Emancipació juvenil i polítiques de joventut

Juan Manuel Patón i Casas

En polítiques públiques se sol partir del concepte de “joventut” com a període vital en que les persones (“joves”) accedeixen progressivament als drets que promouen l’autonomia i l’assoliment de la plena ciutadania. A països com el nostre –on el reconeixement formal de drets gairebé mai no comporta la dotació dels recursos necessaris per garantir la seva viabilitat pràctica- aquesta perspectiva ens obliga a ampliar successivament les franges d’edat constitutives del concepte “joventut”. La seva elasticitat augmenta en la mateixa mesura que —amb un mateix grau de desenvolupament de l’estat del benestar— els canvis econòmics, socials i demogràfics retarden l’accés a l’exercici efectiu de drets que només han estat reconeguts constitucionalment a partir de la majoria d’edat.

Així, d’una banda, sembla prou clar que “les polítiques de joventut” no poden consistir —i parlem de països on la cobertura general de l’estat del benestar és molt feble— més que en la dotació de recursos materials (regulacions, prestacions, serveis) que permetin l’exercici efectiu d’aquests drets. Però, de l’altra, també és cert que la vida precària sovint s’arrossega més enllà del període vital al qual podem legítimament referir-nos-hi com a “joventut”. És ja recurrent la referència a l’anomenat “efecte generació” per explicar l’allargament de la joventut i la persistent situació de precarietat de les persones a mesura que avancen en la seva trajectòria vital. Aquest punt de vista és explícitament oposat a aquell altre que —des d’una òptica més conservadora— interpreta la precarietat de les persones “joves” com a “conjuntural”, en relació directa i exclusiva amb el fet de pertànyer a una determinada franja d’edat, de restar en situació “de transició” o a l’espera de la inserció definitiva en món dels adults. Cal denunciar la fal·làcia segons la qual els joves abandonaran la situació de precarietat vital a mesura en que deixin de ser “joves”, és a dir, a mesura que aprofitin les oportunitats obertes –a la pràctica, inexistents en molts casos- per un desenvolupament biogràfic ascendent.

Així, virtualment tots els investigadors i professionals especialitzats en joventut estem d’acord a reclamar intervencions per optimitzar les oportunitats d’emancipació, des d’una concepció integral de les necessitats i els problemes juvenils. Tanmateix, però, hi ha una qüestió òbvia sobre la qual no s’acostuma a insistir prou, ja sigui per causa d’una ingènua “deformació professional” o d’una actitud directa i conscient de corporativisme tècnic. A saber: que les oportunitats reals d’emancipació de les persones joves cal abordar-les en estricta dependència amb el volum global de recursos públics destinats a la satisfacció de les necessitats socials generals. Així, l’emancipació juvenil és més ràpida, més fàcil i menys traumàtica, no tant en aquells països on es fan “bones polítiques de joventut”, sinó en aquells països on les necessitats socials generals gaudeixen d’una cobertura més àmplia (polítiques públiques d’habitatge, regulacions laborals favorables als/les treballadors/es, etc). No hi ha cap país on el desenvolupament sectorial de les polítiques de joventut —ja sigui aïlladament o assumint la vergonyant funció de “pepito grillo” envers altres sectors de política pública, en competència per assolir una distribució més favorable als joves de l’escassa despesa social— hagi impactat de manera rellevant sobre les condicions de vida dels joves. Allà on la gent viu millor —i els països nòrdics són aquí ja un exemple recurrent— els i les joves gaudeixen de millors oportunitats d’emancipació. I allà on l’emancipació juvenil es fa més difícil i tardana, és el conjunt de la població —la població jove, però també la gent gran, la gent discapacitada, els/les treballadors/es nouvinguts/des o les dones solteres amb càrregues familiars— qui pateix dificultats per exercir els seus “drets”. Opinem, doncs, que a països com el nostre —deficients en polítiques de benestar— és molt ingenu pretendre donar resposta al problema de l’emancipació cercant models de referència —estudis comparatius, classificacions academicistes, anàlisis de bones pràctiques— o apostes metodològiques de caràcter merament tècnico-procedimental (transversalitat, interdepatamentalitat, participació jove). Ni la investigació social més rigorosa ni les més optimitzades tècniques de gestió pública aportaran per si soles més recursos per a l’emancipació, si no són acompanyades d’una legislació laboral favorable als/les treballadors/es (protecció de l’ocupació, contractació estable), un fort compromís en política social i un bon finançament d’aquestes polítiques en el marc d’un sistema fiscal exigent i progressiu. I si és cert que allà on les necessitats juvenils estan millor cobertes és on té lloc un compromís més clar amb la satisfacció col·lectiva —i cobertura global— de les necessitats socials generals, també ho és que el major grau de desenvolupament dels estats del benestar ha estat una derivació directa i inequívoca de la força històrica i el pes social i institucional relatiu de les esquerres.

A cap altre país d’Europa s’adjectiva com a “jove” a una persona de 30 ó 35 anys. Cap país no adreça polítiques socials a persones d’aquestes edats sota el títol –o dins del marc estratègic- de les “polítiques de joventut”. Així és que, amb el temps, va prenent força la sospita que quelcom grinyola al marc “estratègic” de les nostres polítiques de joventut.

Reprenent el fil de la República

L’Ateneu Tangram, a Barberà del Vallès, recupera l’esperit originari dels ateneus populars i el seu esperit d’emancipació de la classe obrera. Ara, després de tres anys de funcionament, es planteja nous objectius

A finals del segle ¡xix i principis del xx té lloc l’aparició de tot un seguit d’entitats que tenen com a objectiu principal apropar la cultura i la instrucció a la població. Els ateneus, vinculats estretament al món obrer, buscaven a través de l’educació popular, aquella que surt del poble i retorna al poble, l’emancipació de la classe obrera. Amb aquesta vocació, el 1861 neix l’Ateneu Català de la Classe Obrera.

Els ateneus populars eren espais de reflexió i formació on partipaven professionals de tota mena: professors, escriptors, mestres, artistes, científics, etc. Tenien també un fort component reivindicatiu. L’ateneisme lliurepensador i progressista experimenta el seu moment àlgid durant la segona república, i és aniquilat durant la dictadura, perquè tant el coneixement com el lliurepensament representaven una clara amenaça per al dogmatisme que ocupava tot l’espai públic.

Des de la reinstauració de la democràcia, l’associacionisme infantil i juvenil ha assumit bona part de la responsabilitat de reprendre el fil de l’educació popular en el seu treball amb infants i joves. Durant els darrers anys, algunes d’aquestes organitzacions han donat lloc a nous projectes, a mesura que la gent que hi participava deixava enrere la seva etapa juvenil en el món associatiu. L’aprenentatge dels anys d’activisme juvenil ha provocat en aquestes persones la voluntat d’esdevenir agents actius del seu entorn.

Per poder fer-ho, han crear nous espais i projectes de participació amb els mateixos esperit i ideals, però adaptant la dinàmica de treball i les activitats a la població adulta, que és la que ha de fer-se seu el projecte, i a qui s’adreça. Projectes en forma d’associacions que agafen com a nom genèric el d’ateneu, i que treballen de manera conjunta amb les entitats de les quals neixen, com ara esplais i casals de joves.

Aquest procés s’està donant, no exclusivament, entre entitats que pertanyen al Moviment Laic i Progressista, i agafa diferents formes, noms i estructures que tenen en comú la idea d’estendre la dinàmica participativa a totes les edats i aprofitar el capital social d’aquelles persones que durant anys van estar actives en els moviments associatius juvenils.

Tangram

A Barberà del Vallès, al Vallès Occidental, fa tres anys es va constituir l’Ateneu Tangram. Va sorgir de la necessitat de generar un nou espai de participació de i per als joves expulsats, per qüestió d’edat, del Casal de Joves Obriu Pas i de l’Esplai El Piolet, així com per a altres adults que sentien simpatia per aquests projectes juvenils i que havien tingut el seu espai de participació dins la comissió de pares i mares de l’esplai, mentre els seus fills hi participaven.

Una de les característiques més interessants del procés de creació d’aquest ateneu va ser el fet que els impulsors del projecte fossin joves, i que fossin ells qui van engrescar a participar persones adultes amb més edat, trencant el tòpic segons el qual els joves participen menys que els adults, i donant la volta a la idea que han de ser els adults els qui han d’acollir els joves i ser-ne el referent. Un procés en el qual, parlant amb perspectiva generacional, són els néts dels vençuts els qui reincorporen la generació dels seus pares a l’exercici de la ciutadania activa, perdut durant el franquisme.

Així doncs, l’any 2005 l’Ateneu Tangram va néixer com un espai intergeneracional que aglutinava presones i projectes diversos, que apostava per la participació i l’educació popular com a motor de canvi, i on les persones poguessin desenvolupar les seves inquietuds artístiques, polítiques i culturals. Amb molta modèstia, es plantejava el projecte com una forma de reconstruir els espais ciutadans existents durant la segona república.

Treballar i créixer, els reptes

En els tres anys que porta funcionant, l’Ateneu Tangram ha passat de la idea original a un projecte que ha estat i és un espai d’aprenentatge, exercici i divulgació de les idees i els valors laics i progressistes. Una associació integrada per un esplai i un casal de joves, i per persones adultes, que realitza activitats socials i culturals de tot tipus, des d’excursions fins a xerrades i campanyes, passant per tallers de manualitats i videofòrums; que ha aconseguit un espai propi per desenvolupar el seu projecte adult, al mateix temps que generava nous projectes, com ara una cooperativa de consum ecològic i responsable. Tota aquesta activitat, afegida a una participació constant en les activitats culturals de la ciutat, com la Festa Major o la Mostra d’Entitats, ha fet de l’Ateneu Tangram una de les entitats més actives de la seva ciutat.

Actualment, d’acord amb l’esperit lliurepensador que l’orienta i li dóna un caràcter obert i la vocació d’estar en construcció constant i col•lectiva, Tangram es troba en un procés de replantejament de la seva estructura per tal d’augmentar el nivell de participació dels seus membres i entitats. El projecte està creat i en marxa. Ara li cal continuar treballant i créixer com un espai de relació, de debat, de creació i de vertebració de la societat civil; un espai que arribi a més gent. És d’aquesta manera, a través de l’educació popular i de la implicació col•lectiva en els afers col•lectius, com l’Ateneu Tangram vol contribuir a reprendre el fil de la història. Parafrasejant l’escriptor Max Aub, aprenent el que els altres, els que ens van antecedir, ja sabien.

Xavi Cabrera / Sílvia Luque

La blocosfera: un nou espai d’acció política?

Crònica d'un cafè del divendres de la Fundació Pere Ardiaca.

En les xerrades que la Fundació Pere Ardiaca organitza cada divendres vam assistir al debat sobre el paper dels blocs en la vida política. La xerrada va comptar amb la participació de José Antonio Donaire, blocaire, professor de la Universitat de Girona i diputat del PSC. L’acte va ser moderat per Toni Salado, blocaire, autor del bloc polític bloc politikon i col•laborador de l’Avant.

El 1995 neix un nou concepte de web, la web 2.0, que permet la participació activa dels internautes. Les seves possibilitats s’han manifestat de diverses maneres, com ara la wikipedia, enciclopèdia lliure on els usuaris poden afegir, modificar o editar continguts, i el digg.com, on els lectors envien i seleccionen les notícies.

El blocs són un tercer exemple de web 2.0 amb moltes possibilitats, com ara una nova manera de fer política. El president de la comunitat d’Extremadura ha obert un bloc on la població expressa les seves inquietuds i opinions. Un dels seus discursos el va basar en els comentaris dels internautes. Donaire va manifestar que ell mateix explica en temps real el que fa al ple del Parlament; d’aquesta manera, els usuaris tenen la possibilitat de fer-li preguntes en aquell mateix moment.

Entre els avantatges d’aquestes manifestacions trobem el naixement d’una nova manera de fer política en què “es deixa de parlar tant per començar a escoltar”, com va dir Donaire. Es pot canviar la manera tradicional de fer política que, a base d’eslògans electorals, presentava la realitat com un fet simple, quan és profundament complexa i densa. Així, la política 2.0 permet passar dels ciutadans passius als actius. En paraules del ponent: “Fins ara, els polítics pensàvem que la creació de coneixement polític és d’origen a destí. Aquestes noves eines permeten (...) començar a fer política de rebre i no només de donar”.

Un camí engrescador

Pel que fa als desavantatges, n’hi ha un que destaca per la seva importància social: la fractura digital. L’accés al món digital no és homogeni. A Catalunya, un 50% de la població ha accedit a internet en el últims 30 dies. Un 15% dels internautes llegeix blocs i un 55% dels blocaries són homes. La meitat es troba entre els 20 i els 44 anys. D’altra banda, enlluernats per aquesta nova possibilitat, hi ha polítics que s’obliden de la importància de seguir fent política quotidiana. També és cert que la lliure participació pot donar peu a intervencions frívoles i poc responsables, i que pot portar també a discussions poc fèrtils.

Malgrat tot, la política 2.0 obre camins engrescadors. Com diu el conferenciant: “La política del futur serà 2.0 o no serà”.

Annalí Casanueva

Les arrels: La revolució traïda

Nosaltres patim d’una transició que va substituir d’una forma fal•laç el trencament. Però a Portugal van fer una revolució que no va trigar massa a ser traïda. Zeca Afonso, el creador de Grândola, vila morena, va morir, malalt, oblidat, l’any 1987. Aquest era el reconeixement que rebia la integritat d’aquell artista, d’aquella persona.

O povo é quem mais ordena s’havia convertit en un tòpic.
José Gomes Ferreira denuncia:

“La Revolució
sembla de vegades que s’atura
o que recula
tornant més fonda la foscor
i la nit menys clara
-com si qualsevol Mà Màgica
apagués el sol dins de la lluna.
(...)
No. La nostra Revolució
encara no ha acabat
ni ho farà tan aviat
-com a l’alta mar
no es congela cap onada
al sol de l’Estiu.
(...)
Vam fer la Revolució sense estudiar. De memòria.
Resultat: vam fallar i va ser una pena.
La Història quedarà retallada.
En una altra ocasió ho farem millor,
inclús sense posar la mort en escena
(...)
¿I va ser per aquesta farsa
que es va fer la revolució d’Abril, capitans,
al so de les cançons de Lopes-Graça?”

El govern del general Vasco Gonçalves va patir la pressió del gran capital i dels militars que, majoritàriament conservadors, dominaven la Junta de Salvació Nacional. El novembre del 1975, aquests van comptar amb un aliat important: el Partir Socialista Portuguès, amb Mário Soares al capdavant. Per a Vasco Gonçalves, aquest va encapçalar la part civil de la contrarevolució. En aquesta apreciació coincideix amb Alvaro Cunhal, aleshores secretari general del PCP: “Mário Soares i el PS van participar amb una important contribució en la formació de la gran aliança contrarevolucionària anticomunista i anti MFA" (Moviment de les Forces Armades, embrió de la Revolució d’Abril).

Mário Soares va marxar cap a Oporto amb els diputats socialistes, en un intent d’arrossegar els dels partits de centre i de dreta, creant un buit polític a la capital i així llançar l’exèrcit contra el que anomenaven la Comuna de Lisboa. Es va trobar sol i la crisi es va solucionar per la via política, la qual cosa no els va agradar gens. Galvão de Melo cridava perquè tots els comunistes fossin llençats al mar i Jaime Neves considerava que el problema es resolia amb la presó de Cunhal.
Però la dreta ja havia assolit el seu objectiu.

Miquel Àngel Sòria

Els ‘hackers’ s’organitzen: activisme col·lectiu a l’era digital

Avui, els ‘hackers’ i les seves tècniques són qüestió de seguretat nacional. La naturalesa col·lectiva de les organitzacions de pirates informàtics és el canvi més important pel que fa a la imatge tradicional del solitari activista anàrquic

Els hackers d’ara ja no responen a la imatge que van crear pel·lícules dels vuitanta com War Games. L’adolescent tancat en un soterrani que fa trontollar governs i corporacions és encara un emblema fascinant per les seves ressonàncies de rebel·lió romàntica. Però el cert és que, amb la creixent dependència de l’economia global de les noves tecnologies, els hackers i les seves tècniques són qüestió de seguretat nacional. L’exèrcit xinès, per exemple, compta amb una divisió formada per botnets, ordinadors zombis distribuïts per tot el món que poden ser usats en qualsevol moment per llançar atacs informàtics.

La naturalesa col·lectiva de les organitzacions hackers actuals és el canvi més important pel que fa a la imatge tradicional del hacker com a individualista anàrquic. Els hackers d’ara posen les seves eines a disposició del públic i s’organitzen per multiplicar la seva incidència. El col·lectiu hacktivismo (www.hacktivismo.com) programa sofisticades eines que qualsevol pot usar per finalitats tan sofisticades com navegar sense rastres per la xarxa TOR (una internet paral·lela completament anònima), prestar-se com a intermediari perquè activistes de països dictatorials puguin comunicar-se lliurement amb l’exterior o codificar missatges dins d’imatges amb criptografia esteganogràfica.El seu manifest The Hacktivismo Declaration, del 2001, és una actualització a l’era digital del dret a la llibertat d’expressió: “És la nostra convicció que la comunitat hacker internacional té l’imperatiu moral d’actuar [...]. Estudiarem mesures per circundar la censura imposada pels Estats i implementarem tecnologies que ens permetran fer front a les violacions del dret a la informació”.

El poder del ‘hacker’

Darrerament, hem vist un exemple manifest de com l’organització col·lectiva i la popularització de les tècniques hackers poden ser una eina activista molt poderosa. El 21 de gener del 2008, un grup de hackers anomenat Anonymous va declarar la guerra a l’església de la cienciologia. En un vídeo penjat a youtube titulat Message to Scientology, declaraven les seves intencions: “Durant anys us hem estat vigilant. Les vostres campanyes de desinformació, la vostra supressió dels dissidents, la vostra natura litigiosa; totes aquestes coses no ens han passat per alt. Amb la filtració del vostre darrer vídeo de propaganda a l’arena pública, l’abast de la vostra influència maligna sobre els qui confien en vosaltres, el qui us anomenen líder, s’ha fet manifesta. Per tot això, Anonymous ha decidit que la vostra organització ha de ser destruïda”.

La innovadora campanya ha acaparat planes a la premsa i televisions internacionals, i ha provocat concentracions mundials de protesta davant les seus de la cienciologia. El curiós d’Anonymous és que constitueix una organització de lideratge descentralitzat. Qualsevol pot formar-ne part simplement identificant-se amb els seus objectius i realitzant alguna acció per perseguir-los, acció que pot anar des d’un sofisticat atac de denegació de servei (DdoS) al simple enviament de faxos totalment en negre a les sucursals de la cienciologia per gastar-ne la tinta.
En un altre comunicat, Anonymous reivindicava la filiació històrica de la lluita que representen: “Anonymous es remunta als terroristes que omplien el port de Boston de te; als negres que es negaven a asseure’s al darrere de l’autobús. Som la turba que va assaltar la Bastilla, i decapitarem un rei. Aquesta vegada, la nostra revolució no es traïrà. No ens inclinarem davant de cap líder, ens inclinem només davant nostre”.

Xavier Zambrano

LES ARRELS: El dia que el sol ens va sortir per ponent

Estem a Portugal, el 25 d’abril del 1974. A Rádio Clube sona Grândola, vila morena. La cançó de José Zeca Afonso és la confirmació de la contrassenya. Els militars del Movimento das Forças Armadas no han pogut escollir millor

Grândola, vila morena / Terra da fraternidade / O povo é quem mais ordena / Dentro de ti, ó cidade / (...) Em cada esquina un amigo / Em cada rostro igualdade / (...) À sombra d'uma azinheira / Que já não sabia a idade / Jurei ter per companheira / Grândola a tua vontade.

El Poeta Militante José Gomes Ferreira escriu aquells dies: “Abans de morir, la televisió em va mostrar un dels més bells moments humans de la història d’aquest poble, on els militars fan revolucions per tornar-li la llibertat: la sortida dels presos polítics de Caxias. Espectacle de viril dolçor cívica en què els presos..., alguns torturats durant dies i nits sense fi..., no pronunciaran una paraula d’odi o de desitjos de venjança. I el telèfon sona, sona, sona...”

La sortida dels presos polítics és un dels esdeveniments que més es fan esperar. La Junta de Salvació Nacional, en què només dos oficials sobre set -Rosa Coutinho i Pinheiro Azevedo- donen suport a l’MFA, dóna llargues en un intent de separar polítics de no se sap quins comuns. Otelo Saraiva de Carvalho és a primera fila. Allà està també Sophia de Mello Breyner:

25 d’abril / Aquesta és la matinada que esperava / El dia inicial sencer i net / En què emergim de la nit i del silenci / I lliures habitem la substància del temps. / Revolució / Com casa neta / Com terra escombrat / Com porta oberta. / Com pur inici / Com temps nou / Sense taca ni vici. / Com la veu del mar / Interior d'un poble. / Com pàgina en blanc / D’on el poema emergeix. / Com arquitectura / De l’home que aixeca / El seu habitatge.

Era la revolució dels capitans. Ells en van ser els protagonistes. Els que van patir atroçment en els moments d’espera i dubte. Els que es van alegrar en els èxits. Els que van plorar de tensió i d’emocions. Els que poden, dominats pels nervis, oblidar que una porta també es pot obrir tirant del pany, en lloc d’empènyer (el tinent coronel Azeredo en anar a detenir el general comandant de la regió d’Oporto). Els que es van moure tenint sempre el poble en el seu pensament: “El poble és el que més ordena”.

De la traïció a la Revolució ja en parlaré més endavant, ara deixeu-me gaudir d’aquest moment.

Miquel Àngel Sòria

L’enveja de Che Guevara

El qüestionar la Barcelona del Fòrum i l’agonia del somni americà són els temes centrals de les nostres propostes de lectura per a aquest mes. Els seus autors, Manuel Delgado i Richard Rorty

Títol: Forjar nuestro país. El pensamiento de izquierdas en los Estados Unidos del siglo xx / Autor: Richard Rorty / Edita: Paidós

Segons el filòsof pragmatista Richard Rorty (1931-2007), als Estats Units les classes socials corren el risc d’esdevenir una relíquia històrica. A diferència d’altres enterraments precipitats, la seva anàlisi no pretén desarmar conceptualment l’esquerra obrerista. Per contra, ens alerta de l’inquietant ressorgiment de castes heriditàries. En efecte, parlar de classes socials només té sentit si les regles del joc estan inspirades en els ideals de la meritocràcia i la igualtat d’oportunitats. El desmantellament de l’Estat del Benestar agreuja inevitablement les injustícies provocades per l’atzar del bressol. Si el 1979 els joves nord-americans situats en el 25% més alt de l’escala social tenien quatre vegades més possibilitats de fer una carrera universitària que la resta, actualment aquesta proporció ha augmentat fins a deu vegades més. L’american dream agonitza i, lamentablement, la dreta populista sembla més hàbil que ningú a l’hora d’explotar políticament el ressentiment que provoca l’extinció d’aquest somni.

Forjar nuestro país pretén ser una aportació provocativa al necessari debat sobre el perquè de tanta derrota acumulada. L’autor fa un repàs a la història de l’esquerra nord-americana del segle xx i assenyala la dècada dels seixanta com un període de ruptura entre la Vella i la Nova Esquerra. Entre els mèrits de la Nova Esquerra, destaca la seva decisiva contribució a la fi de la guerra del Vietnam, així com la disminució del sadisme simbòlic contra les minories (allò que el pensament conservador pretén ridiculitzar amb l’etiqueta del políticament correcte).

El problema ve després, quan, un cop passada l’eufòria revolucionària dels seixanta, els intel•lectuals de la Nova Esquerra comencen a desentendre’s del món del treball. Isolats en campus cada cop més elitistes, decideixen lliurar-se a l’estudi preferent d’aquelles víctimes del sistema que portin un estigma inesborrable, ja sigui de gènere o de raça. L’eco-nomia perd interès per als acadèmics radicals. Qüestions com el repartiment de la riquesa o les vinculacions entre teoria social i pràctica política són totalment desateses. Quaranta anys més tard, el resultat d’aquesta negligència és una esquerra impotent i atomitzada, en una nació que ha assolit els índexs de desigualtats socials més grans entre tots els països rics.

Què cal fer?

Rorty proposa dues mesures urgents. En primer lloc, demana a l’esquerra acadèmica postmoderna que deixi de racionalitzar la desesperança i proposi programes d’acció pràctica destinats a la millora concreta de les condicions de vida dels més desafavorits. En segon lloc, situa la necessitat de recuperar l’orgull nacional en la millor tradició de Walt Whitman i Herbert Croly. Certament, la identitat nord-americana pot centrar-se fàcilment en elements ideològics progressistes lliures de qualsevol etnicisme o mite històric premodern. El nord-americanisme pot ser molt útil per a l’esquerra, sempre que aquesta sigui capaç d’imposar la justícia social com a meta nacional, en lloc de l’individualisme decimonònic. Considerar els EUA una nació intrínsecament conservadora és un luxe derrotista imperdonable, sobretot si tenim en compte l’elevat grau d’orgull nacional entre la seva classe treballadora. Per reunificar el moviment obrer i l’esquerra intel•lectual, Rorty formula una proposta concreta: seguir una estratègia a l’estil del vell cartisme britànic; és a dir, una llista bàsica de reivindicacions que hauria de conèixer tothom, des del professor esquerranós fins a la mexicana que li neteja els wàters.

Malgrat l’anticomunisme desvergonyit de l’autor, Forjar nuestro país no deixa de ser un llibre breu i ple de pensaments inspiradors. És útil per a l’esquerra nord-americana, però també per a nosaltres, a qui tampoc no ens està permesa ni la desesperança ni el desinterès sobre el seu futur. O, com deia Che Guevara: “Us envejo. Vosaltres, nord-americans, sou molt afortunats. Esteu lluitant la batalla més important de totes. Vosaltres viviu al cor de la bèstia”.

Andreu Espasa

La Barcelona equivocada

El qüestionar la Barcelona del Fòrum i l’agonia del somni americà són els temes centrals de les nostres propostes de lectura per a aquest mes. Els seus autors, Manuel Delgado i Richard Rorty

Títol: La ciudad mentirosa. Fraude y miseria del ‘Modelo Barcelona’ / Autor: Manuel Delgado / Edita: Catarata Libros

El primer que cal dir del llibre de Manuel Delgado és que és insòlit: és l’únic treball mitjanament seriós que posa en dubte les excel•lències d’això que s’ha anomenat el model Barcelona. També és cert que, molt seriosos, tampoc hi ha llibres que parlin d’aquestes excel•lències, tret dels escrits d’Oriol Bohigas, una mica pare de la criatura (un dia em va arribar a dir que depenia d’ell que hi hagués Jocs Olímpics, i, en part, tenia raó). Però Bohigas és necessàriament parcial. Altres publicacions són més turístiques que responsablement analítiques. És veritat que, pel fet que no hi hagi bibliografia, no podem deduir que l’amplíssima transformació que ha sofert Barcelona estigui clarament equivocada. Per tant, el llibre de Delgado –per la seva molt seriosa base intel•lectual– demana altres llibres alternatius. I no n’hi ha.

Perquè el material del llibre és un material polític i, per tant, el llibre és un llibre polític. L’urbanisme el fan els polítics, per bé o per mal. No farem ara una anàlisi dels molts models coneguts. I, probablement, n’hauríeu de fer un resum pessimista. Un sol exemple: a Portugal, després de la Revolució del 25 d’abril del 1974, es va encetar una política d’habitatge molt valenta i d’empenta. El ministre de l’Habitatge, l’avui mític Nuno Portas, posa en marxa la SAAL, per al desenvolupament de l’habitatge popular. No cal dir que ha quedat més com una relíquia (el famós barri de Bouça d’Alvaro Siza, a Oporto) que com un sistema. Un altre exemple, a Itàlia, és el barri de Gallaratese, a Milà de Aymonino i Rossi, degradat absolutament al cap dels anys.

Delgado fa una dissecció de l’ urbanisme de la Barcelona dels últims dos segles moltes vegades despietat. Gosa posar en dubte la bondat del sistema tradicional de creixement (Exposicions del 1888 i 1929, Jocs Olímpics, Fòrum), tan ben vist tradicionalment. Fa un recorregut minuciós per la ciutat, pel seu patrimoni arquitectònic, industrial, pels barris que han configurat la memòria (la Barcelona d’Orwell i Pieyre de Mandiargues, per exemple). Bohigas qualifica aquesta actitud de “síndrome Pessoa”. I aquí està la clau del debat: que no s’ha fet seriosament. Josep Antoni Acebillo –màxim responsable dels darrers anys de l’ urbanisme a Barcelona– deia que Barcelona es podia permetre una torre urbana per generació. Doncs ja ens hem menjat una dotzena de generacions en quatre dies... La ciudad mentirosa podria ser més cauta, potser i, per tant, més invulnerable. L’excés li dóna un to lleugerament demagògic (alguna cosa s’ha fet bé!). La sacralització de les associacions de veïns, per exemple, avui dia tant sobrepassada per les institucions democràtiques.

Delgado coneix molt bé els textos, des de Rapoport fins a Lévi-Strauss, des de Portoghesi fins a Oriol Bohigas. I això si que és nou, per escàs. Probablement, només Jordi Borja en pot estar –des de fora dels professionals de l’urbanisme– a l’alçada. On Delgado fila molt prim és en escriure sobre l’espai públic. Fa esment de la violència urbanística, embrió de la violència urbana, principalment dels grups més joves de la població. També interessa a Delgado la política de l’espai públic (“el mito del espacio publico”, escriu). Llàstima que el tractament impecable d’aquest capítol el porti a denunciar amb massa facilitat les “places dures” (no ho són la majoria de places del món, d’Itàlia, per exemple?).

Passejant per aquesta Barcelona que, en un dels mes ridículs exabruptes de la publicitat, volia ser la millor ciutat del món, ens fa por que alguna cosa s’hagi fet malament. Irreversiblement malament. La Barcelona moderna, la que neix el 1888, la del Pla Cerdà i l’Exposició del 1929, la que aconsegueix una certa dignitat el 1929, embogeix en entrar al segle XXI amb una multiplicació (una nova febre de l’or) que la torna insensible. Una ciutat insensible? Algú havia calculat el risc? El llibre de Delgado ens fa pensar que a Barcelona, en un moment clau per al futur, no pensava ningú.

Antoni de Moragas
Arquitecte i professor de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona.

Mercè Rodoreda, l’enigma del mite

Aquest any se’n compleixen cent del naixement d’una escriptora l’obra de la qual va molt més enllà de La plaça del Diamant. El 2008 serà ple d’actes en memòria seva. Ara, tracem la imatge polièdrica de la seva vida interior

Tinc entre els meus dits l’extens programa de les activitats de l’any Rodoreda i no puc deixar de preguntar-me quina raó, obscura i pregona, és capaç de mobilitzar una societat tan materialista i tecnocràtica com la nostra –on la dedicació a les humanitats sembla una fal•lera retrògrada i ingènua d’uns quants il•luminats– per celebrar de manera fastuosa el centenari del naixement d’algú que va dedicar la seva vida a la literatura. Resulta sorprenent, però tanmateix és una constant en totes les cultures del nostre entorn. Encara tenim ben a prop, sense anar més lluny, el ressò del quart centenari de la publicació de l’obra magna de Cervantes.

Tal vegada hom pot respondre que, en el fons, no som tan prosaics. Que necessitem mantenir vives icones de referència que ens recordin qui som i d’on venim. O que, en realitat, el nostre patrimoni cultural ens interessa més que no diem. Perquè, deixant de banda interpretacions en clau crematística, m’agrada pensar que encara mantenim intacte un lligam sòlid amb el nostre passat, amb allò que conforma el nostre bagatge cultural i la nostra identitat com a poble.

Més enllà dels elogis

El cert és que l’octubre de 2008 farà cent anys que va néixer Mercè Rodoreda. Em perdonareu si no confegeixo un elogi a l’ús que, d’altra banda, ja tindrem oportunitat de trobar recreat recurrentment al llarg de l’any que acabem d’encetar. La biografia de l’escriptora és prou coneguda i les seves obres, d’un abast internacional sense precedents pel que fa a una literatura composta en una llengua minoritària, han tingut i tenen una projecció immensa.

Des d’un punt de vista estrictament literari, podria remarcar que el llegat de Rodoreda, d’un valor inqüestionable, contribueix a situar sense complexos les lletres catalanes dins l’avantguarda literària europea del seu moment històric. Dona de gran cultura, lectora i admiradora de Joyce, Woolf i tots els grans autors del xx, la seva narrativa constitueix una feina d’indagació creativa, desenvolupada amb el talent dels genis, tant des del punt de vista formal com de contingut. Els protagonistes dels seus contes i de les seves novel•les ultrapassen les contingències de l’espai i del temps i aconsegueixen allò que defineix la creació dels elegits, dels escriptors amb majúscules: assoleixen caràcter d’universalitat.

També podria referir-me a l’escriptora a l’exili. Seria molt interessant constatar com resulta de sorprenent i singular que algú que va marxar l’any 39 per motius polítics i va passar pràcticament tota la vida lluny del país, va poder confegir anys a venir la més important novel•la sobre la guerra i la postguerra. Com va ser capaç de mantenir en el record i de transmetre magistralment l’horror individual i col•lectiu del drama. Tanmateix, no em ve de gust parlar de res d’això. No m’abelleix reproduir de nou allò que he estudiat sobre la Rodoreda al llarg de tota la vida. Vull consignar només el seu vessant enigmàtic, misteriós, que la va mantenir aïllada del món a desgrat de l’èxit i del reconeixement. Vull destacar la seva vida interior, lluminosa, intensa, reflectida en la seva mirada enlluernadora: la vida interior dels grans artistes. Vull recollir tan sols l’alè intangible, eteri, quasi màgic, que batega en l‘acte íntim i profund, incomparable, de llegir les seves paraules.

Anna Maria Villalonga
Investigadora del departament de Literatura Catalana de la UB.

“L’àngel, que devia endevinar-ho, em va embolcar amb les seves ales, sense estrènyer, i jo, més morta que viva, les vaig tocar per trobar la seda i em vaig quedar allí dins per sempre”. ‘Semblava de seda’ (1978)

LES ARRELS: Cortázar

De les múltiples arrels de la planta de la qual em nodreixo, és pràcticament impossible distingir-ne la principal. Però si hagués de decidir-me per alguna, crec que no dubtaria a escollir-ne dues. En la vida literària, Julio Cortázar, i en la política, el Manifest comunista. I, malgrat la decisió, el dubte, en el fons, persistiria.

Aquest mes de febrer fa 24 anys que el gegant Cortázar ens va deixar i vull recordar-lo en les paraules dels seus amics cubans. Els últims temps va compartir amb la seva companya Carol Dunlop dos amors: Cuba i Nicaràgua. Era el Cortázar més compromès. Al Libro de Manuel ja havia escrit: “La historia es una increíble cantidad de manotazos por todos lados, algunos agarran la manija y otros se quedan con los dedos en el aire, pero cuando sumás todo, por ahí se da la Revolución Francesa o el Moncada”. ç

Miguel Barnet escriu: “Conocí a Cortázar, desde luego, en La Habana. Entonces yo escribía poemas y estaba terminando Biografía de un cimarrón. Hace años que somos muy amigos. Ya no sé si quiero más al Cortázar hombre que al escritor. El Cortázar amigo es una fiesta de los encantamientos, un baúl de sueños, un lago manso y cálido... Me imagino a Julio como a un gato gigante y felpudo tocando un saxo amarillo desde una cúspide visible y hechizada”.

Basilia Papastamatíu, nascuda a Buenos Aires, viu des del 1969 a l’Havana: “(...) ¿Somos una inmensa muchedumbre despertando / de la / catàstrofe? / lanzados ebrios de pasado con rabia para / destruir y abrir de / par en par llenos de palomas de pólvora / (por el amor del hombre por una tierra sin lobos) / mientras desde el alba nace / en la profunda selva / entre los cañadones / en la sombra verde / desde el perfecto instante / (la verdadera cara de los ángeles) / escucha amor el ruído de la calle el ritmo de la / noche / lo imposible se hace posible / en cada esquina bajo cada puente / nace / (se dibuja) / una estrellita”. Roberto Fernández Retamar, l’històric, el poeta viu més important de Cuba: “El pueblo héroe que amaste / Como se ama a una mujer que es un pueblo / Tendrá a su lado el mundo, / y no dejaremos que le claven las manos y los pies, / muerto del alma, hermano queridísimo, / a nuestra Nicaragua tan violentamente dulce / Como vos”.

Luis Rogelio Nogueras (Wichy), el més iconoclasta, acaba: “(cuídate mucho ¿sí?)”.
Miquel Àngel Sòria

CIÈNCIA: La revolució oblidada del segle xx

Un fet al qual no es fa referència sovint i que ha suposat una revolució en els mètodes productius industrials és el naixement i la posterior evolució de la computació. Aquesta disciplina es defineix com l’estudi sistemàtic dels processos de transformació d’informació: teoria, anàlisi, disseny, implementació i aplicació. La qüestió subjacent en computació és: què pot ser eficientment automatitzat?

Els orígens d’aquesta disciplina els trobem en alguns destacats pensadors de l’Edat Mitjana. Ramon Llull va concebre una màquina, que va anomenr Ars generalis ultima, que tenia com a objectiu afirmar o refutar la veracitat d’un postulat a través d’un sistema d’engranatges i palanques. Destacats pensadors del segle xvii com ara Leibniz o Pascal van reprendre els plantejaments de Llull i van arribar a concebre màquines capaces d’efectuar operacions aritmètiques. De tota manera, la computació era encara una distracció acadèmica sense incidència en la societat.

No és fins al segle xx que l’ús de la computació es va generalitzar. L’alemany K. Zuse va fer un pas de gegant i el 1941 va presentar el Z3, el primer computador programable que s’ha construït mai. Aquesta màquina va ser utilitzada per automatitzar la gran quantitat de càlculs que es feien per dissenyar nous avions per a la Lutwaffe, la força aèria nazi. Els aliats van fer un gran esforç per obtenir una màquina similar i el 1944 els Estats Units (EUA) aconseguien desenvolupar-ne una amb les mateixes prestacions que el Z3, però, mentre aquest funcionava amb dispositius mecànics, la nova màquina ho feia amb enginys electrònics. Aquí és on comença la història moderna de la computació.

Acabada la segona guerra mundial, la situació geopolítica va portar al període conegut com a Guerra freda. En aquest context, la investigació en computació va esdevenir cada cop més important. Els EUA van desenvolupar infrastructures de supercomputació per tal de processar dades provinents dels radars i d’altres dispositius d’espionatge. El bàndol soviètic va aconseguir obtenir màquines amb unes prestacions similars a les dels seus rivals nord-americans.

Fins aquest moment, la utilització de la computació havia quedat restringida a projectes militars de gran envergadura, però encara estava fora de la majoria dels processos productius. Durant el tercer terç del segle xx van confluir factors que van donar lloc a una autèntica revolució: d'una banda, la invenció d’un petit dispositiu electrònic, el transistor, i la posterior evolució de la microelectrònica van obrir un nou univers de possibilitats tecnològiques. D’altra banda, l’evolució econòmica en el bloc capitalista, el continu increment d’activitat empresarial i les noves formes d’organització del treball i de la direcció d’empreses van portar a un salt qualitatiu en la complexitat de les operacions que les empreses realitzaven.

En l’actualitat, la generalització i estabilització del capitalisme financer ha portat encara a més necessitat de càlcul per part de les grans firmes internacionals. Actualment, dels 500 supercomputadors més ràpids del món, uns 300 estan instal•lats a les dependències de grans corporacions, majoritàriament bancs i empreses energètiques. La voracitat del capitalisme financer és tan gran que fins i tot exhaurirà en un futur proper la capacitat de la microelectrònica; és a dir, ja no es podran col•locar més transistors per nanòmetre (nm) quadrat perquè la inducció magnètica generada pels corrents elèctrics serà massa important.

Actualment, s’ha aconseguit construir circuits electrònics de 32 nm de diàmetre (el diàmetre d’un àtom és de l’ordre de 0.1 nm). La recerca en aquest sector es concentra, en aquest moment, a desenvolupar processadors amb diverses unitats de càlcul, més que en fer aquestes unitats més ràpides, ja que, com hem dit, aviat no se’n podrà augmentar la velocitat per l’exhauriment de la microelectrònica.

Marc Casas

Noves maneres de fer política: blogs als EUA

En el recent episodi de repressió a Birmània, els mitjans de comunicació tradicionals tenien serioses dificultats per informar de la situació al país. La instauració d’una apagada informativa va ser tan exhaustiva que, en un moment determinat, un blogger solitari que responia a l’àlies de Niknayman era l’única font de notícies en temps real que arribava a l’exterior. La dificultat per silenciar els bloggers va portar la junta militar a bloquejar totalment l’ús d’internet

Però no són només les situacions d’emergència les que evidencien la gran versatilitat i immediatesa del format blog. Als Estats Units (EUA), la influència d’un grapat de blogs polítics és notabilíssima: fan i desfan reputacions, obliguen els partits a pronunciar-se sobre assumptes candents i compten amb una legió de fidels lectors, que sovint es desdoblen com a informadors, proporcionant a l’instant gravacions de la darrera relliscada dialèctica d’un polític.

Per exemple, l’any 2002 un blog que en aquell moment comptava amb uns 8.000 lectors diaris (una audiència petita per als estàndards d’internet) anomenat Talking Points Memo va reproduir unes declaracions racistes de Trent Lott, el líder de la majoria repu-blicana al Senat, efectuades en una obscura celebració. La notícia es va difondre per internet com una autèntica bola de neu fins que l’escàndol va adquirir unes proporcions que van forçar la seva dimissió. Al llibre Free Culture, de Larry Lesig, s’afirma que “la seva dimissió no s’hauria produït de no ser pels bloggers. La notícia havia caigut dels mitjans tradicionals en 48 hores, i van ser els bloggers els qui van seguir investigant-la fins a destapar el seu autèntic abast”.

Blogs a banda i banda

Repassem a continuació quins són els blogs més importants a banda i banda de l’espectre polític. En primer lloc, una rara avis, Wonkette.com. Es tracta d’una curiosa mescla de xafarderies sobre l’establishment polític de Washington i de judicis crítics. El seu moment de glòria va ser la publicació, el 2004, de l’anomenat cas Washingtonienne, la revelació del nom d’una funcionària del Congrés que escrivia sobre múltiples afers sexuals amb alts càrrecs del purità partit republicà.

Al camp de la dreta, els dos blogs més influents són www.instapundit.com i Mi-chelleMalkin.com. El primer ha creat tota una escola estilística basada en les frases lapidàries i la condensació epigramàtica. El segon, menys subtil, es caracte-ritza per les postures ultraconservadores i el personalisme de la seva autora, que protagonitza aparicions freqüents en mitjans tradicionals com Fox News.

Pel que fa a blogs d’esquerra o liberals en el sentit nord-americà, els més influents són www.dailykos.com i www.huffingtonpost.com. El primer rep 24 mi-lions de visites mensuals i compta amb col•laboracions habituals tant de congressistes i de l’expre-sident Carter com de lectors anò-nims. El periodista estrella de la Fox News, Bill O’Reilly (una mena de Jiménez Losantos a l’americana), va afirmar en antena que llegir el Daily Kos era un acte d’adoració satànica. El Huffington Post és el cinquè blog més visitat del món i té el suport de perso-nalitats com Norman Mailer. Ofereix un model basat en múltiples columnistes i en l’incentiu de convertir la secció de comentaris en un autèntic fòrum de debat.

¿Quines lliçons podem extreure de l’èxit dels blogs polítics nord-americans a l’hora d’orientar una estratègia blogger al nostre país? En primer lloc, les entrades d’aquests blogs es caracteritzen per la brevetat: la màxima expressió d’aquest tret són one-li-ners d’Instapundit que barregen informació i judici mordaç en una sola frase. En segon lloc, els blogs polítics solen representar postures més extremes que la línia oficial dels partits. Així, els blogs d’esquerra són majoritàriament favorables a l’impeachment de Bush. El seu to és obertament polemista. Tot i les seves relacions, complexes i subterrànies, amb fonts internes dels partits, els blogs més populars mantenen una distància irònica i no actuen de mera corretja de transmissió de les postures oficials.

Xavier Zambrano

LES ARRELS: Günter Wallraff, l’escriptor emmascarat

Passa el temps i de sobte, com un flaix, et vénen a la memòria personatges d’una època recent, alguns ja convertits en llegenda, i et crees la necessitat d’informar-te’n: on paren?, què se n’ha fet? Un d’aquests personatges és Günter Wallraff, a qui la dura realitat va situar en un exili a Holanda per evitar les represàlies, tant polítiques com econòmiques, de les forces vives del seu país, Alemanya.

Com que no és un personatge gaire llunyà, és possible que alguns el recordeu disfressat per no ser reconegut, investigant les irregularitats del magnat de la premsa alemanya Springer, sobretot al Bild Colònia (El periodista indeseable, Anagrama, 1979), o caracteritzat de turc per denunciar les condicions de treball dels emigrants d’aquesta nacionalitat a l’imperi Thyssen, Adler i altres monstres de la indústria alemanya (Cap de turc. Abaix de tot, Edicions 1984, 1987). Turc que fa feines de neteja en centrals nuclears sense cap protecció, en una indústria farmacèutica com a rata de laboratori humana, com a peó de la construcció sense papers...

En un autobús d’Estocolm coincideixen l’escriptor bolivià Víctor Montoya i un noi xilè amb mostatxo estil Emiliano Zapata, que reconeix que ningú vol seure al seu costat: “No te preocupes –li diu l’escriptor–. A veces vale más ser cabeza de turco que cabeza de chorlito”.

A Inspecció d’actes (Edicions 1984, 1988), Wallraff ens explica l’encalç a què es veu sotmès per part de la policia i la fiscalia com a forma de coaccionar-lo, fins i tot la mort natural del seu confident Heinz Willmann, experiodista del Bild, i ens mostra la documentació que aquesta forma de repressió genera: “Si fa l’efecte que la realitat és més crua que la crítica i va més enllà de la fantasia de l’escriptor, això és així malgrat el meu parer i no ho puc evitar, ja que els autèntics autors d’aquests informes són fiscals, comissaris de policia i els seus confidents”.

Una de les darreres notícies sobre ell, molt ben guardada per les seves implicacions, és que va tenir amagat a casa seva, a Colònia, Salman Rushdie, quan aquest va ser sentenciat amb una fatwa a conseqüència de la publicació dels Versicles satànics. Aquest fet de la seva vida fa palès el coratge mostrat a la seva obra.

Miquel Àngel Sòria

Las 13 rosas “Que el meu nom no s’esborri a la història”

La nostra història més recent és la història dels perdedors i les perdedores. El Front Popular va guanyar les eleccions el 16 de febrer del 1936, i el 18 de juliol del mateix any, un cop d’Estat a mans dels militars de dretes i feixistes va ser el principi de la fi d’un somni revolucionari i democràtic.

Fitxa técnica
Director: Emilio Martínez Lázaro / Intèrprets: Pilar López de Ayala, Verónica Sánchez, Marta Etura, Nadia de Santiago, Enrico Lo Verso, Gabriella Pession, Félix Gómez, Luisa Martín, Asier Etxeandía, Goya Toledo, Alberto Ferreiro, Bárbara Lennie, Secun de la Rosa.

La nostra història més recent és la història dels perdedors i les perdedores. El Front Popular va guanyar les eleccions el 16 de febrer del 1936, i el 18 de juliol del mateix any, un cop d’Estat a mans dels militars de dretes i feixistes va ser el principi de la fi d’un somni revolucionari i democràtic. Es fixa l’abril del 1939 com a data de final de la Guerra Civil, tot i que les trinxeres van passar a la clandestinitat, a la muntanya i a les consciències de moltes persones, homes i dones (la guerrilla antifranquista, el maquis, és anihilada del tot el 1965), aquí i a l’exili, fins l’arribada de la democràcia pactada el 1978 amb la Constitució.

La primera transició ens va portar una democràcia de mínims en què tothom, feixistes (guanyadors) i gent d’esquerres (més o menys perdedors), havien de signar les lleis, els decrets i les actes de les reunions. Però mai s’ha fet justícia al cop d’Estat il•legítim a un govern legítim, ni als més de 40 anys de la dictadura feixista del franquisme. Això ha significat esborrar la història, matar i adormir les consciències, les expe-riències i la dignitat de milers de persones compromeses amb la construcció d’una societat millor. No ha estat fins fa pocs anys que ha aparegut una mirada més clara i decidida sobre la nostra història, amb punts de vista més propers als qui la van perdre, als qui la vam perdre, a nivell institucional. Potser s’obre un camí per començar a conèixer i reconèixer uns fets, uns morts i una història silenciats.

És difícil fer una pel•lícula sobre les vides de les persones que van protagonitzar aquesta part de la nostra història, I és difícil fer-ho sense prendre partit. També és complicat que arribi al gran públic si està polititzada, la qual cosa vol dir que, per ser comercial, cal descafeïnar-la una mica. Però el sol fet de fer-la s’ha de valorar com a necessari i just.

Las 13 rosas és un drama que fa plorar, que fa venir ràbia, que desperta sentiments de manera superficial amb escenes simplistes potser necessàries des del punt de vista comercial, però que també dispara amb d’altres que van directes a la consciència, fruit del coneixement que ja tenim de la nostra història i fruit del compromís davant les injustícies. I això sí que ho fa molt bé: posa la injustícia del feixisme en la nostra pròpia història amb unes cares amables, joves, compromeses en major o menor mesura. El punt més emotiu, les noies cantant la Jove guàrdia quan van de camí a la mort, l’esperança mai no es perd, i la mostra de solidaritat fins al darrer segon. El punt més fluix, un final que pretén fer pedagogia: la ràbia i la venjança no són bones. Llàstima que no s’hagués orientat a enfilar aquesta ràbia humana i natural davant la injustícia cap a un final transformador i de lluita, i no només silenciador.

Si cal plorar amb un drama al cinema, prefereixo fer-ho a causa de la ràbia que em pot generar veure aquesta pel•lícula, i passar una mala estona, però recordant una part de la nostra memòria col•lectiva.
Manuela Fernández

Victòria democràtica de la plantilla d’El País

Els treballadors i les treballadores del diari El País protesten per l’editorial sobre el Che Guevara i aconsegueixen que la direcció en publiqui una rectificació.

Mireia Mora/Sandro Maccarrone

“En cas que dos terços de la redacció considerin que una posició editorial d’El País vulnera la seva dignitat o la seva imatge professional, podran exposar a través del diari en el termini més breu possible la seva opinió discrepant”. Aquesta disposició de l'Estatut de redacció del diari El País és el que ha permès a la seva plantilla actuar davant les opinions sobre el Che recentment publicades pel rotatiu.

Recapitulem. El 10 d’octubre passat, quarantè aniversari de l’assassinat d’Ernesto Che Guevara, ens despertàvem amb un editorial del diari del Grupo Prisa que duia el trist títol de Caudillo Guevara. El text en qüestió no era més que una tirallonga de crítiques, poc fonamentades, a les experiències de resistència revolucionària que es van viure durant la segona meitat del segle xx a l’Amèrica Llatina.

Les reaccions no es van fer esperar. Tota una generació de persones progressistes que havia crescut llegint El País va acabar de percebre la desconnexió absoluta que existia entre la cultura de les esquerres plurals de l’Estat i l’expressió mediàtica i generadora d’opinió que representa actualment aquest diari.

Entre les cartes al director, destaquen les del catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey, i la del company i senador del Grup de l’Entesa, Joan Josep Nuet. Però, tal com reconeix el defensor del lector d’El País, José Miguel Larraya, es tracta de “l’editorial que ha generat la protesta dels lectors més gran que aquest defensor recorda” (El País, 14/10/2007).

Uns dies més tard, el dijous 18 d’octubre, la qüestió va saltar de nou a la palestra quan es va fer públic que la plantilla del diari obligava la direcció a rectificar sobre l’editorial, fent ús del dret a què ens referíem al començament.

La redacció discrepa
Una part dels redactors del diari, un cop superada la indignació inicial, va començar a realitzar petites accions de protesta, com ara la col·locació de cartells del Che a les parets de la redacció, en resposta a aquest nou gir cap a la dreta en la línia editorial.
Seguidament, es va iniciar una recollida de signatures per aconseguir, en un temps rècord, que dues terceres parts de la redacció subscribissin una carta adreçada al director, Javier Moreno, en què sol·licitaven un espai per escriure un editorial que rectifiqués l’anterior. La direcció no s’hi va poder oposar i, finalment, el 18 d’octubre, es publicava la carta de protesta amb el títol La redacción discrepa del editorial sobre el Che.

Aquest triomf de la plantilla d’El País és un fet sense precedents en els trenta-un anys de vida del diari, i és un exemple de com la lluita dels treballadors i les treballadores a les empreses, a més de sindical, pot ser també ideològica. Alhora, expressa el compromís d’aquestes persones amb una informació objectiva i fonamentada i, per tant, la seva relació crítica amb la professió periodística.

Possiblement, aquesta petita revolta no es quedarà aquí: sembla que a la redacció d’El País corre un altre paper de protesta relacionada amb la marginació de les dones en el nou equip de direcció del diari.


Algunes perles de l’editorial
Un dels moments més polèmics de l’article és la tergiversació històrica que es pretén colar al lector quan s’afirma que “Gracias a su desafío armado [al de Guevara], las dictaduras militares de derechas pudieron presentarse a sí mismas como un mal menor, cuando no como una inexorable necesidad frente a otra dictadura militar simétrica, como la castrista”.

L’afirmació resulta prou ofensiva per a tots els pobles d’Amèrica Llatina, que han patit privacions de llibertat i violacions de drets humans gràcies a les dictadures militars, finançades en molts casos pels governs dels Estats Units (fet que, casualment, no s’esmenta en tot l’article).
L’autor de l’editorial, José María Ridao, també carrega, d’una manera elegant però igualment ofensiva, contra totes aquelles persones joves -i no tant joves- somniadores, idealistes i romàntiques, que s’havien empassat -només li falta dir-nos il·luses- que hi havia altres sistemes democràtics i socialment justos, o bé que era possible la construcció de dones i homes nous.

No ens estranyaria gens que entre aquest col·lectiu de treballadors i treballadores d’El País, n’hi hagués uns quants, d’aquests somniadors, idealistes i romàntics, que continuen creient en la construcció d’un altre món.

Sexe i revolució segons Wilhelm Reich

La psicoanàlisi i el marxisme conviuen en l’obra de Wilhelm Reich. Deixeble de Freud, el psicòleg austríac es va allunyar del seu mestre per despullar la ciència de la seva neutralitat i obligar-la a prendre partit.

Xavier Zambrano

L’obra del psicòleg austríac Wilhelm Reich (1897-1957) pretén unir els dos principals corrents rupturistes del segle xx: la psicoanàlisi i el marxisme. Aquest esforç de connexió intel·lectual li costaria en vida el rebuig i la incomprensió d’una i altra trinxera teòrica. Reich creia que la repressió sexual no era un universal verificable en qualsevol temps i cultura, sinó que estava vinculada al mode burgès de relacions econòmiques i a les estructures psíquiques creades per la socialització en un model de família autoritària.
Afirmava que la psicoanàlisi havia de deixar de ser una pràctica per a burgesos i dedicar-se a combatre la institució de la família i el matrimoni. L’any 1928 es va unir al Partit Comunista Austríac i va fundar l’Associació Socialista per a la Investigació i les Consultes Sexuals, amb l’objectiu de fomentar l’educació sexual de la classe obrera, facilitar mètodes anticonceptius i oferir avortaments gratuïts en condicions sanitàries.

Freud no va sancionar aquest gir social i li va retreure haver trencat la neutralitat del psicoanalista. En aquest punt, la ruptura entre mestre i deixeble va ser total. Reich no entenia per què Freud havia introduït en les seves obres tardanes la idea que la repressió era beneficiosa per a la societat, en tant que susceptible d’una sublimació cultural.

Personatge incòmode

L’any 1929 va viatjar a la Unió Soviètica (URSS), experiència que analitza a La revolució sexual, on celebra els decrets de Lenin de 1917 sobre el divorci lliure. Tanmateix, es va adonar que una cosa eren les disposicions legals i una altra molt diferent les estructures psíquiques. En l’àmbit de la sexualitat, aquestes seguirien sent, fins i tot a la URSS, majoritàriament patriarcals i burgeses.

Reich va estudiar els conflictes que la pervivència d’aquestes contradiccions causarien a les comunes soviètiques: “Aquells joves sentien al mateix temps aversió a la família i nostàlgia de la família”. Amb Stalin, la URSS va viure una involució en matèria sexual, i Reich va criticar amb duresa la legislació contra l’avortament i la reintroducció de les lleis contra els homosexuals, contemplades en el segon pla quinquennal.
L’any 1933 escriu La lluita sexual dels joves, que li val l’expulsió del KPD sota l’acusació de donar massa primacia a la vida personal. Perseguit pels nazis, s’uneix al PC Danès, del qual també seria expulsat. De fet, la nòmina de persones ofeses per les seves idees sobre sexualitat traspassa tot tipus de fronteres ideològiques i geogràfiques: expulsat de la Internacional Psicoanalítica i de Suècia l’any 1934; de Noruega el 1939 i, finalment, empresonat el 1956 als Estats Units, on es van prohibir tots els seus llibres. El 1957 moriria en una presó de Pensilvània amb seriosos problemes mentals.

Sexe i política d’habitatge

Reich va fer importants contribucions teòriques a la psicoanàlisi amb L’anàlisi del caràcter (1933), que han estat represes per escoles contemporànies com la Gestalt o la Teoria Primal. El mateix any també faria una notòria aportació a la teoria política amb Psicologia de masses del feixisme. Tanmateix, la seva personalitat delirant de la darrera època i els excessos dels custodis del seu llegat, que no han tingut miraments a modificar les seves obres de principis de segle, han enfosquit la brillantor d’un pensador incisiu. Un pensador que no acceptava el binomi teoria/pràctica.

Quan Reich parlava de repressió sexual, pensava en problemes concrets, alguns amb una preocupant vigència: “Us penseu que la burgesia resoldrà el problema de l’habitatge dels joves perquè puguin tenir intimitat? Penseu que aconseguirà que deixin de patir una vida sexual caricaturesca amagant-se pels portals, les cotxeres i emmig de les bardisses?”


Sex-Pol, Lliga Proletaria per una Política Sexual

La Lliga Proletària per una Política Sexual, fundada l’any 1930 sota els auspicis del KPD (Kommunistischen Partei Deutschlands), va arribar a tenir 20.000 integrants. Les seves principals demandes eren la derogació de les lleis contra l'avortament i l'homosexualitat, el divorci lliure i la gratuïtat dels mètodes anticonceptius. També demanava millores en equipaments com escoles bressol als centres de treball i habitatges socials. La seva tasca era complementada per una editorial, la Verlag für SexualPolitik, que publicava textos didàctics d'educació sexual per al proletariat i articles científics sobre marxisme i psicoanàlisi.


“Demano al lector...”
“Respecte a la meva persona i la meva obra, demano al lector que consideri un fet senzill: els psicoanalistes neuròtics em qualifiquen d’esquizofrènic, els comunistes feixistes em combaten com a trotskista, les persones sexualment lascives m’han acusat de regentar un burdell, la policia secreta alemanya em va perseguir com a bolxevic, la nord-americana com a espia nazi, els xarlatans de la psiquiatria em van titllar de xarlatà, els futurs salvadors del món em van qualificar de nou Jesús o nou Lenin..


Lectures recomanades
La revolución sexual (Ruedo Ibérico, 1970)
La psicología de masas del fascismo (Ediciones Roca, México D.F., 1973)

La Llibertat de Varda

Sans toit ni loi, d’Agnès Varda

Per Sebastià Sala

Fitxa técnica
França, 1985 / Drama / Intèrprets: Sandrine Bonnaire, Macha Méril, Yolande Moreau, Stéphane Freiss, Marthe Jarnias, Joël Fosse / Premis: Lleó d’ Or, Cèsar a la millor actriu (Sandrine Bonnaire).

Reconstrucció de la vida i relacions d’una jove a qui troben morta i congelada en una rasa.

La llibertat incomoda, i encara més si té forma de dona. Molts la rebutgen, d’altres la volen ignorar, però tots, en el fons, la desitgen.
El cinema d’Agnès Varda, potser la cineasta més desconeguda de la Nouvelle vague francesa, sempre té un component d’irreverència i de denúncia.

Sans toit ni loi, realitzada en format documental, és una gran mostra de la seva ferocitat darrere la càmera; és una destralada neta contra el sistema i la societat en què vivim.

El seu títol (Sense sostre ni llei) no enganya. No és un joc de paraules, sinó que defineix justament la manera de viure que escull la protagonista d’aquesta història, no casualment una dona. És un cinema sense concessions, viu i aspre com la vida mateixa. Tots ens omplim la boca parlant de llibertat, tots la desitgem, però qui està disposat a pagar-ne el preu? La Mona, jove, maca i amb prou recursos per poder-se guanyar la vida com una més dins del sistema.

El film mostra en forma de flash-back els seus últims dies abans de morir; ensenya en què consisteix l’opció que escull, i el seu aparent absurd. Descriu els detalls del dia a dia, les misèries triades, la humiliació consentida i la decadència volguda per poder ser completament lliure en el marc d’una societat occidental, moderna i capitalista. Només així es pot entendre que, sovint, tan sols tingui una barra de pa sec per sopar, que permeti l’usdefruit del seu cos a canvi d’uns pocs francs o que provoqui el rebuig dels vianants d’una estació que la veuen vomitar a ritme de rock’n roll. Tots els personatges que van apareixent al llarg del metratge són esclaus del sistema; ni millors ni pitjors, però no poden gaudir de la llibertat de la Mona. Tots la veuen passar i a ningú no deixa indiferent.

La directora aconsegueix fer una mena de cinema punk-llibertari ple de contingut i valors, fruit del contrast entre els que són a dins i la que es troba fora del sistema. Ningú no entén el perquè; tots es pregunten, d’una manera o altra, com és possible que algú esculli aquesta manera de viure.

Un extranshumant llicenciat en filosofia que viu retirat a les muntanyes amb la seva família és un dels personatges que es topa amb la Mona. Ell li ofereix generosament la possibilitat de viure lliurament, a canvi, tan sols, de treballar per a ella mateixa. Més endavant, després de fer-la fora com a conseqüència de la seva negativa a fer res que ella no hagi decidit, ens diu: “Va passar com un cop de vent, sense projectes, sense cap meta, sense desitjos, sense anhels (…). No és errar d’errància, sinó d’error.” Però un es pregunta: per què és un error? No hi ha errors, només hi ha opcions, i aquesta pel·lícula contribueix enormement a respectar-les.

Sans toit ni loi és una pel·lícula més actual que mai. Res no sembla haver canviat, i molts joves d’avui se sentirien fàcilment identificats amb la seva estètica Però no ens confonguem; no ens equivoquem volent-la convertir en un pamflet. La seva singularitat rau en la manera d’entendre la llibertat: autèntica, com la vida de la jove protagonista.

La dona al cinema

El cinema, com altres formes d’expressió, manifesta una visió del món en què l’home hi té un paper preponderant

Adoni González

La càmera no menteix, però tampoc no diu la veritat. Expressa allò que el director vol, o allò que els productors, que són els que paguen, imposen. La càmera és una eina poderosa utilitzada per reproduir i perpetuar la cultura patriarcal i burgesa. Actua com a substituta de l’ull humà i ens mostra tot allò que aquell qui la manega ens vol mostrar.
La càmera i el projector dirigeixen la mirada de l’espectadora. L’ull no únicament segueix la càmera, sinó que introdueix el missatge que transmet al subconscient. Durant la projecció, l’espectadora està inerme: a les fosques, en una actitud passiva i individual. Es produeix, aleshores, un procés d’identificació. L’espectadora veu la dona a través d’ulls masculins.

La dona és sotmesa a tres mirades masculines: la de la càmera, la de l’actor i la de l’espectador, generalment identificat amb les del director i l’actor. En aquesta situació, la càmera esdevé una eina de poder en què l’home mira i la dona és mirada, i la dona hi apareix normalment com a objecte eroticopassiu del desig de l’home. L’espectadora recorre un camí durant el qual veurà i escoltarà allò que el director o la indústria han determinat que “ha de ser vist i escoltat”.

Hem d’aprendre a mirar el cinema amb esperit crític, fins i tot el cinema al qual acudim amb esperit evasiu. La imatge i el muntatge cinematogràfic han fet un gran salt qualitatiu, i el seu ús interessat augmenta la capacitat d’alienació, fent que en moltes ocasions prestem més atenció a la imatge que al missatge, que sempre hi serà present! El com no ens ha d’amagar el què. Tècnica i missatge han de ser complementaris, però no pas com a poder alienant, “La bellesa de la imatge no ens pot amagar el missatge” (El olor de la papaya verde, de Tran Anh Hung).

El missatge
Tot film té un missatge. Ni el director, ni el guionista, ni molt menys els productors, poden abstenir-se de la seva pròpia concepció de la societat, sigui el missatge obert, encobert o subliminal. El cinema és, alhora, narració i representació. Les pel·lícules ens són presentades com a històries, però són discurs. L’habilitat dels cineastes i productors consisteix a aconseguir que no ho percebem, disfressant el discurs d’història.

El 80% de les sales de cinema i distribuïdores està en poder de les majors, la indústria cinematogràfica de Hollywood, controlada pels grans monopolis de la indústria militar i de difusió dels Estats Units. Aquest 80% és el cinema que veu la majoria de la població.

El problema s’agreuja quan, a través de la televisió, el cinema entra directament a casa nostra, i són les dones les qui majoritàriament omplen el seu temps visionant films. Generalment amb la guàrdia baixa, accepten tot el que aquests missatges alienants els transmeten com a normal.

El cinema de Hollywood (i Bollywood ho supera negativament) acostuma a mostrar la dona com a objecte eròtic; és incompetent i crea problemes, i ell, l’heroi, és l’únic que pot solucionar una situació conflictiva. A les comèdies, se la representa gairebé com una estúpida. Al cinema de Hollywood, els homes actuen i les dones hi apareixen. I quan en una narració se’ns presenten dones alliberades, independents i amb caràcter, se les representarà com a no-dones, una amenaça que, si es nega a reintegrar-se en la societat patriarcal dominant, serà castigada pel sistema, que en cap cas permetrà que triomfi a costa o per damunt dels homes. Al cinema de Hollywood, a la dona li està vetat l’èxit del poder i l’amor alhora. Haurà d’optar per un dels dos. Inimaginable quan el protagonista és un home. Als melodrames, drames i tragèdies, la dona representa allò que no pot ser ni fer.

El cinema és encara un domini gairebé exclusiu de l’home, a través del qual es manifesta una visió del món que el situa com a centre de l’univers. El Gènesi afirma: “…i buscaràs amb ardor el teu marit. Que et dominarà”.


Com ho faria una dona?
Algunes dones –entre les quals Germanie Dulac i Maya Deren-, en els inicis del naixement del cinema, ja perceben la importància de l’apropiació d’aquest mitjà per a la difusió ideológica, però aviat en són desplaçades. A partir dels anys 60, algunes dones tornen a recuperar el sentit de la importància del cinema i la seva capacitat per contrarrestar la influència que el sistema patriarcal burgès representa per al desenvolupament personal de la dona. És en aquests anys que comencen a trencar el monopoli, a encapçalar les cartelleres i a assumir la direcció. Importa que directores i actrius remodelin el missatge immobilista de la indústria; que presentin imatges realistes. Que trenquin el binomi verge/prostituta, ingènua/vampiressa. El cinema ha de parlar de persones, i aquí, a tots ens queda un llarg camí per recórrer.

Amb un altre objectiu: Jack Lemmon

Antoni Moragas

És possible fer comèdies que tinguin contingut social?

Sí, i crec que les comèdies haurien de portar missatge tan sovint com sigui possible. La gent recorda molt millor un concepte transmès per una comèdia que no pas per un drama. A més, tenint en compte tots els problemes que tenim al món, tot el que ens fa riure és un gran benefici. Naturalment, estimo tant el drama com la comèdia, però he d’admetre que em proporciona una gran satisfacció personal ser capaç de transmetre joia al públic fent-lo riure. Una de les últimes coses que em va dir el meu pare abans de morir, fa una vintena d’anys, és una frase que m’havia repetit sovint. Em va mirar, em va somriure i em va dir: “Porta una mica de sol”. A la pràctica, volia dir-me que repartís una mica de joia al meu voltant. Els actors tenen la sort d’estar en la posició adequada per fer-ho.


Ahir a la nit es va trobar amb Fidel Castro. Què li va semblar?

Ha estat una de les experiències més excitants que he viscut mai. És una de les personalitats més carismàtiques que he trobat fins ara i, possiblement, en tota la meva vida. És extremadament atractiu, brillant; té una memòria i una cultura sorprenents de qualsevol cosa. El que és extraordinari és que a ell li encanta parlar, i ho fa molt bé; però si et fa una pregunta i li respons només amb una frase, però després segueixes parlant una mica, ell no t’interromp mai. Et mira i t’escolta profundament. És realment una persona fora del comú.

Què voldria que pensessin els nord-americans de la seva visita a Cuba?

Espero que el fet d’haver vingut aquí faci entendre als nostres conciutadans que cal un intercanvi cultural entre els nostres països. Un intercanvi entre les persones contribuïria a superar les tensions existents. Hem de trobar una solució per a aquest absurd de l’embargament i promoure un intercanvi econòmic i cultural.

Fragment d’una entrevista al Festival del Nou Cinerma Llatinoamericà del 1985 a l’Havana

Filmografia recomanada
La meva germana Elena
(Richard Quine, 1955)
Ningú és perfecte (Billy Wilder, 1959)
L’apartament (Billy Wilder, 1960)
Dies de vi i roses (Blake Edwards, 1960)
Desaparegut (Costa-Gavras, 1982)
Així és la vida (Blake Edwards, 1986)
El meu pare (Gary David Goldberg, 1989)
JFK, cas obert (Oliver Stone, 1991)
Èxit a qualsevol preu (James Foley, 1992)
Hamlet (Kenneth Branagh, 1996)