Pa i roses del segle XXI

ÀNGELS MARTÍNEZ
CASTELLS

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i, fins i tot, a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la (en mirada miop) impossible d’identificar... només una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta... A partir dels anys 90, el daltabaix i confusió dels països del socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a què s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la qual cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) ... Un exemple: segons un informe del Fons de Desenvolupament de Nacions Unides per a la Dona (UNIFEM) del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfic de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfic de dones... Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme...

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el planeta, -en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques i de les empreses privatitzadores de l’aigua- , amb el vistiplau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals, que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi, es confonen perillosament amb la xenofòbia, el racisme, el feixisme... i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobretot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrere aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors...) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Les directrius que vénen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen, en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.
(per a la meva amiga Pilar Fuster)

PEL QUE FA A LES DONES QUE HAVIEN ADQUIRIT VISIBILITAT COM A COL•LECTIU EN CREIXEMENT EN EL MÓN LABORAL EN LES DARRERES DÈCADES, HAN DE FER FRONT A TRES OFENSIVES IMPORTANTS DE LA CRISI:

1) La pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball

2) L’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entabana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)

3) La desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrament dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament

Avortament lliure i gratuït: dret al propi cos!

El crit Avortament lliure i gratuït era el crit de les dones en els moments de la Transició. Reivindicàvem un dret que formava part dels drets mínims necessaris per a una normalitat democràtica. Una reivindicació, però, que només fèiem les forces d’esquerra, perquè les dones de la burgesia no han tingut mai cap problema: un viatget a l’estranger i tot arreglat

I la Transició va anar com va anar, i els drets de les dones, entre altres, també van quedar escanyolits. Va ser als primers ajuntaments d’esquerres que vam aconseguir els centres de planificació familiar i que s’assessorés sobre la contracepció. Vam seguir amb les autoinculpacions per reivindicar el dret a la interrupció voluntària de l’embaràs i solida-ritzar-nos amb les dones i professionals que, per aquest motiu, eren represaliades.

No va ser fins l’any 1985 que el govern del PSOE va aprovar la llei de l’avortament a Espanya, que continua sent la llei amb la qual ens regim en l’actualitat. Ja en el seu moment vam denunciar aquesta llei com a “hipòcrita, insuficient, estreta i ofensiva per a les dones”, ja que en cap cas ens deixa decidir a nosaltres.

En aquesta llei sempre ha de ser un professional qui digui que “l’embaràs t’afecta greument a la salut física o psicològica”. Ens demanàvem aleshores, i encara avui, si una dona no és prou capaç de saber si un embaràs li afecta. Per aquest motiu, nosaltres hem mantingut en els programes la necessitat de canviar aquesta llei per una llei de terminis que permeti a les dones decidir.

La preocupant realitat vint-i.-set anys després és que la sanitat publica a Catalunya tan sols es fa càrrec del 30% dels casos de supòsit legal, un 20% dels quals deriva a la sanitat privada.

En paral·lel, han sorgit clíniques privades que s’han constituït un negociet per a propietaris i professionals, que s’han mirat amb vista grossa els supòsits de la llei i a les dones ens han anat resolent la papereta. Aquesta situació ha fet que, els últims anys, gairebé no hi hagi hagut problemes. És per això que són moltes les dones, especialment les més joves, que consideren que aquesta qüestió està resolta. Però, per poc que es conegués la llei, sabíem que estàvem en un buit legal i que en qualsevol moment d’ofensiva de les forces catòlico-feixistes i reaccionàries, com està passant els darrers temps, podia petar. I ha petat! Denúncies a les clíniques i registres, detenció de professio-nals, interrogatoris i inculpacions a dones. Fins i tot el president de la Conferència Episcopal ha de-manat la suspensió de la llei.

Per tots aquests motius, no ens podem quedar aturades. Cal seguir lluitant per la modificació de la llei, i per això caldrà una bona campanya de difusió i explicació. A hores d’ara ja hi ha dones que tenen moltes dificultats per aconseguir l’autorització dels professionals per supòsit legal.

Ja hem vist com el Partit Socialista, tot i l’opinió contrària de la majoria de les seves militants, va excloure del seu programa electoral la modificació de la llei, al·legant la vicepresidenta del govern, María Teresa Fernández de la Vega, que no era una “demanda social”. Doncs bé, les dones i homes d’esquerres i progressistes ens mobilitzarem per fer-los entendre que modificar la llei és una demanda i una necessitat social. Així doncs, la lluita continua: autoinculpacions, debats, propostes, manifestacions.

Teresa Fortuny

Les noies, light, i els tios, birra?

Es veu que aquest any serà l’any de la igualtat. Es deu haver posat de moda, perquè fins i tot en tenim un ministeri. Però de què serveix això si les coses quotidianes segueixen sent sexistes i discriminatòries? Els rols de gènere ens persegueixen allà on anem. Fins i tot als bars.

Quan vas a prendre alguna cosa, has de tenir clar quin és el teu sexe, i no només per anar al lavabo. Els locals estan distribuïts segons el gènere dels seus usuaris: hi ha els unisexs, com ara els restaurants, bars de tapes, pubs i cafès; desprès tenim les granges, on només poden entrar les dones a fer el cafè amb llet després de portar la canalla a l’escola, i, per últim, els mítics bars de iaios, el reialme dels mascles, on molts hi passen mitja vida. Però el problema no és només aquest. El cas és que un home pot entrar quan vulgui en un bar de dones, però si elles van a un bar d’homes, s’hauran d’enfrontar a les seves mirades inquisidores. I això no és tot.

Imagineu, per exemple, que tres persones van a sopar. Sou dues noies i un noi i us porten dues coles i una cervesa. Per a qui és cada cosa? El gremi d’hostaleria ho té molt clar; hi ha dife-rents tipus de begudes, les de dona i les d’home: cola light vs cola normal, licor de poma vs conyac, bitter vs vermut, clara vs canya, tallat vs cigaló... I encara hem de donar gràcies que ens han creat les cerveses 0,0 i ja no ens miren malament per de-manar una birra. En aquest sentit, no només les dones estem discriminades, sinó que la identitat masculina es posa en dubte si ells demanen una light.

Ara anem a sopar amb un amic: primer has de venir sopada de casa, ja que l’amanida serà per a tu i la norma diu que no pots menjar més que ell. I què en penseu del ritual del vi? Es veu que s’ha de ser home per tenir paladar, perquè el protocol diu que a les dones se les serveix primer, però no saben escollir el vi adient. Arriba l’hora del cafè: els homes no tenen dret a ser diabètics, la sacarina és cosa de dones. I ja no parlem del compte. Tant fa que l’hagi demanat la dona, es veu que els qui maneguen la pasta són ells. I el moment-baralla jo convido té un únic guanyador. Els diners dels homes són més convincents.

I, per acabar, us deixem amb una reflexió: si la cuina sempre ha estat cosa de dones, per què la glòria dels fogons i les cassoles se l’emporta el gènere masculí?

Anna Poyatos / Jèssica Martos

La triple explotació continua

Les i els joves som conscients que encara avui dia hi ha de-sigualtats. Tenim molt clar que en altres cultures la dona pateix discriminacions brutals, que hi ha continents sencers morint-se de gana. Sovint, però, no som capaços de veure el que tenim davant. Mirem a l’exterior sense adonar-nos del que estem sofrint nosaltres mateixos. I això ens impedeix trencar amb els tòpics que fa tant temps que tenim imposats. Un exemple clar són les desigualtats entre sexes.

La submissió de la dona l’home va començar amb l’aparició de la propietat privada. A l’antiguitat, quan es va començar a produir excedent, va néixer la propietat privada. Aquesta propietat havia de transmetre’s d’alguna manera, per això mateix neix també la figura de l’hereu. Els homes havien de garantir-se un hereu (que fos sang de la seva sang) a qui transmetre les seves pertinences, i per aquest motiu necessitaven mantenir les dones sotmeses, per assegurar-ne la fidelitat.

L’origen, doncs, de la submissió de la dona és de caire econòmic i només pot acabar si es canvien els models productius actuals, que agreugen i reprodueixen les relacions d’explotació. Si bé la contradicció de gènere afecta d’una manera transversal totes les classes, només amb l’alliberament de la classe oprimida, és a dir, amb la superació del capitalisme, pot ser eliminada.

La feina de les dones ha estat sempre invisibilitzada, fins hi tot la remunerada. És per això que es creu que ha estat en els darrers anys que les dones han tingut accés a la vida laboral remunerada. Però no és així. Les dones han treballat sempre. Podem pensar, per exemple, en les fàbriques tèxtils a Catalunya, on des del segle xix hi treballaven quasi exclusivament dones, o en feines de costura que les dones feien des de casa seva remuneradament.

El sistema ha aconseguit, des de sempre, explotar doblement les dones. Per una banda, les dones treballen en l’àmbit laboral productiu, enriquint amb la seva plusvàlua els beneficiats pel sistema; i, per l’altra, s’ocupen del treball domèstic i reproductiu (cuiden les persones grans, renten els plats, planxen, porten els nens a l’escola, cuinen). Fan, doncs, una doble jornada.

Impost en espècies

Les dones paguen un impost en espècies a l’Estat fent tasques bàsiques per a l’estat del benestar que correspondrien a l’administració pública. Aquest esforç, no només no es recompensat, sinó que, a més, la dona segueix discriminada legalment i simbòlica a les institucions públiques. De tota manera, i malgrat aquesta doble jornada, les dones segueixen cobrant menys en l’esfera laboral productiva. Primer, per la divisió sexual dels treballs (pastisseria, infermeria) i després, perquè ascendir jeràrquicament se’ls fa molt més difícil, i per tant ocupen llocs de treball de categories menys remunerades i menys valorades socialment.

D’altra banda, el percentatge de dones que es veuen obligades a fer mitja jornada és molt superior al d’homes, ja que en molts casos els treballs casolans es consideren obligació seva, sense possibilitat de deixar l’elecció a les seves mans, ja que, tradicionalment, les tasques de cura han estat pròpies de les dones. Aquest fet ocasiona també que els seus salaris siguin més baixos.

El fet de que cobrin menys els produeix una dependència que els fa més difícil la pròpia autorealització. Aquesta realitat, a més, es veu agreujada si les treballadores són joves, ja que pateixen unes condicions laborals encara més precàries.

Les dones joves treballadores estan, doncs, triplement explotades: per treballadores, per joves i per dones.

El col·lectiu de lluita de gènere Margarida Abril neix amb la voluntat de denunciar aquesta realitat i, aprofitant que la joventut és i sempre ha estat un element revolucionari i transformador, canviar-la, sent la punta de llança del moviment antipatriarcal, tant discursivament com a la pràctica.

La dona, relegada al treball reproductiu

Després de parlar amb Carme López, membre adjunta de la Secretaria de la Dona de la CONC, i de recopilar la informació que ens ha facilitat, podem dir que la situació de les dones a nivell laboral ha millorat poc

Queda ben recollit a l’informe del 8 de març del 2008 que fa la Secretaria de la Dona de la CONC, Les dones en el mercat de treball a Catalunya, situació i propostes sindicals. Segons aquest informe, “la societat s’ha estructurat a partir del binomi indissoluble treball productiu-treball reproductiu, tot i que mai s’explicita ni es comptabilitza aquesta segona part, ni s’ha incorporat aquesta realitat a l’organització de treball, que la dóna per suposada però no la reconeix. La incorporació de la dona al mercat laboral assalariat no ha anat acompanyada d’un repartiment de les tasques domèstiques dins de la família, ni de la creació d’alternatives socials per a la cura de les persones dependents, per la qual cosa continua sent una responsabilitat gairebé exclusiva de les dones. Aquesta és una de les causes centrals que configuren la segregació laboral”.

I continua: “Malgrat que la incorporació de les dones al mercat laboral de Catalunya ha anat creixent els darrers anys, no s’ha fet en condicions d’igualtat, sinó que s’ha generat un mercat clarament segregat en raó de sexe. Les situacions de desigualtat es reflecteixen en tots els àmbits de la vida laboral: salaris, categories, sectors d’ocupació, manca de promoció... I l’evolució actual del nostre mercat no ofereix gaires perspectives d’un canvi sensible, de manera que caldrà introduir mesures d’actuació per tal de reduir les discriminacions de gènere”.

També queda reflectit que “la presència de les dones se situa precisament en aquells sectors més vinculats a la reproducció social, és a dir, en aquelles activitats que proporcionen [...] els mecanismes per garantir-ne la supervivència col·lectiva com a entitat social i cultural. Aquestes activitats són un reflex de les activitats que les dones han desenvolupat tradicionalment a les llars (l’educació dels fills, l’atenció als malalts i als familiars de més edat i, en general, les tasques domèstiques habituals)”.

Per tot això, en aquest informe es fan algunes propostes sindicals: “Pal·liar [...] les diferents discriminacions que pateixen les dones en l’àmbit laboral”. També, aplicar i millorar la llei orgànica d’Igualtat entre Homes i Dones, durant el procés de negociació col·lectiva, per permetre que les dones tinguin un accés al mercat laboral en igualtat de condicions amb els homes i que els homes tinguin accés a la cura de les seves persones dependents. D’altra banda, es considera “necessària una nova organització del temps de treball que permeti l’harmonització de la vida personal i familiar amb la laboral”, i desenvolupar en cada sector i empresa el que estableix la llei d’Igualtat i l’Acord Interprofessional de Catalunya.
Es proposa també crear “la figura de la delegada i el delegat sindicals per la igualtat”, la concreció als convenis sectorials i d’empresa de l’Acord Interprofessional de Catalunya, en què es fa referència a la no discriminació per raó de gènere, igualtat salarial, formació, promoció, etc. Finalment, es demanen més recursos per a la inspecció de treball, per poder combatre la discriminació per raó de gènere en les relacions laborals.

Comissió de la Dona Lina Odena del PCC

Clarificació del mite del 8 de març

El naixement del Dia Interacional de la Dona no rau en un esdeveniment aïllat sobre el qual ni tan sols existia consens entre la historiografia nord-americana i l’espanyola, sinó que s’ha d’emmarcar en un context històric i ideològic molt més ampli.

Historiografia errònia

Dia Internacional de la Dona Treballadora “Es considera una jornada de lluita feminista a tot el món, en commemoració del dia 8 de març del 1908, en què les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton van declarar una vaga en protesta per les insuportables condicions de treball. El propietari no va acceptar la vaga i aleshores les obreres van ocupar la fàbrica. L’amo va tancar les portes i va calar foc, de manera que les 129 treballadores que hi havia a dins van morir abrasades (...)”. Victoria Sau, Diccionari Ideològico-Feminista (1981)

Dia Internacional de la Dona Treballadora

“Es considera una jornada de lluita feminista a tot el món, en commemoració del dia 8 de març del 1908, en què les treballadores d’una fàbrica tèxtil de Nova York anomenada Cotton van declarar una vaga en protesta per les insuportables condicions de treball. El propietari no va acceptar la vaga i aleshores les obreres van ocupar la fàbrica. L’amo va tancar les portes i va calar foc, de manera que les 129 treballadores que hi havia a dins van morir abrasades (...)”. Victoria Sau, Diccionari Ideològico-Feminista (1981)

“El 8 de març, explicava als meus alumnes d’Estudis de la Dona la història del Dia Internacional de la Dona. És una història que jo m’havia repetit diverses vegades i que, per tant, coneixia bé. Una manifestació espontània organitzada per les treballadores del sector tèxtil de la ciutat de Nova York, protestant pels baixos salaris, la jornada laboral de dotze hores i les creixents càrregues laborals va ser dispersada per la policia d’una manera bastant brutal. Moltes noies van ser detingudes; algunes van ser trepitjades per la multitud. Cinquanta anys més tard, en l’aniversari d’aquesta manifestació, es va establir en la seva memòria el Dia Internacional de la Dona”. Temma Kaplan, On the Socialist Origins of Internacional Women’s Day. Feminist Studies 11, núm. 1 (Spring 1985), 163.


En la historiografia espanyola, la commemoració del 8 de març es vincula, erròniament, a l’incendi succeït l’esmentat dia de l’any 1908 en una fàbrica tèxtil de Nova York, provocat pel mateix empresari davant les obreres declarades en vaga i tancades a l’immoble. En la historiografia nord-americana es vincula, també erròniament, a una manifestació de treballadores del sector tèxtil a la ciutat de Nova York, que reivindicaven millores laborals. Totes dues referències són falses, i pretenen silenciar el veritable origen d’aquesta festivitat. En relació a l’incendi, n’hi ha prou de mirar el calendari per fer trontollar aquesta teoria: el 8 de març del 1908 era diumenge. Sí que hi va haver un incendi a la fàbrica Triangle Shirtwaist Company, on van morir moltes dones, la majoria immigrants, però va ser el 25 de març del 1911, dos dies anterior a la primera celebració del Dia Internacional de la Dona. En relació a la manifestació, tot i que va tenir lloc, va ser el 27 de setembre del 1909, quan els empleats i les empleades del tèxtil van fer una vaga de tretze setmanes; però aquest esdeveniment tampoc és l’origen de la celebració del 8 de març.

La veu de les historiadores

Les historiadores Liliane Kandel i François Picq afirmen que el mite que situa la manifestació en l’any 1857 va ser creat el 1955 per eliminar el caràcter comunista que més tard adquiriria el Dia Internacional de la Dona. Per desvetllar els veritables orígens de la celebració del 8 de març com a Dia Internacional de la Dona, i no com a Dia Internacional de la Dona Treballadora, ens hem basat en la investigació realitzada per Ana Isabel Álvarez González Los orígenes y la celebración del Día Internacional de la Mujer, 1910-1945 (KRK-Ediciones: Oviedo, 1999). La historiadora nord-americana Mari Jo Buhle, en la seva obra Women and American Socialism 1870-1920, va estudiar l’incendi de la Triangle Shirtwaist Com-pany, però no pas per donar origen al Dia Internacional de la Dona, sinó per ocasionar la mort de les obreres que el 1910 havien protagonitzat la primera vaga duta a terme exclusivament per dones. La decisió de convertir aquesta celebració en una festivitat internacional va anar a càrrec de Clara Zetkin (1857-1933), líder del moviment alemany de dones socialistes. La seva proposta s’inspirava en el Women’s Day que les socialistes nord-americanes venien celebrant des del 1908 per reivindicar el dret al vot per a les dones..

El Dia Internacional de la Dona tenia com a finalitat exclusiva promoure la lluita pel dret al vot de la dona, sense cap mena de restricció basada en el nivell de riquesa, propietats o educació. La primera celebració del Dia Internacional de la Dona es va produir el 19 de març del 1911, i va ser seguida a Àustria, Alemanya, Dinamarca i Suècia. Durant els primers anys, el Dia Internacional de la Dona se celebrava en dates diferents, segons els països. Però el 1914, a proposta de les alemanyes, es va celebrar per primera vegada el 8 de març a Alemanya, Suècia i Rússia.

La Revolució Russa del 1917 va tenir una gran influència en el Dia Internacional de la Dona. Tot i que el 8 de març se celebrava a Rússia des del 1914, el 1917 les dones russes es van amotinar davant la manca d’aliments, donant inici al procés revolucionari que acabaria el mes d’octubre d’aquell mateix any. Els esdeveniments del 8 de març del 1917 (23 de febrer al seu calendari) són importants, no només perquè van donar origen a la revolució i perquè els van protagonitzar dones, sinó perquè van fer que el Dia Internacional de la Dona passés a celebrar-se, sense més canvis fins a l’actualitat, el 8 de març.

Nacions Unides, amb ocasió de la celebració el 1975 de l’Any Internacional de la Dona, va oferir la seva versió dels fets; segons Ana Isabel Álvarez, en aquest breu informe se silencien els esdeveniments del 1917 a Rússia: “El Dia Internacional de la Dona va ser proposat per primera vegada per Clara Zetkin, una representant de la Conferència de Dones Socialistes celebrada a Copenhaguen el 1910”. La proposta va arribar a l’inici d’un període de gran transformació social i política al món. Europa estava al fil de la Primera Guerra Mundial; els imperis colonials d’Àsia i de l’Àfrica patien les primeres commocions de la revolta nacionalista, i a Nord-amèrica el moviment pel sufragi femení estava qüestionant algunes de les presumpcions de les relacions humanes. La crida de Zetkin a les dones per unir la seva lluita per la igualtat de drets amb la lluita per preservar la pau mundial va topar amb un cor sensible. Quan es va celebrar el primer Dia Internacional de la Dona el 1911, més d’un milió i mig de dones hi va participar públicament. A més del dret de vot i a ocupar càrrecs públics, demandaven el dret a treballar i a l’ensenyament vocacional, i la fi de la discriminació en el treball”. Declarat per l’Assemblea General de Nacions Unides.

Comissió de la Dona

Dones i moviment obrer

La relació entre les dones, el moviment obrer i el socialisme ha tingut els seus clarsobscurs. Les dones han estat presents en les reivindicacions obreres no només com a acompanyants, sinó que han pres el protagonisme amb nom propi: Flora Tristán (Perú), Clara Zetkin (Alemanya), Rosa Luxemburg (Alemanya), Alejandra Kollontai (Rússia), Luisa Capetillo (Puerto Rico), Zoila Aurora Cáceres (Perú), Paulina Luisa (Uruguai), Betsabé Espinosa (Colòmbia), Genera Pagán de Arce (Puerto Rico), Petronila Infantes (Bolívia), María Cano (Colòmbia), Carmela Jeria (Xile)... A l’època, les seves veus van enunciar els problemes de la dona: l’accés al treball assalariat, la protecció a les mares a la fàbrica, la seva invisibilitat a l’hora de participar en la vida política...

Aquestes dones també van construir els fonaments d’un moviment femení propi dins el socialisme. Van fundar revistes com Die Gliechhteit” (Clara Zetkin), “La Alborada”(Carmele Jeria), “La mujer” (Luisa Capetillo) y van organitzar conferències internacionals de dones. Menys conegut, però igualment important, és que algunes d’elles van crear els seus propis sindicats, com ara la Federació Obrera Femenina fundada a Bolívia, Women’s Trade Union League (Amèrica) i el sindicat de cigarreres (A Corunya).

Tot i les grans contribucions de les dones al moviment obrer, aquesta solidaritat no va ser sempre recíproca. Després de la Revolució Russa, Alejandra Kollontai ja va denunciar que la igualtat dels sexes era un objectiu formal i que no anava acompanyat de mesures concretes. No és cap secret, ni tan sols al segle xix, que no tot el moviment obrer estava a favor de la participació de les dones en el treball assalariat. S’argumentava que el lloc natural de la dona era l’espai domèstic. Alguns temien que les dones fossin competència deslleial a les fàbriques i, en lloc de donar suport a la seva sindicació, van intentar expulsar-les del moviment obrer per por a perdre els seus llocs de treball o a veure minvats els seus salaris. També Bebel, en la seva obra La mujer y el socialismo (1885), assenyala: “Hi ha socialistes que s’oposen a l’emancipació de la dona amb la mateixa obstinació que els capitalistes al socialime. Tot socialista reconeix la dependència del treballador respecte al capitalista (...), però aquest mateix socialista sovint no reconeix la dependència de les dones respecte als homes, perquè aquesta qüestió afecta el seu propi jo”.

Al llarg de la història, a les organitzacions sindicals i obreres només s’han xiuxiuejat aquests conflictes, però sense obrir un debat explícit que permeti avançar en la lluita obrera. Amb cada nova generació de dones s’obren ferides antigues, mai guarides, que es presenten una vegada rere una altra com a problemes sense importància, secundaris i, en el pitjor dels casos, inexistents. Una de les situacions que millor evidencien el desencontre del moviment obrer amb les reivindicacions feministes s’exemplifica en la lluita de la Jaeguer Ibèrica. Les dones van començar a reinvidicar un salari igual per un treball d’igual valor. Després de cinc anys de lluita, i malgrat l’escàs suport dels homes de la fàbrica, les dones van aconseguir que s’equiparessin els seus salaris. Ni la presència del secretari general del sindicat va aconseguir que els homes s’involucressin en la lluita de les seves companyes. Eren els anys vuitanta. Però, què passa avui? Lamentablement, les diferències no són cosa del passat. Hi ha una escletxa salarial important entre homes i dones; la nostra contractació té més temporalitat; estem sobrerepresentades en les ocupacions precàries, en l’economia submergida, i patim més atur i durant més temps. Sofrim doble jornada i encara existeixen règims de la Seguretat Social, com el d’empleades de la llar, que són un clar exemple de discriminació cap a les dones. I és que el sindicalisme no ha pres com a pròpia i prioritària l’eliminació d’aquestes situacions. Ho deixa clar la Negociació Col•lectiva, en la qual amb prou feines es recullen els drets vinculats a la igualtat, ni els més antics, com la suspensió per maternitat o la lactància. La llei d’Igualtat va ser una oportunitat poc aprofitada, ja que els sindicats, part negociant de la llei, no s’han autoimposat llistes paritàries en les taules de negociació dels convenis, tot i saber que les dones representen només el 25% de les persones que negocien.

Ara que la precarització del mercat laboral i la globalització neoliberal afecten de manera clara tant homes com dones, haurem d’aprendre dels errors del passat i establir aliances per caminar plegats cap a un món més just.

Maria Martínez / Judith Muñoz

AHIGE: per què cal un moviment d’homes?

Els últims segles hem deixat enrere diversos models de societat que, vistos des de l’actualitat, són extremadament perversos: la societat esclavista, la de castes, la feudal... El segle xx ha estat el segle de les dones, que, com ens recorda l’historiador Eric Hobsbawm, es van convertir en una força política i de transformació social extraordinària. També ha estat el segle en què altres grups han lluitat i han transformat la societat: els negres, els pobles colonitzats, els gais i les lesbianes... Tots aquests col•lectius tenien un objectiu comú: reivindicar i conquerir la llibertat de triar i decidir; és a dir, obtenir el dret a la llibertat personal i col•lectiva sense renunciar a la pròpia identitat.

Tots aquests grups i col•lectius han deconstruït i tornat a construir la seva identitat social i individual. El significat social de ser dona, per exemple, és extraordinàriament diferent ara que fa només unes poques dècades. Tanmateix, els homes no hem refet el nostre rol social: seguim actuant d’una manera semblant a com ho feien els nostres avis i besavis. Per això estem en crisi: el nostre paper actual grinyola. Molta gent parla de la crisi de la masculinitat: quin ha de ser el nostre paper en aquesta societat transformada? Els homes eren el centre

Fins ara, no ens hem qüestionat perquè érem el centre, el poder; eren els altres els qui havien de refer el seu paper social en funció d’una societat que girava al nostre voltant. Ara, aquesta visió ja no es pot mantenir. No podem perpetuar una societat androcèntrica, perquè és injusta i genera dolor. És el moment de qüestionar-se i de transformar-se. Per això, les associacions d’homes per la igualtat i per la diversitat són fonamentals. Per això AHIGE (Associació d’Homes per la Igualtat de Gènere) és literalment imprescindible. El futur no es pot escriure si els homes no ens incorporem a la tasca per la igualtat entre dones i homes. La igualtat no és un tema de dones, sinó un tema de totes i tots. Els homes tenim l’obligació d’aportar una nova forma d’identitat masculina, actuant a l’exterior i canviant internament.

Amb aquesta missió neix AHIGE-Catalunya, una associació que busca que els homes assoleixin la revolució interior que tenen pendent. Perquè, com afirma Òscar Guasch , “la revolució dels homes ha de ser una revolució íntima que tingui conseqüències polítiques i socials”. Per ajudar a aquest doble vessant interior i social, les associacions d’homes són fonamentals: hem de generar espais de recolliment i de reflexió, donar la cara, treballar, reflexionar, col•laborar i potenciar un nou món on els homes tinguem un paper socialment més útil i més igualitari. www.ahige.org

Daniel Gabarró
Membre d’AHIGE-Catalunya; mestre i professor universitari.

La prostitució, des d’un altre fons

El Tribunal de Justícia de les Comunitats Europees, cas Jany (Assumpte C-289/99), va avalar la prostitució com a activitat econòmica i, per tant, com a treball, sempre i quan sigui sota responsabilitat pròpia, sense subordinació i a canvi d’una remuneració pagada íntegrament i directa

Quan se’m proposa escriure un article sobre les treballadores sexuals des de la meva experiència laboral, se’m fa difícil posar ordre a tantes coses que podria explicar. La prostitució és una de les realitats socials més visibles i que, alhora, més desconeixem. L’objectiu d’aquest article no és transmetre un discurs contundent, sinó apropar la situació de les treballadores sexuals a qualsevol persona, sense parlar per elles sinó amb elles, amb la finalitat d’acostar algunes realitats que m’han sorprès. Els mass media, alguns articles de la premsa rosa, documentals morbosos, entrevistes a famoses que s’hi han dedicat i altres informacions que alguna vegada hem vist mostren les realitats més crues i cruels, sovint sense el respecte i la seriositat que mereixen. Situa-cions com aquestes afavoreixen o inviten inconscientment a l’exclusió i a la creació d’estereotips que afecten des de les seves realitats més properes (família, amics, parelles, veïns) fins al seu treball de cada dia. La seva precarietat laboral està condicionada molt sovint per la vulnerabilitat social que comporta l’exclusió a què aquestes dones estan sotmeses. Si les situem exclusivament com a víctimes, com fan molts mitjans de comunicació, les condemnem a una posició inactiva, sense dret a decidir, sense respecte ni autonomia. Caldria anar més enllà i reflexionar sobre la realitat crua, d’esclavitud o de subordinació; l’hem vista o escoltada en més d’una ocasió. Però, què podem trobar en el seu dia a dia? Quines relacions interpersonals existeixen? Hi pensem com a col•lectiu o com a subjectes individuals? Amb històries de vida diferents o similars? Amb dificultats o capacitats? Som tots conscients de l’heterogeneïtat d’aquest grup definit massa vegades com a homogeni? Relacions humanes El que més em sorprenia al principi va ser la relació que tenien entre elles. Hi ha relacions de poder i de subordinació, però també n’existeixen moltíssimes d’ajuda mútua, de cohesió entre nacionalitats i de cura i escolta entre elles. Comparteixen sentiments, es defensen de clients agressius, i algunes fan d’intèrprets quan van al metge o quan necessiten anar a les comissaries a denunciar una situació. També és sorprenent veure com moltes que han sortit d’una màfia o d’alguna xarxa de tràfic il•legal adopten el paper de tutores informals i clandestines d’aquelles que poden estar sota la pressió d’una altra, per donar-los suport, consells des de la seva experiència, etc. I qui millor que una persona que ho ha viscut per transmetre aquesta seguretat? Des de la praxi i les sortides nocturnes de contacte amb elles, he pogut escoltar i acompanyar-ne moltes, de Barcelona i de fora, joves i grans, estudiants i treballant in situ, mares, àvies o tietes, totes amb alguna cosa per explicar, amb alguna cosa contra la qual lluitar. No són elles les que aprenen dels recursos, de mi com a professional; molt al contrari, sóc jo, i hem de ser tots els i les que aprenguem d’elles, o almenys, estar-hi disposats. Molts ciutadans i ciutadanes ens sorprendríem de la quantitat de recursos que coneixen, d’entitats que les poden assessorar o d’ONG que les alimenten; no són inactives i, com passa en altres àmbits, com en el de la immigració, l’ajuda mútua i informal és més potent i subsidiària que el suport formal d’entitats o d’administracions.
Col•lectiu heterogeni
Les treballadores sexuals no són un col•lectiu homogeni. Cadascuna té una història personal, un perquè, una manera d’entendre la seva feina, una família. Cal tenir-les en compte i acostar-nos-hi; aquesta és la manera de construir conjuntament, i no pas amb ordenances ni projectes imposats, sinó entenent la seva feina com a tal, escoltant-les com a subjectes actius i amb decisió, amb respecte, afecte i senzillesa. Fent-les protagonistes, afavorirem el seu empoderament en qualsevol intervenció i aquesta serà l’única manera en què podran sentir-se decisives en les seves vides. Han de ser subjectes de les intervencions, i no només objectes d’estudi per intervenir-hi a posteriori. Acabo amb una frase que es fa ressò de tot allò que fem al carrer, de les intervencions, de les passejades i dels acompanyaments, i que diu: “Las personas cambian cuando se dan cuenta del potencial que tienen para cambiar las cosas” (Paulo Cohelo).

Esther Torán

Tens ja les teves ulleres liles?

Durant el mes d’octubre passat, la Fundació Pere Ardiaca va dur a terme la seva VIII Escola Permanent sobre Perspectives de Gènere. Deu intenses classes amb deu persones realment interessades a canviar el món, cadascuna des de la seva especialitat. “Expliqueu una vegada que us hagin discriminat per qüestions de gènere”. Així comença el curs. Molts contestaríem que mai no ho hem sentit, però, a mesura que el curs avança, en comences a dubtar. I t’adones que la societat que creies tan evolucionada segueix sent, en molts aspectes, el reflex del patriarcat. Un cop t’han obert els ulls, comences a veure que el que t’han venut com a quotidià no és res més que una estratègia per a reafirmar els rols sexistes.

Heu fet un tomb pels grans magatzems? La secció de joguines per a nenes sembla una oda al color rosa. Intenteu trobar aquest color a la secció de nens. És que les nenes no poden jugar amb cotxes? Deu ser de marietes jugar amb una nina? I veient això, encara ens preguntem per què la majoria dels enginyers són homes i les infermeres dones?

Gràcies a la Ventafocs i a la Blancaneus, les dones esperem que un príncep blau, guapo i valent ens prometi amor etern. Però als contes no ens expliquen què passa després del petó. Serà el príncep qui posarà la rentadora i tindrà cura dels nens mentre la princesa treballa?

Quines probabilitats hi ha que entre un milió de perruqueres, el més famós sigui un home? I és que no sorprèn ningú que el nostre cap sigui home i que la persona de la neteja sigui la dona de la neteja. Tot i que les dades ens diuen que el fracàs escolar és cosa de nens, el fracàs laboral és cosa de dones.

Si t’ha calgut llegir això per obrir els ulls, potser és que tu també necessites aquest seminari. No et preocupis, aviat n’hi haurà un novè. El premi són unes ulleres liles que et fan apreciar els petits matisos. Ara és el moment de canviar la realitat i fer que les nostres diferències donin lloc a un món més igualitari.

Jèssica Martos / Anna Poyatos

Entrevista Mercè Civit

Mercè Civit: “Hi ha metges que objecten en la pública, però no en la privada”
La diputada al Parlament pel grup ICV-EUiA valora la llei de l’IVE

Com està la llei actualment?
És una llei de supòsits; està subjecta a la voluntat del metge i no pas a la de la mare.

Què hi falta?
Hauria de deixar de ser una llei de supòsits per esdevenir una llei de terminis; que fos la dona qui decidís si vol avortar o no dins els mesos de gestació establerts, i que s’inclogués a la Seguretat Social.

Hi veus possible una millora en poc temps?
Depèn de la majoria parlamentària en les properes eleccions. Si hi ha govern d’esquerres, és probable. La mobilització social és necessària, ja es va veure quan es va presentar la proposta de modificació el 1996. Les esquerres tenien la majoria parlamentària, però es van mobilitzar poc, mentre que les dretes es van mobilitzar molt. Així que no es va poder aprovar.

Què penses de l’objecció de consciència d’alguns metges?
Penso que hi ha molta hipocresia, perquè fan objecció de consciència a la pública, però després practiquen les IVE en les seves clíniques privades. Què es pot fer per evitar situacions d’aquesta mena? Potser instaurar un codi ètic que controlés que els que objecten a la pública tampoc practiquin IVE a la privada. També el servei públic hauria de tenir una millor cobertura i assegurar l’assistència a les IVE de qualsevol dona que ho necessités.

Creus que millorant la llei es poden evitar irregularitats com les del mes de novembre en quatre clíniques privades de Barcelona?
Abans es detenia la gent que practicava els avortaments perquè no hi havia cap llei que ho regulés. Ara està mínimament regulat i el que ha passat en aquesta clínica estava totalment fora de la llei i a més suposava un risc elevat per a les dones. És necessari millorar la llei actual i assegurar que la pública garanteixi el servei; que sigui una llei de terminis i no de supòsits, i que hi hagi més investigació a les clíniques privades.

Isa Vila

Avortament: un dret o un delicte?

La interrupció voluntària de l’embaràs (IVE) és un tema relativament recent en la política espanyola. El 1985 s’aprovava una llei que la despenalitzava en tres supòsits concrets. Amb més de vint anys de distància, cal preguntar-se si la llei cobreix totes les eventualitats d’aquesta circumstància


Fent una mica d’història, no hem d’anar gaire lluny a buscar el moment en què es va començar a parlar al Congrés estatal de l’avortament. No va ser fins el 1983, quan es va fer una reforma urgent del Codi Penal, i fins al 1985 no se’n va aprovar la reforma de l’article 417 bis, que, de manera resumida, exposa el següent: “No es penarà l’avortament fet per un metge o sota la seva direcció en un centre sanitari públic o privat acreditat i amb consentiment de la dona en les següents circumstàncies: 1) Per evitar un perill greu per a la vida o la salut física o psíquica de la dona, i certificat per un metge. En cas d’urgència per risc vital per a la dona, es podrà fer sense consentiment i sense certificat mèdic. 2) Si l’embaràs és conseqüència de la violació, fet previst a l’article 429, sempre i quan es faci abans de les 12 primeres setmanes de gestació i s’hagi denunciat l’agressió. 3) Que es presumeixi que el fetus naixerà amb malformacions físiques o psíquiques, sempre que es faci abans de les 22 primeres setmanes.

L’article continua dient que en els casos que preveu el punt anterior, la dona que se sotmeti a un avortament “no serà penada, encara que la pràctica de l’avortament no es faci en centres públics o privats acreditats o no s’hagin presentat els certificats mèdics exigits.”

Propostes descartades

El 1996 es van presentar diverses propostes de modificació de la llei orgànica, però no se’n va aprovar cap; entre elles n’hi havia una del grup parlamentari IU-ICV que contenia 15 articles i que era molt més progressista i específica que l’existent. Entre altres coses, la proposta de modificació incloïa la garantia del dret a l’IVE a totes les dones, així com la informació i l’accés per a homes i dones a la pràctica de la contracepció dintre de la xarxa sanitària pública.

Segons la mateixa proposta, l’avortament es podria practicar fins a les 16 primeres setmanes de gestació amb sol•licitud voluntària i per escrit de la dona, que té dret a rebre informació de les circumstàncies sanitàries, i dels drets i ajudes a què pot accedir i de la relació de centres.

Els centres d’assistència i d’assessorament no podrien assumir la funció d’autoritzar o denegar la pràctica avortiva, que es duria a terme amb tanta celeritat com fos possible. L’IVE es podria practicar fins a les 22 setmanes en el cas que es preveiés que el fetus pogués nèixer amb malformacions físiques o psíquiques, fet que haurien de certificar dos metges. En la mateixa línia, l’IVE es podria realitzar en qualsevol moment de l’embaràs si aquest comportés perill per a la vida de la dona; com en el cas anterior, dos metges haurien de certificar aquesta circumstància.

Obligacions de Sanitat

La proposta d’IU-ICV preveia que els centres autoritzats haurien de ser públics i amb metge obstetra-ginecòleg, amb personal d’infermeria i auxiliar necessari, i amb instal•lacions i material adequats; els centres privats haurien de complir les mateixes condicions i ser sotmesos a inspeccions periòdiques.

El personal sanitari podria fer la reserva de no participació en les IVE; aquest fet quedaria registrat, de manera que la negativa fos extensiva a qualsevol altre centre sanitari. Quant a la raó de consciència i l’objecció, quedarien descartades.

Per últim, les autoritats sanitàries garantirien servei d’atenció a l’IVE en tota la xarxa sanitària pública, i prestarien especial atenció a la intimitat de les dones i a la formació i investigació pertinent del personal sanitari.

Comissió de la dona

Polítiques cosmètiques

Al llarg de l’any 2007, el govern de Zapatero ha anat anunciant diverses polítiques socials assistencialistes, de xec, que moltes persones i organitzacions han considerat fruit de la conjuntura preelectoral. Un dels projectes de llei més polèmics va ser el xec nadó, aprovat al Congrés dels Diputats a finals d’any, que subvenciona el naixement o l’adopció d’un fill a partir de l’1 de juliol del 2007 amb 2.500 euros (3.500 per a famílies nombroses i mares solteres, per més que pesi als bisbes).

La llei és clarament insuficient si no va acompanyada d’ajudes progressives, en funció de la renda, i de mesures que garanteixin, per exemple, l’accés a una plaça a les llars d’infants públiques, que hauria de ser universal en un veritable Estat del Benestar. Les ajudes directes com aquesta poden quedar molt vistoses durant els mesos previs a una campanya electoral, però no incideixen en les estructures que mantenen les desigualtats socials.

Per a les persones amb rendes mitjanes i baixes, rebre una quantitat de diners en el moment d’ampliar la família no és cap ajut sostenible, mentre que per a les persones amb rendes altes és un regal innecessari. Aquesta és la paradoxa dels ajuts directes, que fan molt maco el discurs, però es revelen poc eficaços si es pretén millorar les condicions de vida de les persones de debò.

En aquest mateix sentit, les prestacions d’ajut a l’habitatge -l’anomenada renda d’emancipació- s’haurien d’anar implementant de forma paral•lela a mesures per frenar l’especulació immobiliària, i redimensionar el preu de l’habitatge. Potser el que hauríem de començar a transformar és el mateix concepte d’habitatge, de valor que fluctüa al mercat a bé de primera necessitat al qual tothom ha de tenir dret a accedir.

Adriana Sabater