions més inflexibles del govern d’Ehoud Olmert ; sí, podem associar sistemàticament creativitat i sector privat, completar la missió de redefinició de progressisme de Clinton i Anthony Blair, impulsant una aliança de classes en la que els directors d’empresa i els quadres tècnics en serien els actors clau. »
Precisament pel paper que Obama dona a aquests “quadres” (http://www.sinpermiso.info/textos/index.php?id=2008) Barbara Ehrenreich el veu també "girar a la dreta", i explica el seu desengany quan el candidat demòcrata va escollir Jason Furman com assessor econòmic, "que està a l’extrema dreta del partit Demòcrata i déu la seva reputació a haver sigut un dels defensors de Wall-Mart (la cadena minorista denunciada per l’autora en el seu famós llibre Nickel and Dimed, un informe molt real i cru sobre les dificultats de la classe obrera dels Estats Units).

EL SOCIALISME PER A RICS DE L'ADMINISTRACIÓ BUSH

Xavier Zambrano 
 

"Privatitzar els beneficis, socialitzar les pèrdues", aquesta és la consigna que sembla regir la política econòmica del govern nord-americà. En una completa inversió del neoliberalisme del laissez faire, la nova doctrina neocon és tapar els forats ocasionats pels deliris financers dels banc d'inversió amb carretades de diner públic.

Bancs hipotecaris com Fannie Mae i Freddie Mac són, sota qualsevol variant d’escrutini comptable, tècnicament insolvents. Així ho afirma, entre d’altres, William Poole, expresident de la Reserva Federal de Saint Louis. Aquesta situació equival a un completa disfunció del sistema financer, ja que aquestes entitats garanteixen el 40% de tots les hipoteques dels EUA. Com poden doncs obrir les oficines cada matí amb aquest gegantí forat comptable a la rebotiga? L’explicació cal cercar-la en l’anomenada "discount window" o finestreta amb descompte, el mecanisme que permet a la Reserva Federal prestar diners a curt termini a entitats financeres per fer front a problemes de liquidesa. Aquesta finestreta, reservada fins ara a bancs tradicionals i situacions d’emergència s'ha obert ara, amb llarguesa inusitada, a bancs d’inversió i bancs hipotecaris. La Reserva Federal presta diners a aquests bancs amb un interès que ronda el 2%, xifra que, atesa l’actual inflació, equival a regalar-los diner gratis.  
Ben Bernanke ja havia advertit en una conferència de novembre de 2002 que no tindria miraments a l’hora d’imprimir diners. Va afirmar que, si és necessari per estimular l’economia, el govern ha de "llançar diners des d’helicòpters". El problema és que els helicòpters de Bernanke darrerament només sobrevolen certs barris, concretament certs carrers com ara Wall Street. En una altra conferència d’octubre de 2004, "Helicòpter Ben" com se’l coneix des de la famosa boutade, va afirmar que "l’especulació és bona per la societat. En el cas del petroli l’activitat especuladora garanteix que una part del petroli produït es retira de circulació i es guarda per possibles interrupcions o escassetats del subministrament". Certament, Gordon Gekko, el personatge emblema dels yuppies dels vuitanta a la pel·lícula Wall Street estaria orgullós d’aquesta versió moderna dels seu "greed is good" ("la cobdícia és bona"). 

La conseqüència de tanta impressió de diners és una inflació galopant que també estem patint a Europa. Sota aquest angle, podríem definir la inflació com un impost sobre la classe mitja i baixa que permet un flux continu de diner gratis cap els bancs d’inversió. El preu de no deixar fer fallida al grapat de bancs que han assumit riscos immoderats és deixar l’economia domèstica en un defalliment absolut.

Rifondazione Comunista: Ricominciamo???

Albert Company

El resultat de les eleccions legislatives italianes dels passats 13 i 14 d’abril ha obert una nova etapa a la vida política italiana: s’ha passat d’un sistema multipartidista, amb una presència més que destacada de les forces de tradició comunista i transformadora a un sistema americanitzant. El Poble de la Llibertat, una gran força de dretes encapçalada per Silvio Berlusconi, i els seus aliats neofeixistes de la Lliga Nord d’Umberto Bossi han obtingut un percentatge de vots al voltant del 45% i el Partit Democràtic de Walter Beltroni i la Itàlia dels valors de di Pietro un 37%. Per primera vegada després de la II Guerra Mundial, els comunistes són fora del Parlament i del Senat. La Sinistra-Arcobaleno, coalició entre el Partit de la Refundació Comunista, el Partit dels Comunistes Italians i altres no va superar la barrera electoral del 4% al Congrés ni del 8% al Senat.

Les reaccions no es van fer esperar a l’esquerra italiana. Tant el PdCI com el PRC van convocar congrés extraordinari abans de l’estiu. Rifondazione va convocar un congrés entre els dies 24 i 27 de juliol a la Toscana. El procés pre-congresual feia entreveure que no seria un congrés fàcil. Els circoli, o assemblees de base, tenien a discussió i votació 5 documents, després de no haver-hi hagut la possibilitat d’arribar a l’acord d’un document unitari ni tampoc que cap dels 5 obtingués majoria. Un primer document encapçalat per Paolo Ferrero, ministre al darrer govern Prodi, també signat per Claudio Grassi, Ramon Mantovani i l’actual responsable d’Internacional Fabio Amato, va obtenir gairebé un 40% dels vots en el període precongressual. El segon document, signat per alguns dels pesos pesants de l’última direcció com Fausto Bertinotti, Franco Giordano, Grasciella Mascia i Gennaro Migliore entre d’altres, postulava com a Secretari Nacional Nichi Vendola, President de la Regió de Puglia, al sud del país. El segon document va obtenir un 48% dels vots en els congressos dels circoli. Els tres documents minoritaris van obtenir un 7%, un 3% i un 1,5% de suports respectivament. El desenvolupament del Congrés va confirmar les pitjors expectatives: quatre dies d’intervencions apassionades en defensa dels documents corresponents sense intentar trobar consens entre els dos majoritaris. L’única incògnita del congrés era saber qui seria capaç d’arribar a acords amb els corrents minoritaris per a sumar com a mínim el 51% dels vots dels 650 delegats acreditats al congrés. Després de debats i reunions fins altes hores de la matinada entre els representants dels diferents documents, el grup encapçalat per Paolo Ferrero va aconseguir un acord amb els documents minoritaris que li va donar majoria en l’elecció de la nova Comissió Política i en la votació de les tesis del congrés. El congrés va escollir una Comissió Política de 280 membres i a Paolo Ferrero com a nou Secretari Nacional de Rifondazione amb 142 vots a favor, 134 en contra, 4 en blanc i una abstenció. Les tesis del grup de Ferrero més la suma dels tres grups minoritaris van obtenir 342 vots sobre un total de 646.

Sobre el terreny de les idees cal veure quines són les similituds i les principals diferències entre els “ferreristes” i els “vendolians”, expressat en termes periodístics. En primer lloc, cal tenir en compte que cap dels dos grups és homogeni, és a dir, a l’interior d’aquests dos grups també hi ha matissos, sensibilitats i tradicions polítiques diferents. Pel que fa als punts d’acord entre els dos documents cal destacar les coincidències en l’anàlisi de les causes de la derrota de l’esquerra a les eleccions i també les coincidències en el “Què fer?”, és a dir, quina resposta donar des de l’esquerra a l’hegemonia de la dreta a Itàlia i les polítiques de retallades de drets -que no s’han fet esperar pel Govern de Berlusoni i de la Lliga- especialment agressives amb el món del treball i les polítiques d’immigració. Els problemes i les diferències entre Ferrero i Vendola es troben bàsicament en la discussió sobre el “Qui som?”, per tant, quin caràcter té Rifondazione en aquest moment històric, quina és la seva funció com a partit polític i quina és la seva definició ideològica. La segona diferència important està en el “Com ho fem?” és a dir, quin paper juga el PRC envers la resta de forces de l’esquerra transformadora i quina és la seva política d’aliances i acords en aquest període.

Anem per parts, el document de Vendola, amb una inspiració teòrica de Fausto Bertinotti clara, proposa la Refundació de Rifondazione i l’inici del que ells anomenen una constituent d’esquerres. L’objectiu d’aquesta constituent seria la creació d’una nova força política a l’esquerra del Partit Democràtic que agrupés la majoria de Rifondazione, els Verds i un sector del PD: a la pràctica, suposaria el trencament amb la tradició comunista a Itàlia tal com va fer-ho la proposta d’Ochetto quan el PCI es va convertir en el PDS, després en DS i ara, finalment, en PD. Paradoxalment, la proposta de Paolo Ferrero és la més berttinotiana: el document de Paolo Ferrero aposta per la continuació tal com l’entenem ara, de Rifondazione, pel manteniment de l’esperit original de la creació del PRC, aprofundint en els moviments socials i sense excloure la possibilitat d’entesa amb les altres forces de l’esquerra transformadora, principalment el PdCI.

Pel que fa al postcongrés i al futur immediat de Rifondazione és complicat preveure’n totes les seves conseqüències. La majoria de Ferrero és difícil de gestionar per la seva diversitat (abans del congrés estaven subscrits en quatre documents diferents), per tant la seva tasca de rellançar Rifondazione pot quedar a mitges si en un futur no molt llunyà Vendola crea una nova formació i tira endavant el seu projecte al marge de la majoria de Rifondazione (el sector de Vendola ja s’ha constituït com a corrent interna amb el nom de Rifondazione per la Sinistra) .

És evident que els debats que es produeixen en el si de Rifondazione i de l’esquerra italiana no són exclusius d’Itàlia ja que d’una manera o altra i amb les peculiaritats de cada país, aquests debats s’estan reproduint arreu i en bona part definiran el futur de l’esquerra transformadora a Europa, i en conseqüència quin caràcter pren el Partit de l’Esquerra Europea i quin paper hi juguen els comunistes.

‘Viva l’Italia?’

Els comunistes i l’esquerra transformadora queden fora del Parlament i el Senat per primera vegada en la història d’Itàlia

L’esquerra es desploma a Itàlia. La coalició que encapçala Silvio Berlusconi assoleix una àmplia majoria absoluta, tant a la Cambra dels Diputats com al Senat, mentre que el flamant Partito Democratico obté nou diputats menys que els obtinguts per l’Ulivo el 2006, quan es definia netament de centre-esquerra.

En un altre sentit, La Sinistra-l’Arcobaleno [coalició composta fonamentalment pel Partit dels Comunistes Italians (PdCI), Refundació Comunista, els Verds i Sinistra Democratica-escisió dels Democratici di Sinistra que no van acceptar entrar al Partito Democratico] es queda sense cap representant ni al Senat ni a la Cambra de Diputats. Passa de prop del 10% dels vots l’any 2006 (que sumaven entre Rifondazione, PdCI i Verds) a un familiar (per als catalans) 3%. No deixa de ser curiós que el president de la Cambra en l’anterior legislatura, Fausto Bertinotti, no obtingui ni una cadira.

D’altra banda, els resultats electorals també confirmen que l’extrema dreta, La Destra, encapçalada per Santanchè, millora substancialment els seus resultats.
Davant d’aquesta situació, cal fer alguna reflexió. 1) L’aposta centrista del Partit Democràtic de Walter Veltroni ha estat un fracàs. Veltroni ha jugat al doble o res i s’ha quedat amb el res. És paradoxal buscar el recolzament del centre quan va ser precisament el partit centrista UDEUR qui va fer caure el govern d’esquerres de Romano Prodi. El centre-esquerra hauria d’entendre que l’única aliança possible és a la seva esquerra, ja que l’aliança amb el centre estarà sempre condicionada per les propostes de la dreta.

2) Les darreres eleccions a l’Estat Espanyol i a Itàlia han de ser una advertència per a l’esquerra transformadora. Cal una estratègia comuna per evitar el bipartidisme. 3) La constitució d’un nou subjecte sociopolític ha de ser el resultat d’una confluència real en les lluites, i no de la convocatòria d’unes eleccions anticipades. El projecte de L’Esquerra-Arc de Sant Martí, la Sinistra-Arcobaleno és avui més indispensable que mai, però els temps que es van marcar des de Rifondazione Comunista, i en particular des dels sectors de Fausto Bertinotti i Nichi Vendola, no han permès la conformació d’un subjecte polític, sinó d’una marca electoral. I les marques noves, quan no tenen ni un programa sòlid al darrere, ni la publicitat de les marques ja existents, no vénen.

De ben segur ara apareixeran oportunistes que voldran dissoldre la coalició de la Sinistra-l’Arcobaleno, amb l’excusa de recuperar la falç i el martell. També n’hi haurà que voldran accelerar encara més el procés de constitució de l’Arcobaleno i dissoldre els partits que en formen part. Uns i altres estan oblidant les causes que hi ha al darrere del fracàs electoral, que són causes polítiques i socials molt profundes. Pretendre solucionar una qüestió político-social amb propostes electoralistes no és un fenomen nou i deu tenir molt a veure amb allò que es va mal anomenar eurocomunisme, és a dir, l’abandonament de l’anàlisi de classe.

L’esquerra no pot estar tan condicionada pel calendari electoral, és a dir, per l’agenda que va escrivint la dreta en cada moment. L’esquerra ha de ser capaç de marcar la seva pròpia agenda, en la línia de la manifestació del darrer 20 d’octubre; i, paral·lelament, concórrer a les cites de la dreta.

Aliances clares

4) L’esquerra ha de tenir una política d’aliances clara. La basculació de la Rifondazione Bertinottiana, entre fer caure un govern d’esquerra plural i després ser el president de la Cambra del següent govern d’esquerra plural, els dubtes sobre el subjecte revolucionari, passar del movimentisme del 2001 a Gènova als vells moviments socials, etc., fan perdre credibilitat i, a més, són un error ideològic greu. Els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre la necessitat d’un front d’esquerres i la seva manifestació institucional; aquesta hauria de ser una de les claus de la nostra lluita ideològica. L’oportunisme bertinottià s’ha demostrat inconsistent a nivell electoral i, el què és pitjor, erroni a nivell ideològic.

5) La pujada de l’extrema dreta (un 8,0% dels vots per a la Lega, un 2% per a La Destra i un 0,26% per a Forza Nuova) està correlacionada amb la davallada de l’esquerra. El discurs xenòfob s’imposa com a alternativa en una societat amb un creixement econòmic del 0,3%, en què els salaris estan congelats des del 2001, mentre que el preu dels productes bàsics augmenta de forma exponencial.

Juntament amb la necessitat de la conformació d’un front d’esquerres, els i les comunistes hem de fer pedagogia sobre les veritables causes de les dificultats econòmiques de la classe treballadora. Cal explicar com augmenten els beneficis del capital financer en comparació amb els salaris.

6) Totes aquestes reflexions són extrapolables a Catalunya i a l’Estat Espanyol, en la perspectiva d’una assemblea d’Izquierda Unida que ha de servir per rellançar el projecte.

Antoni Moragas

El conflicte entre capital i treball és encara central entre l’esquerra italiana?

L’experiència del govern Prodi s’ha vist interrompuda menys de dos anys després de l’ajustada victòria electoral de l’abril del 2006. La Unione -l’àmplia aliança que anava des dels postdemocristians fins als postcomunistes- ha quedat dissolta, com la neu al sol: aquest darrer episodi de frontpopulisme ha passat sense afectar pràcticament una bipolarització a l’alça i a l’espera d’una nova llei electoral en la línia del model alemany o de l’espanyol.

El naixement del Partit Democràtic, liderat per Walter Veltroni, ha obligat l’esquerra italiana a redefinir-se. Refundació Comunista, el Partit dels Comunistes Italians (PdCI), els Verds i Esquerra Democràtica -el sector del partit de Veltroni que es va negar a entrar en el PD- han donat vida a un nou espai: la Sinistra-l’Arcobaleno. Aquest nou subjecte polític reafirma amb força i convicció la centralitat del conflicte entre capital i treball, en una societat que ha oblidat aquesta qüestió. En aquest sentit, Oliviero Diliberto, secretari del PdCI, va enviar un missatge clar amb la seva decisió de no presentar-se com a candidat per tal de cedir el lloc de cap de llista a un treballador i sindicalista de l’empresa Thyssen, Ciro Argentino.

Amb una clara referència al que Enrico Berlinguer va anomenar “diferenciació moral de l’esquerra”, Diliberto no es va cansar de repetir que aquesta era una opció decisiva contra la tendència de la campanya electoral al vot útil i del mal menor, fenòmens que ja havien demostrat els seus efectes en les eleccions espanyoles del 9 de març.
Els interessos que l’esquerra ha representat en el passat, i que representa en el present, la centralitat del treball, la pau, el dret a la llibertat i a la igualtat, estan en primer terme en l’agenda política del PdCI. “Aquests interessos -escriu Diliberto a La Rinascita- no són superats per un capitalisme de la jungla que, avui com ahir, oprimeix la majoria amb salaris indecorosos, pensions indignes, amb la mort quotidiana dels que treballen, amb la negació de les llibertats -des de l’avortament fins a la negació del reconeixement de les unions civils-. Tot això dóna lloc a una precarietat vital”.

Crítica del revolucionarisme revolucionari

Podem trobar una aportació de més espessor teòrica en el sector d’RC anomenat Ser comunistes. Alberto Burgio, diputat d’RC al Parlament italià durant la darrera legislatura i professor d’història de la filosofia a la Universitat de Bolonya, s’ocupa des de fa anys d’aquesta qüestió i critica el que es coneix com a revolucionarisme revolucionari, que proclama la necessitat de la desarticulació de les organitzacions del moviment obrer i l’èxode de la política. Burgio, contràriament, sosté que el temps de la lluita de classes no ha passat i que les evocacions rituals i superficials de la crisi del marxisme i de la mort de la política són inútils i perjudicials.

Segons Burgio, mai com avui el treball assalariat havia estat en el centre dels mecanismes de reproducció del conflicte entre capital i treball; mai no havia representat amb més evidència el terreny decisiu per a la reconstrucció del moviment de classe. Aquesta evidència indica la necessitat d’endinsar-se en el cor del desenvolupament capitalista per fer-ne explotar les contradiccions i per realitzar-ne les potencialitats progressives.

Un cop més, per a una esquerra que sembla haver perdut l’orientació resulta indispensable retornar a Marx i a les bases de la crítica marxiana, tal com va fer Lenin prèviament a la Revolució d’Octubre, en aquella suma de pensament marxista que és Estat i Revolució.

Kosovo ha decidit

Kosovo ha declarat la seva independència respecte a Sèrbia. Així es tanca definitivament el parèntesi de la història que significà l’existència de Iugoslàvia com un intent de solució política racional a la complexa situació ètnica, religiosa, lingüística i social dels Balcans.

Aquells que en la dècada dels 90 atiaren els focs de tots els fanatismes, brinden avui a les seves cancelleries un cop acabada l’obra. Poques vegades la diplomàcia ha estat tan útil en la història i la violència, tan partera. D’un Estat, fer-ne sortir sis països. I si en algun moment no va ser suficient, els avions de l’OTAN, els que bombardejaren Belgrad, eren ben a prop. Calia rematar amb urani empobrit l’experiment. Per si de cas algú, en un futur, s’atrevia a alçar-se. A recordar que a l’antiga Iugoslàvia es casaven els uns amb els altres. A intentar la racionalitat altre cop.

Ha nascut un nou estat: Kosovo. Que fa fallida abans de nàixer. Travessat per les màfies, traspassat per la corrupció. Punt intermodal de la distribució de la droga de l’Orient cap a diferents rutes a Occident. Seran els aguerrits guerrillers de la UCK, alliberadors finançats per la CIA, l’espina dorsal del nou exèrcit i de la nova policia? Bé, en qualsevol cas, seran els que quedin per Prístina. L’altra part són fora del país per motius laborals. Un cop acabada la guerra, les operacions es traslladen a les urbanitzacions del Sud d’Europa.

Però sí, ha nascut un Estat. I ho fa amb la benedicció de George Washington Bush. Que aconsegueix situar al bell mig d’Europa una nova base militar estratègica. Més de 6.000 homes que han de servir per estovar russos, turcs i serbis. Per fer-los memòria de qui mana.

I ho fa també, qui ho diria, amb la benedicció de França, Itàlia i Alemanya, que accepten l’existència d’un Estat mafiós al centre d’Europa, amb pretensions territorials sobre altres països de la Unió (temps al temps). És la lògica suïcida d’unes oligarquies europees sense projecte polític, subordinades.
Vénen a la memòria els versos d'Espriu: Arnat, menjat / de plagues, / sense parar llepava / l’aspra mà / que l’ha fermat / des de tant temps / al fang. / Li hauria estat / senzill de fer / del seu silenci mur / impenetrable, altíssim: / va triar / la gran vergonya mansa / dels lladrucs.

Però bé, felicitem-nos. Que ha nascut un nou Estat. I això és sempre una victòria de la democràcia. O no?

Xavier Cutillas

La lluita de classes al món i la nova Confederació Sindical Internacional

Al llarg del segle xx, el sindicalisme mundial ha patit cops, fractures i crisis d’identitat. La necessitat de construir una unitat tan àmplia com sigui possible conflueix en una organització que fa les seves primeres passes

Des de la dècada dels noranta, amb l’esfondrament del camp socialista a Europa, els ideòlegs del capitalisme intenten convèncer la resta que la història s’ha acabat, ja que la lluita de classes a nivell internacional ha finalitzat amb la derrota del camp socialista i, per tant, no només les teories, sinó també els valors de tot el que té a veure amb socialisme han periclitat (internacionalisme, solidaritat, fraternitat, igualtat).

Aquest esfondrament és encara més evident des d’Europa, on una part de les organitzacions socials celebra la caiguda del mur i, sense retre comptes, es posa objectivament al costat dels capitalistes, que el que celebren és la caiguda de tot, no pas d’una determinada manera de gestionar el socialisme i, per tant, a més, celebren la caiguda de l’Estat social de la democràcia.
Quan al cap dels anys alguns s’adonen de l’abast del que ha succeït; quan l’actual procés de mundialització es produeix sota el domini del capital financer i sota les seves regles (és fals que la mundialització no tingui regles); quan estan en perill determinades conquestes a un grapat de països rics, el que fan les organitzacions socials més importants és intentar tancar files perquè la pujada de la marea no els arrossegui.

Críticament, cal veure per què, entrada la dècada dels vuitanta, quan les polítiques neoliberals arrasen continents com l’africà i com Amèrica Llatina, quan les empreses multinacionals ataquen sindicats, moviments socials i indígenes amb la complicitat de governs com el de Cardoso al Brasil, Fujimori al Perú o les oligarquies a Veneçuela i especialment a Colòmbia, on assassinen tots els quadres que formen l’estructura de la Unión Patriótica -l’intent més seriós de superar el conflicte armat-, tots els esforços se centren a Europa, a com fer caure el socialisme real que, amb tots els seus defectes, operava com un cert contrapès.

Em demanareu què hi té a veure el sindicalisme amb tot això. Aparentment poca cosa; políticament, molt, i m’explicaré.

Retrospectiva sindical

El sindicalisme mundial, com gairebé tot, després de la Segona Guerra Mundial també és víctima de la Guerra Freda. L’aliança entre el capital industrial, preponderant aleshores sobre el capital financer, i una part del moviment sindical produeix la divisió del moviment obrer internacional en bosses d’influència cristiana, una part de la socialdemocràcia i allò que anomenaríem sindicalisme classista, fruit d’influències socialistes, comunistes i cristianes d’esquerra.

Internacionalment, cap als anys cinquanta trobem, per tant, la CMT, la CIOSL i la FSM, que pot respondre a aquestes fraccions.

No es la meva intenció parlar de tota la història sindical del segle xx; això correspon als historiadors. Però sí que cal dir que l’estancament i la posterior crisi al camp socialista produeixen crisis d’identitat successives en l’FSM que la porten gairebé a la desaparició i que, paral•lelament, sindicats que abans havien estat combatuts i exclosos ferotgement per la CIOSL es veuen en el seu interior gairebé sense saber-ho o sense discutir-ho.

Després de dècades de relacions diplomàtiques sindicals, de sobte, el moviment sindical organitzat s’adona de la realitat, que actua gairebé d’oïdes front les multinacionals i els governs. Es passa d’una realitat de conquestes, reflectides en els Convenis i Recomanacions de l’OIT, al desert, o, en el pitjor dels casos, a Directives Bolkestein, Acords Multilaterals d’Inversions, condicions de l’FMI per invertir o del BM per fer préstecs.

Conclusió: el moviment sindical les rep de tots cantons i reacciona parcialment encara; para cops en alguns països i cedeix posicions lamentablement en àmbits internacionals com la UE o a l’OIT, en funció que la correlació de forces és adversa, i s’opta pel mal menor (s’accepta la lògica de la Comissió Europea; no s’avança en l’àmbit de l’OIT) i es recula culturalment; es retorna a polítiques colonials i s’intenta imposar criteris i tradicions dels països rics, al marge de les opinions de moltes organitzacions.

Malgrat tot, la necessitat de construir la més àmplia unitat possible en el sindicalisme mundial, per defensar-se de les polítiques rapinyaires de les multinacionals i del capitalisme global, fa un gran pas quan s’assenyala la necessitat que tots els sindicats conflueixin en una organització mundial. Lamentablement, des d’alguns sectors es pretén construir aquesta organització des de velles pràctiques que institueixen vetos injustificables i injustificats, perquè, vejam, ¿qui té la legitimitat de dir o de jutjar qui és més democràtic i qui depèn veritablement dels poders polítics? O és que les subvencions no finalistes i indiscriminades no generen també dependències polítiques? Qui pot negar legitimitat als sindicats cubans, veneçolans, xinesos, indis? Aquells que donaven diners als governs dels Estats Units per a la guerra del Vietnam no fa pas tant, per exemple?

Aquestes velles pràctiques no haurien de posar el moviment sindical internacional en divisions de guerra freda i, en tot cas, des del respecte al pluralisme, quan millor els va als treballadors es quan actuen units.

La cita del 6 d’octubre

Està a punt de constituir-se la nova Central Sindical (CSI) a les amèriques, amb un plantejament polític ofensiu com és la Plataforma Laboral de las Américas, que presenta temes laborals importantíssims lligats a estratègies econòmiques progressistes, que bastants governs de la regió volen impulsar, des de Veneçuela, Uruguai i Bolívia fins al Brasil, sense subordinacions externes ni dels mateixos governs a Amèrica Llatina, per molt progres que siguin, i reclamant la sobirania de les organitzacions americanes front als tractats de Lliure Comerç (que no són lliures, sinó que són imposicions i són de comerç, però injust i en desigualtat de condicions), i front als anomenats Acords d’Associació amb la Unió Europea, on el rol dels sindicats americans és primordial, sobretot perquè en termes de mobilització social estan uns graons més amunt que els europeus.

Aquest panorama dibuixa una CSI amb contradiccions, però que incorpora la majoria d’organitzacions i que té plantejada una jornada mundial per al treball digne i de lluita contra la pobresa el proper 6 d’octubre. Cal impulsar, sense cap mena de dubte, aquesta jornada, perquè cal fer un pas, encara que sigui petit i lleuger, en la direcció de la mobilització mundial. És clar que jo voldria que es parlés de les causes de la pobresa, de les polítiques neoliberals, dels estralls d’aquest capitalisme global i de l’immens poder de l’oligarquia financera. És clar! Però cal començar des d’algun lloc i, sobretot, cal sumar. I, a més, qui ens impedeix que, en aquest context, parlem de com veiem la situació mundial? És una bona cosa que la CSI hagi fet aquesta convocatòria, que ara cal omplir de continguts. Quedar-se a la defensiva i amb les limitacions és restar al marge d’un inici de canvi.

Jordi Ribó i Flos

Alguns apunts més sobre Colòmbia

El recent assassinat de Raúl Reyes, membre del secretariat de les FARC, per l’exèrcit colombià en terra equatoriana ha suposat un impacte brutal en els observadors del conflicto

L’assassinat selectiu del comandant, qualsevol assassinat, és brutal. Però sobretot és brutal perquè es dóna en un context d’aproximació al que es reivindica com a acord humanitari, o bescanvi humanitari, entre segrestadors i presoners de guerra per la insurgència i alliberament de guerrillers detinguts i empresonats en les presons del govern colombià.

Un acord en el qual la insurgència començava a mostrar gestos com l’alliberament incondicional, primer, de Clara Rojas i Consuelo González de Perdomo, i, dies més tard, de Luis Eladio Pérez, Gloria Polanco, Orlando Beltrán i Jorge Eduardo Géchen Turbay. La presumpció que Raúl Reyes preparava l’entrega d’Ingrid Betancourt i d’altres segrestats sembla adquirir força. També que el sector més intransigent i bel•ligerant del govern d’Uribe va truncar aquest lliurament d’una forma espectacular i provocadora. Envaint i bombardejant territori d’un país veí i provocant a la regió una mobilització militar que la posa al caire d’un conflicte bèl•lic internacional; mobilització que, des de la perspectiva militarista dels Estats Units (EUA), podria servir-li per a la seva definitiva invasió de Veneçuela, l’apropiació del seu petroli, com ja va fer amb l’Iraq, la liquidació del projecte de la Revolució Bolivariana i un dels suports al progrés econòmic i industrial de Cuba, Nicaràgua, Bolívia, Equador, etc.

El conflicte colombià porta més de 40 anys de guerrilles; no només de la més coneguda, les FARC, o de l’ELN. Als anys 50, les guerrilles del Partit Liberal van ser el germen de la resta de guerrilles que van aparèixer a Colòmbia. Els origens de la guerrilla cal buscar-los en la secular feblesa de l’Estat en àmplies zones de Colòmbia, en les desigualtats socials d’un país eminentment rural on el 80% de les terres pertanyen a un 1,5% de terratinents, en la permanent exclusió i eliminació física dels protagonistes polítics, sindicals i socials. La disputa pels enormes recursos naturals està també al centre del conflicte. El paper que els EUA han reservat a Colòmbia sembla ara el mateix que han reservat per a Israel a l’Orient Mitjà: gendarme i estendard de l’imperialisme nord-americà a Llatinoamèrica.

Mentre a tot Llatinoamèrica s’està desenvolupant un procés de democratització i autonomia del veí del nord, i de col•laboració i solidaritat entre els pobles, el govern del senyor Uribe resta aïllat de tot aquest procés, aferrat a l’ajuda militar milionària per jugar el trist paper que li ha assignat Bush. Malgrat que el conflicte amb la insurgència és important, al darrere hi ha un país en crisi política i econòmica que no apareix amb el mateix grau de publicitat. Més de cent congressistes i funcionaris del govern colombià estan processats per les seves relacions amb el narcotràfic i la corrupció, i pels seus vincles amb el paramilitarisme.

Intervenció de les grans institucions financeres mundials en el procés econòmic colombià. El Tractat de Lliure Comerç amb els EUA, la privatització dels serveis públics, la compra d’empreses, l’apropiació de les fonts de riquesa naturals per part de les grans corporacions, el desenvolupament de noves fonts d’energia, ara en mans de multinacionals, que alhora destrueixen milers de llocs de treball i aboquen a la misèria camperols i obrers. Prop de quatre milions de persones desplaçades dels seus llocs d’origen, pressionades pel conflicte i per la voracitat de les transnacionals i els latifundistes; 15.000 desapareguts, 2.000 indígenes i 2.550 sindicalistes, i gairebé un miler de civils assassinats des que el conflicte polític i social existent als anys 60 es va transformar en insurgència. Situació que té també la seva traslació a la convivència ciutadana i a la subversió dels valors d’humanitat i respecte als drets humans.


Sortides polítiques

El conflicte armat dificulta la visualització de la tradicional oposició al sistema que venen mantenint sindicats, partits d’esquerra, organitzacions socials, ONG, col•lectius, etc. I que tenen un cost en vides. Tot plegat, supeditat a la política de seguretat d’Uribe, que destina milions d’euros a despeses militars i de seguretat, desviant-los de la imprescindible despesa social, d’educació, sanitat, habitatge i prestacions socials que necessita la ciutadania colombiana.

Colòmbia necessita una sortida política negociada, com altres conflictes, alguns propers a nosaltres; l’acord humanitari i el bescanvi de retinguts o empresonats han de ser el primer pas, i les organitzacions polítiques de Catalunya i d’Espanya hi han de contribuir i no deixar que la diplomàcia, en funció d’interessos comercials o econòmics, intervingui només en una direcció.

Ceferino Alonso
Àrea Internacional del PCC

Nova empenta per al PCF en les eleccions municipals i cantonals

Deu mesos després de les eleccions presidencials del 2007, en què el Partit Comunista Francès (PCF) només havia totalitzat el 2% dels vots, ara aconsegueix millorar fins al 9% dels sufragis després de les eleccions locals dels dies 9 i 16 de març passat. Si bé el percentatge és lleugerament inferior al del 2001, aquest excel•lent resultat confirma una implantació local d’aquest partit en el conjunt de l’Estat francès. A més, el PCF surt amb més elegits dels que tenia.

En aquest terratrèmol d’esquerra provocat pel rebuig a les polítiques de Sarkozy, de la UMP i del MEDEF, el Partit Socialista assoleix la major part de la victòria. L’esquerra presideix ara una majoria de departaments (60%) i ha conquerit grans ciutats com Tolosa de Llenguadoc, Reims, Metz, Saint-Etienne i Rennes. La UMP conserva Marsella i Burdeus. En aquest panorama, hom veu també algun ministre batut, com el simbòlic i mediàtic Xavier Darcos, ministre d’Educació i amic de Sarkozy, que acaba de perdre l’alcaldia de Périgueux. Entre setembre i març, el flamant president de la república francesa ha baixat més de 30 punts en els sondejos; no s’ha vist mai a França tal davallada.

Resultats de l’esquerra

No podem oblidar els bons resultats d’algunes llistes d’extrema esquerra; aconsegueixen el 5% de l’escrutini, llindar fatídic pel reintegrament de les despeses i sobretot per fer possible una fusió a la segona volta amb altres llistes no guanyadores. Aquestes candidatures s’han beneficiat dels votants comunistes decebuts de les aliances entre l’exesquerra plural (PS, PCF, PRG, Verds).

Aquests bons resultats de l’esquerra i el PCF es confirmen a la Catalunya Nord, fins i tot a Perpinyà, on el batlle de la UMP ha pogut conservar l’ajuntament gràcies a les astúcies d’un sistema gairebé mafiós instaurat fa trenta anys pel seu propi pare. Aquesta elecció està pendent d’una decisió del tribunal admnistratiu arran d’una querella presentada per l’esquerra, a propòsit d’un frau constatat en una oficina de vot d’un barri popular de la ciutat.

Aquestes eleccions locals han estat influïdes pels problemes nacionals i fan palès el vot de sanció al govern i al president de la república. Ens ho esperàvem; el govern i el president Sarkozy no pensen pas frenar el ritme de les reformes ultraliberals. Volen transformar França, un país construït amb el progrés social, en un altre de molt liberal, com ho són la Gran Bretanya i els Estats Units.

Nicolás Garcia
Alcalde de la ciutat d’Elna pel Partit Comunista Francés

Xipre escull el primer president comunista d’un país de la Unió Europea

Dimitris Christofias, del Partit Progressista dels Treballadors (AKEL), ha estat elegit president de Xipre

El 24 de febrer passat, la Unió Europea va viure un capítol que va passar molt inadvertit als mitjans de comunicació. Mentre tota l’atenció es desviava cap al conflicte de Kosovo, a l’illa de Xipre, on també hi ha un conflicte territorial des de fa 34 anys, va resultar escollit el candidat del partit comunista (AKEL), Dimitris Christofias, secretari general dels comunistes xipriotes, en la segona volta de les eleccions presidencials de Xipre.

En aquesta segona volta, Christofias es va imposar per un 53,45%, davant el 46,55% obtingut pel seu rival, el conservador Ioannis Kasulides, exministre de Relacions Exteriors. Christofias havia rebut prèviament el suport dels socialistes i del centre-dreta xipriota.

La victòria d’AKEL, Partit Progressista dels Treballadors de Xipre, possibilitarà la implantació de polítiques socials i garantirà una societat més justa. D’altra banda, els comunistes d’AKEL, liderats per l’actual president de la república xipriota, afronten el repte de la reunificació de l’illa. Afrontant un conflicte que manté Xipre dividit en dues parts, la grega i la turca, després de la invasió turca del 1974, moment en què es va crear la República Turca del Nord de Xipre, només reconeguda internacionalment per Turquia.

Dimitris Christofias és el president que va prometre unificar el poble xipriota i ser el líder que assumirà iniciatives específiques per a la solució del problema de Xipre. “Vull adreçar un missatge d’amistat als turcoxipriotes, el missatge d’un combat comú per reunificar la nostra pàtria i gestionar els nostres assumptes sense intervenció estrangera”, va declarar després d’haver votat a Nicòsia.

“Estem perseguint una solució justa basada en les resolucions i les decisions de Nacions Unides. Una solució amb la implementació dels drets humans, inclòs, evidentment, el dret de retorn i propietat dels refugiats, la retirada de les tropes d’ocupació i colonitzadores, i per comprovar totalment el destí dels desapareguts”, va dir el president electe davant de milers de seguidors a la seu dels comunistes d’AKEL.
En les primeres setmanes de mandat, Dimitris Christofias ja ha fet passes per afrontar el repte de la reunificació de l’illa i la solució final del conflicte. Així, ja s’han acordat trobades entre el president comunista i Mehmet Ali Talat, president de la part turcoxipriota, per rependre les negocicions d’una futura unificació de les dues repúbliques, després que en el 2004 fos rebutjat en referèndum el pla de l’ONU, després de la negativa del costat grec, mentre que el costat turc va votar a favor del pla presentat per Nacions Unides.

Gerard Baró

Efraim Davidi: “S’ha de qüestionar el paper d’Europa”

El responsable de relacions internacionals del Partit Comunista d’Israel defensa el dret d’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967, així com que la capitalitat de Palestina sigui Jerusalem oriental

Quina és la realitat d’Israel més enllà del conflicte?

Israel està travessant un període de crisi. Estem en una etapa de neoliberalisme molt ferotge en què es tracta de privatitzar-ho tot, amb una ofensiva molt gran contra les classes populars. Això es tradueix en una elevada resistència social i grans lluites, fet que no és excepcional a Israel, sinó en general a tot l’Orient Mitjà.

Com situa el Partit Comunista d’Israel el conflicte amb Palestina. A qui beneficia?

Evidentment, a qui no beneficia és al poble palestí, que és víctima de l’ocupació. Des del costat israelià, la major part de la població no te cap interès que l’ocupació continuï. L’ocupació també s’utilitza per seguir callant veus de protesta; se’ns diu “no crideu perquè ens ataquen”,“no cridin perquè Ahmadinejad té la bomba atòmica a l’Iran”...

De tota manera, a vegades l’amenaça és real. En una època d’atemptats suïcides de Hamas era molt difícil fer manifestacions per lluites obreres. Hi ha una amenaça que és real, però també una altra que està molt inflada per les necessitats d’una unitat nacional front a l’enemic extern.

És a dir, serveix per aturar avenços socials?

No, la lluita de classes continua. Ara, per exemple, l’ensenyament centra la major mobilització. Tant estudiants com professors estan en vaga en contra de la privatització de l’ensenyament.

Parla’ns del conflicte palestino-israelià. Com el definiries?

Uns diuen que és una guerra de religions en la qual només uns tenen el dret a ser a la Terra Promesa... D’altres ho veuen com una guerra de dos moviments d’alliberament nacional, el jueu i el palestí, però el sionisme va ser un moviment colonialista. La nostra visió és que el conflicte surt de la dinàmica de classes. La creació de l’Estat d’Israel és la victòria d’un model capitalista sobre un model molt feble econòmicament, com era el palestí.

Com es viu el fet de les colònies als territoris ocupats?

Abans, les colònies tenien una base social molt gran; l’extrema dreta tenia una base molt forta, que mobilitzava milers de persones. Els darrers anys s’ha erosionat tota aquesta base social, i el projecte de les colònies és molt impopular. Fins a tal punt que en la retirada dels territoris de Gaza no van poder mobilitzar ningú més que els mateixos colons afectats.

També cal dir que no tots els colons són militants d’extrema dreta... Hi ha ultrareligiosos, però també hi ha molts immigrants i pobres. Però, evidentment, hi ha un gruix important feixista.

Quina és la salut del moviment pacifista israelià?

El moviment pacifista està patint una crisi generalitzada. El moviment més gran era el grup Pau Ara, relacionat amb el laborisme. El cap del partit laborista és el ministre de defensa, Ehud Barak; per tant, el moviment té problemes per mobilitzar-se. Els altres moviments, que estan a l’esquerra de Pau Ara, no tenen tanta capacitat de mobilització.

De tota manera, nosaltres també ens trobem amb un problema polític quan plantegem la solidaritat amb el poble palestí. La pregunta és: amb quin poble? El de Hamas? El d’Al Fatah? Ara mateix Palestina està en plena guerra civil armada i és molt difícil articular qualsevol mesura de solidaritat en aquestes condicions.

Què implica el mur?

Se suposa que el mur es construeix per seguretat, però implica que els límits d’Israel estiguin més enllà de les seves pròpies fronteres, tal com diuen els acords del 1967. Israel s’annexiona més territoris que els que li corresponen històricament, se-gons el consens internacional. El mur era relativament popular durant les onades d’atemptats de Hamas i la Jihad islàmica, però ara ha esdevingut molt impopular, perquè que és molt costós i no tothom ho veu bé...

Però els atemptats han baixat a causa del mur?

És una decisió política de Hamas i la Jihad no fer atemptats, però també ha ajudat l’augment de la repressió israeliana. Sempre surten notícies sobre la interceptació de terroristes, la desarticulació de fabriques d’armes... Però moltes vegades sona més a muntatges que busquen alimentar l’imaginari de la por.

Aquesta situació beneficia la indústria armamentística is-raeliana?

Sí, però la indústria no necessita d’aquestes petites coses. Al punt de mira hi ha l’Iran, i d’altres. La indústria militar d’Israel fabrica tancs, avions, míssils i bombes atòmiques... I no pas per utilitzar-los contra Hamas, sinó per servir no només els interessos d’Israel, sinó també per mantenir l’hegemonia militar dels Estats Units (EUA). Cal tenir present que la indústria militar segueix estant subvencionada directament pels EUA, i que Israel proporciona l’armament per als soldats nord-americans a l’Iraq.

Quin és, doncs, el paper dels EUA?

Els EUA segueixen donant suport a l’Estat d’Israel com no ho havien fet els darrers quaranta anys. Això va més enllà dels interessos d’Israel; són els interessos dels EUA, que pretenen tenir tota una sèrie de bases per tot el món. I Israel és l’únic portaavions nord-americà que no es pot enfonsar, com va dir Ariel Sharon fa temps.

I quin tipus d’ajuda rep Israel per part dels EUA?

Els EUA no donen ajuda econòmica a Israel des de fa anys. L’ajuda militar que Israel rep és en material, per valor de 3.000 milions de dòlars. Es tracta de la major ajuda militar internacional per capita (Egipte rep 3.000 milions i Colòmbia, 2.000). És una forma d’ajudar la indústria nord-americana pròpia. A Israel veiem soldats amb uniformes americans; per què, si és més barat fer-los a Israel? Si sumem tota l’ajuda militar que els EUA donen, veiem que supera els 10.000 milions de dòlars, i que EUA se subvencionen ells mateixos a través de l’ajut militar estranger. Se sol dir que hi ha una crisi de l’ocupació.

Fins l’esclat de la primera Intifada, el 1987, l’ocupació no necessitava tenir un soldat a cada cantonada. No hi havia fronteres. La zona estava totalment pacificada, òbviament per la forta repressió que hi havia. Molts militants comunistes, que eren una de les principals forces, van ser expulsats dels territoris ocupats, igual que militants d’Al Fatah i nacionalistes. En aquella època el sector islàmic no tenia força. Després del 87, l’ocupació només pot sobreviure militarment. On hi ha el tanc israelià és on hi ha l’ocupació; si marxa el tanc, l’ocupació se’n va. L’ocupació ja no es manté.

D’altra banda, a la societat israeliana ja no hi ha un consens sobre l’ocupació, com passava als anys 70, en què es tenia la visió d’una ocupació temporal dels territoris palestins. La retirada dels territoris de Gaza és un clar símptoma d’aquesta crisi.

Quina és la posició del PCI en referència al conflicte?

Té quatre bases fonamentals: dret a l’autodeterminació dels territoris palestins ocupats per Israel el 1967; Jerusalem oriental ha de ser la capital de Palestina; desmantellament de totes les colònies i la resolució del problema dels refugiats d’acord amb les resolucions de l’ONU. La idea de dos estats, que només defensàvem nosaltres, ha esdevingut molt popular, fins i tot Bush la defensa. Un 62% de la població està d’acord emb el desmantellament de les colònies en favor d’un acord de pau. La qüestió de Jerusalem està, avui dia, molt debatuda. La qüestió dels refugiats no està tan clara, ja que algunes parts de ciutats israelianes estan fetes sobre la base de pobles que eren palestins fins el 1948, i es tem una situació com la de Iugoslàvia. Nosaltres creiem que, sense solucionar el tema dels refugiats, no se solucionarà el problema.

I què podem fer des d’Europa?

Sobretot, i primer de tot, la solidaritat amb el poble palestí. Després, qüestionar quin és el paper d’Europa i quina implicació tenen els països europeus col•laborant amb la indústria militar israeliana. El pas seria fer boicot, no als productes israelians, sinó a les empreses europees.

Gerard Baró

Perfil
Efraim Davidi és membre del Comitè Central del Partit Comunista d’Israel i responsable de relacions internacionals del partit amb Amèrica Llatina i Europa. Forma part de l’executiva d’Histadrut (sindicat israelià) i és investigador del Centre d’Estudis Regionals i Internacionals de la Universitat de Tel-Aviv.

Així mateix, és professor d’Economia i Història Social d’Orient Mitjà a la mateixa universitat, membre de l’Institut Internacional d’Histadrut i director acadèmic del Col•legi Econòmic i Social.

Les seves publicacions inclouen diversos llibres sobre economia, treball, globalització i història (tots en hebreu), i diversos documents en hebreu, àrab, anglès, francès i espanyol. Doctorat en Història del Treball per la Universitat de Tel-Aviv, té un màster en Estudis de Pau i Desenvolupament a la Universitat de Goteborg (Suècia).

Fuad Rizk: “És temps de solucions polítiques”

Per al coordinador general del Partit del Poble Palestí, la superació del conflicte entre Israel i Palestina passa per la retirada de les tropes i dels assentaments israelians, això com pel retorn a les fronteres del 1967

Primer de tot, voldria saber quines són les condicions de vida dels palestins.

No es poden separar les condicions de vida dels palestins de l’estat d’ocupació en què es troba Palestina. Les incursions de l’exèrcit israelià i els assassinats... El mur divideix el territori en dues parts, segregant els pobles, com es feia a la Sud-àfrica de l’apartheid. Hi ha més de 650 punts de control dins de Cisjordània que impedeixen la lliure circulació. Hi ha carreteres que estan prohibides als palestins, només per als colons israelians. A Cisjordània hi ha més de 200 assentaments jueus que impliquen la presència de 500.000 colons...

Les condicions de vida dels palestins són molt dures; el nivell de vida esta baixant, l’atur va del 26% al 40% de la població de Cisjordània, mentre que a Gaza l’atur és superior al 60% a causa del boicot. S’està malmetent qualsevol tipus de desenvolupament. Els palestins han arribat a una situació d’un futur invisible, un futur frustrat. No saben què pot passar. Evidentment, tota aquesta situació només facilita el creixement dels extremismes. I parlen de terrorisme, quan l’únic terrorisme és l’implementat per l’exèrcit israelià amb les decisions del govern d’Israel i els crims de guerra pels assassinats, bombardejant la població civil, demolint les cases dels palestins...

Aquestes condicions estan complicant l’existència dels palestins i dificulten enormement la possibilitat d’arribar a una solució política del conflicte, ja que els israelians només estan interessats a impedir l’establiment d’un Estat palestí, tal com s’ha vist després d’Annapolis. Políticament, es viu una polarització entre Hamas i Al-Fatah.

Els errors i la mala gestió d’Al-Fatah a l’Autoritat Nacional Palestina (ANP), amb un govern corrupte i el malbaratament dels recursos econòmics va donar ales a Hamas. A les eleccions de 2006 no tenien programa polític, només agitaven la idea de canvi. La gent els va votar i van obtenir la majoria.

Però hi va haver un govern d’unitat nacional.

En poc temps es va veure que la corrupció de Hamas no era menor que amb Al-Fatah, i no van poder continuar sols. S’acorda la creació d’un Govern d’Unitat entre Hamas i Al-Fatah. Però no dura més de tres mesos; quan Hamas veu que les coses no van com ells volien, es trenca l’acord. Se separa Gaza de Cisjordània i apliquen el seu règim a la franja de Gaza. La primera cosa que fan és treure la bandera palestina i posar la bandera de Hamas al parlament. Això és molt significatiu de cap on s’esta anant.

I quina és la situació de l’esquerra a Palestina?

Les organitzacions d’esquerres estan en una posició molt feble. Els darrers temps hi ha moviments, hi ha signes que serà possible crear coalició per unir les esquerres i així tornar a tenir influència en les masses. L’objectiu és poder aturar Hamas i forçar Al-Fatah a canviar el seu rumb.

El Partit del Poble Palestí (PPP) és l’únic partit que no dóna suport a la lluita armada i que no té braç armat.

Sí; nosaltres, desde la nostra fundació, pensem que no hi ha solució per la via militar, i s’ha demostrat al llarg dels 40 anys d’ocupació. I em refereixo als dos costats, ni Israel, que té un exèrcit tan poderós i sofisticat, no ha pogut guanyar per la via militar. No han pogut vèncer el poble palestí, que continua resistint a les terres.

Nosaltres creiem que el moviment de masses és el camí per resistir l’ocupació. Tenim l’experiència de la primera Intifada, en què les úniques armes eren les pedres i la participació de les masses en la resistència va neutralitzar l’exèrcit israelià. Aquest moviment es va guanyar la solidaritat de tot el món, fins i tot dels israelians.

Després de la retirada dels assentaments jueus de la franja de Gaza, quina és la valoració?

No ha canviat res. Continuem estant controlats per l’exèrcit israelià. Hi ha la zona de seguretat al voltant de la franja. Hi ha les fronteres tancades, els controls militars impedeixen el moviment de la població, no hi ha rutes de comunicació amb Cisjordània... Gaza continua sent territori ocupat.

Quina és la valoració de la trobada d’ Annapolis?

Quan Bush fa la crida per a la trobada, nosaltres ja sospitàvem de l’objectiu i de quins serien els resultats d’Annapolis. Però es va voler crear la il•lusió que d’Annapolis sortirien les bases per a la creació d’un estat palestí. De fet, la trobada d’Annapolis no ha servit per a res. Però l’administració Bush va imposar l’inici de negociacions bilaterals per buscar una solució permanent del conflicte; unes negociacions que haurien d’acabar a finals del 2008.

Immediatament després, Ehud Olmer, el primer ministre israelià, ja va dir que això no seria possible. També va anunciar la construcció de més habitatges a l’assentament proper de Jerusalem, i els atacs han continuat. Això no mostra cap mena de predisposició d’Israel per encaminar cap negociació de pau ni arribar a cap acord. Els americans són els únics que surten amb alguna cosa, ja que Annapolis és sobretot un interès nord-americà. Els Estats Units (EUA) estan en una situació molt complicada a l’Orient Mitjà, amb els conflictes a l’Iraq, Iran, el Líban, el conflicte Israel-Palestina... La política exterior dels EUA a l’Orient Mitjà ha fracassat sempre. Aquesta és la raó principal per convocar Annapolis, per intentar involucrar el món àrab esperant que, gràcies a la trobada, es normalitzaran les relacions entre els àrabs i Israel, i així deixar els EUA en una posició favorable per poder atacar l’Iran sense l’oposició dels països àrabs.

D’altra banda, els EUA s’autoanomenen àrbitres del conflicte. La primera tasca és implementar el full de ruta entre els palestins i els israelians, i l’únic que pot mediar en el full de ruta són els EUA. D’aquesta manera, configuren la seva hegemonia en tota la situació política a l’Orient Mitjà, abandonant la Unió Europea, i s’autodeclaren representants de la política mundial.

Quin paper juga Europa en tot això?

N’esperem un paper més gran. A Annapolis han permès ser exclosos de tot el procés, fins i tot de la implementació del full de ruta, i només es queden amb el paper d’ajudar econòmicament Pales-tina. Els nord-americans controlen la política, mentre que els europeus hi posen els diners i fan la feina bruta.

Crec que Europa hauria d’actuar com a contrapoder a l’hegemonia nord-americana i estar més involucrada; que les negociacions arribin a un final exitós depèn de la capacitat d’Europa per interferir en les negociacions, ja que els EUA juguen sempre en favor d’Israel.

Per al PPP, quin és el camí per arribar a la pau?

La via militar ha fallat, així que és temps per a la solució política i, per tant, sabem que s’haurà de negociar la solució final, però les bases han de ser la retirada de les tropes i els assentaments; el retorn a les fronteres del 1967, que suposen el 22% del territori històric de Palestina; la capital ha de ser Jerusalem Est. I no es pot parlar de reconciliació sense solventar el tema dels refugiats. Volem un estat democràtic, laic i que visqui en pau amb tots els veïns, fins i tot amb Israel.

Gerard Baró

Perfil

Fuad Rizk és coordinador general del Partit del Poble Palestí (PPP), i alcalde de la població de Beit Jala, a Cisjordània. El PPP forma part de l’Organització d’Alliberament de Palestina (OLP) des del 1987, any en què esclata la primera Intifada.

El Partit del Poble Palestí sorgeix del procés de refundació del Partit Comunista de Palestina (PCP) després de la caiguda de l’URSS. El PPP ha participat de l’aliança d’esquerres Al-Badil formada conjuntament amb el Front Democràtic d’Alliberament de Palestina (FDLP) i la Fida (Unió Democràtica de Palestina). Aquesta aliança està ara mateix en un procés de redefinició política.

El Partit del Poble Palestí és una de les poques formacions que no tenen un braç armat, a diferència d’altres formacions d’esquerres com ara la FDLP o el FPLP. I els principals objectius del Partit del Poble Palestí són la lluita per una Palestina lliure i socialista per una via democràtica.

Cuba viu un procés de debat obert

La revolució consisteix a canviar tot el que cal canviar. Raúl Castro, proclamat el 24 de febrer nou president de Cuba, fa seves les paraules de Fidel i afronta la direcció de l’illa

Des que el 17 de novembre del 2005 el comandant en cap Fidel Castro expressés a la Universitat de l’Havana que la revolució podria revertir-se a conseqüència dels seus propis errors, i va cridar tothom a buscar solucions, es va iniciar un procés de debat en la societat cubana que ha estat aprofundit pel discurs pronunciat el passat 26 de juliol, en commemoració de l’assalt de la Caserna de Moncada, pel general d’exèrcit i segon secretari del Partit Comunista cubà –avui president–, Raúl Castro.

En la seva intervenció realitzava un abordatge crític i realista de les dificultats internes i dels temes de política domèstica, evidenciant que la direcció actual té consciència que només es pot avançar si el poble i els treballadors estan disposats a compartir els sacrificis i se senten compromesos amb el procés revolucionari.

El primer pas per resoldre qualsevol problema és tenir consciència de la seva existència, i un dels principals problemes és aconseguir vincular l’ingrés als resultats del treball. L’agricultura i l’autosuficiència alimentària són temes vitals als quals el bloqueig nord-americà afecta molt, però hi ha una infinitat de microplans, plans regionals i comunals de producció i serveis que poden emprendre’s amb recursos propis i no es fan per la concepció centralista d’un sol pla econòmic que dirigeix les prioritats, recursos, salaris, etc. L’exemple, en el seu discurs, de la producció i subministrament de la llet a nivell local indica una línia d’acció i pensament que porta a l’autogestió social socialista, és a dir, intentar resoldre els problemes a cada nivell amb els propis recursos.

Estretament relacionat amb aquesta concepció, i de vital importància, el criteri leninista afirma que no és possible resoldre els problemes particulars sense resoldre els generals. Els problemes no es resoldran si no es canvien els mètodes d’organització de la producció, passant d’un model d’acumulació centralitzat a un altre que tingui en compte els interessos de la nació, però també els de les regions i els de la reproducció ampliada de les empreses.

En la integració bolivariana, s’ha de buscar bàsicament el que es necessita de fora de l’illa. Ens estem referint als nous enfocaments participatius, democràtics, autogestionaris en grau divers i projecció cap a una major socialització d’apropiació dels resultats de la producció, tenint en compte que gairebé 50 anys de concepcions centralistes i burocràtiques no poden ser canviades en pocs mesos. Els canvis, aplicats des de baix, han d’anar en l’arrel de les relacions de producció, en forma tal que aconsegueixin el suport i l’entusiasme de les masses. Els pobles són els veritables propulsors dels canvis, i els dirigents interpreten aquests sentiments i els encapçalen.

El camí de Raúl

La intervenció del segon secretari del partit brinda molt males notícies als partidaris de la restauració capitalista. En el missatge de Raúl també hi ha un advertiment per als dogmàtics i retardadors incrustats en l’aparell burocràtic: d’immobilisme, res.

Si es vol avançar pel camí que assenyala Raúl calen, per tant, nous mètodes i estratègies. Emprendre profunds canvis en els mètodes de direcció de l’economia, que permeti els treballadors i les masses expressar més les seves opinions i augmentar la participació en les decisions, per tal que l’acompliment dels plans es realitzi conscientment, sense desviacions de recursos i atenent, com va expressar Raúl, al pagament segons treball realitzat.

Les UBPC (Unitats Bàsiques de Producció Cooperatives) i el Sistema de Perfeccionament Empresarial, bases econòmiques del nou socialisme a Cuba, han de ser alliberats dels seus actuals lligams i limitacions, que els impedeixen convertir les unitats de producció i serveis en veritables empreses cooperatives, autogestionades i cogestionades.

L’aplicació conseqüent de les directrius d’aquest discurs és la millor resposta que els cubans i les cubanes poden donar a Fidel, amb la finalitat de garantir la irreversibilitat de la Revolució i la consolidació del socialisme a Cuba. Com va dir el comandant el primer de maig del 2000, “revolució és canviar tot allò que ha de ser canviat”.

Cèl•lula de Solidaritat Internacionalista del PCC ‘Che Guevara’

La renúncia de Castro a la presidència. Primeres reflexions

La decisió de Fidel Castro de no presentar-se a la presidència és una actitud lúcida, respectuosa, coherent i honesta. Ha transcorregut un temps prudencial per avaluar pronòstics després de la greu malaltia que el va apartar de les tasques de govern el juliol de 2006, i el comandant afronta ara la immediatesa del procés constitucional en curs per constituir la nova legislatura parlamentària i el Consell d’Estat, inclòs el seu nou president. Fidel assumeix la seva situació precària de salut, si més no per poder desenvolupar plenament les funcions a què obliga un càrrec tan important i exigent com el de president del Consell i cap de les Forces Armades.

Tanmateix, les limitacions físiques no suposen, llegint les seves darreres reflexions i escrits publicats, un deteriorament intel•lectual ni psíquic, ja que el comandant fa una anàlisi molt acurada de la situació present i de quin ha de ser el seu desenvolupament. En definitiva, correspon al poble cubà decidir el demà del seu país, i hi ha milers de milers de persones de diverses generacions formades i preparades per tirar endavant el repte de preservar la sobirania, seguir avançant i no claudicar en les seves preuades conquestes socials i polítiques. Fidel anuncia la seva continuïtat com a col•laborador insigne i respectat del pensament cubà, i la seva adhesió a les idees que ha defensat al llarg de tota una vida. Sens dubte, és especialista a superar funestos pronòstics dels seus enemics més viscerals. Ni Cuba va caure amb el bloc socialista ni ell ha caigut, tampoc biològicament, front al desè president dels Estats Units que sobreviu.

Cap ésser humà no és, però, immortal, i un dia es produirà la seva extinció física. Quan arribi l’hora final, el company, el comandant, podrà descansar de forma ben merescuda. La seva vida és tan excepcional que la història que ja el va jutjar el tornarà a jutjar, i ho farà retent-li homenatge i gratitud per la seva entrega heroica a la causa dels pobles, dels oprimits, dels febles, cubans i no cubans, llatinoamericans i ciutadans de tot el món. Ha estat un privilegi viure una etapa històrica al costat de la revolució cubana. Avui és la llavor i l’exemple de moltes altres revolucions i Fidel ha estat el seu conductor i el seu màxim dirigent.

Per a la gent que conformem EUiA, amb independència del grau d’adhesió a Cuba, el seu poble i els seus governants, i que va des del respecte fins a l’afecte i la militància solidària i ideològica, la notícia reflecteix una situació real i de futur. Seguirem al costat d’aquest poble sobirà, respectant les seves decisions sense ingerències imperialistes ni trampes neoliberals. Si volguessin els qui s’anomenen demòcrates amics de Cuba, aquesta és una ocasió excel•lent per aixecar definitivament el bloqueig econòmic i comercial amb què els Estats Units han pretès ofegar la ciutadania cubana. Un bon moment per fer un gest com l’alliberament dels cinc patriotes cubans empresonats injustament a l’Imperi. Endavant! Esperem notícies i, en tot cas, aquí estem, com sempre, pa lo que sea. company i comandant Fidel: salut!

Antoni Moragas

Die Linke entra per primera vegada als parlaments de l’Alemanya de l’Oest

El Partit de l’Esquerra, Die Linke, ha obtingut uns importants resultats en les eleccions celebrades el mes de gener passat als parlaments de la Baixa Saxònia i Hesse, dos dels principals Estats alemanys, aconseguint per primera vegada representació parlamentària en un Estat de l’Alemanya Occidental.

Die Linke, format per la unió dels comunistes del PDS i del moviment WASG (escisió del Partit Socialdemòcrata, amb Oskar Lafontaine com a cap visible), ja havia superat les portes d’un parlament de l’Oest el maig del 2007, a la ciutat-Estat de Bremen, un mes abans del naixement oficial del Partit de l’Esquerra. Però, aleshores, les grans formacions van relativitzar l’abast d’aquest resultat realitzat en un Estat miner i en una terra d’esquerres.

El Die Linke aconsegueix el seu bitllet d’entrada als parlaments de dos grans Estats regionals de l’oest d’Alemanya, amb el 7,1% dels vots a les eleccions de la Baixa-Saxònia (nord del país), que comporta 11 diputats, mentre que a l’Estat de Hesse (centre-oest) aconsegueix el 5,1% de vots, amb 6 diputats. Contra qualsevol previsió, a la Baixa Saxònia, el Die Linke segueix de prop els Liberals (8,2%) i els Verds (8,0%), confirmant la seva tendència a l’alça als Estats de l’Oest d’Alemanya.

Els resultats de les eleccions del gener passat ratifiquen incontestablement la pujada del Partit de l’Esquerra, que amenaça amb transformar l’escenari polític. El pes del Die Linke a nivell federal molesta en la formació de coalicions governamentals de classe política entre la Unió Demòcrata Cristiana (CDU), Partit Socialdemòcrata (SPD), Liberals (FDP) i Verds. Així, a Hesse, els sis escons del Die Linke priven tant el bloc CDU-FDP com el bloc SPD-Verds dels escons necessaris per constituir una majoria. Tot i que els socialdemòcrates han guanyat les eleccions, l’SPD ja va excloure, de moment, qualsevol aliança amb el Die Linke. A nivell nacional, el Die Linke tindrà més del 10% de la intenció de vot gràcies a un discurs enèrgic centrat en la justícia social i la lluita contra la pobresa.

Amb el seu vot al Die Linke, els treballadors i treballadores han volgut llançar una primera advertència per la situació política i social d’Alemanya. Atenció, la classe obrera alemanya es mou en una nova direcció.

G.B / M.P.

Vents de canvi als Estats Units

Els Estats Units es troben en risc de col•lapse econòmic, mentre el seu exèrcit continua penosament empantanegat a l'Iraq. El descontentament popular fa que la victòria del Partit Demòcrata a les presidencials d’enguany sigui altament probable. La incertesa és més gran a l’hora de determinar si el candidat demòcrata serà una autèntica garantia de canvi

Els centres penitenciaris dels Estats Units (EUA) acullen més de dos milions de presos, deu vegades més que fa trenta anys. Quaranta-sis milions de ciutadans nord-americans no tenen assegurada cap assistència mèdica, ni pública ni privada. Dotze milions de treballadors immigrats malviuen sense papers ni esperança d’aconseguir-ne. La revolució conservadora iniciada per Richard Nixon a principis dels 70 ha fet miques gran part del contracte social. Les classes populars als EUA viuen en una situació cada cop més difícil i insegura, desmoralitzades pels efectes de la desindustrialització i l’amenaça de la presó.

El regnat de George W. Bush ha accentuat les contradiccions d’un sistema potencialment explosiu. El creixement de les desigualtats socials s’ha agreujat. S’acumulen els indicis d’una catàstrofe econòmica per a la qual l’economia política del militarisme no té resposta. Totes les enquestes revelen que hi ha àmplies majories de nord-americans que consideren la guerra de l’Iraq un gran error i volen retirar les tropes sense gaire miraments. Més significatius encara són els resultats d’una enquesta recent de Democracy Coros, on s’assenyala que l’afirmació preferida entre els votants descontents per explicar tots els mals del país és la següent: “La gran empresa aconsegueix tot el que vol a Washington”.

Reforma o col•lapse

“És hora d’afrontar que la creixent desigualtat és a causa dels enormes beneficis d’una estreta oligarquia”, afirma Paul Krugman, economista liberal i col•laborador habitual de The New York Times. Amb aquest panorama, qualsevol candidat del Partit Demòcrata serà capaç de derrotar els republicans sense gaire esforç. Ara bé, la victòria estarà realment assegurada si el guanyador de les eleccions primàries del partit és un candidat que encarna una clara voluntat de ruptura. Un candidat capaç d’aglutinar la classe treballadora i la classe mitjana al voltant d’un programa de reforma social que eviti el col•lapse econòmic i rebutgi els compromisos amb les indústries militar, farmacèutica i financera, que actualment governen el país”.

Entre els candidats demòcrates amb possibilitats, John Edwards és probablement qui ha apostat de manera més decidida per canalitzar l’onada de descontentament i frustració que reflecteixen totes les enquestes. Mentre Hillary Clinton representa clarament la dreta del Partit Demòcrata, les calculades ambigüitats de Barack Obama fan sospitar una eventual claudicació davant els interessos de les grans empreses. Per contra, Edwards ha aconseguit el suport de nombrosos sindicalistes, ha promès enfrontar-se a les grans empreses i ha declarat que la política exterior nord-americana hauria de centrar-se en el respecte als drets humans. Els comentaristes dels grans mitjans de comunicació no han trigat a titllar-lo de populista. Cal tenir en compte, però, que les campanyes electorals dels EUA cada cop estan més influïdes per l’activisme polític dels usuaris d’internet, mitjà on Edwards gaudeix d’un gran suport.

Esquerra i dreta al cor de l’imperi

Pel que fa als estàndards europeus, Estats Units són un país molt conservador. Una mostra d’això és l’escassa rellevància dels socialdemòcrates nord-americans. Dividits en dues organitzacions, el Socialist Party of the USA i el Democratic Socialists of America, només el segon té el reconeixement de la Internacional Socialista. Des del 2006, el Senat dels EUA compta amb el primer senador independent que s’autodeclara socialista, Bernie Sanders, per l’Estat de Vermont.

La pena de mort és una altra qüestió en què es manifesten les diferències polítiques entre els Estats Units d’Amèrica i la Unió Europea. Molts analistes van atribuir l’èxit electoral de Bill Clinton el 1992 a les posicions presumptament “moderades” o “centristes” que l’aleshores governador d’Arkansas mantenia en qüestions de llei i ordre. En plena campanya electoral, Bill Clinton va fer un parèntesi per tornar a Arkansas i aprovar l’execució d’un pres negre i deficient mental. Actualment, cap candidat demòcrata amb possibilitats d’èxit qüestiona la pena capital.

Andreu Espasa

La unitat de les esquerres a Itàlia

El mes de desembre passat va culminar a Roma el procés unitari que l’esquerra transformadora italiana ha dut a terme amb la intenció de crear una nova formació que aplegui el conjunt de les esquerres. El resultat és La Sinistra/L’Arcobaleno, que defineix amb claredat la seva voluntat de ser. La formació de La Sinistra comporta la unió del Partit dels Comunistes Italians (PdCI), Rifondazione Comunista (PRC), Els Verds (EV) i els socialistes de Sinistra Democràtica (SD).

D’aquesta unió en sorgeix una federació que implica la unitat entorn a un mateix programa, oberta a totes aquelles persones i formacions que se sentin d’esquerres. El moviment, que es defineix com d’esquerres i ecologista, té com a eixos principals la lluita contra la precarietat, per la pau, pel medi ambient, contra el sexisme i per un estat laic, i l’aprofundiment de la democràcia a Itàlia.

Amb la celebració de l’Assem-blea de les Esquerres i els Ecologistes culmina un procés que des de diferents sectors s’ha anat impulsant els darrers temps per aconseguir la unitat de l’esquerra transformadora italiana. El PdCI ha estat un dels abanderats d’aquesta proposta d’unitat; al seu últim congrés, l’eix central era la unitat de l’esquerra. També el diari comunista Il Manifesto havia convocat jornades de debat sobre la unitat amb la constitució del que es va anomenar la Camera di Consultazione, punt de trobada entre les formacions polítiques i els moviments socials de caire progressista. A les darreres eleccions ja s’apuntava a la unitat, malgrat que finalment només van anar conjuntament al Senat el PdCI i Els Verds. Des de fa mesos, tots quatre partits estan coordinats institucionalment.

La Sinistra neix en un moment de reconversió de l’espectre polític italià i després d’una reforma de la llei electoral que afavoreix els partits més grans, així com de la creació del Partit Demòcrata italià (fet a imatge del partit nord-americà), format també l’any passat i que ha provocat que una part de la socialdemocràcia italiana no volgués assumir les tesis neoliberals del nou partit i conformés Sinistra Democratica, ara dins La Sinistra.

Gerard Baró


Manifest de La Sinistra

“Nosaltres, homes i dones que hem participat en l’Assemblea de l’esquerra i dels ecologistes, ens hem compromès en la construcció d’un nou subjecte de l’esquerra i dels ecologistes: unitari, plural, federatiu. La Itàlia moderna, nascuda de la Constitució republicana, democràtica i antifeixista, necessita una esquerra política renovada [...] Aquests són els nostres principis: igualtat, justícia, llibertat; pau, diàleg de civilitzacions; valor del treball i del saber; centralitat de l’ambient; laïcisme de l’Estat; crítica dels models patriarcals i masclistes.

El subjecte de l’esquerra i dels ecologistes inicia avui el seu punt de partida. Creixerà a través d’un procés popular, democràtic i participatiu, obert a les adhesions col•lectives i individuals, per arrelar-se en la història del país. L’ambició és construir [...] una força gran i autònoma, capaç de competir per l’autonomia, influent en la vida de la societat i de l’Estat, que pesi en la realitat político-social del centre-esquerra.

[...] La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la del treball i del medi ambient. La globalització liberal s’ha basat en una doble desvaloració: la del treball humà i la dels recursos naturals. La reducció a mercaderia provoca la doble ruptura de l’equilibri social i medi-ambiental. L’intolerable creixement de les desigualtats i els canvis climàtics insostenibles tenen un origen comú i condueixen a la mateixa resposta: un altre món és possible.

Valorar el medi-ambient i el treball [...] és el nucli del pensament nou, que no renuncia a conrear en aquest món l’esperança humana. A Occident, això implica [...] la defensa i la renovació de l’Estat social i el plantejament d’una reforma més gran de la que va conduir a l’Estat social: una societat no consumista, una economia no malgastadora i ecològica, una tecnologia més evolucionada. [...]. El diàleg entre cultures i civilitzacions diverses [...] és encara més essencial en l’època de les grans migracions, de la web i de la comunicació global. La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la de la pau. L’esperit de la guerra amenaça la humanitat. [...] La pau, que ha vist sortir al carrer el moviment de massa més gran des de la postguerra, particularment en ocasió de la guerra iraquiana, és la carta de la victòria [...].

La Sinistra/L’Arcobaleno que volem és la de les llibertats individuals i col•lectives. Les llibertats poden créixer només en un Estat laic. Per això, el laïcisme de l’Estat és un bé no negociable. [...] La Sinistra/ L’Arcobaleno que estimem mira cap a una nova estació de la democràcia italiana. Està preparada per assumir, avui i en el futur, responsabilitats de govern o a exercir la seva funció des de l’oposició. Els temes a l’ordre del dia semblen ser “autoritat, governabilitat, decisió” [...].

La Sinistra/L’Arcobaleno contribuirà a renovar el sistema polític i les formes de la participació democràtica, contrastarà amb l’antic transformisme. [...]

Assemblea General de l’Esquerra i dels Ecologistes.
Roma, 8 i 9 de desembre del 2007

LES DAD3S PARL3N: Aliments cars en un món mal distribuït.

Cal un canvi de model de consum i de distribució de poder.

Els últims mesos s’ha viscut un augment molt important de preus d’aliments bàsics, especialment dels cereals. Aquest és un fenomen global que té causes i conseqüències a escala planetària. Comencem per les causes. El creixement econòmic de grans països com la Xina o l’Índia fa que un gran nombre de població variï la seva dieta i els patrons de consum alimentari, fent augmentar la demanda de carn. La producció de carn consumeix una gran quantitat de cereals per alimentar els animals. Segons la FAO, des de l’any 2000 la producció de cereals per a l’alimentació d’animals ha augmentat un 7%. Tot i així, el que més ha crescut -un 25% des del 2000- és la demanda de cereals per a fins industrials, en concret per a l’elaboració de biocarburants. L’encariment del petroli, combinat amb la inesgotable i sempre creixent demanda d’energia, ha fet que molts països comencin programes de producció d’aquests combustibles que, alhora, consumeixen una gran quantitat de cereals. Algunes veus han denunciat, per exemple, que la Unió Europea té unes previsions de producció de biocarburants excessiva, que no té en compte que ni tan sols hi ha prou terra per produir la matèria primera que consumeix.

A aquest augment en la demanda s’han d’afegir algunes dificultats en la producció per circumstàncies climàtiques i per l’encariment del petroli que, com un peix que es mossega la cua, encareix també la producció dels cereals. El gràfic mostra l’augment de preus en percentatges del blat, el blat de moro i l’arròs en els últims cinc anys. L’increment més significatiu el trobem en el blat, que, en aquest cas en menys d’un any -del juliol del 2007 al març del 2008-, ha augmentat un 91% el seu preu. L’arròs ha pujat de preu un 46% i el blat de moro, un 23. També veiem com la tendència inflacionista ja es va començar a sentir en els preus comparats dels 2006 i 2007, en què el blat de moro, per exemple, va encarir-se un 45%.

Les conseqüències negatives d’aquest augment de preus recauen sobre els més vulnerables. Les lleis del mercat tenen en compte la capacitat de consum, però no les necessitats bàsiques. Les pujades en els preus dels productes bàsics, com és l’alimentació, sempre afecten de forma més severa els més pobres. Aquells que menys tenen destinen una part més important dels seus ingressos a l’alimentació i, per tant, tenen menys capacitat de deixar de consumir altres bens o d’estalviar per fer front a l’encariment dels bens essencials. La història està plena de situacions com aquesta, en què l’escassetat d’aliments perjudica les classes desafavorides. La peculiaritat d’aquest augment de preus és que té efectes a escala mundial. Per tant, les conseqüències també es distribueixen de forma global, castigant especialment els habitants de les grans zones urbanes empobrides dels països del Tercer Món.

Avui, el món té prou recursos perquè ningú hagi de patir per alimentar-se. Tanmateix, segons l’ONU, cada any moren sis milions de nens per desnutrició. No és un problema de recursos, sinó, també com la història ens demostra, de distribució del poder i de model de consum. Ja fa temps que el món es troba davant l’evidència que els estàndards de consum dels països rics no són sostenibles. El 20% de la població consumeix el 80% dels recursos naturals. Si acceptem que tothom té el mateix dret a viure dignament, no es pot objectar que els països pobres incorporin determinades pautes de consum. Però, per això, cal que els afavorits dels països rics adaptem els nostres patrons de vida i consum a les possibilitats reals del planeta. Cal que comencem a qüestionar el paradigma del creixement econòmic quan significa encara més pressió sobre els recursos naturals. Per això, més que iniciatives europees de producció de biocarburants, que acaben generant nous problemes de recursos, calen iniciatives de reducció del consum. Cal un canvi de model.

Roger Soler i Martí

La reforma constitucional a Veneçuela

La sobirania nacional recau en el poble, diu Chávez. I el poble, interioritzant la màxima, no ha avalat a les urnes la reforma constitucional que proposava el seu president

Quan vaig estar a Veneçuela amb motiu del referèndum revocatori, com a jurista, em va sorprendre l’alt grau de coneixement que la població tenia de la seva Constitució. I no tant perquè és el llibre més venut del país, sinó perquè moltes persones humils sabien explicar, amb les seves paraules, el contingut essencial del text.

A la vista de dades que tothom pot acceptar, com les de la UNESCO o l’Organització Mundial de la Salut, és indiscutible que durant els governs d’Hugo Chávez els avenços socials han estat espectaculars i es vénen produint any rere any, des del 1998 fins a l’actualitat.

Des d’aleshores, la ciutadania, en especial les classes més desfavorides, ha interioritzat el discurs que el president Chávez ha anat repetint: la sobirania popular recau en el poble; ells i elles són el poder constituent i poden decidir democràticament el seu destí i el poden fer efectiu sent-ne els protagonistes actius.

Per aquest motiu, no m’ha sorprès especialment que, ara, aquest poble que s’ha format políticament amb la revolució democràtica no hagi donat suport a una proposta de reforma constitucional que s’ha tramitat sense el necessari debat previ.

L’opció opositora amb prou feines ha guanyat uns pocs vots, però milions de persones que sempre han votat per Chávez en aquesta ocasió s’hi han abstingut. S’ha volgut tramitar una reforma molt àmplia, que contenia avenços innegables (reduir la jornada laboral, enfortir els consells comunals, democratitzar el Banc Central), però que també incloïa un enduriment dels requisits per a la participació o un reforçament de l’executiu en detriment de la descentralització.

Un toc d’atenció als dirigents

Com diu en un article recent el professor Juan Carlos Monedero, “pretendre que en última instancia l’apel•lació al president era suficient per superar aquestes deficiències, és no entendre l’èxit en la politització aconseguida pel mateix procés bolivarià”. Entenc que el socialisme del segle xxi ha d’aprendre a resoldre les problemàtiques des de la base i no pas des de la cúpula; ha de remoure urgentment els quadres corruptes i clientelars i ha de continuar materialitzant, com ho ha vingut fent fins ara, avenços socials des de la democràcia participativa.

Els milions de bolivarians i bolivarianes que s’han abstingut han donat un toc d’atenció als seus dirigents, i han sabut fer-ho sense posar en perill el procés. Una prova més de la maduresa política que estan assolint les classes populars veneçolanes.
Gerard Carot

DE PRIMERA MÀ: Vietnam solidari

Per la seva discreció (i potser també per un cert desinterès occidental), Vietnam ha esdevingut un autèntic desconegut des que el 1973 va poder posar fi a l’intent d'invasió dels Estats Units (EUA). Superades ja les tres guerres (primer contra França, després contra els EUA i, finalment, contra els khmers rojos de Pol Pot), Vietnam s’ha convertit silenciosament en una concorreguda i molt recomanable destinació turística

En arribar al país dels arrossars, la primera alenada d’aire oriental és un indescriptible caos que s’apodera dels carrers de qualsevol de les ciutats on podem aterrar. Milers de motocicletes circulen sota una teranyina de cables elèctrics, un indicador de baix desenvolupament tecnològic que encara ara marca una distància significativa entre els països europeus al sud i al nord dels Pirineus.

Aquest desordre, però, es recolza sobre el que sembla una economia i una gestió fortament planificades. L’evidència d’aquesta estructura de país no prové de converses o d’opinions personals dels seus habitants; no és cap secret que, tot i practicar una cultura del respecte i el somriure amable, que fa agradable fins i tot el violent art del regateig, l’accés a la vida privada i a les opinions personals de la població vietnamita resulta realment complicat. No obstant, hi ha nombrosos detalls de la forma de vida i del paper del govern en el seu traginar diari que es fan evidents fins i tot per al turista occidental. La intervenció en els preus dels bitllets d’avió que, alliberats de les fluctuacions del mercat, mantenen el seu valor al llarg de l’any, és potser el primer exemple tangible que el turista rep de la planificació econòmica. Però tampoc el fet d’haver canviat la bicicleta per la motocicleta (que es ven a preus més que assequibles per a qualsevol ciutadà nadiu) en pocs anys, o la possibilitat d’accedir a internet des de qualsevol punt del país semblen ser fruit d’una explotació desordenada de la tecnologia. D’altra banda, és sorprenent la distància que marca l’administració en altres aspectes més personals, com ara la religió (a diferència de la Xina, al Vietnam l’ateisme conviu amb força igualtat amb el budisme, el catolicisme i diverses variants taoistes, heretades d’antigues invasions culturals dels països veïns).

Més enllà d’aquestes observacions estructurals, però, el Vietnam sorprèn per la humanitat de la seva gent. De fet, els cartells de propaganda durant la guerra dels EUA ja estaven carregats de valors de solidaritat, respecte a totes les professions, igualtat de gènere (Hanoi és potser l’única capital de país que compta amb un “Museu de la dona”), o sensibilitat sobre la importància d’educar els infants malgrat la delicada situació del país. No m’atreviria a aventurar quants d’aquests valors estan sobrevivint a la colonització tecnològica, però ningú no pot negar que aixecar el cap després de quasi un segle de conflictes bèl•lics exigeix alguna cosa més que una bona estructuració governamental.

Gerard Carot Bioquímic i investigador del Centre Superior d’Investigacions Científiques (CSIC)

I Veneçuela va canviar per sempre

Els últims 50 anys del moviment sindical veneçolà

Julián Sesé/Caracas

Era l’any 1958 quan Rómulo Betancourt va ser elegit president de la república de Veneçuela. Enrere quedaba una primera meitat de segle marcada per les dictadures militars, l’última de les quals va ser la de Marcos Pérez Jiménez. Després que aquest fos derrocat pel poble, s’hi va instaurar el Pacto de Puntofijo, auspiciat pels Estats Units, que va significar l’exclusió del nou govern dels comunistes del PCV, tot i el seu paper clau en la lluita contra la dictadura. Aquest pacte va donar lloc a la Quarta República, caracteritzada per l’alternança dels dos grans partits burgesos, AD i COPEI, durant gairebé 40 anys, enmig d’una constant i descarada falsificació de les eleccions.



Són els temps de la democràcia formal, liberal i burgesa, que compagina amb mestria una sagnant repressió contra els moviments d’esquerra (tortura, desaparicions, etc.) amb la institucionalització de la corrupció. Betancourt (mal anomenat pare de la democràcia) posa en marxa, d’aquesta manera, un engranatge que mourà els fils del poder a Veneçuela durant les quatre dècades següents, i que es va mantenir en gran mesura gràcies a la compra de voluntats i a la malversació dels fons de la renda petroliera.

És en aquest context que es desenvolupa el moviment sindical de la Quarta República, amb els seus vicis i desviacions, el màxim exponent del qual és la Central de Treballadors de Veneçuela (CTV), que havia estat creada el 1936 i que passa a estar en mans de la partitocràcia i de la patronal.

L’aturada del 2001
He tingut ocasió de conèixer en primera persona testimonis de persones vinculades, fins i tot familiarment, a alts directius de la CTV durant aquells anys, que parlen d’abundància de dòlars en comptes a l’estranger i d’una vida de luxes sense fre. Amb l’arribada d’Hugo Chávez Frías al poder el 1998, el vell model sindical resta inalterable, i aquesta és l’explicació d’un fet tan insòlit com és la convocatòria del 10 de desembre del 2001 de la primera aturada conjunta en la història del país entre la patronal (FEDECAMARAS) i la CTV. Aquesta aturada, que pretén acabar amb la iniciativa de les 40 lleis habilitants, és el precedent del cop d’Estat feixista d’abril del 2002, i que també és emparat per totes dues organitzacions.

La connivència entre la patronal i el principal sindicat dóna una mostra de la pèrdua de rumb del moviment sindical a Veneçuela, completament claudicant front als interessos dels empresaris locals i les multinacionals estrangeres. Davant d’això, la Revolució Bolivariana ha intentat donar impuls a un nou moviment sindical veritablement de classe, que doni suport als interessos dels treballadors; però les dificultats són moltes. A les males pràctiques arrossegades del passat s’ha de sumar la fragmentació del moviment, que provoca que en un mateix ram de producció sigui freqüent trobar-se mitja dotzena de centrals diferents i fins i tot enfrontades.

La creació de la Unió Nacional de Treballadors (UNT) i la posterior redacció de la llei de Consells de Treballadors, impulsats pel PCV, aprofundeixen en aquest esforç per donar ales a un moviment sindical unit i combatiu. Cal destacar algunes iniciatives exitoses en l’anomenada cogestió, entre treballadors i l’Estat, que han aconseguit reflotar empreses que havien entrat en fallida. Però el camí a fer encara és llarg.

Sens dubte, la consolidació del procés de canvis passa per l’enfortiment de les lluites sindicals. Cal no oblidar que aquesta revolució ha d’anar més enllà de la permanència d’Hugo Chávez en la presidència de la república si volem que sigui certa aquella consigna que diu: “Veneçuela va canviar per sempre”.

http://julius-venezuela.blogspot.com

Euskadi: cal seguir apostant pel diàleg

Amb el final de la treva i el reinici de les accions terroristes per part d’ETA s’ha obert una dinàmica que recorda els últims temps de l’era Aznar i que dificulta la normalització política d’Euskadi.

Toni Salado

Amb el final de l’alto el foc ha tornat el setge judicial injustificat sobre l’esquerra abertzale, dinamitant les poques portes obertes que podien quedar per al diàleg. També assistim a una nova ofensiva del nacionalisme espanyol sobre la unitat d’Es-panya lligada a una relectura centralista de la Constitució i del model d’Estat. Aquesta ofensiva l’encapçala el PP, però altres forces i sectors s’hi han sumat, com ara Ciutadans-Partido de la Ciudadanía o el nou partit UPD, de Rosa Díez i Fernando Savater.


El final de la treva ha estat la millor arma dels sectors reac-cionaris per recuperar discurs i hegemonia social. I, sobretot, ha tornat aquell PSOE subordinat al discurs maniqueista del Partit Popular, que resulta efectiu electoralment en algunes zones d’Espanya. El govern de Zapatero només és capaç de donar resposta al PP amb èxits policials, però es mostra incapaç de presentar una alternativa política per superar el conflicte, perquè en la visió estreta d’alguns dirigents del PSOE, pesen més els resultats electorals del proper mes de març que retrobar el camí del diàleg i de la pau.

En aquest context, el lehendakari Ibarretxe ha anunciat una consulta al poble basc. El líder nacionalista ha posat sobre la taula una proposta que afirma que ETA no pot seguir condicionant l’agenda política basca i que, per tant, al marge del que faci ETA, el govern basc seguirà el seu full de ruta per a la normalització política d’Euskadi, amb el vendaval que suposa a Espanya aquesta afirmació. En definitiva, Ibarretxe ha fet un pas endavant per superar l’estancament i la desil·lusió que ha provocat el final de la treva en el si de la societat basca.

Cap paper per a ETA
Aquesta proposta d’Ibarretxe és una novetat, no pas pel contingut, sinó pel que té de trencament amb els paradigmes anteriors, ja que no es dóna el requisit de l’absència de violència, que es reclamava com a indispensable per plantejar qualsevol negociació política sobre el futur d’Euskadi.

En aquesta proposta hi ha un missatge inequívoc per a ETA: l’organització no hi té cap paper, amb o sense violència, perquè el poble basc parla exclusivament a través dels seus representants polítics en una taula. I també un altre missatge per al govern central: el poble basc no pot continuar sent presoner d’una minoria violenta i té dret a decidir el seu futur. ETA no pot esdevenir la coartada de l’espanyolisme centralista per no abordar la normalització política d’Euskadi.

Més enllà dels sectors nacionalistes, en l’àmbit estatal només Izquierda Unida ha reconegut com a respectable la proposta del lehendakari, encara que es pugui discrepar en els continguts de la consulta i en la seva finalitat última. Però, com a punt de partida, s’ha de reco-nèixer com a vàlid i serà en el debat polític on cadascú propo-sarà el seu model de relacions entre Euskadi i Espanya.

L’esquerra que representen EB-B, EUiA i IU defensarà un model federal de lliure adhesió, on es pugui fer efectiu un encaix de la realitat nacional d’Euskadi en una Espanya plurinacional i diversa. Segurament, la iniciativa del lehendakari serà avortada políticament i judicialment, i la consulta popular es farà a través d’unes eleccions anticipades per al 26 d’octubre, com ja han pronosticat alguns dirigents bascos.

En tot cas, la porta al diàleg no es pot tancar mai, encara que les condicions siguin adverses. En realitat, el diàleg és l’únic camí efectiu per superar l’espiral de confrontació retroalimentada des del PP i des d’ETA, i aconseguir la pau i la normalització política d’Euskadi.


Un gerro d’aigua freda
La sensació que aquesta treva era l’ocasió definitiva per a la pau era molt forta en molts sectors. Primer, per l’afebliment del món de Batasuna, debilitat socialment i desacreditat políticament, ja que la percepció social de les accions terroristes és profundament negativa (especialment després dels atemptats de Nova York, Madrid i Londres) tant a Euskadi com a l’Estat espanyol, i a la resta del món.

D’altra banda, la percepció que el govern de Zapatero comptava amb una sensibilitat especial per dialogar, a pesar de les reticències d’alguns sectors del PSOE. I, per últim, l’exemple del final pacífic de la violència a Irlanda del Nord també marcava una referència. Semblava que es passava pàgina d’un període històric i que s’obria una nova etapa de resolució pacífica de conflictes, que coincidia amb una revisió del model d’Estat i d’alguns dels axiomes de la Transició.

Aurora Morales: “És possible treballar en el camp polític amb els codis de l’art militar”

Concloem l’entrevista amb la diputada veneçolana, que expressa les seves opinions sobre Hugo Chávez i en dibuixa el perfil polític i humà
S.M.

“La gran virtut d’Hugo Chávez va ser heretar una societat disgregada, totalment escèptica amb el paper dels partits polítics i les organitzacions socials, i amb una esquerra completament dis-gregada com a conseqüència de la derrota política i militar dels anys setanta, i haver aglutinat un ampli moviment popular. No només això, sinó que va saber convertir-lo en una alternativa real a un projecte que ja havia fet aigües, el de la Quarta República, que havia estat controlat per dos partits, els adecos i els copeianos. Chávez va tenir la capacitat de liderar un poble que el 27 de febrer de 1989, tot i que els mitjans de comunicació ens tenien totalment idiotitzats i ens pensàvem que vivíem en el país de les meravelles, es va trobar amb el sistema esquerdat. Va ser la primera expressió social, d’exhauriment del projecte històric que va néixer després de la dictadura de Marcos Pérez Jiménez, i que aquests sectors, que representaven els interessos de les elits, havien segrestat”.


Tot dintre de la constitució
“Independentment de la seva professió, Hugo Chávez ha demostrat que un home format en l’acadèmia militar pot treballar amb els codis de l’art militar en el camp polític. Ha demostrat ser un gran dirigent polític. Ha tingut la capacitat no només de dirigir un poble que ja s’enfilava cap a la violència, sinó d’enamorar-lo, per iniciar un projecte de manera pacífica i democràtica. També ha demostrat tenir paciència i manegar la democràcia com un valor del desenvolupament de la societat humana, que es tracta de preservar al màxim en la seva totalitat. Com ell diu: Tot, dintre de la constitució i les lleis. Ell mai no pren decisions al marge de la llei o de la constitució, ben al contrari dels sectors de la ultradreta, que d’un sol cop van intentar dissoldre els nous poders”.

Caràcter caribeny
“A l’Amèrica Llatina hi ha diferències en la idiosincràsia dels pobles i, tot i que des del punt de vista de la geometria del poder a Veneçuela se la classifica com un país andí, la seva idiosincràsia és molt caribenya. Ens assemblem als cubans, als porto-riquenys, als panamenys als dominicans; i tenim allò que s’anomena el realisme màgic i, per tant, utilitzem molt l’humor, ens riem de nosaltres mateixos, de l’adversitat, i utilitzem molt les metàfores, l’humor negre... Si hi ha hagut un president que s’assembli a Veneçuela i que passi per alt les formalitats del càrrec, aquest és Hugo Chávez”.


Paciència amb els provocadors
“Nosaltres diem: Més poder per a la societat, perquè aspirem a una societat conscient i organitzada, capaç de controlar l’Estat, i no a la inversa. I creem les eines jurídiques per fer-ho. Chávez va crear més institucions, com ara la defensoria del poble, i instruments com el referèndum revocatori. I va tenir paciència davant els cops d’Estat i les provocacions de la ultradreta, que té grans suports internacionals. A tall d’exemple, només cal recordar que la banda presidencial que el president de Fedecámaras, Pedro Carmona, es va col·locar al cop d’Estat del 12 d’abril de 2002, es va fabricar a Espanya.

Els revolucionaris respectem Chávez i el seu lideratge té una gran autoritat moral, perquè tot el que planteja és coherent amb les seves actuacions. Diu a tothom cap a on va. Ha defenestrat mites, ha elevat l’autoestima del poble, i dels pobles de l’Amèrica Llatina”.

Birmània: Revolució de Safrà

Des de fa un mes, els grans mitjans de comunicació ens informen que els monjos budistes lideren les manifestacions que, en aquest país, reclamen més llibertat. Són els budistes el sector social més compromès amb l’enderrocament de la dictadura militar a Birmània?

Manuel Moreno

L’ús que es fa del llenguatge sempre ha estat una preocupació per a mi. Què volen dir amb Revolució de Safrà? Quin tipus de revolució? I el safrà, és un condiment o un color? Penso que tot el que està relacionat amb els esdeveniments a Birmània ha patit una malintencionada interpretació. Cosa, d’altra banda, habitual en la informació que rebem.

Potser són unes altres les preguntes que ens hauríem de fer: per què els monjos budistes no es van mobilitzar quan, ja fa uns anys, els estudiants es van rebel·lar i van morir als carrers i a la repressió posterior? Per què es manifesten ara perquè puja la benzina quan ni tan sols tenen cotxe, ni interès per res que sigui material? Quin tant per cent de monjos ha sortit al carrer, tenint en compte que al país n’hi ha al voltant de mig milió?

Vull deixar clar el sentiment que m’inspiren aquests monjos, als quals he vist a milers pels carrers de Birmània pidolant el menjar, ja que un precepte bàsic de la seva creença és que no han de treballar. Respecto la llibertat de culte, però pateixo per un poble que suporta un exèrcit tan gran de pidolaires.

Hi ha, no en tinc cap dubte, monjos que es preocupen per la fam del seu poble, per la repressió del règim tirà, per la llibertat i els drets bàsics de la ciutadania; però, no ens enganyem, la immensa majoria estan tancats en ells mateixos, ignorant la resta, ja que d’aquesta manera es guanyen el nirvana. La paciència i la resignació com a virtut religiosa. Per aquí ja coneixem aquesta cançoneta.

La pujada de la benzina

Hi ha, no obstant això, altres matisos importants dels esdeveniments a Birmània. Vegem-ne alguns: al carrer han sortit milers de birmans a manifestar-se, reaccionant contra la dictadura. No tingueu cap dubte que seran aquests els que pagaran la factura de la repressió. L’acte, gairebé simbòlic, dels monjos ha donat una repercussió més gran a les protestes; per tant, se’ls ha d’animar a continuar al costat del poble, ja que, com a mínim, ells surten a les notícies. La pujada de la benzina no és sinó una anècdota al gran llibre d’atrocitats que els militars cometen contra els ciutadans. La fam i els assassinats encapçalen les llistes d’enfrontaments. La solidaritat internacional no pot passar per un bloqueig criminal que perjudica enormement el poble; més que un bloqueig, s’hauria de castigar els països receptors dels diners espoliats per la junta militar i els lacais.

Voldria equivocar-me, però sóc pessimista pel que fa a una ràpida solució i un desenllaç que afavoreixi la classe treballadora. Per això, i malgrat el que he dit anteriorment, aplaudeixo els monjos i qualsevol altra iniciativa que tendeixi a aconseguir llibertats més àmplies i una millora en les condicions de vida dels treballadors i treballadores de Birmània.

La revolució que interessa als pobres (ja que estem parlant de pobresa) té un únic color i avui corre pels carrers birmans.

moreno(arroba)fpereardiaca.org

Bil’in i les oliveres de l’esperança

El Tribunal Suprem israelià accedeix a escurçar el mur

Felip Daza/Redacció NOVA-Centre per a la Innovació Social

Des de Juny de 2002, centenars de poblacions palestines han vist com el mur de separació destruïa les seves oliveres, separava els grangers de les seves terres i dividia les seves famílies, amb el pretext de garantir la seguretat dels ciutadans de l’Estat d’Israel. El 9 de juliol de 2004, la Cort Internacional de Justícia va dictar que la construcció d’aquesta barrera violava el dret internacional. Les autoritats israelianes van assegurar aleshores que, una vegada arribés la pau, la “tanca de seguretat” seria desmantellada. Però, de fet, les terres confiscades pel mur són ocupades per assentaments de colons jueus.

L’inici de la resistència

A finals de l’any 2004, l’ocupació va arribar a Bil’in en forma de tanques electrificades i torres de control. La barrera orquestrada per l’aleshores líder laborista israelià, Haim Ramon, va confiscar el 60 % de les terres d’aquesta població. Però aquesta petita comunitat de 1.600 habitants, la majoria dels quals camperols, va resistir creant un moviment de resistència popular no violenta.

Durant els primers mesos de resistència, Bil’in es va manifestar tres o quatre vegades per setmana, fins que es va establir una manifestació cada divendres. Des d’aleshores, la marxa no violenta s’inicia al centre del poble i va des de la mesquita fins a la barrera de separació. Els manifestants alcen banderes palestines i pancartes que exigeixen el final de l’ocupació. A l’altra banda, les forces d’ocupació d’Israel i la seva resposta, sempre la mateixa: gasos lacrimògens i bales d’acer recobertes de goma. Al llarg de les 200 manifestacions no violentes organitzades a Bil’in, 800 activistes han resultat ferits, dos d’ells amb greus lesions cranioencefàliques.

La resistència no violenta i la creativitat de les accions contra el mur de separació van atraure un suport internacional sense precedents. Durant 135 setmanes sense excepció, Bil’in va rebre el suport de pacifistes israelians, activistes estrangers i palestins d’arreu del territori. El Comitè Popular de Bil’in va portar, també, la seva lluita a l’àrea judicial, interposant una demanda contra el traçat del mur de separació al desembre de 2005. Aquesta acció es va complementar amb un treball de pressió internacional a través de l’organització de conferències internacionals, recolzades per l’organització catalana NoVA, i que han acollit la presència de personalitats com la vicepresidenta del Parlament Europeu, Luisa Morgantini, i la Premi Nobel de la Pau, Mairead C. Maguire.

Finalment, després de més de dos anys i mig de resistència no violenta, els esforços de la població han donat els seus fruits. El Tribunal Suprem israelià ha ordenat que la barrera de seguretat ha de canviar el seu traçat i retrocedir 2 quilòmetres. Bil’in recuperarà, d’aquesta manera, 200 hectàrees de terres de cultiu i oliveres, però encara queda saber com i quan.

Bil’in es un símbol de la lluita no violenta i del coratge dels palestins. Avui, desenes de poblacions palestines estan organitzant moviments similars per implicar tot el poble en la resistència no violenta, acabar amb l’ocupació militar i construir una pau justa.
www.nova.cat

Contra una altra guerra americana per la pau i la democràcia a l’Iran

Els partits sotasignats expressem la nostra greu preocupació davant l’escalada de tensions a la regió del Golf Pèrsic a causa de la postura militarista i hegemonista dels EUA en el seu conflicte amb l’Iran (també pel que fa a les darreres declaracions de Bush, del 12 de setembre de 2007). Les pressions dels EUA contra l’Iran amb relació a la seva voluntat de desenvolupar tecnologia nuclear amb objectius pacífics no és sinó una cortina de fum per encobrir els intents del govern nord-americà d’assegurar-se el control de l’Orient Mitjà, regió que es troba en una posició immillorable per al control de la producció i de l’exportació dels recursos energètics des d’aquesta zona del món.

També volem expressar la nostra preocupació davant les provocadores i inacceptables declaracions del president iranià. Aquestes declaracions han proporcionat als EUA i als seus aliats l’excusa per continuar les seves provocacions. El règim iranià aprofita la situació actual per estendre la repressió de les forces progressistes, dels sindicats, dels moviments juvenils i estudiantils i dels moviments de dones.

Expressem tota la nostra solidaritat amb el poble i les forces progressistes de l’Iran, els sindicats, els moviments de dones, de joves i estudiantils que estan fent campanya per la pau, per la democràcia i pel progrés social. Exigim l’alliberament de tots els presoners polítics, en particular dels dirigents sindicals, dels activistes del moviment estudiantil i de les defensores dels drets de les dones, que han estat detinguts en els darrers mesos.

Expressem la nostra completa oposició a qualsevol mena d’atac militar o d’intervenció en contra de l’Iran per part dels EUA, de la Unió Europea o d’Israel. Comprometem el nostre suport a tots els esforços encaminats a la resolució de les actuals diferències entre els EUA i la República Islàmica de l’Iran. Fem una crida per a l’eliminació de tot l’armament nuclear a l’Orient Mitjà, per al respecte estricte del Tractat de No-Proliferació Nuclear i per declarar la regió una zona lliure d’armes nuclears. La direcció futura del desenvolupament de l’Iran l’ha de poder decidir el poble iranià i ningú més.

Firmat per partits comunistes de tot el món, entre els quals el de l’Iran, el català i el dels Estats Units.