La Lliga per la Laïcitat demana a TVC que es disculpi per la missa organitzada a Montserrat en motiu del 25è aniversari de TVC

COMUNICAT DE LA LLIGA PER LA LLAÏCITAT

El passat 7 de setembre, Televisió de Catalunya va organitzar una missa a Montserrat amb motiu del 25è aniversari.

Aquesta mena d'actes commemoratius, ens allunyen d'un model de comunicació democràtic, inclusiu i propi d’una societat moderna i plural.

La TVC ha de mantenir una posició central en el camp comunicatiu i, per això, cal que representi de veritat la Catalunya del segle XXI, que òbviament, és laica, diversa i gens monolítica.

No ha de correspondre a l’Estat, ni a les institucions autonòmiques, promoure una determinada creença ni fer proselitisme a favor de cap confessió religiosa concreta. En aquest cas, des de la Lliga per la Laïcitat avaluem aquest acte religiós organitzat per la televisió pública catalana com un greu error en tots els sentits.

La televisió pública ha de vetllar per ser capaç de projectar la realitat d’aquesta societat, ben allunyada de les inèrcies sociològiques heretades del franquisme – tant sols cal remetre’s a les dades-.

Un Govern que s’anomena progressista hauria de vetllar per garantir la laïcitat i el respecte a la llibertat de consciència del conjunt de la ciutadania. No és el cas, de moment.

La Lliga per la Laïcitat demana a la direcció de Televisió de Catalunya una disculpa per l’acte realitzat, tot respectant així la lliure opció credencial de la població.



Entitats promotores de la Lliga per la Laïcitat:

Cooperacció, UGT de Catalunya, CONC - CCOO de Catalunya, CGT de Catalunya, USTEC-STEs, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya – FaPaC, Ateus de Catalunya, Gran Lògia de Catalunya i de Balears, Gran Orient de Catalunya, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia i el Moviment Laic i Progressista (integrat per Esplais Catalans – Esplac, Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya, Fundació Terra, Cooperativa Entorn, Escola Lliure El Sol, Fundació Ferrer i Guàrdia i Acció Escolta de Catalunya).

Llei d'educació de Catalunya: oportunitats i temors

AEP
“Perquè escatimar diners per a l’educació és propi d’una administració irresponsable amb el poble que representa”. Així finalitza el comunicat que l’AEP-Associació d’Estudiants Progressistes vàrem fer públic en conèixer la sobtada notícia sobre la intenció de suprimir el Batxillerat nocturn. I és que, darrerament, la Conselleria d’Educació i el seu titular, Ernest Maragall, ens donen un ensurt cada pocs mesos, per aquella mania tan seva de prendre contínuament decisions tan desafortunades com unilaterals.


En definitiva, en pocs mesos la conselleria ha aconseguit marejar i cansar tothom sense avançar en l’eliminació de la doble xarxa d’escoles. Ens hem sentit enganyats i menystinguts en tot aquest procés digne d’un partit de tennis entre el progrés i l’immobilisme.

I ara què? Ara comença el tràmit parlamentari i serà difícil canviar res perquè l’oposició s’està fregant les mans amb aquest avant-projecte que tant els agrada. Ara bé, això no ens ha de fer baixar la guàrdia; com a part de la comunitat educativa i com a agent social, és el nostre deure seguir treballant per una escola pública digna i potent. Perquè nosaltres no som irresponsables no renunciarem a cap forma de protesta i no callarem!

*Associació d’Estudiants
Progressites
www.aep.cat
>

El Mount Rushmore i el marqués de Comillas

ANDREU ESPASA

El Mount Rushmore és un monument conegut arreu del món, especialment des que Alfred Hitchcock hi rodà una mítica escena a North By Northwest (1959). Els rostres de quatre presidents nord-americans, esculpits sobre granit i de 18 metres de llargària, commemoren els 150 primers anys d'història dels Estats Units. Tal com explica Bernard-Henri Lévy a American Vertigo (Ariel, 2007), és molt probable que la majoria de visitants ignorin dos aspectes que enfosqueixen la història del celebèrrim monument.



En primer lloc, l'afiliació política de l'arquitecte, Gutzon Borglum. Membre eminent del Ku Klux Klan, Borglum va deixar a mitges un projecte memorialístic molt similar als afores d'Atlanta, dedicat a tres protagonistes de la Guerra Civil nord-americana. En aquest cas, però, els homenatjats eren herois del Sud esclavista. L'altre aspecte fosc és l'enclavament. El Mount Rushmore és al bell mig de Black Hills, un lloc sagrat per als indis de la nació lakota, que els va ser expropiat malgrat l'existència del Tractat de Fort Laramie (1868), que garantia la sobirania lakota sobre el territori a perpetuïtat.
La història del Mount Rushmore posa de relleu, un cop més, el paper històric del racisme als Estats Units. Com és sabut, el racisme fou la principal arma ideològica de les classes dominants nord-americanes a l'hora de construir un pròsper imperi continental. A més d'exterminar els indis, el racisme també va permetre esclavitzar els negres, arrabassar territoris als mexicans i mantenir permanent-ment dividida la classe treballadora.

És interessant que justament una escultura memorialística evidenciï el racisme amagat sota la retòrica dels ideals il•lustrats nord-americans. Tota política preocupada per la construcció d'una autèntica memòria democràtica ha d'incloure el reconeixement urgent dels crims racistes de cada nació. En aquest sentit, sembla que alguna cosa es mou darrerament. Des de febrer de 2007, l'Estat de Virgínia s'ha convertit en el primer Estat de la Unió que ha demanat disculpes per l'esclavitud. És un gest insuficient, però útil. El penediment públic i oficial pot ser un primer pas en vistes a eventuals mesures de reparació simbòlica i material.
A Catalunya ens queda pendent l'exercici d'aprofundir en la història del racisme català i reconèixer-hi la pròpia barbàrie. L'exemple més lacerant té a veure amb la destacada participació d'empresaris catalans en el tràfic d'esclaus africans cap a Amèrica. És per això que, des de fa anys, Esquerra Unida i Alternativa de Barcelona reclama el canvi de nom de la plaça Antonio López, marquès de Comillas, així com la retirada del monument erigit a la memòria d'aquest famós negrer. Més enllà de la política de símbols, sembla evident que també caldria exigir recompenses econòmiques per a aquells països africans que haguessin estat víctimes preferencials dels esclavistes catalans.

En comptes d'iniciar aquesta necessària tasca de regeneració democràtica, el PSOE fa passos en la direcció contrària. L'últim episodi -l'aprovació de la Directiva de la Vergonya al Parlament Europeu- fins i tot està creant problemes diplomàtics entre Espanya i nombrosos països llatinoamericans. No podia ser d'altra manera, ja que la política d'immigració del govern espanyol, irrespectuosa amb els drets humans més elementals, està animada per un esperit colonialista pútrid i obcecat.

Política d'aliances i Front d'Esquerres

Redacció
Reproduïm a continuació un fragment dels documents del Xè Congrés del PCC

És una constant històrica dels comunistes la construcció d’àmplies aliances entorn de la classe obrera per transformar la societat pel camí democràtic cap al socialisme. En el moment de la transició del franquisme a la democràcia, les forces polítiques de l’oposició, especialment l’esquerra en general i els comunistes en particular, partien d’un grau important d’articulació i organització, així com d’un prestigi i reconeixement per part de sectors molt importants del poble de Catalunya.
També el moment històric presentava davant el canvi, una hegemonia de valors progressistes i democràtics i una majoria social de l’esquerra, així com una important presència institucional. Però la renúncia per part de les forces polítiques a realitzar la ruptura i l’acceptació de la reforma va comportar la pèrdua de la tradició unitària del poble de Catalunya i va permetre a la burgesia catalana recuperar l’hegemonia trencant la coordinació existent entre les diferents forces socials. La mobilització fou substituïda paulatinament per processos únicament electorals i institucionals.


Article

Tristes Obvietats

Àngels Martínez Castells

Aquests dies es repeteixen en el món polític tot un reguitzell d’obvietats que inicia el president Montilla amb el recurs a la dita popular de “quien bien te quiere...” que més d’un periodista de renom i persones dedicades des de fa molts anys a la política consideren “inaugurals” d’una nova era de relacions entre PSC i PSOE. Si les paraules de Montilla –que per a mi haurien de ser sobreres— eren de fet tan “trencadores” seria més interessant explicar (i si cal, justificar) que un President de Govern de l’Estat pesi més per als polítics catalans que els interessos de la immensa majoria de les persones que viuen i treballen a Catalunya --i que al meu parer són nació, i tenen dret a decidir el seu destí. El malentès no pot haver-se iniciat quan Rodríguez Zapatero --quan encara el President de Govern era José M. Aznar-- fou objecte d’un acte de companyonia, amistat i cortesia en ser convidat a saludar des del balcó de la Generalitat el dia de la presa de possessió del president Maragall. El balcó de la Plaça St. Jaume no és la talaia del Tibidabo des d’on la llegenda diu que el diable sol oferir territori català, ni el president Maragall cap dimoni escuat, --encara que no seria estrany que comencés ja aleshores a pagar els plats trencats d’un Estatut que segueix produint tristes obvietats.


La darrera: que el conseller Castells –en la trista situació d’haver de cercar l’ajut del seu homòleg del País Valencià— hagi de retreure a Solbes no complir en els terminis de negociació del 9 d’agost, ni tenir present l’augment de la població i el sobrecost en serveis públics que representa... Que una persona de tanta solvència com el vicepresident hagi omès els nous valors en el nombre d’habitants sembla una deixadesa incomprensible si tenim en compte que el pes de la població és una variable fonamental i òbvia de còmput des de que es va crear el “Fondo de Compensación Interterritorial.”.

Nova obvietat: l’Estatut es va votar i aprovar pel poble i el Parlament de Catalunya i es va aprovar també a les Cortes. A més d’obvi, és molt trist i cansat haver de recordar que a tots i totes obliga. El problema, vist des del govern de l'Estat, és que per a Catalunya és un dret i pel que sembla, per a Solbes i companyia, tant sols un deure, i massa penós de complir. Però atenció perquè el que s’està fent des de la vicepresidència del Govern és més greu que el que potser farà el Tribunal Constitucional... La darrera de les obvietats que cal reconèixer és que deixar Catalunya sense el finançament que fa possibles les polítiques pactades a l’Estatut és convertir, de fet i de manera especial en temps de crisi, l'Estatut de Catalunya en paper mullat.

Llei d’Educació de Catalunya, un pas endavant?

Fina Mateo Crevillén
Coordinadora d’EUiA Ensenyament

El passat 29 de juliol es va aprovar el projecte de Llei d’Educació de Catalunya (LEC) en el Consell Executiu del Govern català, sense el suport d’ICV-EUiA. La Coalició es va reservar el dret de presentar esmenes en el proper tràmit parlamentari amb la intenció de millorar el text actual en la línia de garantir que l’esperit del Pacte Nacional d’Educació (PNE) sigui present en la que ha de ser la primera Llei d’Educació de Catalunya, i també perquè quedi reflectit un dels objectius de l’Acord del Govern d’Entesa Nacional pel Progrés que no queda clar en el projecte de Llei aprovat: “Desplegar i consolidar el servei públic d’educació garantint els instruments i recursos que permetin al sector públic assolir la màxima qualitat”.

Al 2006 el Govern català i vint organitzacions del món de l’educació signaven el PNE, que a més de suposar una inversió mai vista en educació (1200 milions d’èuros), venia a significar un avenç per començar a superar el model de dualització de la doble xarxa existent a Catalunya i, per tant, una oportunitat de millora de la situació de l’educació a Catalunya. Mentre el PNE es desenvolupava, tot i que amb massa timidesa en aspectes bàsics com en el control dels centres privats concertats i l’aplicació de contractes-programa, al 2007 el Departament d’Educació presentava “Les Bases per la Llei d’Educació a Catalunya” que van ser fortament contestades per molts sectors educatius pel que suposaven d’intent de privatització.

Fruit de la negociació entre els socis de govern, l’abril del 2008 el Conseller Maragall presentava l’Avantprojecte de Llei d’Educació que, tot i barrejar massa concreció i globalitat, havia millorat el text inicial, en el que el nostre grup parlamentari ICV-EUiA va contribuir, sobretot, en elements imprescindibles per a l’educació que correspon a una societat plural, democràtica i afavoridora de la cohesió social: fer desaparèixer la possibilitat de gestió indirecta de l’educació pública per part d’ens privats, donar garantia d’obligacions per a tots els centres sostinguts amb fons públics (gratuïtat, no discriminació en l’escolarització, escola mixta...). L’articulat, millorable encara, expressava, en un marc legal i reforçant-les, algunes normatives ja existents en el sistema educatiu català, i alhora introduïa noves possibilitats de millora.

Després d’un complicat període de negociació - en què s’han vist portes obertes a l’oposició- i en ple moment estiuenc per a la comunitat educativa, s’aprova el Projecte de Llei d’Educació en el que la majoria de la comunitat socioeducativa s’hauria pogut veure reflectida. No és aquesta la percepció. En el poc temps de govern catalanista i d’esquerres han hagut avenços però la societat catalana encara sent que els esforços iniciats en l’àmbit educatiu poden i han d’anar més enllà per a superar dèficits d’etapes anteriors amb el govern CiU, així com per a situar-nos en nivells més elevats de benestar. La LEC n’és una oportunitat.

El Projecte de Llei especifica mesures que seran una millora pel sistema educatiu català: creació de zones educatives com espais de planificació, de gestió de professorat, de recursos... per a garantir la descentralització i la proximitat; possibilitat de crear centres públics únics de 3 a 16 anys, per garantir una oferta de tota l’escolarització en un sol centre públic; autonomia de centres per gestionar el propi projecte de centre vinculat a l’entorn i les necessitats de l’alumnat; avaluació com a mesura de millora i qualitat permanent... Fixa el compromís d’un finançament que arribi a la mitjana europea en despesa educativa en 8 anys, la definició de caràcter propi de l’escola pública com “catalana, laica, inclusiva i plural”, i el paper de l’administració com a titular de l’escola pública. Però, el text encara no garanteix l’acord del PNE, sobretot, en el que es refereix a establir un servei que acabi amb la doble xarxa educativa: tot i que suprimeix el concepte de “servei d’interès públic” al que era favorable CiU i PP, també elimina el concepte de “servei públic d’educació”, que hi havia establert en el PNE. Pot semblar un joc de paraules. No és que el “nom faci la cosa”, com se sol dir, tot i que sembla que es vol confondre la gent, però cal un llenguatge acurat. L’important és que el concepte que es posi en pràctica vagi encaminat vers la supressió de la lacra arrossegada des de ja fa massa: la dualització de la xarxa educativa en centres públics i centres privats concertats, que realment significa normalitzar la segregació de persones per raó de classe social, gènere, origen..., donar privilegis a la jerarquia eclesiàstica amb el manteniment de l’assignatura de religió en l’espai públic (de tothom) que és l’escola i donar privilegis a la dreta, que té una visió mercantilista de l’educació.

Des de la Coalició ICV-EUiA s’ha valorat imprescindible que el redactat asseguri l’escolarització mixta a tots els centres públics i concertats, la laïcitat dels centres públics, un accés igualitari a les places escolars de centres públics i privats concertats, gratuïtat de l’escolarització, coresponsabilització de centres públics i privats concertats en l’escolarització d’alumnat immigrant o amb necessitats educatives especials, planificació de l’oferta educativa en mans del Departament d’Educació com a instrument de la política educativa, l’escola pública com a referent del sistema educatiu, i evidentment, l’esperit del PNE en quant al servei públic d’educació que acabi amb la doble xarxa educativa.

EUiA és conscient que transformar l’espai socioeducatiu no depèn únicament de la comunitat educativa ni de mesures parcials, com la redistribució de l’alumnat immigrant encara amb components segregadors-, ni tant sols d’una llei d’educació, tot i que poden ajudar, fet pel qual hi treballem com a EUiA. Aquestes mesures estan emmarcades en un sistema en el que les propostes neoliberals i la ideologia conservadora es mostren amb cares diverses. Per això, cal anar a l’ofensiva. Per a EUiA, hi ha tres elements de lluita ideològica que com aposta estratègica d’acció s’acabarà de perfilar a la 5ª Assemblea de la formació: canviar la cultura “d’allò privat com a millor” i de la normalització del concert educatiu com a via de solucions, pel convenciment de què “el servei públic és l’única garantia de drets” i cal potenciar-lo amb planificació i recursos, entre d’altres, creant més centres públics, incorporant a la xarxa pública alguns centres concertats i anar eliminant el sistema de la concertació; canviar la cultura de “l’acceptació de l’assignatura de religió”, tot i el que suposa com a negoci econòmic i ideològic, per la “cultura pública de la laïcitat com element democràtic” i de respecte cap a totes les ideologies i creences, que aconsegueixi el trencament d’acords amb el Vaticà, i mentre això no succeeix, deixar l’assignatura de religió fora d’horari lectiu; canviar la cultura de l’educació androcèntrica per “una educació coeducativa o amb perspectiva de gènere”.

Aquest ha de ser el reclam des de la mobilització social, el treball unitari de la comunitat social i educativa i les forces de l’esquerra política i social. Ara cal empènyer vers el sentit comú de progrés en el tràmit parlamentari i cap el compliment del compromís amb la societat civil que, tot i les millores en educació, espera més gir cap a l’esquerra de les polítiques educatives.

L’acord del govern catalanista i d’esquerres (2003), assumit per EUiA, determinava que: “L'educació pública és l'eix vertebrador del conjunt del sistema educatiu català i cal garantir que pugui acomplir la seva funció social i el seu caràcter universal, públic, gratuït, laic, democràtic, coeducatiu, científic, integrador i compensador de les desigualtats. En aquest sentit, és imprescindible implicar la societat i la ciutadania en l'educació, essent la participació un valor i alhora un instrument clau del desenvolupament social”. Per a EUiA, el text i l’aplicació de la LEC ha de caminar en aquest sentit amb valentia.

Cap a la 5a Assemblea

El Consell Nacional d’EUiA va aprovar el passat 19 de juliol els documentes que es discutiran en totes les assemblees de base

“Cal polititzar l’activitat social i fer més social la política institucional.” Amb aquestes paraules s’expressava ara fa uns mesos, en aquestes pàgines, el diputat al Parlament de Catalunya, Jordi Miralles. Aquest és un bon resum del que pretén ser un dels eixos centrals del debat assembleari d’Esquerra Unida i Alternativa.
En efecte, un cop valorat positivament el salt qualitatiu i quantitatiu que la formació ha realitzat pel que fa a presència institucional i a implantació territorial, se situa la necessitat de reforçar en igual mesura la branca social. Tal com s’indica en el document “Intervenció social dels homes i dones d’EUiA”, la diferència entre el caràcter reformista o transformador d’una força política estreba precisament en la seva capacitat d’acompanyar les millores en les condicions de vida de les classes populars d’un increment del seu grau d’organització i de mobilització.
En aquest punt és on se centren també les (auto)crítiques en relació al Govern d’Entesa. Si bé es constata que a meitat de legislatura ja s’han desplegat un 46% de les iniciatives legislatives que preveia el programa de govern, també es reconeix que aquest desplegament ha estat desigual, pel que fa a la dotació de recursos suficients o a les concessions davant la pressió de l’oposició.

La causa principal d’aquestes limitacions se situa, un cop més, en la manca de complicitat entre els agents socials i les forces polítiques progressistes. D’una banda, manquen canals de comunicació estable i bidireccionals entre els uns i les altres. Aquest fet ha generat alguns dèficits d’informació i de transparència importants, com ara en la crisi de l’aigua. De l’altra, quan s’han produït avenços positius, tampoc no s’ha donat el necessari protagonisme a les parts socials implicades per tal d’apoderar-les i de fer-les partícips d’un procés de canvi.


Més concreció

La perspectiva d’acció és, per tant, la que ja hem defensat en les pàgines d’aquest diari, en més d’una ocasió: mobilització de la societat civil per aconseguir el ple acompliment del programa catalanista i d’esquerres. Fins ara, però, les forces de l’Esquerra Transformadora hem tingut dificultats en la concreció d’aquest objectiu.
En aquest sentit, el document “Propostes per a l’acció política i social”, planteja propostes concretes en relació als diferents eixos programàtics de la formació. Se’n poden destacar les de resposta a la crisi econòmica des de la defensa dels drets dels treballadors i les treballadores, les que proposen una política d’immigració basada en el reconeixement de tots els drets i tots els deures, o les de defensa de l’Europa social.

Però més encara, val la pena destacar el nexe comú de totes les campanyes que es plantegen. Totes elles han de partir de la implicació de les organitzacions socials i plataformes que s’hi veuen afectades i hi tenen alguna cosa a dir i s’han de proposar objectius concrets i assolibles a partir d’una mobilització que condicioni l’acció de govern. Al mateix temps, cal planificar com, a partir d’aquestes iniciatives, es construeix més xarxa social d’esquerres, que, un cop assolits uns primers objectius, se’n pugui plantejar de més ambiciosos.


Actualització organitzativa

Finalment, l’aposta per recuperar l’arrelament als centres de treball i als barris populars exigeix també algunes adequacions organitzatives. Amb l’objectiu d’apropar l’activitat política a l’activitat humana, el document d’organització assenyala la necessitat de desenvolupar les assemblees sectorials, com les del Món del Treball o la d’Universitat, i les àrees d’elaboració programàtica.

Així mateix, l’increment de la participació en les xarxes socials i l’impuls de la seva extensió territorial hauran de comptar amb companys i companyes específicament dedicats a aquestes tasques a cada localitat i a cada àmbit. Juntament amb aquesta mesura, també s’introduiran modificacions en la composició i en el funcionament de tots òrgans de coordinació, que facilitin la participació d’activistes, afiliats, col·laboradors puntuals, votants... En definitiva, de tothom que forma part del projecte d’EUiA, concebuda realment com a moviment sociopolític.

Per què sóc del PCC? : Jordi Garrell Casanova

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1972. Membre de l'Associació Catalana per la Pau, i de l’Àrea Internacional del PCC.

1. Vaig començar a militar a partir de l’institut, al barri. Érem un grup de joves de Sants que es deia La Mandràgora. Érem un grup maco. De fet, el primer 11 d’octubre antifeixista el vam muntar nosaltres. Alguns dels que formàvem part eren del partit i, malgrat que La Mandràgora es va acabar dissolent, va ser a partir d’aquell grup que vaig començar a formar part del PCC.

2. Com a comunista, persona organitzada amb voluntat d’incidència per transformar la societat, un primer terme és la implicació a partir de la discussió amb els companys. Després, segons els espais, sempre he participat en marcs unitaris, on el consens i el debat són molt importants. Els comunistes hem d’intentar sempre incidir amb intensitat en aquests espais. Plataformes com Aturem la Guerra, de solidaritat amb Palestina, ONG... Per a un comunista, treballar en una associació com aquesta es converteix en una eina molt vàlida per fer efectiva la paraula solidaritat.

3. És important llegir l’Avant perquè és una eina útil al PCC, per saber el que estem fent, per visualitzar i entendre l’actualitat. L’Avant també ha de servir com a eina de formació per a tothom, per discutir i debatre. A nivell extern, ha de ser la veu dels comunistes a la societat. Crec que ha d’anar per aquí, com ha anat sempre i com va en aquesta nova etapa.

Annalí Casanueva / David Moreno

Per què sóc del PCC? : Mireia Burrull

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1986. CJC i Moviment de Brigadistes

1. Vaig conèixer la CJC per casualitat, a través de les brigades, i m’hi vaig anar implicant a mesura que coneixia el projecte i les persones que el tiren endavant, per a mi una cosa és indeslligable de l’altra. Sempre he tingut inquietud per transformar el món, i estic convençuda que el PCC i la Joventut Comunista són útils i pertinents per aconseguir-ho. A nivell personal, com a militant, formar part d’aquest projecte i d’aquesta organització em permet participar d’un projecte de transformació global i revolucionària de la societat, davant la parcialitat d’altres projectes.

2. En primer lloc, la meva participació en aquests àmbits està condicionada per l’enriquiment que proporciona el fet de tenir un marc on debatre i discutir les actuacions amb companys i companyes que també són del partit o de la Joventut. Tot i això, el paper dels comunistes en cada moment i cada lloc és diferent. En aquests moments, com tots coneixem, la joventut catalana està molt desmobilitzada i despolititzada. Per tant, com a jove el que toca en molts casos és impulsar aquesta mobilització. És per aquest motiu que el col·lectiu de solidaritat ha participat i participa molt activament en la Comissió de l’Homenatge al Che, o formant noves brigades de solidaritat. En el cas d’Alternativa Jove també cal impulsar la creació grups de joves allà on no n’hi ha, i participar activament on sí que existeixen.

Com a estudiant d’Humanitats a la UPF, en aquests moments la meva participació va molt dirigida a fomentar el pensament crític en els meus estudis, i estem implicats, a l’AEP, a Universitat en Marxa, en la creació de marcs organitzatius propis dels estudiants d'Humanitats. Per últim, com a dona, el que em toca, com a les meves companyes, és lluitar contra la discriminació, contra el masclisme, en tots aquells àmbits on estic present.

3. Per dos motius fonamentals. El primer és que així estic al dia d’allò que fa la meva organització, de tots aquells àmbits on companys i companyes del partit hi participen. I segon, i potser més important, l’Avant constitueix una eina de foment del debat i la discussió, i també de reflexió. Per tant, és una manera més de formar-se. Tenint una eina així al nostre abast, la pregunta potser hauria de ser: i per què no?

Annalí Casanueva / David Moreno

Per què sóc del PCC? : Carlos Márquez Márquez

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1966. Treballador de SEAT. Membre del Comisió Executiva de la Federació Minero-metal.lúrgica de CCOO de Catalunya; secretari de Poíitica Social; membre de la Comissió Executiva de la CONC, del CN d’EUiA (responsable de sectors productius). Secretari general de CCOO de SEAT Martorell fins al 2002, i membre del Comitè Central del PCC.

1. Ja als tres anys vaig veure com s’emportaven el meu pare a la presó. Amb nou, El Socorro Popular Francés portava de viatge per França als fills dels represaliats pel franquisme.. Això m’acompanya sempre. El meu inici de militància va ser la JCC, però, amb la ruptura, vaig participar en la reconstrucció dels CJC. La tradició comunista venia de família; el meu pare era responsable del PSUC del Baix Llobregat. Els meus germans també estaven ficats a la lluita antifranquista. A les CJC vaig militar a les àrees d’Estudiants i Solidaritat. Vaig ser el coordinador general de la Coordinadora d’Estudiants de l’Ensenyament Mitjà. Als 15 anys ja era membre del CC del CJC. A més de les grans mobilitzacions i lluites estudiantils, a les CJC vam rebre una formació política i ideològica molt potent: materialisme, econòmica, clàssics del marxisme...

2. La meva experiència em diu que sempre s’ha de ser natural, compartir en tots els àmbits els problemes col·lectius. S’ha de potenciar les persones que millor representin els valors progressistes i honestos, sumant-los d’allò concret a allò general. Els comunistes hem d’influir i incidir en als conceptes de més participació, més igualtat, més drets, més justícia...

3. Nosaltres, els marxistes, ens hem orientat cap a la cultura elevant el coneixement. Ja que no existeixen grans mitjans independents, l’Avant serveix per tenir elements d’informació, formació i organització, no dirigit per l’oligarquia. La seva lectura ens serveix per adquirir valors diferents als que ens fica la burgesia.

Annalí Casanueva / David Moreno

Per què sóc del PCC?: Isabel Ribas Seix

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1962. Comitè de Relacions Unitàries d’EUiA, coordinadora d’EUiA de Barcelona i delegada de Salut Pública per l’Ajuntament

1. Vaig començar a militar a les JCC. El procés de divisió i descomposició de les Joventuts era previ al del cinquè congrés del PSUC. Vaig participar a les CJC des del seu naixement i el 1990 vaig ser elegida membre del CC del PCC. Després d’un període de poca activitat política, vaig reincorporar-me amb força a EUiA. Durant la transició, les organitzacions socials i polítiques eren un element organitzador, i vaig decidir militar a les JCC, l’eina més útil. També va influir el condicionant familiar. En aquesta situació, sents la necessitat de mullar-te més.

2. Comportant-me com a tal sempre, discutint a la feina, amb els amics, creant opinió... Ara que represento una institució, és una altra situació, però intento fer-ho de la mateixa manera, com sóc, una persona normal i corrent que ha viscut i treballat en precari. No com altres polítics professionals, allunyats del carrer. Especialment, dono la visió que els polítics som gent com tothom.

3. L’Avant té dues grans funcions, una d’externa i una d’interna. La interna, que podríem anomenar vertical, consisteix en que tots i totes estiguem informats, tant el que fem com el perquè i la seva realització. En l’aspecte horitzontal, serveix per compartir en tots els espais. La funció externa és mostrar la vida del partit.

Per què sóc del PCC? : Anna Maicas

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1972. Treballa a ADIGSA i milita a Moviment Popular i la Comissió de la Festa Avant.

1. Segurament, si mires tot el que t’envolta de manera racional, has de veure per força les desigualtats, les injustícies i els conflictes. Per força, també, t’hi impliques i intentes fer el que està a les teves mans per transformar-ho. I una de les maneres és unir esforços, idees, organitzar-te i actuar.

2. La millor manera de fer de comunista és qüestionar-te sempre el perquè de tot plegat, opinar, intervenir i actuar... Tant al barri com a la feina, no podem conformar-nos amb el que tenim o el que veiem, no podem obviar el que hi passa, ens hem d’organitzar i intentar aportar tot el coneixement que suposa tenir una organització al darrere.

3. Per estar informada, per estar al corrent d’alguns debats, per conèixer altres opinions... Per estar al dia si no tens altres espais de debat.

Annalí Casanueva / David Moreno

Per què sóc del PCC? : Manolo González Fernández

Una pregunta simple? En temps de revisió i renovació de compromisos, alguns membres del Partit dels i les Comunistes de Catalunya responen tres preguntes: 1. Per què milites al PCC? 2. Com exerceixes de comunista en els teus àmbits d’actuació? 3. Per què és important llegir l’Avant?

1932. EUiA, CCOO, Casal de Pensionistes.

Yo formaba parte del PSUC cuando vino el eurocomunismo exportado de Italia, con Santiago Carrillo. Cuando expulsaron a varios camaradas, el PSUC dejó de ser lo que era, y yo estuve en el PCC desde el inicio. De todos modos, me sigo considerando del PSUC. Fui hijo de mineros y me crié en un ambiente de izquierdas. Poco a poco te vas dando cuenta de que, como trabajador, tienes que ser de izquierdas.

No negando lo que soy. En mi barrio saben lo que soy. Explico mi manera de ver la vida. No he negado nunca que soy comunista. De hecho, me costó el despido de Roca cuando varios compañeros y yo empezamos a organizar CCOO.

El Avant es la guía del Partido. Pero creo que, como tal, ha de entenderlo mucha gente. Actualmente mucha gente no la entiende debido a que el Avant sale en catalán. En el Llobregat, que es lo que yo conozco, sé que mucha gente ya dejado de comprar el Avant por razones de lengua.

Annalí Casanueva / David Moreno

És això, companys, és això!

(Crida a la militància)

Som conscients d’estar vivint uns moments transcendents pel que fa al cicle polític que s’ha iniciat aquests mesos. A l’horitzó, congressos i assemblees determinants, pròpies i en tot el nostre entorn: IU, CCOO, PCE, ICV, EUiA… I, naturalment, PCC.

Les coses han canviat molt, i no sempre a millor, els últims temps. Les eleccions generals han suposat una severa derrota amb repercussions preocupants. Potser té raó el meu amic cubà quan diu: “Lo bueno que tiene la cosa es lo mala que está la cosa”. Necessàriament hauríem de començar a recuperar terreny, ni que fos per lleis físiques del pèndol. Però ens cal ser més lúcids que mai i fer l’anàlisi encertada, perquè no ens podem permetre ni un sol pam enrere. Ja sabem, des de Lenin, els lligams que hi ha entre una teoria i una pràctica revolucionàries. I ara, companyes i companys, és urgent veure-hi clar!

Trobarem el temps imprescindible per debatre els materials i les propostes polítiques que es van anunciant. M’agradaria molt, però, abans d’entrar en el fons, tractar seriosament les formes, perquè en política, també, les maneres són molt importants per als resultats. El mètode, l’estil, la personalitat esdevenen sovint substància i determinant.

Succintament i pensant ja en el nou model d’organització que ens disposem a construir: qui?, què?, com?, quan ? El qui és elemental: tots i totes, els companys que estem en la lluita sociopolítica dins i amb el partit. I millor si recuperem tants camarades que hi han estat molt significativament; i òptim si som capaços d’incorporar-ne de nous. No va d’una o altra generació. Va de totes i de tots. Què? Materials i propostes, en cascada o gota a gota, que ja han començat a veure la llum. Documents diversos d’autors diversos, amb propostes diverses i que ens ocuparan abastament el futur i que ara us proposo, per un moment, ajornar.

Com? Aquí m’aturo. Cal recuperar una de les clàssiques consignes revolucionàries, la fraternitat. Avui, dies difícils, és imprescindible reforçar la solidaritat, els lligams, el ànims, les il·lusions col·lectives, les esperances de tots i totes, i l’estima personal. Importa més que mai la correcció i el respecte per a tots i cadascun dels i les camarades. Cal identificar-nos com a companys i companyes de periple vital, lluitant plegats per un món on pagui la pena viure i gaudir.

Les nostres consignes passen per la constància, la perseverança, la tossudesa, la intel·ligència?, amb el nostre llenguatge entenedor, amb una toc d’insolència benevolent i una gran dosi d’humor. I, per fer-ho, ens cal la proposta ambiciosa i en veu alta d’allò que ens és més preuat, el canvi i la transformació social, la revolució en el major rigor semàntic i històric. No ens hem entregat, generosos, a una lluita de demostrada duresa, amb l’objectiu de fer maquillatge social, ni per exculpar males consciències. Estem en la militància per decisió i convicció de la necessitat d’un nou ordre, d’una nova societat, justa, més humana, més feliç, on una persona no pugui ser explotada per una altra. Reivindiquem, doncs, el somni, l’esperança, el futur, la utopia. I ho fem convençuts que la batalla comença en la lluita més immediata, propera, allò més local, allò més tòpic, la topia.

Quan? M’estic referint al nostre futur congrés partidari, tan endarrerit com imprescindible. Tot apunta que serà convocat cap al final del rosari de macroencontres previstos. Vull manifestar que jo era dels qui, tot i assumint més riscos, plantejava la trobada a curt termini per tal, justament, d’influir activament i col·lectiva en el seu desenvolupament. Les anàlisis posteriors guanyen seguretat, però ja no permeten corregir errors ni horrors.

Així doncs, i amb tal densitat de calendaris, cal posar-nos les piles. Molta prudència, màxima obertura de boques i d’orelles, extrema sensibilitat personal i afectiva, i sostingut ritme de treball en el temps.

Fuenteovejuna i Avant!

Toni Barbará

“Els comunistes de Catalunya hem de ser Marx”

Amb aquesta contundència intervenia en el darrer Comitè Central del Partit dels i les Comunistes de Catalunya el secretari General, Marià Pere. D’aquesta manera tornava a situar sobre la taula una idea que ha estat recurrent en els debats del partit dels darrers anys

En efecte, no és el primer cop que s’afirma que una de les causes de la crisi del moviment comunista internacional la podem individuar en la tendència a voler elevar a la categoria de principi solucions i anàlisis de caràcter històric i concret. Per aquesta raó, part de la necessària renovació que està experimentant el PCC consisteix precisament en el retorn a les arrels del pensament comunista, per extreure’n aquells elements metodològics que ens permetin analitzar la nova realitat, i intervenir-hi per transformar-la.

Es tracta, per tant, d’analitzar la darrera revolució científico-tecnològica i les transformacions que aquesta ha introduït en l’estructura productiva. Conseqüentment, també de caracteritzar les classes en lluita i la forma en què una d’elles es beneficia del treball de la resta. Es tracta de tot això i no pas de traslladar mecànicament la crítica al capitalisme decimonònic i la concepció d’una classe obrera encara incipient.

Aquest exercici d’actualització exigeix rigor i absència de prejudicis davant de les conclusions que se’n pugui extreure. Possiblement, serà necessari remoure algunes idees preconcebudes sobre què vol dir ser comunistes. Però, al mateix temps, aquesta és l’única forma de reivindicar el caràcter científic de la metodologia marxiana i de posar les seves potencialitats al servei de la millora de les condicions de vida de la majoria de la població i no dels essencialismes grupusculars.

Debats cap al proper congrés

Amb aquesta actitud és com s’hauria d’encarar el període precongressual que el PCC acaba d’iniciar. Els debats plantejats són nombrosos i molt ambiciosos i, per tant, exigeixen una preparació i una organització que n’estiguin a l’altura.

En primer lloc, s’haurà de fer front a la caracterització de l’oligarquia financera internacional, com a classe que lidera la globalització del capitalisme i que té interessos enfrontats a la resta de la població mundial. Cal identificar aquesta classe, estudiar les formes -legals i il·legals- amb què acumula la seva riquesa, quina és la seva ideologia i quins mecanismes de control i de persuasió li permeten mantenir el seu poder.

Aquesta anàlisi porta associada la de la resta de classes socials. Quina és la composició de la classe treballadora en cada àmbit (mundial, regional, estatal i nacional)? Hi ha algun sector d’aquesta classe treballadora que pugui jugar un paper determinant en una perspectiva revolucionària? Amb quines altres classes hi ha interessos comuns front l’oligarquia financera? I, en funció d’aquests, quin és el programa unitari que els podria representar? Com dèiem, preguntes ambicioses que necessiten d’una bona formació i de la col·laboració d’experts en la matèria.

En segon lloc, s’imposa la necessitat de desgranar les característiques de la crisi econòmica actual, per comprendre’n l’abast i els riscos. Es tracta d’una situació en què les contradiccions del capitalisme planetari poden fer-se prou explícites per poder plantejar una crítica sistèmica oberta. Per començar, però, cal establir vincles comprensibles entre aquesta crisi i els perjudicis materials i quotidians que se’n derivin, per als treballadors i les treballadores.

En tercer lloc, cal definir quina és la concreció d’aquests fenòmens globals, a Catalunya, a l’Estat espanyol i a Europa. Quin és el paper que hi juga cada classe social i, en funció d’això, mantenir, redefinir o modular els plantejaments tàctics. En aquest sentit, encara és molta la feina pendent perquè les capes populars adquireixin la capacitat de mobilització propositiva que s’ha trobat a faltar durant el darrer període.

En quart lloc, al costat de la teoria revolucionària, cal actualitzar també la praxi. El partit ja ha posat en marxa la seva renovació organitzativa, amb l’objectiu d’estructurar-se en funció de l’activitat humana i de recuperar l’organicitat entre la classe treballadora. Aquesta transformació necessita encara un aprofundiment en relació als mètodes de treball que millor s’adaptin a les formes de relació de la societat catalana d’inicis de segle xxi. També s’ha d’aprofundir en la dialèctica entre el caràcter col·lectiu i l’aportació individual en la militància.

Finalment, és necessari un important esforç de concreció en relació a la intervenció política i social. Ja no n’hi ha prou de repetir quins han de ser els principals àmbits d’actuació del partit per organitzar i mobilitzar les masses. Ara toca discutir amb quins instruments fer-ho i de quina manera es poden impulsar. Per a aquest debat caldrà comptar, de forma ineludible, amb les forces vives progressistes de la societat civil catalana.

Et necessitem... Podem ser-te útils

Desenvolupar nous fronts de treball i ampliar l’abast d’actuació són els ambiciosos objectius de la Fundació Pere Ardiaca, que posa en marxa una campanya econòmica per consolidar el funcionament de les seves activitats
Estem construint el nou partit. Formes organitzatives que ens servien en altres moments han quedat obsoletes per la marxa dels esdeveniments. Veritats que ens semblaven inqüestionables han de ser objecte de revisió. Hem d’aprendre a distingir entre el que és estructural, i per tant no canvia, i el que, sent conjuntural, ha estat elevat a la categoria de principi. No és una feina fàcil, no.

En situacions de canvi accelerat es fa més necessària que mai la reflexió, al costat i alhora voluntàriament distanciada, de les activitats urgents del dia a dia. Aquest paper el poden jugar instruments creats pel partit, independents, però al servei del projecte comú d’emancipació de les classes populars. La Fundació Pere Ardiaca és un d’aquests instruments.

Els darrers quatre anys, de forma tranquil•la, sense estridències, crèiem haver aconseguit consolidar el projecte de la Fundació; en definitiva, haver contribuït a mantenir viu el projecte del partit. Això, en l’època que estem vivint, no era fàcil. Estem fermament convençuts, però, com deia el cantant, que els temps estan canviant. Si més no, intuïm, percebem a través de la nostra activitat quotidiana que s’acosta el final d’un cicle d’indiscutida hegemonia neoliberal en el terreny de les idees.

Aquesta situació política ens planteja nous reptes: hem de desenvolupar nous fronts de treball i ampliar el nostre abast d’actuació. Fins ara hem anat treballant amb pocs recursos i hem crescut paulatinament. Creiem que el moment polític ens demana ser més agosarats en el treball. Per això calen mitjans, ens calen més mitjans.

Fem nostres les paraules de Susan George en una entrevista de promoció del seu darrer llibre, publicades a El País: “L’esquerra té molt a aprendre de la dreta sobre la seva manera de fer canviar la ideologia i de fabricar el que jo anomeno el sentit comú. Hauria d’anar amb compte, ha oblidat del tot que les idees tenen conseqüències”. Ara més que mai és necessari publicitar, explicar, discutir, publicar, intervenir... Com a treball complementari i conseqüència de la feina de reflexió a què abans ens referíem.

L’equip de direcció de la Fundació, per poder fer millor la nostra feina, ens hem plantejat recollir, durant el 2008, 100.000 euros en concepte d’aportacions extraordinàries per consolidar les activitats de la fundació en millors condicions. Com deia aquell altre cantant, no estamos locos, que sabemos lo que queremos. Des d’aquí, animem totes i tots el qui us sentiu part integrant d’aquest projecte a col•laborar per fer-lo millor. Acceptem aportacions en diners i en espècies, en metàl•lic i en talons, qualsevol forma és vàlida. Ens podeu trobar a Portal de l’Àngel, 42, 2on (93 511 44 98) i també a www.fpereardiaca.org.

Joan Lou

Votar entre reixes

Els patis de la presó fan olor de resignació manifesta, ràbia continguda i tristesa explícita. Quan els preguntes per l’origen del problemes que més els afecten, solen delegar en un tercer a qui sovint es refereixen com el govern. És una resposta quasi directa; estan farts de dobles morals, de discursos, de promeses, d'enganys...

N’han rebut molt, d’això, també per part de les institucions penals, i desconfien de la societat. L’augment dels preus, els conflictes bèl•lics, la delinqüència, l’escalfament global, les desigualtats socials són també les seves preocupacions, però esdevenen tan inabastables com aquest òrgan omnipotent i invisible. Mentre es preocupen per recuperar la seva llibertat, obliden altres coses de fora.

La població penitenciària és el reflex a petita escala de l’opinió pública i, com a tal, comparteix una sèrie de preocupacions. Ara bé, són ciutadans que no poden exercir àmpliament els seus drets democràtics. Es poden classificar en tres tipus: persones immigrades, persones que poden votar (per correu) i persones que, per decisió d’un jutge, no poden exercir el seu dret durant un temps. Entre els que sí que poden votar, n’hi ha que no estan empadronats, que la parella els ha donat de baixa al registre del domicili o que no els coincideix alguna dada. La principal trava, però, resideix en el fet que des de la secretaria de Serveis Penitenciaris es doni la consigna de que als centres penitenciaris es pot informar de la possibilitat de votar, però no pas motivar a la participació. És indignant, o potser no, si tenim en compte com es descuiden les presons en els programes electorals. Si més no, les dades parlen per elles mateixes: al CP Brians 2, de 650 interns amb nacionalitat espanyola, n’han votat menys de 25.
En efecte, queda molt per fer, molt més encara si l’objectiu principal de la presó és la reinserció i la rehabilitació dels interns. Què no rutlla? És potser el doble discurs del sistema penitenciari, incapaç de posar mitjans suficients per fer passes endavant? O és alguna cosa més general, més social? En qualsevol cas, els interns continuen sent ciutadans de segona o tercera, jutjats de nou després de rebre la sentència que ja compleixen. No ens hem d’estranyar si el que més els preocupa dels propers quatre anys de Zapatero és si a les pròximes eleccions ells estaran en llibertat.

Pau Dotor
Educador al CP Brians 2

Comissions Obreres de Catalunya denuncia l’actuació de telepredicadors moralistes a TV3

El 12 de març, dues estudiants del comitè de vaga de la Universitat Autònoma de Barcelona s’asseien al plató d’Els matins de TV3 per menjar-se un plat amarg. Repetidament desqualificades pel presentador, Josep Cuní, i una col•laboradora, Pilar Rahola, gairebé culpabilitzades i ridiculitzades per les seves posicions, es van enfrontar a l’altra cara de la llibertat de premsa

CCOO ha denunciat aquesta actuació i d’altres de similars al Comitè Professional de Televisió de Catalunya i al Consell de l’Audiovisual de Catalunya, alhora que reitera les seves queixes davant la mateixa direcció de TV3. Reproduïm íntegrament el comunicat

Cuní, Rahola i el sindicalisme

Quin problema tenen Josep Cuní i Pilar Rahola amb el sindicalisme i els moviments reivindicatius?
Un dia posen de volta i mitja els mestres per la seva vaga, un altre ataquen el secretari general de CCOO i un altre, ahir dimarts 12 de març per exemple, presenten dues estudiants del comitè de vaga de l’UAB com a “dos pesos pesants de la dialèctica universitària”. Es permetria una presentació irònica com aquesta en una entrevista a un conseller de la Generalitat, a un representant de l’oposició o a un membre destacat de la patronal?

El nostre sindicat, CCOO, ha defensat sempre la pluralitat d’opinions i la llibertat d’expressió dels periodistes. Es pot mantenir una opinió favorable o no sobre la vaga d’estudiants, però el que no és sostenible en una televisió pública és fer una entrevista des de l’apriorisme de considerar els estudiants com a agitadors immadurs i sotmetre dues representants del moviment estudiantil a una fustigació de mitja hora sense gairebé possibilitat de rèplica amb reivindicacions. Cuní i Rahola van desqualificar el vot dels estudiants per elegir el rector de la seva universitat, possibilitat que, tot i que en minoria, els reconeixen els estatuts de les universitats públiques catalanes. Però el més desagradable van ser les continuades desqualificacions personals a les dues representants dels estudiants. En el to habitual impositiu i cridaner, Josep Cuní i Pilar Rahola no paraven de voler ridiculitzar la manera d’expressar-se de les entrevistades: “... Parles així quan vas de copes amb els amics?”, “sembles del PCE”, “què vol dir patronal i treballadors...?”, a més d’una suposada gran ofensa a Pilar Rahola pel fet que una de les noies parlava en castellà.

El mateix Cuní va arribar a dir que “el meu discurs us semblarà carca i reaccionari”. No és indispensable ser estudiant per considerar determinades actituds com a “carques i reaccionàries”: ho són als ulls de qualsevol persona progressista i de tarannà democràtic. Els estudiants universitaris són perfectament responsables de les seves accions en defensa de l’ensenyament públic. Tot i que Josep Cuní, amb un estil que s’allunya de les tasques de l’informador per acostar-se a les maneres dels telepredicadors, va dir que els joves ja fa temps que no estan educats en la cultura de l’esforç.

El sindicalisme reinvidicatiu és necessari, entre altres coses, per combatre situacions com la creació d’una productora “associada” per pagar als treballadors sous molt més baixos dels que cobren els seus companys que fan la mateixa feina a TV3 pel programa Els matins.

Sant Joan Despí, 13 de març de 2008

Plataforma per Catalunya: més enllà del titular

A les eleccions municipals del 2007, disset regidors van ser escollits a les llistes de Plataforma per Catalunya, mentre que a les anteriors municipals aquesta formació només n'havia obtingut quatre. Aquesta formació política manté que l’arribada de població immigrada té efectes negatius en la vida de la població autóctona

Plataforma per Catalunya (PxC) centra la seva oferta política en la denúncia dels suposats efectes negatius que l’arribada de població immigrada té sobre la vida de la població autòctona, dels de casa (com li agrada dir al seu president, Josep Anglada). Efectes a nivell econòmic, educatiu, en la prestació de serveis, en la convivència, etc. Aquest discurs es veu complementat amb l’acusació a la classe política d’haver-se oblidat de la població autòctona per dedicar-se exclusivament a la satisfacció dels seus propis interessos.

Més que el nombre total de vots aconseguits, potser el més remarcable de l’ascens de PxC és el fet que van duplicar (a Manlleu i Cervera) i triplicar (a Vic i el Vendrell) els seus vots als quatre municipis on ja tenien representació municipal. A continuació, presentarem alguns apunts que ens semblen necessaris per a la reflexió col•lectiva que necessita l’esquerra a l’hora d’analitzar aquest fenomen.

En primer lloc, no podem oblidar les limitacions de l’Estat del benestar espanyol quant a la provisió de recursos i serveis socials. Davant d’una possible competició per l’accés a aquests recursos (aquests municipis han experimentat un gran creixement de població en els deu darrers anys), una part de la població pot dirigir la seva frustració contra alguns dels usuaris d’aquests serveis (els immigrants) en lloc de fer-ho contra les polítiques públiques governamentals i el sistema econòmic en què s’insereixen.

Una segona qüestió a tenir en compte és el gran protagonisme polític i mediàtic aconseguit per l'únic regidor d’aquesta formació als quatre municipis esmentats. La singularitat d’algunes de les propostes i accions d’aquesta formació ha fet que els mitjans de comunicació, tant locals com nacionals, li proporcionessin una àmplia cobertura informativa. Paradigmàtica va ser la proposta de Josep Anglada de prohibir l’ús del burka als espais públics d’aquesta ciutat. L’estrambòtica proposta d’un únic regidor de la ciutat de Vic va merèixer l’atenció de mitjans de comunicació locals, autonòmics i fins i tot estatals.

La PxC com a símptoma

Un altre element molt important és que a les quatre poblacions s’ha acabat consolidant una secció local del partit formada per gent coneguda al municipi. Gent en alguns casos provinent d’altres organitzacions socials i polítiques, com és el cas d’Antonio Sánchez, exsindicalista i cap de llista de la Plataforma a Manlleu. Un altre cas destacat seria la llista del Vendrell, on figuraven dos activistes del moviment veïnal. No obstant, aquests fitxatges no ens han de fer oblidar la procedència política de l’extrema dreta d’un bon nombre dels seus militants, començant pel mateix president, exmilitant de Fuerza Nueva.

Més diferències formals que de contingut

Hem de parlar també de l’actitud hipòcrita de la dreta catalana en relació al partit d’Anglada. Ara que estem en plena campanya electoral, és fàcil comprovar la similitud de propostes entre Plataforma per Catalunya i la resta de la dreta catalana. Si bé PxC presenta uns posicionaments més extrems, sovint les diferències són més de forma que de contingut. La Plataforma per Catalunya crida en veu alta i fa bandera del que altres tan sols insinuen. Cal, doncs, emmarcar l’explotació electoralista dels sentiments antiimmigració com un fenomen de gran abast, dins el qual la Plataforma i formacions similars en són l’element més extrem.

En definitiva, estem davant d’una formació política que ha aconseguit arrelar i presentar-se com un membre mínimament respectable de l’escenari polític d’alguns municipis, explotant problemàtiques reals com ara els dèficits en matèria de polítiques socials o els recels d’una part de la ciutadania cap a la classe política. Per fer front a aquesta formació cal desenvolupar un treball de base centrat en el dia a dia d’aquestes poblacions.

Una tasca d’oposició que es limiti a la denúncia de l’extremisme dels seus dirigents o a l’intent d’estigmatització dels seus votants està condemnada al fracàs. Les dreceres no serveixen per abordar les contradiccions socials i polítiques de fons de què es nodreixen aquestes formacions, per més evident que ens sembli la seva demagògia.

Marina Martínez
Sociòloga

Eleccions i crisi ecològica en marxa

El 2007 ha estat, sens dubte, un any important per les possibilitats de redreçar el camí i plantejar-nos nous escenaris més racionals i sostenibles. Ha estat l’any en què la consciència que l’escalfament del planeta ha deixat de ser socialment una teoria catastrofista pendent de ser demostrada. El consens internacional, tant d’experts com de dirigents polítics, és total. En aquest context, el canvi climàtic va entrar en l’agenda electoral dels principals partits de cara a les eleccions del 9 de març, tot i que, en general, la poca convicció a l’hora de fer propostes serioses va ser la nota dominant.

Les dues principals forces que es disputaven el govern plantejaven mesures, en general poc creïbles, per tapar l’expedient i poder dir que fan alguna cosa. Però la contradicció era la norma. Fa algunes setmanes, Carme Chacón proposava ampliar l’aeroport cap al mar. Obra faraònica dins un mar que els científics ens diuen que pot pujar de nivell i amenaçar les zones litorals. A més, si gran part de les emissions ve d’un consum desbocat de combustibles fòssils provocat, entre d’altres, pel creixement imprudent d’un trànsit aeri fins a uns límits surrealistes, ¿a què ve ara aquesta proposta? Com podem dir que combatrem el canvi climàtic i seguir impulsant infraestructures que el promouen?

Un altre front obert són els desenvolupaments urbanístics. La mateixa setmana que un dels principals dirigents empresarials del sector reconeixia que s’ha construït el doble del necessari, i que gran part del totxo col•locat ho ha estat només en clau d’inversió especulativa, el conseller Nadal anunciava la posada a disposició de més sòl, en aquest cas públic, per seguir construint habitatges (això sí, amb un major percentatge de vivenda protegida) i evitar la recessió del sector. Té sentit? Els últims anys hem urbanitzat més que en tota la història anterior, i ara volem esmorteir la ja evident crisi del sector de la construcció amb més del mateix.

No seria més racional i auster facilitar que molta d’aquesta sobreproducció urbanística esdevingui habitatge de lloguer controlat pel sector públic? Ens podem permetre que més teritori, que hauria de garantir la nostra futura sobirania alimentària, esdevingui espai construït sense una finalitat social clara?

Si alguna cosa hauria de diferenciar l’esquerra de la dreta en aquest tombant de segle i de cicle civilitzatori és precisament la valentia política de dir la veritat. La veritat, avui, és que la millora de la qualitat de vida de les persones no pot passar per perseverar en el model de desenvolupament de creixement basat en infraestructures de mobilitat i de l’ocupació acrítica del territori. Una societat emancipada per al segle xxi s’ha de plantejar posar fre al creixement desbocat: reduir les necessitats de mobilitat, generant proximitats a la vida quotidiana; afavorir el reassentament de la població als nuclis compactes, refent el camí de la dispersió urbanística dels darrers 30 anys; promoure una producció agrícola ecològica i diversa, afavorint la recuperació de terres de conreu i evitant que entrin al mercat de l’especulació urbanística, gestionant els boscos per fer-los, de nou, útils, impulsant polítiques de gestió dels recursos hídrics basades en els principis de la nova cultura de l’aigua, protegint la biodiversitat, no només per respecte als drets dels éssers vius que ens envolten, sinó com a garantia per a les necessitats de les generacions futures.

Aquestes i altres propostes han de ser la base d’una nova cultura del territori que necessita de l’impuls organitzador de grans majories socials amb capacitat de participació i mobilització. Una societat més sostenible ha de ser, per força, una societat més igualitària i democràtica i que, ves per on, reprengui la planificació del seu futur. Això sí, amb la participació de tots.

Raül Valls
Membre del Centre per a la Sostenibilitat Territorial

PASSANT COMPTES: POLÍTICA UNIVERSITÀRIA departament d’innovació, universitats i empresa de la generalitat de Catalunya

Acords valorables

En l’àmbit d’universitats, s’ha aplicat per primera vegada el Pla de Millora del Finançament de les Universitats Públiques de Catalunya, que respon a un acord conjunt del govern i les universitats públiques. Aquest acord compromet una inversió que va dels 755,3 milions d’euros l’any 2007 fins als 1.031,6 milions d’euros l’any 2010, i inclou una partida rellevant de finançament lligat a l’assoliment d’objectius que facilitarà l’aplicació de les polítiques. També s’ha aprovat el Pla d’Infraestructures Universitàries 2007-2013, que comporta una inversió de 635 milions d’euros per a la construcció, adaptació i equipament dels espais docents.

Ens convé a tots que es coneguin l’abast i els termes d’aquests acords. No valorar l’esforç d’inversió del govern de Catalunya en les universitats públiques catalanes que hi ha al darrere d’aquests plans seria un error important. També ho
seria instal•lar-se en una satisfacció resignada, perquè sabem del cert que una major inversió en coneixement és el que ens portarà al ple desenvolupament d’un benestar sostenible que arreli en els valors que compartim. En aquest sentit, es manté el compromís d’arribar a una inversió en recerca, desenvolupament i innovació que se situï a l’entorn del 2% del PIB. El Pacte Nacional per a la Recerca i la Innovació que impulsa el govern haurà de posar les bases per a una política que garanteixi que els recursos econòmics i el capital humà que es posen al servei d’aquests objectius tinguin un encaix que potenciï les sinèrgies i redueixi el desgast que es deriva d’estructures inadequades o redundants. En aquest marc, ens interessa actuar per incrementar els recursos que podem obtenir de l’Estat i augmentar la nostra participació en la captació de fons europeus de recerca.

El desplegament de les competències és una tasca que s’exerceix en el dia a dia i que reclama una atenció específica a mesura que es va duent a terme a nivell estatal el desplegament de la nova llei orgànica d’Universitats. El procés que ens ha de portar a la modificació de la llei d’Universitats de Catalunya tot just ha començat.

Una vegada aprovats els criteris per a la programació universitària en el marc del Consell Interuniversitari de Catalunya, iniciarem el procés d’elaboració del mapa de titulacions que reforçarà el sistema català i la capacitat de formar els protagonistes futurs de la societat del coneixement. L’acreditació del domini d’una tercera llengua i la possibilitat d’optar a pràctiques externes en totes les titulacions han de contribuir a l’ocupabilitat dels titulats i a millorar les expectatives d’emancipació dels joves. Altres mesures hauran d’acompanyar aquestes actuacions. Si avancem en aquesta línia al ritme que ens hem imposat, tindrem cada vegada més arguments per convèncer els que anuncien de forma repetida un suposat risc de privatització de la universitat pública que la situació està ben encaminada i no té retorn.

Blanca Palmada
Comissionada per a Universitats i Recerca

PASSANT COMPTES: POLÍTICA UNIVERSITÀRIA Associació d'estudiants i estudiantes progressistes

Tots i totes per la pública

Sota l’excusa de l’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES), Europa està impulsant un nou model universitari que redefineix la universitat com una mercaderia més que no pas com un dret social, enganyant la societat amb fal•làcies com ara l’homologació dels títols, la mobilitat de l’estudiantat o la reforma pedagògica. Això es tradueix en l’entrada de les empreses a les universitats, en la degradació dels continguts acadèmics i de l’esperit criticocientífic en favor de les aptituds pràctiques –destinades a ensinistrar mà d’obra precària–, en la competència entre centres i en la precarització laboral tant dels treballadors de l’ensenyament superior com dels titulats. Ara bé, la Unió Europea no té competències en educació i, per tant, l’aplicació de l’EEES és responsabilitat dels Estats. En el nostre cas, aquest camí, començat amb la LOU ara fa sis anys, ja està traçat gràcies al reial decret sobre l’Ordenació dels Ensenyaments Universitaris, que elimina les actuals llicenciatures i instaura la divisió Grau-Màster, que ha caigut del cel (o del ministeri) sense debat amb les parts implicades, sense cap voluntat de diàleg.

En l’àmbit català, el departament d’Innovació, Universitats i Empresa segueix amb el modus operandi corporativista, silenciós i obscur del ministeri, treballant de portes endins, dient que qui no defensa l’EEES és perquè no el comprèn. En un esforç per demostrar el seu europeisme acrític, el departament pressiona les universitats perquè compleixin els objectius de l’EEES a corre-cuita, condicionant-ne el finançament. Això estableix un cercle viciós en el qual qui parteix d’una base, millor aconseguirà els objectius i, per tant, rebrà encara més diners, i qui es trobi en una situació inicial més precària, s’hi quedarà: tindrem universitats de primera i de segona. A més, el Pla d’Inversió Universitària no soluciona el greu esvoranc financer de les universitats públiques catalanes –obligant els rectorats a caure als braços de l’empresa– i, d’altra banda, cal entendre que no n’hi ha prou amb injectar diners, sinó que cal una política universitària valenta que retorni el prestigi a l’ensenyament superior i que potenciï una universitat que lideri la transformació cap a una societat més igualitària i justa.

Al si de les universitats tampoc existeix una reflexió sobre el que suposa aquest model, però, en canvi, proliferen les normatives d’avaluació, els nous plans d’estudi i altres reformes acadèmiques mal fetes, sense consens i que estan abocant els estudiants a una situació insostenible: augmenten les taxes i el volum de feina exigit, però no augmenten ni les beques ni la qualitat docent. Alguna cosa no rutlla a les universitats públiques catalanes. Ens estan enganyant i no se senten prou veus crítiques. Tot allò que no ens agradava de la LOU és ara una realitat, i ens han imposat la universitat neoliberal de l’EEES. Cal diàleg, transparència i respecte per la comunitat universitària: si no ens agrada l’EEES, és perquè l’entenem perfectament. Ara més que mai, tots i totes per la pública!

Nora Sánchez
Coordinadora nacional de l’AEP

Una política universitària insuficientment definida i compromesa

El Govern d'Entesa va generar dubtes de bon començament pel que fa a la política universitària i de recerca. En primer lloc, per la decisió de subsumir l’anterior departament específic d’Universitat, Recerca i Societat de la Informació (DURSI) en un macrodepartament que inclou també Indústria, Comerç i Turisme. No només significava una evident pèrdua de pes polític, sinó també un biaix cap als aspectes més productivistes o mercantilistes, front als de caire social, educacional i de creació crítica de coneixement. En segon lloc, per les dificultats per constituir l’equip gestor i per la lentitud a activar-lo. Si hi afegim les actuacions poc convincents en temes com l’Espai Europeu d’Educació Superior, la programació universitària i el finançament de les universitats, no és d’estranyar la imatge de menysteniment, desorientació i paràlisi que se’n va crear i que encara perdura.

Els mateixos rectors han estat els primers a denunciar aquesta situació, tot i que a vegades amb una contundència difícilment comprensible. Val a dir que alguns mitjans de comunicació hi han contribuït notablement, en apreciar que aquest podia ser un dels primers i principals punts febles del Govern d’Entesa.

L’aprovació consensuada del Pla d’Inversions Universitàries 2007-2013 i la posada en marxa de la comissió elaboradora del Pacte Nacional per a la Recerca indiquen un cert redreçament de la situació. Però són moltes les assignatures pendents, a més de les ja esmentades, com ara el traspàs de les beques, la reforma de la llei d’Universitats de Catalunya, la llei de la Ciència, el Pla d’Infraestructures de Recerca o la definició d’una carrera professional per al professorat universitari i per al personal investigador.

Així mateix, i com a punt de partida per a les iniciatives referides, trobem a faltar una aposta clara i decidida perquè, tant la universitat com el sistema de recerca, responguin a un model de compromís social, adreçat a fer del coneixement una eina de desenvolupament igualitari i sostenible. Cal denunciar i enfrontar-se a les tendències mercantilitzadores i privatitzadores impulsades per l’objectiu neoliberal de fer de l’educació i la recerca una mercaderia al servei exclusiu de les necessitats del mercat laboral i empresarial.

Només cal un cop d’ull als mitjans de comunicació per constatar una allau de preses de posició en favor de l’augment exponencial de les taxes, de l’eliminació dels mètodes democràtics d’elecció de governants, de l’abolició dels sistemes col•legiats de presa de decisions, de la gerencialització tecnocràtica de la gestió, de desviar la recerca cap a centres mixtos dominats per agents privats, de supeditar els objectius acadèmics als criteris establerts per agències de qualitat externes, etc. El llibre blanc del qual tant es parla i tan poc es coneix pot ser la consagració d’aquesta ofensiva neoliberal. Combatre-la és el primer objectiu d’EUiA i la nostra primera exigència al Govern d’Entesa.

Josep Ferrer
Membre de l’Assemblea d’Universitat d’EUiA i exrector de la Universitat Politècnica de Catalunya

Refundant Convergència Democràtica de Catalunya

L’autor qüestiona les línies centrals del discurs que Artur Mas va oferir el passat 20 de novembre als seus seguidors, sota el lema ‘El catalanisme, energia i esperança per a un país millor’

Em sembla preocupant que Artur Mas digui que “és català qui se’n sent, o qui viu a Catalunya i ho vol ser. El sentiment de pertinença és més important que la condició administrativa de viure en un territori”. La gran troballa de la represa nacional va ser precisament considerar determinant la condició administrativa; empadronar-se en un ajuntament català donava tots els drets. Els països que han optat per altres opcions vinculades a les emocions han acabat creant comunitats de segona dins les seves societats. És simplement incultura política? Determinar l’adscripció nacional a partir de sentiments és el camí per acabar malament.

Mas intenta utilitzar un llenguatge més normal, però no pot renunciar al seu ADN de l’essencialisme. En això intenta copiar la calculada ambigüitat del nacionalisme conservador de Jordi Pujol, l’ambigüitat de la por –sí, encara la por– a parlar clar.

El nacionalisme conservador planteja una curiosa manera de construir el país “per damunt de la ideologia”. “La construcció del país per damunt de les dretes o les esquerres”. Aquest és un principi vàlid en la lluita contra una dictadura, no pas en democràcia. Planteja també “un esperit renovador i modernitzador per damunt del conservadorisme”. Ho llegim com una crítica velada a Duran i Lleida per les darreres iniciatives de fer-se portaveu de la Conferència Episcopal Espan-yola, sobre la laïcitat a l’Estatut o en la llei de la memòria històrica, on s’entesta a preservar les referències franquistes a les esglésies. Per què CDC dóna suport a aquesta mena d’iniciatives?

Passem a temes pràctics: “La primera gran transformació és el model educatiu”. Qui ara diu això és el mateix que va dir que, com que sobraven diners, els podien donar a les escoles d’elit. Nosaltres podríem aprofitar per criticar l’esquerra de ser massa tova i no atrevir-se a treure els concerts amb aquestes escoles per als rics, però pensar que el fracàs o l’èxit educatiu es construeix en tres anys insulta la intel•ligència.

Entrem en un tema surrealista que tampoc ha generat debat als mitjans de comunicació: “La segona gran transformació que hem d’encarar si volem un país capdavanter és la vitalitat demogràfica de Catalunya”. El fet que el govern de la Generalitat durant 23 anys no fes pràcticament cap pis de protecció oficial es veu que no hi té res a veure. I que els índexs de precarietat laboral juvenil siguin tan monstruosos, tampoc. Voler fer culpable dels mals del país la ciutadania, que pateix la incompetència de polítics que han xiulat davant dels problemes per a l’emancipació dels joves durant tants anys, ens sembla irresponsable.

Justícia social

Analitzem ara l’Estat del Benestar. Mas afirma que el seu catalanisme té vocació de justícia social. Però comença a escriure de forma abstrusa: “La manera més fàcil de debilitar el nostre Estat del Benestar és negar-li la capacitat de ser transformat i convertir en anatema qualsevol proposta en aquest sentit”. En realitat, aquesta frase vol dir que cal reduir l’Estat de Benestar. “En definitiva, aquest canvi (...) comporta potenciar el dret a triar per part de l’usuari el servei que més li convé”. Mas vol dir que aposta, com en el seu darrer programa electoral, per la política del xec. Ras i curt neoliberalisme, donem una mica i a partir d’aquí si ets pobre ja t’espavilaràs. Un cop més hem de descodificar: el que planteja és ampliar el model català, la privatització de la gestió dels serveis públics; subcontractar serveis amb empreses privades.

No sabem d’on treu Mas aquesta opinió: “Un país que agafa la tendència i el gust a l’ocupació pública més que a la privada és un país condemnat a empobrir-se”. Potser treu aquesta idea de la seva pròpia trajectòria vital, de qui sempre ha treballat a la Generalitat?

Jordi Serrano

El dret a decidir

Entrem en l’apartat que més forat ha fet als mitjans de comunicació: “L’últim gran pilar de la refundació catalanista que proposo és el dret a decidir dels catalans”. No creiem que aquest dret, que abans se’n deia dret a l’autodeterminació, sigui la base sobre la qual refundar el catalanisme: l’Assemblea de Catalunya ja el reclamava. Mas considera que “la recuperació de les institucions pròpies de Catalunya i l’assoliment de l’autonomia són fets incontrovertibles i constitueixen un èxit dels propòsits inicials del catalanisme”. Potser sí, però potser que a aquest catalanisme li posem noms i cognoms: Assemblea de Catalunya i PSUC, per simplificar.

Si Mas pretén refundar el catalanisme, potser caldrà alguna cosa més que quatre eslògans i frases fetes, i un bon grup mediàtic a favor. En primer lloc, caldria un projecte de país raonable i no només per als rics. En segon lloc, un catalanisme que no culpabilitzés els immigrats dels mals del país, els mals són responsabilitat de les seves classes rectores. En tercer lloc, un projecte d’aliances que signifiqui alguna cosa més que el retorn de CiU al govern de la Generalitat. I si de debò es vol regenerar la política, potser caldria fer discursos més clars. En això, Jordi Pujol li donava mil voltes.

A la recerca de la política

Aquest és el títol d’un llibre de Bauman que expressa les dificultats de la política per obrir-se espais en la societat actual i per traduir les aspiracions individuals en un sentiment col•lectiu amb capacitat de canvi

L’Hospitalet, segona ciutat de Catalunya, 260.000 habitants en 12,5 quilòmetres quadrats, la major densitat de població d’Europa. Més de 50.000 estrangers vinguts a la ciutat els últims anys. L’Hospitalet viu una tercera transformació caracteritzada per un procés de substitució de la població: els joves que hi han nascut marxen a la segona corona metropolitana, obligats pel preu de l’habitatge, i són substituïts per ciutadans nouvinguts que s’instal•len als barris més degradats. El resultat: increment de la població, més pressió sobre els serveis públics i una més gran complexitat de l’estructura social i cultural.

D’altra banda, el procés de renovació urbana iniciat ara fa deu anys ens aboca al risc d’una ciutat que creix a dues velocitats. Renovació urbana i creació del districte econòmic al sud, i immigració, envelliment de la població i increment de la densitat de població al nord de la ciutat.

Si cloem la diagnosi amb la transformació de l’economia, que ha significat la traducció del capital productiu en capital especulatiu i de serveis, amb la conseqüent creació de llocs de treball més inestables i precaris, a més de la pèrdua de pes específic de la societat civil organitzada, el panorama del futur més immediat no sembla cridar a l’optimisme.

Què hem de fer?

Davant d’aquesta situació, quin ha de ser el paper d’una esquerra transformadora que es diu alternativa, amb un pes electoral que no arriba al 10%? El camí que va iniciar EUiA a la ciutat ara fa deu anys després d’una lectura de la ciutat que apuntava alguna de les coses que han passat i d’altres d’inimaginables, passava per tres eixos estratègics. Primer, l’impuls d’un programa social avançat, caracteritzat per la creació d’habitatge públic, la universalització de l’atenció domiciliària i la creació de places de llars d’infants municipals (el 1999, no n’hi havia cap). Segon, el desenvolupament d’un programa mediambiental, inexistent a la ciutat, que agafés com a ensenya l’impuls de les energies renovables, la dignificació de l’espai públic, guanyant terreny al cotxe, i l’acció sobre el cicle de l’aigua, fomentant l’estalvi, l’eficiència i l’ús de les aigües del freàtic. I tercer, l’aprofundiment de la democràcia, impulsant polítiques de democràcia participativa i l’enfortiment de la societat civil organitzada, a més de la recerca d’un model de convivència basat en el respecte i el compromís ciutadà.

Un balanç

Com portar a la pràctica aquest programa? Quin era el nostre pla? Amb qui havíem de comptar? L’estratègia passava, en primer lloc, per una recomposició de l’espai electoral, aglutinant tota l’esquerra transformadora i ecologista existent a la ciutat; la conquesta i consolidació d’un espai institucional que ens permetés més influència i visibilitat política, i un treball més còmplice amb els moviments socials existents.

Alfonso Salmerón Muñoz

Coordinador local d’EUiA a l’Hospitalet de Llobregat, regidor de Medi Ambient i Sostenibilitat i portaveu d’ICV-EUiA

Els comptes, clars
El nostre programa de canvi ha produït ja alguns resultats, i també algunes decepcions. Hem aconseguit un Pla d’Habitatge que preveu el 50% d’habitatge públic en el període 2004-2011, la creació de 800 places de llars d’infants públiques i la implantació de més de 6000 m2 de panells solars tèrmics en quatre anys. En el balanç negatiu, l’hegemonia social d’un model de civisme autoritari i la fugida d’indústries que no han resistit la temptació del capital especulatiu.

El futur immediat? Un major compromís d'EUiA per enfortir el teixit associatiu i la implicació amb els col•lectius d’immigrants, per tal de guanyar nous espais d’hegemonia política.

Jordi Miralles: “La immigració necessita polítiques públiques potents”

Jordi Miralles, coordinador general d’Esquerra Unida i Alternativa (EUiA), diputat per la coalició ICV-EUiA i portaveu del grup parlamentari a la Comissió de Benestar i Immigració del Parlament de Catalunya, valora per a l’Avant els últims avenços en matèria d’immigració.


Què és el que valores més del nou govern d’esquerres en la seva política d’immigració?
El compromís ferm de tractar una realitat emmarcada en una Catalunya que ha canviat. Catalunya ha crescut els darrers deu anys en més d’un milió de persones, fonamentalment per l’arribada de persones nouvingudes d’altres indrets del món. La immigració és un repte que necessita polítiques públiques potents per garantir drets i deures per a tothom, i aquest és un dels signes d’identitat del govern d’Entesa. Un compromís que tindrà desplegament legislatiu amb la llei d’Acollida i la llei d’Integració, i el Pacte Nacional d’Immigració

Creus que les diferències amb els anteriors governs convergents són notòries? Evidentment. En aquest moments, el binomi drets i deures és el que marca l’acció del govern. Un binomi necessari que es mostra amb polítiques concretes: aules d’acollida, targetes sanitàries, polítiques d’habitatge, polítiques socials...

Què opines del carnet per punts que va proposar Artur Mas en les darreres eleccions? És una concepció pròpia de la dreta: limitadora dels drets de les persones. CiU no creu de debò en els drets de ciutadania per a les persones nouvingudes. La dreta nacionalista veu les persones immigrades de manera interessada, com a mà d’obra, i, alhora, viu amb el temor que poden posar en perill el seu país imaginari. Per la qual cosa, el carnet per punts o les propostes de Mas relatives a la immigració i a la concepció de qui és català, a la seva conferència del passat 20-N, són una involució pel que fa als drets de les persones.

Quina és l’aportació d’EUiA i de la coalició ICV-EUiA a la política d’immigració del govern?
EUiA i la Coalició defensem drets i deures per a tothom. A banda de coses concretes, abans deia que la immigració és un repte, però no sóc ingenu. Si no hi ha polítiques públiques potents, pot ser un risc. Un exemple: en una empresa, una treballadora em deia que li treien la beca menjador a la seva nena per donar-la a la filla d’un immigrant. Doncs bé, el repte d’avui per a l’esquerra no és a quina de les dues adjudicar la beca; s’ha de garantir per a totes dues. És per això que l’acord de govern d’Entesa marca com a prioritat les persones. I el que estem plantejant és la necessitat d’ampliar les polítiques públiques i les polítiques socials per a tothom. També estem impulsant la negociació, a partir de les competències recollides respecte immigració a l’Estatut, dels traspassos a la Generalitat.

Què et sembla el protocol d’expulsions que el govern espanyol vol imposar a tots els immigrants expulsats?
Una barbaritat.

Com veus les possibilitats d’aconseguir el dret a vot per a les persones immigrades? És un dels drets imprescindibles per a les persones nouvingudes. Els nostres nous veïns i veïnes han de pagar impostos i rebre serveis, exercir el dret a treballar i d’associar-se, complir les lleis i també decidir respecte les polítiques a fer amb el vot.

Andreu Espasa

PASSANT COMPTES: POLÍTIQUES D’IMMIGRACIÓ No partim de zero

Des de fa uns anys, Catalunya és lloc d’arribada de persones immigrants extracomunitàries. Emigrar és un dret i les migracions sempre han format part de la història. Malgrat això, el seu tractament polític, en termes de valors democràtics i de drets humans, és preocupant.
La legislatura del govern espanyol del PSOE s’ha caracteritzat per un to que fuig del discurs racista del Partit Popular (PP), però, en canvi, no ha modificat res a nivell legislatiu.És el Tribunal Constitucional qui ha hagut de proclamar la inconstitucionalitat de part de l’articulat de la llei d’Estrangeria. No obstant això, s’ha posat al capdavant d’Europa en la política d’externalització de fronteres a l’Àfrica i treballa en el nou redactat d’un protocol d’expulsions de les persones estrangeres que atempta contra els drets humans i la dignitat de les persones.

A Catalunya, el govern tripartit i ara l’Entesa de govern han realitzat un discurs basat en la cohesió social, però han deixat passar l’oportunitat de recollir al redactat de l’Estatut el reconeixement com a catalans de totes les persones queresideixen a Catalunya i el dret al vot per als immigrats, dues apostes clares per la cohesió social. S’han impulsat bones iniciatives, però insuficients, ja que no partim d’un llibre en blanc, sinó d’una realitat en què la xenofòbia es manifesta de forma diversa, les mancances socials i la precarietat de l’Estat del Benestar són patents (per manca d’inversió els anys anteriors) i el discurs de l’extrema dreta s’estén perillosament.

La llei d’Acollida, per exemple, no podrà ser un èxit, perquè toparà amb les traves legals que provoca la llei d’Estrangeria. A més, ha d’anar acompanyada de polítiques d’integració transversals per a tota la població, per garantir la igualtat de drets i oportunitats. El Pla per a la Ciutadania, l’augment de la despesa social i la llei de Barris són bones iniciatives, però s’haurien d’impulsar de forma més transversal, prioritària i amb més recursos. A més, cal acabar amb la utilització de la immigració per treure’n rèdit electoral. Hi ha partits i representants polítics que per un grapat de vots no dubten a fomentar la xenofòbia amb els seus discursos. Discursos que vinculen immigració amb delinqüència o amb la pèrdua d’identitat del país, que la culpabilitzen de les mancances socials o que defensen que tota adjudicació de drets per als immigrants (que els nacionals ja tenim) ha d’anar acompanyada de dubtoses obligacions. Les darreres campanyes electorals i algunes de les propostes presentades, com el carnet per punts de Convergència i Unió o el vídeo xenòfob del PP de Badalona, en són clars exemples.

No, no partim de zero i, per tant, avui més que mai cal apostar per construir un model de societat cohesionat i just socialment, basat en el mestissatge, amb una cultura pública comuna i on tots i totes siguem ciutadans.

Begoña Sánchez Portaveu de SOS Racisme Catalunya

PASSANT COMPTES: POLÍTIQUES D’IMMIGRACIÓ Per la convivència i la cohesió social

El 2007 ha estat un any de canvi marcat per una més gran regularitat en els processos migratoris i per un pes més important de les motivacions de caire familiar. Durant aquest primer any de legislatura, el govern d’Entesa ha destinat un total de 167 milions d’euros al Pla de Ciutadania i Immigració, amb múltiples actuacions que marcaran el camí de la política migratòria de la Generalitat per als propers anys. Entre d’altres, hem aconseguit assentar les bases de la futura llei d’Acollida, i també hem iniciat els treballs per al Pacte Nacional per a la Immigració.

Tot i això, les actuacions més palpables tenen a veure amb la gestió diària del fet migratori, amb la contractació de més professionals de la diversitat i amb programes transversals com els d’acollida als entorns sanitari i empresarial. També hem potenciat la contractació en origen de treballadores i treballadors estrangers i s’han incrementat les aules d’acollida en l’àmbit escolar.

El Pla de Ciutadania i Immigració ens permet comprovar les mesures d’igualtat, acollida, acomodament i gestió de fluxos migratoris que promou el govern. També és cert que el nou Estatut d’Autonomia ens ha donat més competències en matèria d’immigració, però ens calen els recursos econòmics necessaris per adaptar els serveis a la nova realitat demogràfica, i això està en mans de la voluntat del govern espanyol.

Des de la Secretaria per a la Immigració hem vist com han augmentat les persones immigrades que s’acullen al Programa de Retorn Voluntari als seus països d’origen, i també hem dedicat molts esforços a donar assistència a les persones descendents de catalanes i catalans que volen tornar a Catalunya des de l’estranger. Així mateix, hem detectat un augment del reagrupament familiar, un fenomen que valorem positivament, perquè permet una millora dels ingressos econòmics familiars, fomenta la integració, facilita els fluxos regulars, promou la igualtat entre homes i dones, i ofereix treball regular al mercat laboral.

Hem continuat apostant per la formació dels agents d’acollida, sense deixar de banda la formació de persones immigrades, i hem reforçat el servei d’informació telefònica sobre immigració al 012. La convocatòria anual d’ajudes per al foment de la recerca i la formació universitària en immigració s’ha vist reforçada i ampliada a nous camps, i hem doblat el pressupost per a les actuacions destinades a garantir un habitatge social. També hem iniciat diversos projectes en l’àmbit de la recuperació de la memòria històrica, amb l’objectiu de divulgar i dignificar l’experiència vital dels catalans i catalanes que van haver d’anar a l’exili a causa de la Guerra Civil i el posterior règim franquista. Aquestes i altres actuacions del govern català marquen un camí per garantir la convivència i la cohesió social que demana i mereix la ciutadania de Catalunya.

Oriol Amorós Secretari per a la Immigració de la Generalitat de Catalunya
sos racisme catalunya

Educar la presó (noves directrius en l’àmbit penitenciari català)

Objectiu: millorar les condicions dels presos

Brians 2 va ser el darrer centre que es va idear des del govern de CiU. Una macroinstitució amb capacitat per a 1.500 persones, dividida en 14 mòduls. Albert Batlle, actual secretari de Serveis Penitenciaris de la Generalitat, declarava que l’objectiu del nou centre és “dignificar la vida de les persones privades de llibertat i millorar-ne les condicions de treball”.

El nou Pla de Presons té prevista l’obertura de nous centres de capacitat reduïda que millorin les condicions de vida de les persones internes i n’optimitzin la rehabilitació. Una mirada endavant que tothom valora amb cert escepticisme. L’altra línia de treball és la de les mesures penals alternatives, una sèrie de recursos rehabilitadors que evitarien la reclusió en centres penitenciaris de les persones que delinqueixen, afavorint conductes avesades al tractament i no al càstig. Actualment, l’ingrés en una comunitat terapèutica o en un pis de reinserció, o la realització d’un programa en un centre de dia per a interns amb problemàtica toxicològica poden ser els exemples més clars. Demà s’espera poder parlar de serveis a la comunitat o de seguiment de programes formatius, entre d’altres.

Creació d’àrees

El que s’està posant en marxa al nou centre quant a rehabilitació són una sèrie de millores a destacar. D’una banda, el centre s’estructura per àrees de tractament, segons les necessitats i la situació de cada intern. Cal remarcar que els coordinadors i coordinadores de cada àrea són tècnics amb formació i experiència en l’àrea que coordinen. S’ha establert que els equips professionals estiguin agrupats en àrees i no en col•lectius, com era habitual en altres centres, facilitant d’aquesta manera el treball en equip. Finalment, es procurarà prioritzar el tractament en comptes del règim interior, la qual cosa afavorirà la rehabilitació dels interns.

Pau Dotor
Educador social al CP Brians 2

Un nou rector per a l’etapa de consolidació de la UPEC

Vicenç Navarro, que continuarà estretament vinculat al projecte, proposa Jordi Serrano com a nou rector

Els òrgans directius de la Universitat Progressista d’Estiu de Catalunya (UPEC) han acceptat la proposta de relleu que ha fet el rector sortint, després d’agrair-li la seva tasca i dedicació i de valorar molt positivament l’experiència d’aquests tres anys.

“Quan Vicenç Navarro va comunicar-nos la seva decisió de deixar el Rectorat, li vam posar dues condicions: la primera, que seguís estretament lligat al projecte, al qual encara pensem que té molt a aportar; i la segona, que proposés algú que assumís les responsabilitats que deixava vacants”, comenta Judith Calabria, membre de la junta directiva.

El nou rector de la UPEC és Jordi Serrano, director de la Fundació Ferrer i Guàrdia des de l’any 1987 i de la revista lliurepensadora Espai de llibertat. “Conec bé el Jordi, que va ser una de les persones que va venir a veure’m per dirigir aquest projecte, i m’alegra constatar que té el suport de totes les forces progressistes”, va dir Navarro al final de la presentació.

Compromisos complerts

I va continuar: “Considero que hem complert el compromís que ens vam imposar quan vam implicar-nos a fons en la creació d’un espai de trobada i debat de les forces d’esquerres, sindicats i moviments socials progressistes per construir una cultura alternativa a la nacionalista conservadora. Malgrat l’hostilitat cap a aquest projecte per part de les dretes, aquest espai avui existeix i es diu UPEC”.

Al seu torn, Jordi Serrano va declarar: “Agraeixo la confiança de Vicenç Navarro i anuncio que seré un rector continuista. La meva intenció és crear una cultura política d’esquerres plural, que tingui com a punt de referència l’ètica civil republicana darrera frontera dels valors dels lluitadors per la llibertat i l’emancipació social”.

S’aprova la llei de l’Institut Català Internacional per la Pau

El poble de Catalunya té una llarga tradició de pau i mira amb horror la guerra. Per reafirmar aquesta convicció i legitimar la feina que per la pau duen a terme nombroses organitzacions de tota mena, es tira endavant una llei que alimentarà la cultura de la no violència

“Catalunya ha estat i és un país impulsor de pau, dins i fora del seu territori”. Així comença el preàmbul que obre les portes a una realitat llargament acariciada per aquest país: l’aprovació de la llei de l’Institut Català Internacional per la Pau, que, molt resumidament, es fonamenta en la idea de l’abolició de la guerra com a mètode per solucionar els conflictes, d’una banda, i de l’altra, a “posar al servei de Catalunya i de la comunitat internacional un instrument que impulsi els valors i la pràctica de la cultura de la pau, de la seguretat humana, del desarmament i de la resolució pacífica dels conflictes i de les tensions socials”.

A més de regular actuacions i competències, la llei estableix la creació de dos instruments: el Consell Català del Foment de la Pau i un Institut Internacional per la Pau. El primer, integrat per representants de l’Administració de la Generalitat, ens locals, grups parlamentaris i ONG per la pau, entre d’altres, es va fundar el 2005 i és plenament actiu.

Pel que fa al segon, ara obté llum verda, i s’ha de configurar com una entitat creada pel poble de Catalunya, autònoma i independent del poder polític, les principals funcions de la qual seran la recerca i l’eradicació de la violència d’origen sociopolític; haurà d’observar, educar, sensibilitzar i crear un estat d’opinió favorable a la pau. Haurà de ser, per últim, internacional i catalana alhora, amb senyals que identifiquin el seu origen i tradició.

LA LLEI DIU:

- L’Institut Català Internacional per la Pau ha de ser un institut català, creat a partir de la iniciativa de la societat i de la relació de col•laboració entre les administracions públiques i la societat, amb un fort impuls parlamentari, amb vocació de compromís i de servei internacional, coherent amb els valors que impulsa i hereu de la tradició catalana que cerca la pau mitjançant el diàleg, la negociació i el pacte.

- Donar servei i suport a les activitats de la ciutadania i els moviments actius i compromesos en el foment de la pau, mitjançant la col•laboració i l’organització d’activitats pròpies d’una institució universitària, com la recerca, la docència i la transferència de coneixements.

- Estudiar i comprometre’s a ajudar a resoldre els antagonismes vinculats a causes estructurals basades en asimetries profundes, en conflictes de component ètnic o cultural rellevant, en conflictes derivats de la distribució desigual i de l’explotació desmesurada dels recursos i en l’articulació deficient d’organitzacions polítiques intermèdies o de procediments de negociació, de resolució i de transformació de conflictes.

- Comprometre’s a construir i a fomentar la pau i les activitats que se’n deriven, especialment en el terreny dels processos de pau, del desarmament i de la construcció de la pau després d'un conflicte armat.

La prostitució, un debat incòmode

Els darrers anys, el debat sobre la necessitat de regular la prostitució ha pres un cert protagonisme. Comissions Obreres ha preferit organitzar les treballadores del sexe en comptes de parlar en nom seu.

Rosa Bofill
Secretaria de la Dona/CONC

Hi ha treballadores del sexe que volen deixar la prostitució i n’hi ha d’altres que volen treballar venent serveis sexuals. Les prostitutes s’estan fent presents per explicar quina és la seva realitat i ens han donat una visió complexa, diversa i fins i tot contradictòria de les diferents condicions en què exerceixen la seva feina.

Estarem d’acord que cal donar suport a les dones que volen deixar la prostitució i que cal denunciar i condemnar les màfies de la prostitució. Ara bé, per acostar-nos una mica a la complexitat d’aquesta realitat, cal diferenciar entre la prostitució forçada i la no forçada, i entre les diverses situacions de les persones que es dediquen a aquesta feina: immigrants sense papers, estudiants, mestresses de casa... També cal tenir en compte les diferents condicions materials en què s’exerceix la prostitució: al carrer, en un pis, en clubs, etc.

Tal com reconeix la legislació europea, el treball del sexe és una activitat econòmica i, per tant, l’hem de considerar un treball. És una transacció econòmica en què les dones venen, no pas el seu cos, com demagògicament es diu, sinó serveis sexuals.

És una activitat que es pot exercir de moltes maneres, i cal distingir entre qui la fa obligada per tercers i qui la fa per decisió individual, òbviament condicionada per les circumstàncies personals i socials, com totes les decisions que es prenen al llarg de la vida.

Desregulació i impunitat
Escoltar la veu de les prostitutes és imprescindible per conèixer la seva realitat i per poder formular propostes des de l’esquerra i des del feminisme. Massa sovint, però, quan es parla de prostitució, es posen en joc una sèrie de consideracions que només es basen en els valors i l’ètica de les persones que les formulen.

La manca de regularització i, per tant, l’absència de drets reconeguts per a les prostitutes, comporta la indefensió davant la sobreexplotació de les dones per part dels propietaris dels clubs, dels proxenetes i dels clients. Sense reconeixement de drets, s’accentua la vulnerabilitat de la treballadora sexual i s’afavoreix la impunitat de qui se’n beneficia.

L’estigmatització que acompanya les dones que es dediquen al treball sexual és un greu problema, ja que a la vulnerabilitat de la manca de reconeixement dels drets, s’afegeix aquest rebuig social que les aïlla i les fa encara més vulnerables a l’exclusió, la discriminació i l’explotació. Per lluitar contra aquesta situació, cal que es reconeguin els drets socials i laborals de les treballadores del sexe.

Per avançar cap a un món on la sexualitat s’exerceixi des de relacions lliures, cal lluitar per una societat on aquestes no estiguin mercantilitzades, on no hi hagi relacions de poder entre homes i dones, entre el nord i el sud, ni entre classes. Una societat sense explotació.

Victòria democràtica de la plantilla d’El País

Els treballadors i les treballadores del diari El País protesten per l’editorial sobre el Che Guevara i aconsegueixen que la direcció en publiqui una rectificació.

Mireia Mora/Sandro Maccarrone

“En cas que dos terços de la redacció considerin que una posició editorial d’El País vulnera la seva dignitat o la seva imatge professional, podran exposar a través del diari en el termini més breu possible la seva opinió discrepant”. Aquesta disposició de l'Estatut de redacció del diari El País és el que ha permès a la seva plantilla actuar davant les opinions sobre el Che recentment publicades pel rotatiu.

Recapitulem. El 10 d’octubre passat, quarantè aniversari de l’assassinat d’Ernesto Che Guevara, ens despertàvem amb un editorial del diari del Grupo Prisa que duia el trist títol de Caudillo Guevara. El text en qüestió no era més que una tirallonga de crítiques, poc fonamentades, a les experiències de resistència revolucionària que es van viure durant la segona meitat del segle xx a l’Amèrica Llatina.

Les reaccions no es van fer esperar. Tota una generació de persones progressistes que havia crescut llegint El País va acabar de percebre la desconnexió absoluta que existia entre la cultura de les esquerres plurals de l’Estat i l’expressió mediàtica i generadora d’opinió que representa actualment aquest diari.

Entre les cartes al director, destaquen les del catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, Francisco Fernández Buey, i la del company i senador del Grup de l’Entesa, Joan Josep Nuet. Però, tal com reconeix el defensor del lector d’El País, José Miguel Larraya, es tracta de “l’editorial que ha generat la protesta dels lectors més gran que aquest defensor recorda” (El País, 14/10/2007).

Uns dies més tard, el dijous 18 d’octubre, la qüestió va saltar de nou a la palestra quan es va fer públic que la plantilla del diari obligava la direcció a rectificar sobre l’editorial, fent ús del dret a què ens referíem al començament.

La redacció discrepa
Una part dels redactors del diari, un cop superada la indignació inicial, va començar a realitzar petites accions de protesta, com ara la col·locació de cartells del Che a les parets de la redacció, en resposta a aquest nou gir cap a la dreta en la línia editorial.
Seguidament, es va iniciar una recollida de signatures per aconseguir, en un temps rècord, que dues terceres parts de la redacció subscribissin una carta adreçada al director, Javier Moreno, en què sol·licitaven un espai per escriure un editorial que rectifiqués l’anterior. La direcció no s’hi va poder oposar i, finalment, el 18 d’octubre, es publicava la carta de protesta amb el títol La redacción discrepa del editorial sobre el Che.

Aquest triomf de la plantilla d’El País és un fet sense precedents en els trenta-un anys de vida del diari, i és un exemple de com la lluita dels treballadors i les treballadores a les empreses, a més de sindical, pot ser també ideològica. Alhora, expressa el compromís d’aquestes persones amb una informació objectiva i fonamentada i, per tant, la seva relació crítica amb la professió periodística.

Possiblement, aquesta petita revolta no es quedarà aquí: sembla que a la redacció d’El País corre un altre paper de protesta relacionada amb la marginació de les dones en el nou equip de direcció del diari.


Algunes perles de l’editorial
Un dels moments més polèmics de l’article és la tergiversació històrica que es pretén colar al lector quan s’afirma que “Gracias a su desafío armado [al de Guevara], las dictaduras militares de derechas pudieron presentarse a sí mismas como un mal menor, cuando no como una inexorable necesidad frente a otra dictadura militar simétrica, como la castrista”.

L’afirmació resulta prou ofensiva per a tots els pobles d’Amèrica Llatina, que han patit privacions de llibertat i violacions de drets humans gràcies a les dictadures militars, finançades en molts casos pels governs dels Estats Units (fet que, casualment, no s’esmenta en tot l’article).
L’autor de l’editorial, José María Ridao, també carrega, d’una manera elegant però igualment ofensiva, contra totes aquelles persones joves -i no tant joves- somniadores, idealistes i romàntiques, que s’havien empassat -només li falta dir-nos il·luses- que hi havia altres sistemes democràtics i socialment justos, o bé que era possible la construcció de dones i homes nous.

No ens estranyaria gens que entre aquest col·lectiu de treballadors i treballadores d’El País, n’hi hagués uns quants, d’aquests somniadors, idealistes i romàntics, que continuen creient en la construcció d’un altre món.

La Generalitat ignora els sindicats en el desenvolupament de la llei d’Igualtat

Secretaria de la Dona de CCOO de catalunya
Rosa Bofill i Maria Martínez/Secretaria de la Dona de la CONC

La llei d’Igualtat, encara que millorable en molts aspectos, representa un avenç considerable perquè explicita que les empreses tenen l’obligació de negociar amb la representació sindical les accions positives d’igualtat entre homes i dones. L’anàlisi de la negociació col·lectiva, amb un articulat deficient en igualtat, mostra el poc o nul entusiasme que ha exhibit la patronal cap a aquest tema i la necessitat que l’obligació de negociar es compleixi.

Recentment, la Generalitat de Catalunya ha ofert una subvenció que facilita a les empreses desenvolupar la llei i tenir un agent o una agent d’igualtat, responsable de dissenyar accions positives i plans d’igualtat. La subvenció no compta en cap moment amb els sindicats com a vigilants de la transparència d’aquesta subvenció, el seu seguiment o l’avaluació. Però més greu ens sembla que, en no esmentar els sindicats com a interlocutors necessaris, la proposta d’accions positives la faci una persona o una subcontracta pagada per l’empresa mitjançant una subvenció.

Des de Comissions Obreres farem complir el dret que ens assisteix i no donarem suport a plans que s’han fet sense la nostra avaluació i seguiment.

Suport unilateral a la patronal
Per què no s’ha dotat el sindicat, agent legítim per vetllar per la igualtat dintre de l’empresa, amb una ajuda similar? Poden els poders públics donar suport de forma unilateral només a una de les parts que negocia? La igualtat és una dimensió immensa que requereix formació i experiència en diversos àmbits, que exigeix una forta inversión de temps i esforç, que no pot aconseguir-se sense la necessària dotació económica.

Hem d’exigir que es reconegui el paper del sindicat com a interlocutor en la forma que es dissenyen les subvencions a favor de la igualtat per a les empreses: quina formació han de tenir els agents i les agents d’igualtat, quina relació han de mantenir amb els sindicats, quina informació han de cedir als representants sindicals, etc.

Demanem els ajuts necessaris per tenir delegades, o delegats, especialitzats en gènere i persones que assessorin el desenvolupament i el compliment dels plans d’igualtat dintre del sindicat.

Esperem que, en pròximes subvencions, la Generalitat de Catalunya no fomenti el poder d’una de les parts que negocia i que tampoc no ignori el mateix text de la llei.

Extret del número 185 de Lluita obrera, publicació de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya (CONC).

Rosa Bofill i Maria Martínez
Secretaria de la Dona de la CONC

Perquè la igualtat laboral sigui una realitat

Departament de Treball de la Generalitat de catalunya

Sara Berbel Sánchez/Directora general d’Igualtat d’Oportunitats en el Treball

La igualtat d’oportunitats en el mercat laboral és un pilar fonamental per a la consolidació del nostre Estat del Benestar. I no perquè el treball (remunerat) sigui un valor social superior als altres, sinó perquè és l’eina que, ara per ara, permet l’autonomia econòmica a les persones. En el cas de les dones, mai no podran exercir la seva llibertat en l’àmbit familiar i domèstic, ni en el sociocultural, si no tenen un sou suficient que els permeti triar l’orientació que volen donar a la seva vida. Però no només les dones: els joves que han fracassat a l’escola, els que provenen de la immigració, les persones amb discapacitat lleu o moderada, i fins i tot algunes amb dificultats més serioses, anhelen també un treball per contribuir a la construcció de la societat mostrant la seva utilitat, el valor de les seves aportacions. La igualtat d’oportunitats en el treball és, per tant, un poderós factor de cohesió social.

Però és que, a més, el treball és un dret, i no totes les persones l’exerceixen plenament, malgrat els esforços de les administracions i els èxits dels darrers anys en aquest sentit. Les dones encara tenen una taxa d’activitat inferior a la masculina i més precarietat en els contractes. Els índexs més grans de temporalitat es donen també entre les persones joves, impedint amb freqüència el disseny d’un projecte de vida sòlid. I entre les persones amb discapacitat, un alt percentatge que no treballa podria fer-ho i avançar així en la integració social.

Per tots aquests motius, el govern de la Generalitat de Catalunya ha volgut donar un impuls rotund a les polítiques d’igualtat d’oportunitats en el treball amb l’objectiu de vetllar, precisament, perquè totes aquelles persones que, pel seu sexe o qualsevol altra condició troben obstacles en el seu accés o permanència al treball, puguin superar-los.

És cert que una sèrie de projectes legislatius avancen en aquest sentit (la LISMI o les recentment aprovades llei per a la Igualtat Efectiva ente Homes i Dones i llei de la Dependència), però les lleis, encara que siguin molt rellevants, no poden ser suficients si no ens hi impliquem tots, administracions, agents socials, empresarials i sindicals, la mateixa societat civil, en el seu desenvolupament i implantació.

Per tot això, estem facilitant a empreses i ajuntaments la incorporació d’agents d’igualtat que elaborin i implantin plans d’igualtat en les seves organitzacions. Intentem visualitzar el paper decisiu que en la societat catalana estan tenint les dones emprenedores, així com les directives, i incrementem el suport per tal que les dones accedeixin a càrrecs de decisió. Estem incorporant dones a professions de les quals, tradicionalment, s’han vist relegades, i dignificant aquelles on treballen majoritàriament. Fem totes aquestes actuacions, i moltes més, per aconseguir que la igualtat laboral sigui, per fi, una realitat al nostre país.

El Centre de Sostenibilitat Territorial i la nova cultura del territori

Fa poc més d’un any, a les comarques gironines va néixer el Centre de Sostenibilitat Territorial (CST), una nova proposta associativa fruit dels darrers anys de conflicte territorial i ambiental en aquella zona.

Raül Valls*

El CST es va crear per donar resposta a lluites com la del túnel de Bracons, la d’oposició a la MAT, les crítiques al model urbanístic imperant al litoral i tota una colla important de petits conflictes aparentment inconnexos. Però aquests estan íntimament relacionats amb la creixent crítica a un model de desenvolupament territorial, que es percep com a destructiu i insostenible de cara al futur. El CST neix de la confluència de moviments en defensa del territori, associacions ecologistes, professionals de diferents àmbits ambientals i sectors acadèmics de disciplines relacionades amb el territori i amb la seva ordenació.

L’objectiu: treballar per l’hegemonia social i cultural de les noves concepcions de què són portadors molts moviments i agents socials i econòmics que avui actuen al territori, i que han mantingut posicions crítiques o directament enfrontades amb molts dels processos de transformació viscuts els darrers anys.

Aquestes noves concepcions, que s’agrupen sota l’imprecís però suggerent nom de Nova Cultura del Territori, s’han manifestat durant els últims anys, sobretot des de la negativitat, malgrat tenir propostes alternatives. El CST neix precisament com a instrument d’enfortiment d’aquests nous subjectes socials i culturals, per tal d’augmentar i fer més persistent i duradora la seva influència. Les entitats i els moviments han tingut darrerament una forta eclosió que ha permès situar el conflicte territorial en el centre del debat polític. Ara cal un pas endavant per establir objectius de creixement d’aquesta visió alternativa de la societat.

Utilitat i discriminació positiva
Al costat d’aquest objectiu s’estan impulsant diferents projectes. L’Observatori de la Sostenibilitat de les Comarques Gironines vol ser un espai de generació de coneixements i d’indicadors útils per a la societat en general, però, sobretot, útils per a la ciutadania organitzada, sovint mancada de suport científic. L’Escola del Territori, que tindrà la seva seu a l’emblemàtica Vall d’en Bas, vol actuar com a instrument pedagògic per difondre aquests nous coneixements.

Finalment, la Xarxa Crítica d’Acció Territorial vol enfortir els llaços entre moviments, experts, associacions, professionals, sectors econòmics emergents, i esdevenir una autèntica circulació interior del nou paradigma civilitzatori.

El CST també vol establir les bases d’una discriminació positiva cap a aquelles iniciatives econòmiques que apostin per la sostenibilitat i per un model social responsable, fugint de la lògica del benefici a ultrança i apostant per la qualitat de vida, tant dels treballadors com dels ciutadans que han de conviure amb ella.

El CST compta amb una pàgina web i amb una xarxa d’amics que han d’impulsar el paradigma d’una nova cultura del territori que desterri el model depredador que el liberalisme econòmic i el capitalisme desfermat han dut a les nostres maltractades terres.

www.centresostenibilitat.cat

*Raül Valls és secretari del CST i president de Salvem les Valls

Notes a la Llei d’Igualtat

Una visió des de l’àmbit jurídic sobre el nou text

Marisa Fernández Gálvez

La Llei d’Igualtat és una norma transitòria que regula l’equitat entre dones i homes a la vida pública, i modifica nombrosos textos legals, especialment en matèria laboral i de Seguretat Social. Certament, és una norma que, malgrat els seus límits, suposa un reconeixement del treball del moviment feminista, per la qual cosa no es fàcil posicionar-se’n d’una manera unívoca; ens sentim satisfetes per l’avenç, però ens decep un text poc ambiciós que corre el risc d’esdevenir una mera declaració d’intencions, i que en cap cas significa un canvi radical en la manera de contemplar les relaciones entre les dones i els homes.

La promulgació de lleis específiques que garanteixen els drets de les dones és un objectiu feminista, tot i que la subor-dinació històrica de les dones no es pot eradicar únicament amb lleis. Una bona prova és que, malgrat que no queden lleis obertament discriminatòries, les dones no tenim prou repre-sentació política, continuem guanyant menys i tenim més tem-poralitat a la feina. Les lleis no poden establir el que s’ha de fer.

Cal explicar que la igualtat no consisteix en un tracte igual per a tothom, sinó en un tractament desigual per als diferents. El problema de la noció d’igualtat és que implica sempre un judici de valor, qui és igual a qui, i és un concepte individualista, perquè el Dret no entén de grups, sinó de persones. La igualtat de tracte no té en compte les diferències d’estatus i remet a un model des del qual s’efectuen les compa-racions, i aquest model ha estat el masculí, de manera que s’ha creat una veritable desigualtat entre homes i dones perquè ha recolzat el concepte d’igualtat jurídica en la similitud o igualtat front a l’home, i no en la diferència mútua.

El significat de la igualtat ha evolucionat des de l’accepció originària de no fer distincions entre les persones fins a la més moderna, que la inscriu en la prohibició de la diferenciació arbitrària o injusta, en el concepte de subordinació i en la igualtat de resultats.

La Llei d’Igualtat s’inscriu en el principi d’igualtat de tracte, que defineix com una mesura de caràcter transversal que ha d’informar l’actuació de tots els poders públics, i més con-cretament les polítiques edu-catives, de salut, d’habitatge, de cultura, d’esport, de creació artística i de cooperació i desenvolupament. Però no és suficient demanar que s’apliqui el mateix estàndard que als homes: cal que s’apliquin polítiques de dones, polítiques diferenciades d’homes i dones.

Introdueix el principi de representació equilibrada que els poders públics hauran de tenir en compte en tots els nomenaments i designacions dels càrrecs públics (60- 40%), però la nova normativa no ha fet el salt qualitatiu que representaria la distribució en cremallera de les candidatures electorals i només estableix la proporció mínima del 40% de dones en cada tram de cinc llocs. La traducció en càrrecs a les eleccions municipals de Catalunya, de maig de 2007, ha suposat un augment de dones molt minso: del 10% al 12% d’alcaldesses i del 23% al 31% de regidores.

La qüestió de les quotes pot portar a un conflicte entre els principis d’igualtat i llibertat, i tenir efectes pràctics oposats als nostres interessos, de manera que no es poden presentar candi-datures de dones com Plazan-dreok o d’altres, atès que el principi de representació equilibrada obliga en ambdós sentits. Els grans reptes socials són l’harmonització de la vida privada i la pública, la corresponsabilització de pares i mares en l’educació dels infants i una nova distribució del temps.