Crida de l'Esquerra Europea

COMUNICAT DE L'ESQUERRA EUROPEA

El tsunami financer ha començat des del seu epicentre en els Estats Unitats i està sobressaltant tot el món; pot convertir-se en la pitjor crisi del segle.

La crisi actual és resultat del capitalisme de casino basat en una forta connexió entre l’estructura del mercat de treball i el mercat financer. Durant 30 anys el mercat financer global ha estat “alliberat” de qualsevol control polític i ha conduït a un seguit de crisis. El treball en precari i els baixos salaris, resultat de les polítiques deflacionàries dels governs dels països desenvolupats, han minat el sistema financer i creditici internacional. Aquest procés desafia els fonaments de la globalització basada en la privatització i la desregulació, que els seus forums econòmics com el FMI, el Banc Mundial i la OMC han imposat fins ara a totes les economies. Els governs i les institucions de la UE i tots els partits polítics d’Europa que han donat suport a aquestes polítiques durant dècades, han d’assumir la seva responsabilitat per aquestes polítiques neoliberals, com ho demostra el Tractat de Lisboa.

L’Esquerra Europea reclama una Europa democràtica i social. Els principis de la UE dels Tractats de Maastricht i Amsterdam han fracassat. Hem de construir principis nous que afavoreixin la creació d’ocupació i un sistema de benestar just. En primer lloc, s’ha de garantir el poder de compra i els estalvis de les treballadores i els trebaladors incrementant el nivell de salaris de manera que augmenti també la demanda interna; el Banc Central Europeu ha de canviar d’estatuts i sotmetre’s al control públic i democràtic per poder fer una política de crédit que ajudi al desenvolupament i a una ocupació estable. El Pacte d’Estabilitat i Creixement s’ha de transformar en un Pacte de Solidaritat donant màxima importància a l’ocupació i als criteris socials i ecològics. La financiació pública del sistema bancari ha de sotmetre’s a control públic a favor d’un model de desenvolupament econòmic i social diferent.

L’ Esquerra Europea crida a actuar amb urgència i a desenvolupar els moviments socials. Per la seva part, promourà una série d’iniciatives a escala europea i farà propostes de polítiques alternatives, com ara una mobilització massiva europea a les portes del Banc Central Europeu, a Frankfurt/Main. En la propera trobada: “4 Hores contra la Precarietat”, que tindrà lloc a Brusel·les el 25 d’octubre, donarem a conèixer les nostres alternatives.

www.european-left.org

Comitè Executiu de l’Esquerra Europea, Atenes, 12 d’octubre de 2008

Ara, més que mai, revolucionaris i socialistes

EUGÈNIA ISAURRALDE

* Secretària internacional PMAS Paraguai

El 9 i 10 d'agost passat, amb 200 congressistes habilitats i al voltant de 200 convidats, el Partit del Moviment Al Socialisme (PMAS) va realitzar a Asunción el seu 1r Congrés Nacional.

El PMAS neix l'any 2006 amb l'objectiu de constituir-se en una eina d'organització i participació dels sectors populars al Paraguai. Neix a partir d'una sèrie d'experiències, de militància social i política, d'un grup de joves provinents de l'àmbit estudiantil, comunitari i de la comunicació alternativa que busquen construir un partit revolucionari i socialista.

Aquell mateix any participa en les eleccions municipals presentant candidatures a diverses ciutats del país aconseguint, amb uns 8000 vots, un escó a la junta municipal de la ciutat d'Asunción i, amb això, l'elecció de la primera regidora socialista en la història del país que assumeix un càrrec electiu.

El 1r Congrés Nacional del Partit del Moviment Al Socialisme ha estat el pas final d'un camí començat dos anys enrere amb la seva fundació i el primer pas per a l'inici d'una nova fase històrica que veu el partit com a part del nou govern de Fernando Lugo, experiència plena de desafiaments i riscs, però també de grans oportunitats.

En aquest sentit el Congrés ha estat un moment de síntesi on es van trobar molts esforços que resulten en la construcció d'una eina política per a la transformació del poble paraguaià, el PMAS.

Camilo Soares, Secretari General, va plantejar als congressistes: "Els que conformem aquesta síntesi comencem a recórrer la història de la construcció d'una societat socialista des de fa més de 500 anys. La nostra síntesi ve de cada moment de lluita i resistència i de la constatació del dilema 'Socialisme o Barbàrie' perquè el capitalisme només ens ofereix mort i destrucció. Una altra síntesi és la del poble paraguaià que per primera vegada canvia de govern, d'un partit a un altre, sense un cop d'estat, sense una guerra, fet que constitueix un crit del poble per canviar la història. Per això, el PMAS té un únic objectiu: restablir l'emancipació de la humanitat."

Amb relació a la participació del PMAS en el govern de Fernando Lugo, el Congrés Nacional ha establert que la participació en el govern, ocupant espais dins de l'estructura de l'Estat és només una de les nostres formes d'acumulació de força política i social, no l'única. La possibilitat que presenta l'actual procés de desenvolupar polítiques de caràcter popular i democràtic, ens permet influir en el rumb general del govern, desenvolupar un major vincle amb les masses i alhora potenciar l'organització i la participació popular.

En aquest procés, la nostra línia general d'acció s'ha de contraposar a l'estil tradicional (burgès) de fer política, guiant-se pels ideals i principis del socialisme. L'objectiu principal és impulsar una transformació emancipadora de la societat, la qual només serà assolida a través d'una major organització i participació per fora de les mateixes estructures de l'Estat. El nostre objectiu general haurà de ser la defensa dels interessos de la majoria, apuntalant la construcció d'una nova hegemonia de caràcter popular.
Resolucions de línies generals per al proper període


1. Impulsar el treball polític i d’organització dels sectors populars a través dels espais electius conquerits pel PMAS i els càrrecs executius confiats a la nostra organització.

2. Apuntar a la construcció d’un eix popular que pugui definir el destí d’aquest govern i sigui el suport per als canvis plantejats, entenent que les disputes es donaran dins i fora del mateix. Les aliances davant d’una conjuntura s’han de donar amb actors vius i amb forces polítiques reals que tenen organització i no solament capçaleres.

3. Potenciar els nostres treballs sectorials, territorials i institucionals comptant amb els militants que reuneixen els perfils polítics per a cada cas.

4. Consolidar el nostre instrument polític de lluita (PMAS), generant identitat i vinculació amb els sectors populars a nivell nacional establint els espais orgànics i eines polítiques necessaris per a l’efecte i assumint com a pilar fonamental la formació política.

5. Enfortir la nostra política internacionalista, defensant els processos de pobles germans que avui transiten els seus camins cap al socialisme, sense considerar fronteres imposades, amb la convicció de tenir com a única pàtria la classe obrera.

6. El PMAS, a través de les seves diferents instàncies dissenyarà les estratègies d’intervenció en sectors específics com el moviment estudiantil, el sindical i el camperol.

Milers d'activitstes assisteixen al Fòrum Social Europeu a Malmö

ALBERT COMPANY
QUIM CORNELLES
LUIS JUBERÍAS

Després de Florència 2002, París 2003, Londres 2004 i Atenes 2006, per primer cop un país nòrdic feia d'amfitrió d'un Fòrum Social Europeu. Va ser a la sueca i sudenya Malmö, governada per una coalició d'esquerres -socialistes i partit de l'esquerra- els dies 20 i 21 de setembre i va congregar unes 13.000 persones entre debats, concerts i activitats culturals de tota mena. Sindicalistes, persones vinculades a ONGs i entitats diverses, socialistes, comunistes, cristians, així com joventut amb voluntat de fer un món més just i solidari. Un bon grapat d'activistes, que, malgrat tot, no arribaven a les previsions de 20.000-25.000 que s'esperaven.

Sota el lema "Poder per a la gent -contra el capitalisme i la destrucció mediambiental-. Un altre món és possible" es desplegava un programa quilomètric, on la majoria de debats es realitzaven en paral·lel, que hauria costat dies d'estudiar i que estava esponsoritzat per organitzacions diverses de la societat sueca: la central sindical: la LO, el Partit Socialdemòcrata i el Partit de l'Esquerra, entre d'altres.

Entre els debats als quals vam poder assistir destaquem: assemblea feminista, taller sobre models de capitalisme europeu des d'un punt d'anàlisi marxista, assemblea de moviments per la pau, taula rodona sobre la privatització de serveis públics, debat sobre el dret a l'habitatge a Europa, salari mínim i renda bàsica.

Vam tenir l’ocasió de trobar-nos amb companys/es de Suècia, Dinamarca, França, Bèlgica, Alemanya, Ucraïna, Bielorússia, Itàlia... amb qui vam intercanviar informacions i anàlisis. Un dels aspectes més destacats del Fòrum és el ser un espai de trobada i coordinació de moltes xarxes socials i sindicals europees. Vam caminar plegats, darrere la pancarta del Partit de l'Esquerra Europea i el Partit de l'Esquerra de Suècia durant la maratoniana i transgressora manifestació de 8 km i 6 hores creuant la ciutat de punta a punta. En acabar, un concert intercal·lat d'intervencions de l'organització en una clariana d'un parc arbrat i, per continuar, una ballaruca de germanor a un cèntric local de la ciutat, que organitzaven des de l'organització local de la joventut del Partit de l'Esquerra sueca.

Ah... i va quedar una fita marcada: el Fòrum Social Mundial de Betlem (a Brasil) l'any 2009, amb l'assignatura pendent de tota l'esquerra i especialment de l'esquerra transformadora, de començar un profund debat sobre la necessitat de repensar aquests fòrums per fer-los menys dispersos i amb la capacitat de ser un fòrum de les alternatives per construir un altre món, en comptes de ser només, i no és poc, el fòrum de la crítica i les explicacions de les calamitats del capitalisme, que ha estat en la seva primera etapa. Necessitem que faci aquest salt qualitatiu. Pensem que els comunistes d'arreu del món tenim un repte molt important i que hem de saber assumir.

Equador: Després de la Victòria del Sí a la constitució, la revolució es fa amb revolucionaris

DIMITRI CEVALLOS

L'Equador està vivint una refundació democràtica. Es pot destacar que és la primera de la seva història com a país.

Mai abans no havíem tingut una constitució sotmesa dues vegades a referèndum i que fos aprovada amb el 80% dels vots a la seva constitució i amb el 64% en la seva aprovació.

La nova carta magna té 444 articles, en els quals es recullen novetats com els drets de la naturalesa, el reconeixement legal de la unió lliure de persones del mateix sexe i els diferents tipus de família (mono-parentals, immigrants, etc.). Un dels passos més grans és la construcció d'un país unit amb funcions polítiques descentralitzades i diversos sistemes per impedir cops d'estat militars i polítics, però que li donen més possibilitats d'acció al referèndum revocatori per plebiscit.

Aquesta constitució marca el punt de sortida cap a una nació moderna i lliure dels defectes estructurals del passat. És en aquest punt de sortida quan s'ha de vetllar, més que mai, pels nous elements que guiaran el sender de la pàtria, el país ha d'estar dirigit per homes nous que s'oblidin d'una vegada per sempre de l'afany del lucre i el poder, que entenguin que l'únic objectiu de les seves funcions és servir a un poble enormement vilipendiat en el passat.

La nova assemblea, que serà elegida democràticament l'any 2009 tindrà una dura tasca, ja que no només haurà de lluitar contra els grans interessos plutocràtics, sinó que també haurà de ser l'estendard d'una nova pàtria i l'exemple de rectitud i honradesa per als ciutadans.

Missió fonamental d'aquesta assemblea serà legislar d'acord a l'esperit de la nova constitució, dur a terme una revolució social, fundar un model de participació en el qual les estructures de la república deixin de ser guiades per la democràcia formal i passin a ser guiades per la democràcia participativa. Juntament amb l'executiu, tindran el deure de portar l'educació i la salut de nivell més alt, a les classes populars, perquè aquestes puguin desenvolupar un nivell de consciència superior i dirimir amb claredat les seves opcions de vida.

De les cendres neoliberals haurà de néixer un país nou, però aquest país no naixerà si no es forma una ruptura amb l'esquema del passat, si no es compta amb els elements humans més íntegres i formats en la calor de les causes populars. En resum la revolució s'ha de fer amb revolucionaris.

* www.librered.net

Bolivia avui, Xile fa 35 anys

JORDI MIRALLES

L’11 de setembre es complien 35 anys del cop d’Estat feixista a Xile. Un cop militar que, amb Pinochet al capdavant, van promoure els poderosos amb la participació dels Estats Units (EUA), contra la voluntat d’un poble que havia decidit una via socialista, amb Salvador Allende com a president. Ara els EUA continuen amb les mateixes ingerències als països llatinoamericans que, com Bolívia, han decidit assumir en les seves mans el futur de la seva gent i del seu país.

Bolívia viu un cop d’estat cívic permanent dirigit per l’oposició i l’Ambaixada nord-americana. Qui promou els constants incidents són els grups de major poder econòmic i grans propietaris de terres, que s’oposen a les polítiques de redistribució dels recursos i de justícia social del govern d’Evo Morales.

Jo vaig visitar Bolívia l'any 1997 i vaig aprendre, com passa durant els viatges si hi poses atenció, que, de vegades, es feia servir la paraula "cambas" per referir-se als habitants de la zona oriental i la paraula “collas” per referir-se a les persones de l’altiplà. Sovint, aquestes paraules podien anar carregades de menyspreu, segons qui les fes servir. També vaig poder sentir com els grans propietaris “blancs" de la regió del Beni feien servir la paraula comunista com un insult a tota persona que parles dels drets dels "collas" o dels "cambas". Per als propietaris eren comunistes els jesuïtes i les monges compromeses amb els indígenes, també els voluntaris d’ONGs estrangeres, els membres de l’església evangèlica i les ONGs de desenvolupament local. Tots érem comunistes i per tant dimonis que preteníem que els indígenes estudiessin, entenguessin les lleis, cobressin justament i no fossin objecte de la compra d'un vot per un quilo d’arròs i una ampolla de licor.

Actualment, com aleshores, Bolívia arrossega una estructura pràcticament feudal-capitalista, en gran part del seu territori, que fa que molt pocs ho tinguin pràcticament tot i una pressió de les multinacionals per controlar les matèries primeres. Evo Morales, sorgit com Allende de les urnes, vol que els recursos bolivians millorin la vida de la gent i intenta llançar el missatge i la política que és igual si un bolivià es oriental o occidental, parli quetxua, aimara, trinitari o castellà, el que importa és que tots accedeixin a l’escola i a la salut públiques, al transport, a la terra i a una casa sense "mal de chagas". Però sempre hi ha qui malignament sap barrejar naps amb cols i vol convertit una guerra d’interessos econòmics controlats des dels EUA, en una batalla entre la gent originària de les belles muntanyes de l’altiplà i la de l’exuberant selva i les terres amazòniques.

Els incidents a Bolívia no són entre collas i cambas. Els rics no volen perdre privilegis i, per això, la llarga mà dels EUA els promou i els ajuda, com va fer a Xile fa 35 anys, no ho oblidem.

Estats Units 2008, entre l'abisme i l'esperança

REDACCIÓ

Després de prop de dos anys de campanya centrada en qüestions marginals, finalment arriba el moment de les urnes als Estats Units. Noam Chomsky, un dels intel·lectuals socialistes més actius i reconeguts del món, ens dóna algunes de les claus per entendre un procés polític més propi del món de l'espectacle que de l'autèntica democràcia

Guanyi qui guanyi el proper 4 de novembre, les eleccions presidencials nord-americanes no es poden considerar cap exemple de democràcia. En primer lloc, els candidats amb possibilitats de guanyar són candidats que han necessitat immenses sumes de finançament privat, la major part de les quals ha estat proporcionat per grans empreses. Tots dos són, per tant, candidats beneïts per les classes dominants i poc representatius de la majoria del poble nord-americà. Les enquestes d'opinió demostren contínuament que la classe política nord-americana se situa molt a la dreta de la població en la majoria de qüestions importants, com ara la sanitat.

En la sessió inaugural de la Universitat Progressista d'Estiu, Noam Chomsky va donar algunes claus importants per entendre el caràcter escassament democràtic de les eleccions presidencials. Chomsky citava els resultats d'unes enquestes que evidenciaven el grau d'alienació de la població respecte a les institucions: un 80% de la població dels EUA creu que el país es mou d’acord amb “uns pocs grans interessos que només miren per a ells mateixos”, i no tenint en compte el benefici de la població, mentre que un 95% de la població pensa que el govern hauria de parar més atenció a l’opinió pública.

La violació del dret a la informació és un dels aspectes més cridaners de les eleccions. Chomsky féu referència a un estudi de la fundació de recerca Pew sobre la cobertura de les eleccions per part de la premsa durant les eleccions primàries. La història principal va ser la dels sermons de l'antic reverend d’Obama, Jeremy Wright. La segona, la de l'actitud dels “superdelegats” (representants directes dels partits en les convencions, no escollits en les primàries obertes), i la tercera, la discussió sobre si Obama havia estat més o menys encertat amb el seu comentari sobre l’“animadversió” de l’electorat pel que fa a l’economia. Els temes irrellevants i marginals acaparen el protagonisme mediàtic i estimulen l'apatia i el cinisme entre la població.

McCain, heroi imaginari o perill real

Chomsky sap ser molt eloqüent a l'hora d'explicar perquè McCain és un altre exemple de creació d’una imatge-propaganda molt efectiva: El seu heroisme i el seu coneixement i estratègia es basen en el fet que ell va bombardejar una sèrie de gent des de 10.000 metres d’alçada i que li van disparar. No està bé que el torturessin, no hauria d’haver passat, va ser una acció criminal, etc. Però això no el converteix en cap cas en un heroi de guerra o en un especialista en política exterior. Més enllà dels èxits de màrqueting en la campanya de McCain, el cert és que la seva elecció podria comportar un enduriment de la política imperialista nord-americana. Si bé Obama no comparteix l'extremisme de McCain en aquesta qüestió, el cert és que tots dos se situen a la dreta de la immensa majoria del poble nord-americà.

El cas d'Iran n'és un bon exemple. Tant Obama com McCain afirmen que s'ha de mantenir l’amenaça de la força contra l’Iran, mantenint així les opcions obertes, malgrat que aquesta postura és contrària a la Carta de les Nacions Unides. L’opinió de l’elit dóna a entendre que els EUA hauria de ser un país fora de la llei i els mitjans de comunicació presenten aquesta opinió com a unànime. Les enquestes, però, reflecteixen una majoria contrària a aquesta opinió. La gran majoria del públic nord-americà afirma que els Estats Units no haurien d’anar sempre amb amenaces sinó que haurien d’utilitzar la diplomàcia. Gairebé un 75% sosté que l’Iran té els mateixos drets que qualsevol altre signant del tractat de no-proliferació: el dret a enriquir urani per a energia nuclear, però no per a armes nuclears. També és majoritari el suport a una zona lliure d’armes nuclears en aquella regió, incloent-hi l’Iran, Israel i les forces americanes desplegades a la zona.

Cuba és un altre bon exemple de la diferència d'opinió entre les classes dominants i la majoria de la població nord-americana. Fa més de 40 anys que el govern nord-americà castiga el poble cubà a través de l'embargament comercial i de la violència terrorista. Tal com ens recorda Chomsky, aquest objectiu no es va ni dissimular. Arthur Schlesinger, el biògraf semioficial de Robert Kennedy i un assessor de Kennedy, ha deixat escrit que a Bobby Kennedy se li encarregà portar “els terrors de la terra” a Cuba. Malgrat el consens anticubà entre l'elit, aproximadament dues terceres parts del públic és partidari d’iniciar relacions diplomàtiques normals amb Cuba, tal com ho demostren diverses enquestes fetes des dels anys 1970.

El fenomen Obama, un full en blanc

Malgrat la seva total desconfiança cap al Partit Demòcrata, Chomsky considera que el fenomen Obama és una reacció interessant contra l'establishment polític. La campanya d'Obama, més que emfatisar propostes concretes de canvi, ha creat una imatge que és bàsicament com un full en blanc. Hi sonen paraules buides de significat com esperança, canvi, unitat, de tal manera que cadascú pot projectar-hi el que li sembli. Això no treu que el suport que ha rebut Obama és un fenomen popular, que reflecteix l’alienació de la població de les institucions. És difícil anticipar què passarà en cas que Obama sigui escollit president. Malauradament, no és del tot improbable que la seva sigui una presidència semblant a la de Kennedy, és a dir, una administració que combini un excel•lent funcionament de les relacions públiques amb una política ultrareaccionària. En efecte, cal no oblidar que l’administració Kennedy va ser el primer grup dirigent que va entendre el poder de la televisió i va crear un tipus de carisma molt eficaç i que ha quedat incorporat en la memòria popular: la imatge de Camelot, un indret meravellós, on passen coses meravelloses amb un gran president. Chomsky mai no s'ha cansat de recordar que fou el mateix Kennedy el president que, entre altres coses, va envair el sud del Vietnam, va llançar un gran atac terrorista contra Cuba i va posar les bases per a l’establiment d’una dictadura neonazi a Brasil.

L'esperança ve del poble

El sistema polític nord-americà, igual que l'europeu, és un sistema mixt: unes quantes escletxes de participació democràtica conviuen amb un alt grau d'oligarquia. En aquestes condicions, no és realista xifrar les esperances d'autèntic canvi social en el candidat menys reaccionari d'un sistema estretament bipartidista. També seria inadequat caure en el pessimisme propi d'aquells que limiten les seves anàlisis polítiques als processos electorals. Malgrat certs tòpics, Estats Units és un país on, avui en dia, l'activisme progressista té una força extraordinària. Per a Chomsky, l'activisme actual és més fort que el dels anys seixanta, especialment en els moviments de solidaritat internacional: això és quelcom totalment nou en la història de l’imperialisme, i té l’origen en els corrents de gent normal i corrent als EUA. Des de les esglésies rurals, evangèliques, gent convencional, milers de persones, van decidir anar a l’Amèrica Central per viure amb les víctimes de les guerres terroristes de Reagan, per ajudar-los, per intentar protegir-los, etc.; eren milers o desenes de milers de persones. (...) Ningú a França va anar mai a viure en un poblet d’Algèria per ajudar-ne la gent, per protegir-los de les atrocitats dels francesos.

Chomsky també destaca l'esperançador desenvolupament del moviment de justícia global als Estats Units, el malanomenat “antiglobalització”. Tot i així, alerta de no empassar-se els mites que pretenen situar l'inici del moviment en les mobilitzacions de Seattle de 2000. Situar el seu inici als Estats Units és una altra manera de seguir amb la lògica imperialista segons la qual si centenars de milers de pagesos a l’Índia assalten el parlament, no és un fet rellevant.

Les dades parlen- L'emancipació Precària

ROGER MARTÍ I SOLER

Fa just unes setmanes el Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) ha publicat un informe sobre l’emancipació dels joves a l’Estat espanyol. Una de les dades més comentades ha estat que en l’última dècada la taxa d’emancipació ha augmentat més de 10 punts. Això significa que, tal com mostra el gràfic, avui hi ha aproximadament un 12% més de joves entre 16 i 29 anys que viuen fora de casa de forma autònoma, que el 1996.

El títol del llibre que ha publicat el CIS -La emancipación precaria- ja ens comença a advertir que el que es deriva de l’informe no és l’optimisme que podria augurar la dada de la taxa d’emancipació. Vegem algunes de les raons que justifiquen aquesta falta d’optimisme.

En primer lloc, l’informe constata que una de les principals raons de la millora en la taxa d’emancipació ha estat l’adopció d’estratègies per part de les famílies per facilitar l’emancipació dels seus fills. Això vol dir que més que una millora en les condicions del mercat o en les polítiques públiques dirigides als joves, el que hi ha hagut és un aprofundiment i sofisticació de l’esforç que fan les famílies perquè els seus fills aconsegueixin un habitatge propi. Unes estratègies que van des del suport econòmic més explícit fins a suports menys tangibles de tipus funcional (cuidar dels néts, rentar la roba el cap de setmana o l’estès tupper del dinar de diumenge). El fet que la càrrega del procés d’emancipació recaigui sobre les famílies és, en sí, un contrasentit ja que l’emancipació significa precisament l’adquisició d’autonomia respecte de la família d’origen.

Un aspecte derivat d’aquest paper familiar és la importància de les situacions de semi-dependència. Si considerem que l’emancipació no és només una qüestió residencial, sinó també econòmica (que el jove no depengui econòmicament de la seva família d’origen), l’emancipació no és completa fins que el jove no és autònom tant pel que fa al seu habitatge, com pel que fa als seus ingressos. El segon gràfic ens mostra com evolucionen els diferents tipus de dependències al llarg dels anys de joventut. Veiem, per exemple, que als 29 anys, menys de la meitat de la població espanyola està completament emancipada de la seva família d’origen. Les situacions de semi-dependència (dependent econòmic però no residencial o viceversa) representen més del 50% dels joves. Així, alguns dels joves que sovint –socialment i en les estadístiques- considerem emancipats, en realitat continuen necessitant de l’ajuda familiar.

El mercat de l’habitatge, com és lògic, també juga un paper importantíssim en constrènyer o facilitar l’emancipació. A l’Estat espanyol en els últims anys els preus de compra d’habitatges s’han disparat i el lloguer segueix jugant un paper ben secundari. Davant d’aquestes condicions difícils del mercat hauríem de veure una disminució de les taxes d’emancipació. I no és així. El que ha passat és que en paral·lel a l’augment dels preus, els bancs i caixes han esmolat la creativitat en l’oferta de productes financers especialment dirigits a joves que han fet possible comprar habitatges a preus desorbitats.

Aquest sistema, però, ara sembla que tremola. Des de mitjans dels anys 90 hem viscut un cicle econòmic expansiu que ha facilitat aquestes enginyeries financeres i una certa millora en el mercat laboral juvenil. Però, què passarà ara que canviem de cicle econòmic? A l’informe del CIS s’adverteix que justament els dos factors que han afavorit l’augment de la taxa d’emancipació són les estratègies familiars i la bonança econòmica. En un moment de crisi, d’una banda els problemes de precarietat i exclusió en el mercat laboral sempre ataquen amb més força els col·lectius amb menys garanties, en aquest cas els joves. D’altra banda, pel que fa a les facilitats de compra d’habitatge, en el millor dels casos els bancs congelen la seva “generositat” hipotecària, i en el pitjor dels escenaris, les hipoteques signades en aquests anys d’eufòria poden saturar econòmicament moltes famílies joves.

En aquest context no només es posen les coses difícils per a aquells joves que comencen el seu camí cap a l’emancipació, sinó que es poden donar situacions de reversibilitat de les trajectòries. És a dir, que joves que havien marxat de casa estrenyent-se el cinturó, ara no tinguin més remei que tornar a la llar familiar.


Font: Jiménez Roger, Beatriz; Martín Hernández, Álvaro; Navarrete Ruiz, Jimena; Pinta Sierra, Patricia; Soler i Martí, Roger; Tapia Raya, Ángela Mª (2008) La emancipación precaria. Transiciones juveniles a la vida adulta en España a comienzos del siglo XX. CIS, Madrid

ÒSCAR MARTÍNEZ (article i foto)

Una vegada més, el govern de Zapatero ha desaprofitat un argument excel·lent com és la crisi econòmica per donar un gir a l'esquerra a la seva política econòmica socio-liberal. Aquests pressupostos segueixen en la línia precedent de restricció de la despesa pública amb la finalitat d'assegurar la famosa "estabilitat pressupostària". No modifiquen dos fets essencials: Espanya segueix sent un dels països amb menor percentatge de despesa pública en relació al seu PIB (un 38.6 %, mentre que la mitjana europea és de 46.8 %); i dintre de la despesa pública, la despesa social -un 20.38 % del PIB- segueix estant lluny del 27.2 % europeu, encara que Solbes digui que ha crescut un 9.5 % en relació a l'any anterior. Justament, en el moment en què més necessitarem polítiques socials que ens protegeixin de la crisi, el ministre d'economia segueix amb la dèria de contenir la despesa pública. Aquests ajustaments estructurals no ens han salvat dels efectes socials de la crisi econòmica, més aviat al contrari: tenim l'índex d'atur més alt de la UE (10.7 %, enfront del 6.8 % de la mitjana europea).

Més papistes que el papa

Tenim un dels pocs governs teòricament socialdemòcrates que queden en peus en la Unió Europea, però tot i així, mantenim una rigidesa pressupostària digna de Margaret Thatcher. Un clar exemple és el deute públic, que per a una UE orientada a la dreta és del 66.6 %, mentre que a Espanya és del 36.8 %. Quant a la inversió pública per estimular una economia amenaçada per la recessió, el pressupostat és clarament insuficient (la despesa en infraestructures només augmenta un 4.5 %). L'estat renuncia així al seu paper de motor de l'economia, la qual cosa no es comprèn, si tenim en compte l'aturada que està experimentant la construcció, un dels sectors econòmics clau. Un altre exemple que el timó de l'economia ha estat deixat en mans d'un liberal convençut és l'abolició de l'impost sobre el patrimoni, per la qual l'estat deixarà d'ingressar 1.200 milions d'euros, justament els que es necessiten per finançar la Llei de Dependència.

Per als bancs sí hi ha diners

El govern acaba d'anunciar que comprarà actius a la banca espanyola per valor de 30.000 milions d'euros, ampliables a 50.000 milions. Per finançar aquest dispendi, l'estat recorrerà a l'endeutament, cosa que no fa, com hem vist, per finançar l'estat social. Per què?

Quin model d'estat hi ha darrere d'aquests pressupostos?

Doncs el que està clar és que no és un estat social, com proclama la Constitució, sinó un estat liberal, almenys en l'econòmic. En un moment en què aquesta crisi està encara lluny de solucionar-se, el govern no està fent tot el que podria per plantar cara al que s'aproxima, que no és poc.

La Lliga per la Laïcitat demana a TVC que es disculpi per la missa organitzada a Montserrat en motiu del 25è aniversari de TVC

COMUNICAT DE LA LLIGA PER LA LLAÏCITAT

El passat 7 de setembre, Televisió de Catalunya va organitzar una missa a Montserrat amb motiu del 25è aniversari.

Aquesta mena d'actes commemoratius, ens allunyen d'un model de comunicació democràtic, inclusiu i propi d’una societat moderna i plural.

La TVC ha de mantenir una posició central en el camp comunicatiu i, per això, cal que representi de veritat la Catalunya del segle XXI, que òbviament, és laica, diversa i gens monolítica.

No ha de correspondre a l’Estat, ni a les institucions autonòmiques, promoure una determinada creença ni fer proselitisme a favor de cap confessió religiosa concreta. En aquest cas, des de la Lliga per la Laïcitat avaluem aquest acte religiós organitzat per la televisió pública catalana com un greu error en tots els sentits.

La televisió pública ha de vetllar per ser capaç de projectar la realitat d’aquesta societat, ben allunyada de les inèrcies sociològiques heretades del franquisme – tant sols cal remetre’s a les dades-.

Un Govern que s’anomena progressista hauria de vetllar per garantir la laïcitat i el respecte a la llibertat de consciència del conjunt de la ciutadania. No és el cas, de moment.

La Lliga per la Laïcitat demana a la direcció de Televisió de Catalunya una disculpa per l’acte realitzat, tot respectant així la lliure opció credencial de la població.



Entitats promotores de la Lliga per la Laïcitat:

Cooperacció, UGT de Catalunya, CONC - CCOO de Catalunya, CGT de Catalunya, USTEC-STEs, Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya, Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya – FaPaC, Ateus de Catalunya, Gran Lògia de Catalunya i de Balears, Gran Orient de Catalunya, Fundació Francesc Ferrer i Guàrdia i el Moviment Laic i Progressista (integrat per Esplais Catalans – Esplac, Associació de Casals i Grups de Joves de Catalunya, Fundació Terra, Cooperativa Entorn, Escola Lliure El Sol, Fundació Ferrer i Guàrdia i Acció Escolta de Catalunya).

Les Arrels - LA POESIA ÉS UN ARMA CARREGADA DE FUTUR?

MIQUEL ÀNGEL SÒRIA

“No sé si la poesía es un arma cargada de futuro, pero desde luego toda mi memoria está cargada de poesía”. Luis García Montero García Montero no ho sap i jo tinc seriosos dubtes que em sorgeixen amb el coneixement dels últims anys de vida de Gabriel Celaya. Mor a Madrid, lluny del seu Donosti, oblidat. Només li queda el Partit i la seva Amparitxu. La poesia social ja no ven. Corren mals temps per a la lírica.

Havia escrit al seu Epitafi:

“Viajero que en mi tumba por azar te has detenido, / anota mi nombre y mi apellido, / anota mi ciudad; di a mis amigos / que aquí estoy enterrado, pues me extraña / que si lo saben, ninguno haya venido”. Encara amb el poeta actiu, però sempre tard, la Diputació Foral de Gipuzkoa havia fet un acte de justícia en instal·lar la seva biblioteca a l’espai Koldo Mitxelena Kulturunea, com una forma d’homenatjar el poeta. Per desig seu les cendres van ser llençades al Peine del Viento i així retornava a la seva ciutat: “... Esta ciudad abierta, puramente ideada. / Esta ciudad no dada, sencillamente humana. / Esta ciudad que siempre se quiso sin murallas / y que todo lo acepta, y es bella para nada”.

Del llunyà 1951 és el poema dedicat a Andrés Basterra, del qual extrec algunes línies:

“Aunque ya las palabras no nos sirven de nada, / aunque nuestras fatigas no puedan explicarse / y se tuerzan las bocas si tratamos de hablarnos, / aunque desesperados, / bien sea por inercia, terquedad o cansancio, / metafísica rabia, locura de existentes / que nunca se resignan, seguimos trabajando, / cavando en el silencio, / hay algo que conmueve y entiendes sin ideas / si de pronto te estrecho febrilmente la mano. // La mano, Andrés. Tu mano, medida de la mía”.

Us deixo amb dues estrofes del poema A. Miguel Labordeta:

“Las últimas noticias son normales, muy tristes: / se casan con notarios nuestras adolescentes; / se ríen en mis barbas los hombres de negocios; / la brisa sólo es brisa –no un ángel extraviado-; / y Dios, allá en su cielo, sigue siendo un Dios mudo. // Da miedo ver las gentes que pasan por las calles. / Si uno les preguntara su nombre, no sabrían / qué contestar en serio, qué decir limpiamente. / Yo les dejo que pasen bajando la cabeza. / No quiero ver. Me asusta que los muertos caminen”.

Comunisme i organització

JUANMA PATÓN

Els i les comunistes sabem que la lògica democràtico-liberal s’assenta més sobre la base dels aspectes procedimentals de la participació que no per la translació de poder cap a la ciutadania organitzada. Sabem, també, que una gran part de les esquerres catalanes es troba actualment molt còmoda dins d’aquesta lògica merament procedimental, que promou i/o consolida l’allunyament de les persones –mitjançant la lògica representativa- respecte dels espais on té lloc la presa de les decisions polítiques.

"És en la gestió pública d’àmbit local on –per la seva proximitat a la ciutadania- més clarament podem observar com la perspectiva procedimental de la democràcia ha vingut prioritzant el principi de representació, atorgant a la participació social efectiva un paper merament subsidiari. Veiem com la participació sovint és utilitzada només com a mecanisme per a la gestió i resolució de conflictes d’interessos, davant dels quals regularment es troben els responsables de l’àmbit local. I, en la majoria d’ocasions, aquestes experiències de participació s’han vist i es veuen reduïdes a una funcionalitat merament instrumental, centrada en el curt termini –les properes eleccions- i sense cap estratègia de referència adreçada a l’empoderament de la gent.

El joc polític democràtico-liberal –i el sistema jurídico-institucional que li dóna cobertura formal- no aporta incentius suficients per a la promoció de la participació real i genuïna, és a dir, entesa com a translació de poder a la gent per a la resolució dels seus propis problemes. La perspectiva del conflicte mai no és desitjable per als governants en el marc del sistema institucional de la democràcia representativa. I és per això que, des dels governs, gairebé sempre es dóna més valor a les oportunitats del procediment participatiu per a la major comoditat en la gestió pública dels professionals de la política, que no als outputs organitzatius que podrien derivar-se com a resultat dels processos d’implicació i responsabilització directa de la ciutadania.

No ens hauria de sorprendre, en coherència, el fet que molts responsables de l’àmbit local –molts d’ells situats ideològicament dins l’espai de les esquerres i fins i tot de l’esquerra transformadora- adoptin avui dia una predisposició favorable a la introducció de certes “noves formes/fórmules participatives” que desplacen l’atenció cap al principi de representació, lluny del foment d’una participació responsable i efectiva dels treballadors i les treballadores. Cal preguntar-se, en aquest sentit, fins a quin punt les formes d’innovació democràtica que afavoreixen una participació ciutadana desorganitzada o bé mínima (Nuclis d’Intervenció Participativa), contribueixen alhora a desactivar i/o desincentivar formes potencialment més profundes d’acció social col•lectiva de tipus més aviat “tradicional” (com, per exemple, el moviment veïnal). De fet, les formes “tradicionals” d’acció social col•lectiva són normalment observades, amb prou desconfiança, com un obstacle per a les funcions de govern dels ajuntaments, raó per la qual el control –i la instrumentalització electoralista- dels espais d’organització de la societat civil ha estat sempre un objectiu de primer ordre per als partits del sistema o que principalment actuen sota la lògica del sistema.

Tanmateix, com és sabut, la relació i la dependència mútua entre organització social i consciència col·lectiva és una constant en les teoritzacions marxistes relatives al sorgiment i desenvolupament de la consciència de classe. Les reflexions de MARX, que tendeixen a diferenciar entre la “classe en si” i la “classe per a si”, han deixat constància de la diferència entre els interessos socials anomenats “objectius” i l’eventual presa de consciència “subjectiva” d’aquests interessos per part de les persones a través dels processos d’organització i mobilització. En coherència, els i les comunistes apostem per una superació de la idea de democràcia com a procediment per a la presa de decisions. I proposem la idea –molt més dinàmica- de democràcia com a acció col•lectiva organitzada i ciutadania permanentment mobilitzada en la defensa dels seus interessos com a treballadors/es (com a veïns/es, com a pacients, com a estudiants, etc.).

En l’estratègia comunista, la perspectiva de referència per a la introducció de mecanismes de participació és la d’augmentar la percepció subjectiva de l’eficàcia de les formes d’intervenció organitzada, fomentant la responsabilització de la ciutadania i promovent l’empoderament de la gent. És per això que creiem en l’organització autònoma de les persones per a la defensa dels seus propis drets i interessos, sense instrumentalitzacions, mediatitzacions o tuteles político-electorals. I és per això que estem convençuts que la millor manera de fer avançar la democràcia no és fent servir les plataformes participatives com a catapulta electoral –la qual cosa sempre genera contradiccions importants en l’àmbit institucional- sinó promovent que tots nosaltres, els treballadors i les treballadores ens organitzem per a la defensa d’allò que tenim en comú. Dues paraules expressen ben clarament la nostra perspectiva. La paraula comunisme remet a la posada en comú de les nostres necessitats i interessos. I la paraula democràcia es refereix ineludiblement a la redistribució del poder entre totes les persones. Nosaltres som comunistes i lluitem per la democràcia. No ens agrada la idea d’un poble que es deixa governar, sense més, pels uns o pels altres. I és per això que amb governar no en tenim prou. S’entén prou bé. Però la gent només ens creu quan ens veu."

Agenda de la Fundació Pere Ardíaca

La figura del diable a occident
divendres, 14 novembre


La figura del diable a occident

Felipe López Aranguren, sociòleg i politòleg, especialista en la figura del diable

Presenta: Alberto Vélez, Historiador


Agenda de la Fundació Pere Ardíaca

+ info: www.fpereardiaca.org



CAFÈS DE TARDOR



Brigades, una forma de solidaritat

divendres, 21 novembre


Brigadistes a Paraguai, viure el canvi en primera persona

Oriol Arcas, brigadista

Maria Sánchez, brigadista

Presenta: Esther Díez, Associació Catalana per la Pau




60è aniversari de la Declaració de Drets Humans

divendres, 12 desembre


Els drets humans com a element de propaganda

Adoni González, lluitador antifranquista i activista sindical

Presenta: Luis Juberías, Fundació Pere Ardiaca



Uruguai: la força de la unitat

divendres, 19 desembre


El PC d'Urugruai i el Front Ampli: la força de la unitat

Miguel Oxley, Secretariado de la organización del PCU en Catalunya

Presenta: Carlos Torres, Ex-Dirigent del Sindicato Único Nacional de la Construcción y Anexos (SUNCA) d' Uruguai



PAU, GUERRA I NEOLIBERALISME

(La guerra com a clau de volta del capitalisme global)


El neoliberalisme, com a projecte de classe d’acumulació d’uns pocs en perjudici de la immensa majoria de la societat, està en bancarrota. Les causes: la crisi de model provocada, així com la pèrdua de prestigi que ha patit debut a l’agreujament de les desigualtats social, i al haver dut a sectors importantíssims de la població més enllà del llindar de l’exclusió i la pobres.

Aquesta erosió de legitimitat que ha patit el pensament neoliberal, ha incrementat la violència inherent a la dominació i al procés d’acumulació de capital, així com la necessitat de legitimació seguint l’estratègia d’un enemic exterior, generant una cultura de la por que es tradueix en un negoci de la por.


En aquestes jornades, discutirem la relació intrínseca entre la globalització neoliberal i la guerra, farem prospecció dels escenaris que s’obren en aquest final d’etapa històrica i discutirem estratègies per un món amb pau i justícia social.



27, 28 de novembre i 1,2 de desembre

Lloc: Auditori de l'Edifici UPF-Rambla

La Rambla, 30-32 (entrada per Plaça Joaquim Xirau)

Metro L3. parada Drassanes

Organitza: Fundació Pere Ardiaca

Col.labora: Associació Catalana per la Pau (ACP), Fundació Pau i Solidaritat-CCOO, Món-3

Dóna suport: Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat de Catalunya.



dijous, 27 de novembre a les 18.45h


Xavier Badia, Director de l’Oficina de Promoció de la Pau i els Drets Humans de la Generalitat de Catalunya

Luis Juberías, Fundació Pere Ardiaca



dijous, 27 de novembre a les 19h

Després de Bush, quina política de guerra dels EUA



Michel Collon, periodista i investigador (Bèlgica)

Presenta: Jordi Ribó, President de la Fundació Pau i Solidaritat de CCOO



divendres, 28 de novembre a les 19h

La crisi econòmica i les resistències popular, obstacles per a les guerres de conquesta dels EUA



John Catalinotto, del International Action Center (EUA)

Presenta: Xavi Cutillas, Responsable de l'Àrea Internacional del PCC i President de la Associació Catalana per la Pau (ACP)



dilluns, 1 de desembre a les 19h

Europa: entre l'acció per la pau i la lluita interimperialista



Daniel Cirera, Fundació Gabriel Péri i MPP (França)

John P. Neelsen, Professor de la Universitat de Tübingen, membre del Consell Científic d'ATTAC i membre de la Fundació Rosa Luxemburg (Alemanya)

Willy Meyer, eurodiputat d'IU i membre del GUE

Presenta: Toni Barbarà, membre del Secretariat del Partit de l'Esquerra Europea



dimarts, 2 de desembre a les 19h

Guerra i neoliberalisme. Estratègies per la pau.



Samir Amin, economista i President del Third World Forum amb seu a Dakar.

Presenta: Àngels Martínez Castells, doctora en Ciències Econòmiques i patrona de la Fundació Pere Ardiaca

+ info: www.fpereardiaca.org

Non bis in idem

“El liberalisme s’està desplomant com es va desplomar el socialisme real el 1989. Bearn Sterns, Fannie Mae, Freddie Mac, AIG, són com pedres enderrocades del Mur de Berlín liberal”. Aquestes no són les extravagàncies de cap visionari radical, sinó les paraules amb què Iñaki Gabilondo obria el seu informatiu el passat 17 de setembre.

D’aquesta manera podríem evitar que es tornessin a cometre alguns errors que, en aquella tessitura, van aplanar el terreny a l’avenç dels règims feixistes. D’aquesta anàlisi és d’on haurien de partir els debats de les properes assemblees d’EUiA i IU. En efecte, un dels primers riscos amb el qual cal fer els comptes és el de la divisió de la classe treballadora. La inseguretat econòmica i la creixent desconfiança en les institucions democràtiques són terreny fèrtil per a l’extensió de postures reaccionàries i per a la invenció d’un boc expiatori a qui culpar de la situació. Des d’aquest punt de vista, actituds com les del ministre Corbacho en relació a la immigració resulten especialment preocupants. 

Aquesta tendència només es pot contrarestar amb la presència organitzada i activa de les forces progressistes als centres de treball i als barris populars. Aquest hauria de ser, per tant, l’objectiu central dels dos processos assemblearis. Alhora, també convé repassar quines van ser les mesures econòmiques amb què els governs de l’època van intentar superar la crisi i quins van ser-ne els resultats. D’una banda, les polítiques d’austeritat i d’equilibri pressupostari practicades a Europa van tenir efectes desastrosos. El cas del govern Brüning a Alemanya n’és un exemple paradigmàtic: sis milions de persones a l’atur van servir de rerefons a la ràpida escalada del moviment nazi. Més èxit van tenir l’increment de la despesa pública i les reformes socials del new deal estatunidenc. Però tampoc aquestes mesures van ser capaces de restituir a l’economia del país una estabilitat, que només recuperaria plenament amb la IIa Guerra Mundial. 

S’han de tenir en compte aquestes experiències en un moment en què l’únic que es proposa davant la crisi és o bé la recepta neoliberal o bé una poc definida regulació del liberalisme. A les organitzacions de l’esquerra transformadora els correspon plantejar alternatives eficaces i justes a la crisi, que no propiciïn una nova crisi de majors dimensions. 

I, donada la delicadesa del moment, és recomanable que ho facin amb missatges clars i senzills, que portin seguretat i esperança a la immensa majoria de la població que es veu perjudicada per l’actual sistema econòmic.

El Far

Els comunistes lluiten per aconseguir els objectius i interessos immediats de la classe treballadora, però en el moviment actual hi representen al mateix temps el futur d’aquest moviment. A França els comunistes s’uneixen amb el partit social-democràtic contra la burgesia conservadora i radical, sense renunciar per això al dret de captenir-se críticament davant la fraseologia i les il•lusions provinents de la tradició revolucionaria.

A Suïssa sostenen els radicals, sense deixar de reconèixer que aquest partit està constituït d’elements contradictoris, en part de socialistes democràtics, en el sentit francès, en part de burgesos radicals.

Entre els polonesos, els comunistes sostenen el partit que posa com a condició de l’alliberament nacional una revolució agrària, el mateix partit que realitzà la insurrecció de Cracòvia el 1846.

A Alemanya, tan aviat com la burgesia apareix amb caràcter revolucionari, el partit comunista lluita amb aquesta burgesia contra la monarquia absoluta, els grans terratinents feudals i tota la petita burgesia.

Però en cap moment no deixa de fer desvetllar en els obrers una consciència tan clara com sigui possible sobre l’oposició hostil entre la burgesia i el proletariat, perquè els obrers alemanys puguin servir-se de seguida de les condicions socials i polítiques, que la burgesia haurà d’instaurar amb el seu domini, com a altres tantes armes contra la burgesia, perquè després de la caiguda de les classes reaccionàries a Alemanya comenci immediatament la lluita contra la mateixa burgesia. [...]
En un mot, els comunistes sostenen arreu qualsevol moviment revolucionari contra les condicions socials i polítiques existents.

En tots aquests moviments fan ressaltar sempre el problema de la propietat, sigui quina sigui la forma més o menys desenvolupada que hagi pres, com a qüestió fonamental del moviment.

Finalment, els comunistes treballen arreu per la unió i l’entesa dels partits democràtics de tots els països.

Els comunistes menyspreen d’amagar les seves opinions i intencions. Declaren ben obertament que els seus objectius només poden ser aconseguits amb l’enderrocament violent de tot ordre social preexistent. Que tremolin les classes dominants davant una revolució comunista.

Els proletaris no hi tenen res a perdre fora de les seves cadenes. I tenen un món a guanyar.
Proletaris de tots els països, Uniu-vos!

Bolívia lluita per l’esperança

MONTSERRAT PONSA I TARRÈS

Els que no creuen en la democràcia es freguen les mans, diuen que els pobles no poden decidir els seus destins i molt menys, si els ciutadans no estan preparats, referint-se al poble bolivià, amb un Cap d’Estat indígena.

Què s’han cregut! Sàpiguen, els que així pensen, que som molts els que no perdem l’esperança, i estem segurs que la veritat triomfarà.


Els poderosos, fins ara amos de vides i béns, han d’acceptar la voluntat del poble que, en el cas de Bolívia, ha parlat amb el seu vot quan, dos terços de la població, ha recolzat Evo Morales en el seu afany de construir una Bolívia a partir de l’educació, el treball, la tolerància, la justícia, l’equitat per a tots els ciutadans.

Les minories, el terç que fins ara ha dominat –eren menys d’un terç però s’hi han sumat els que volen pujar al carro dels poderosos- no vol perdre les rengles d’aquest país que tants rèdits els han donat. No oblidem que 100 famílies disposen de més de 30 milions d’hectàrees mentre que la majoria està en la misèria absoluta.

Els que manaven i han perdut el crèdit del poble, han d’acceptar la voluntat de la majoria que, a més, vol negociar, pactar mitjançant la paraula, com ha vingut dient al llarg de la campanya Evo Morales i que, un cop guanyador, ha intentat negociar amb els dissidents. “No gobernaré sobre la sangre de mi pueblo” ha dit.

S’ha acabat el temps de domini d’aquella dreta, població d’emigració estrangera que majoritàriament viu a Santa Cruz, grups poderosos, amos de terres, indústries, bancs –croates i alemanys en sa majoria- que han aconseguit fer-se amb el país gràcies als governs militars. La primera i segona generació d’aquests que no accepten Evo, controlen la part productiva de santa Cruz, són ells els que han propiciat el procés secessionista. Són, la gent com ells, els que han venut Llatinoamèrica als ianquis.

Però els pobles llatinoamericans han dit prou, s’han posat dempeus per dir que volen participar en el devenir dels seus pobles, volen escriure el futur que els guiarà cap a un món més just.

Evo té doncs al davant un gran dilema. Opcions? Que els moviments socials aconsegueixin hegemonia a través de la Constitució d’un Estat Plurinacional que reconeix 36 Nacions amb les seves llèngües, cultura, pràctiques socials o fer respectar els drets per la força de l’Estat de Dret. A costat de qui es posarà l’exèrcit? Sempre ha defensat l’oligarquia però cal veure on s’ubica ara.

Diuen que la dreta planteja negociacions a través de l’església catòlica. Veurem com s’ho manega, estarà com sempre amb els rics, o es plantejarà d’acostar-se als pobres? Jugarà amb l’esperança o amb l’oligarquia?

El proper desembre, un Referèndum medirà els suports a la nova Constitució, que planteja, entre altres temes, la distribució de la terra. La propietat màxima estarà entre les 5 i les 10 mil hectàrees per família. D’aquí els plors i el cruixir de dents!

S’ha acabat doncs la veda per als que han oprimit els pobles originaris. Aquests pobles volen ser sobirans, no volen que “aliens” s’immiscueixin en el seu futur, pretenen caminar sols, treballar per a ells, per als seus fills, per a Bolívia.

S’ha acabat també el domini dels del Nord. Com poden dictar normes si no saben manegar-se a si mateixos, tal com es contempla en la pitjor davallada de l’economia americana de la història? Com s’ho faran amb els seus pobres?

Els països veïns els fan costat, àdhuc sembla que la Presidenta de Xile Michelle Bachelet s’avé a negociar la sortida de Bolívia al mar, assignatura pendent des de finals del segle XIX quan la van perdre.

Bolívia vol desfer-se dels dictadors, mai més García Meza (1980-81), mai més Hugo Banzer (1971-78 i 1997-2001) pels disbarats comesos, pel despreci als indígenes –un 70% de la població-. Els bolivians volen avançar pel seu compte, es consideren majors d’edat.

Prou morts i assassinats, no més ultratges racistes. Per què, qui i com es pot justificar la massacre d’homes, dones, nens, pel fet de ser seguidors d’Evo? Sicaris o veïns, ningú pot arrabassar la vida de ningú.

El nombre d’assassinats pot depassar la cinquantena apart de ferits i desapareguts. La Justícia no els pot absoldre, cap persona decent pot ignorar-los. Cal declarar, els responsable de les matances, criminals contra la Humanitat i castigar-los a perpetuïtat.

Amics bolivians, no perdeu l’esperança… Som molts els que estem al costat vostre, de la nova Bolívia. Mereixeu la victòria, que, en aquest cas, està acompanyada de la raó.

L’actualitat del pensament i l’acció d’Allende

TONI SALADO

Aquest setembre s’ha commemorat el 35 aniversari de la mort de Salvador Allende, a més, coincidint amb el centenari del seu naixement. Crec necessari destacar algunes idees-força del pensament i l’acció d’Allende que segueixen d’actualitat.

La primera seria la constatació de la necessitat de superar el capitalisme, i el paper central de les forces del treball (en aliança amb d’altres, com les forces de la cultura) en el procès de construcció del socialisme. En les seves pròpies paraules: “Al Estado corresponde orientar, organizar y dirigir, pero de ninguna manera reemplazar la voluntad de los trabajadores. Tanto en lo económico como en lo político los propios trabajadores deben detentar el poder de decidir. Conseguirlo será el triunfo de la revolución. Por esta meta combate el pueblo. Con la legitimidad que da el respeto a los valores democráticos.” (Intervenció al Congrès de Diputats, com a President, el 21 de Maig de 1971). Aquesta afirmació, que defensa els drets civils i polítics com a drets inherents al socialisme, i la negació de l’autoritarisme com a mitjà per desenvolupar els canvis socials, seran senyals d’identitat de la batejada pel propi Allende com via xilena al socialisme, i el tret diferenciador amb d’altres experiències emancipatòries coetànies.

Un altre valor a destacar del pensament d’Allende és la seva visió del marxisme com una filosofia de la praxi que s’ha d’adaptar al temps i l’espai del procés històric de cada país, en un difícil equilibri per no frustrar les esperances del poble amb objectius massa ambiciosos, però evitant caure en una nova versió del reformisme, en quedar sobrepassat per la gestió quotidiana. En el mateix discurs del 21 de Maig, Allende afirmava: “Y nuestras obras no sacrificarán la atención de las necesidades de ahora en provecho de empresas ciclópeas”; “porque ningún valor universal merece ese nombre si no es reductible a lo nacional, a lo regional, y hasta a las condiciones locales de existencia de cada familia”. Aquesta visió oberta d’Allende, mereixerà les crítiques dels sectors més ortodoxos de les esquerres. De fet, uns dies desprès, el 25 de Maig de 1971, sobre les acusacions d’heterodòxia d’alguns sectors de les esquerres, va dir a la premsa: “para nosotros existe una aplicación táctica de acuerdo con la realidad chilena. Y, si acaso rompiéramos la virginidad de los ortodoxos pero hiciéramos las cosas, me quedo con lo segundo”.

A pesar d’aquestes discrepàncies amb d’altres esquerres, un altre valor a reivindicar d’Allende és la seva vocació unitària (fundador del PS, ministre del Front Popular, fundador de la Unidad Popular) i la seva perseverança contra les actituds sectàries, inclús quan l’extremisme d’esquerres utilitzarà la violència (per prendre fàbriques o ràdios, o per respondre als grups terroristes de l’extrema dreta) i el govern allendista es negarà a utilitzar la força per reprimir-los. Però el pitjor enemic d’Allende va ser, a més de l’oligarquia xilena, l’imperialisme americà, que no podia permetre un govern socialista en un país amb els recursos naturals de Xile, que les seves empreses explotaven fins a la nacionalització decretada per Allende. La intervenció dels Estats Units va ser intensa per derrocar el govern de la UP. Van intentar primer dinamitar l’entesa entre Allende i Tomic per forçar la investidura del candidat conservador Alessandri. Un cop frustrada aquesta opció, es va passar a desestabilitzar econòmicament i política el pais, per propiciar finalment, un cop d’Estat militar que “redrecés” la situació, com va acabar succeint.

Com a reflexió final, faria dos paral•lelismes enllaçant l’exposat amb el present. Primer, tenir sempre en compte la necessitat d’adaptar el procés de construcció del socialisme al temps i l’espai en el qual es produeix, amb la participació de la majoria social més àmplia possible, i amb el ritme que permeti acompassar l’avenç de totes les classes socials que hi participen. Sense ànim de jutjar, posaria el referèndum fallit a Veneçuela com a exemple del contrari: un càlcul no acurat del tempo i de les classes que l’han d’acompanyar. I segon tema, però a partir del primer raonament: no desestimar la capacitat de l’imperialisme americà per desestabilitzar governs de progrés, amb l’ajuda de les oligarquies autòctones. Les provocacions americanes a Equador, Bolívia, i Veneçuela, amb l’ajuda de la Colòmbia d’Uribe, son flagrants.

Pa i roses del segle XXI

ÀNGELS MARTÍNEZ
CASTELLS

Quan per la llarga trajectòria de lluites del moviment obrer europeu ens pensàvem que ja teníem gairebé totes les respostes, ens han canviat les preguntes i cal aprendre a desxifrar les noves incògnites i, fins i tot, a saber-nos mirar i reconèixer com a classe malgrat els canvis que han anat desfigurant la imatge clàssica fins a fer-la (en mirada miop) impossible d’identificar... només una cosa no ha canviat: la necessitat de vendre la força de treball per sobreviure. La fórmula de transformació revolucionària que l’ortodòxia dels anys 70 identificava com la suma dels països socialistes, el moviment de països no alineats i la classe obrera ha quedat obsoleta... A partir dels anys 90, el daltabaix i confusió dels països del socialisme “real”, la nova identificació que cal fer del que ara són països no alineats (i els seus propis problemes) i la metamorfosi a què s’està sotmetent a la classe obrera fan necessària una nova equació, en la qual cal reconèixer el paper de moviments socials alliberadors.

Quan començàvem a tenir algunes respostes a la globalització i anàvem perfilant els trets del capitalisme del nostre temps, arriba una crisi econòmica de forta matriu immobiliària i financera en un sistema cada vegada menys regulat que es desplaça i creix en l’especulació, en els marges de la llei o en la opacitat de les economies submergides (encara que les aigües siguin transparents) ... Un exemple: segons un informe del Fons de Desenvolupament de Nacions Unides per a la Dona (UNIFEM) del 2006, una de les activitats més rendibles del món és el tràfic de persones amb totes les seves derivacions: immigració per a mà d’obra barata (ja sigui amb papers o sense) i tràfic de dones... Noves formes d’esclavisme que ajuden a acumular els beneficis del capital del segle XXI, quan el nivell tecnològic i el desenvolupament del planeta haurien d’haver eliminat tantes malalties curables, la fam, la misèria, l’analfabetisme...

Un petit nombre d’institucions financeres i corporacions multinacionals que actuen a tot el món manipulen el mercat i determinen el nivell de vida i la supervivència de milions de persones a tot el planeta, -en especial en els sectors dels hidrocarburs, del complex militar-industrial, de la indústria agro-alimentària, de les químiques i farmacèutiques i de les empreses privatitzadores de l’aigua- , amb el vistiplau dels principals organismes supranacionals com les Nacions Unides, el FMI, el Banc Mundial i l’Organització Mundial de Comerç, que han estat, a més, agents actius al seu servei en l’actual situació de crisi del planeta. Les directrius neoliberals, que donen cobertura política a la conjuntura econòmica de crisi, es confonen perillosament amb la xenofòbia, el racisme, el feixisme... i signifiquen retrocessos gairebé centenaris en els drets socials, les conquestes obreres i del feminisme, l’estat del benestar i el procés civilitzador. En un model insostenible que externalitza costos empresarials però sobretot ambientals fins arribar a posar en precari la subsistència i regeneració del medi, des de les esquerres es denuncia el neoliberalisme com l’anti-progrés que fa realitat com mai la disjuntiva de socialisme o barbàrie.

Pel que fa al component “classe obrera” sembla quedar enrere aquella primera línia formada els anys 60 i 70, de manera força homogènia, per treballadors (que no treballadores) en la seva majoria del metall, amb un nivell de sindicació superior a la mitjana, contracte fix i un sou lleugerament per sobre del nivell de subsistència (encara que sobre el nivell de subsistència hi hauria molt a dir perquè a vegades es confon també amb el progrés del propi sistema: recordi’s perquè Henry Ford va apujar a començaments del segle XX el sou dels seus treballadors...) La classe obrera industrial de fa poques dècades, avantguarda del moviment obrer, s’esquerda i transforma amb les externalitzacions de serveis, les deslocalitzacions, els canvis del model productiu, les noves tecnologies, la segmentació dels mercats de treball, el paper de la formació i els coneixements en la força productiva del que s’anomena amb volgut equívoc “capital humà” i que introdueix més segmentació i condiciona les possibilitats d’ascens a costosos requisits que han d’assumir les persones joves amb esforç i diners propis, o crèdits que els hi asseguren deutes abans que treball.

Les directrius que vénen d’Europa (65 hores, però no sols) juguen sense respecte amb els temps i deures de la seva vida convertint l’agenda diària en cursa d’obstacles, i l’atenció i cura de les persones que s’estimen, en obligació i deure. La conciliació dels temps es fa més difícil, el pes creixent de la hipoteca i l’encariment de la cistella de la compra té també biaix de gènere i obliga a nous equilibris quotidians. Finalment, les ajudes que des de les diferents administracions es donen o es volen donar no arriben a materialitzar-se en solució alliberadora.

Tot i així, les dones hem d’assumir el lloc que ens pertoca ara a l’avantguarda de les lluites contra la crisi i per un altre món possible. El fil roig passa ara, més que mai, per les dones treballadores que han d’enfortir i enfortir-se en els sindicats de classe; pels col•lectius altament feminitzats de treballs i contractes en precari; per les dones immigrades que tenen també dret a pa i roses, però que per ara sols tenen molts deures i els drets escatimats; per a les que cobreixen les vergonyes del sistema treballant per sous indignes en els serveis privatitzats o d’assistència i cura; per totes les dones treballadores que es mouen en el difícil equilibri entre la marginalitat i la consciència de classe; per les dones lluitadores d’ara i de sempre que teixeixen xarxes entre drets civils, socials, econòmics i laborals. Ara tenen més que mai, i com a col•lectiu, un lloc a l’avantguarda.
(per a la meva amiga Pilar Fuster)

PEL QUE FA A LES DONES QUE HAVIEN ADQUIRIT VISIBILITAT COM A COL•LECTIU EN CREIXEMENT EN EL MÓN LABORAL EN LES DARRERES DÈCADES, HAN DE FER FRONT A TRES OFENSIVES IMPORTANTS DE LA CRISI:

1) La pèrdua de conquestes i seguretat en el món del treball

2) L’ofensiva ideològica que les vol de retorn a casa i les entabana perquè, més enllà i al marge del seu legítim dret i voluntat de ser mares, acompleixin un deure no escrit de donar a llum fills “nostrats” (també per compensar/contenir la immigració)

3) La desregulació en tota la seva amplada, des dels temps de treball i el desmembrament dels serveis “amics de les dones”, en especial de salut i ensenyament

El tabú de l'augment salarial

Ara que la crisi financera s’aguditza surten a la palestra els habituals receptaris. Totes les receptes dels economistes de camarilla, però, tenen un ingredient en comú: la contenció salarial. El problema d’aquesta recepta per a temps de crisi, és que ningú se’n recorda en temps pròspers de repartir la bonança en forma d’augments salarials.

Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística entre els anys 2000 i 2006, el salari mitjà dels espanyols va passar dels 1.326,4 euros mensuals als 1.613,5 euros. Però si computem l’efecte de la inflació, la impressió de guanyar més queda reduïda a una mera quimera: en termes reals, la renda mitjana va augmentar només uns mísers noranta cèntims. Tot això en anys de creixement del PIB per sobre del 3%.

Com s’ha pogut mantenir una demanda que sostingui aquests augments de PIB sense augments salarials? L’explicació cal cercar-la en aquests darrers anys de demanda inflada “a crèdit”. La demanda s’ha mantingut artificialment a base de donar targetes i préstecs a mansalva. Aquesta demanda a crèdit només ha aconseguit posposar la data del xoc de realitat i ara en paguem les conseqüència amb unes xifres d’impagats astronòmiques.

No hagués estat millor créixer de manera sostenible, amb una demanda real estimulada per un augment del poder adquisitiu fruit d’un millor repartiment de la riquesa? Una de les grans fal•làcies del capitalisme és creure que és possible viure a crèdit.

Podria cercar-se l’origen d’aquesta mentalitat en les arrels protestants d’aquest sistema econòmic, sobretot en relació a la idea de predestinació, en la perillosa noció de creure’s tocat per la vareta màgica de la salvació eterna. Aquest perillós optimisme sempitern, tret fatídic del nostre president de govern, ha portat als desastres més grans. Qui contrau el deute i qui el paga temps després rarament són la mateixa persona, encara que siguin una única entitat corporal. Quan s’invoca el tòpic de l’ascensor social, poca gent té present que l’ascensor té recorregut en ambdós sentits. De la mateixa manera que quan els titulars dels diaris afirmen que “la borsa rebota” mai no contemplen que els qui reboten no són els mateixos que s’han estimbat.

Quan Solbes diu que “si la recesión sirve para limpiar la economía y remontar la situación, no tiene la mayor importancia” està despreciant molts treballadors que ho estan passant malament. Aquesta frase exposa un pensament encara més perillós que la predestinació protestant. Exposa una mescla de darwinisme social i frívol maria-antonietisme. Quan el pastís torni a créixer, caldrà que recordem a aquests apòstols de la contenció salarial, la frase d’en Trica de Llançà, germà de Ferrer Guàrdia evocat al Quadern Gris: “S’han de fer parts iguals, parts iguals…”

7 d'octubre: per un treball digne per a tothom

JORDI RIBÓ I FLOS

Crisi, salaris, directives de la Unió Europea...són els tres problemes més rellevants que en aquests moments pengen damunt del cap dels treballadors i treballadores europeus. Si anem més enllà, a l’escala del nostre planeta, podem concordar que l’aspiració mes urgent que té molta gent es poder gaudir d’un treball digne, considerat com digne aquell treball pel qual es rep un salari suficient, que no posa en risc la salut i que gaudeix de prestacions socials...que lluny estem encara de la civilització!


La crisi actual poc té a veure amb les anteriors, no perquè no estigui provocada per les elits empresarials, sinó perquè la classe que surt reforçada i que hi guanya és l’oligarquia financera, amb els moviments especulatius que comencem a conèixer, i front els quals, governs com el de G.W. Bush surten sorprenentment amb nacionalitzacions. Potser ens han canviat les preguntes, però algunes respostes segueixen essent: organització, resistència, alternativa i mobilització, respostes, o millor dit, tasques claus per fer front a aquesta nova configuració dels poders econòmics i polítics.

Els salaris no a rriben a fi de més, però això no es d’ara: ja l’aplicació de la moneda única, l’euro, va dur una puja de preus no menyspreable, els famosos “arrodoniments”...tot es va arrodonir menys els sous, que més aviat es van retallar, almenys en el poder de compra. Avui, els preus de l’habitatge estan pels núvols, l’alimentació fresca comença a ser un article de luxe per aquí...als països empobrits la fam no només no ha desaparegut, segueix matant milers de persones, s’especula i es privatitzen béns i recursos naturals com l’aigua, l’energia, els propis aliments...és més rendible donar combustible a un cotxe que de menjar a la gent...això es el capitalisme avui, com sempre explotació, espoliació, misèria...

Ah! Però els buròcrates europeus ens volen fer treballar 65 hores setmanals, volen anular els drets cívics i socials, tenen per objectiu carregar-se la negociació col•lectiva, els sindicats, perquè saben que la classe obrera es dèbil, esta fracturada i no esta constituïda com a tal, i per tant no té una alternativa econòmica en condicions de ser defensada...

Què cal fer? Doncs organitzar-se, construir organització, sortir al carrer amb les idees del que volem avui clares: contra els efectes perversos d’aquesta crisi, en defensa de les nostres condicions laborals, del nostre poder de compra, per la millora dels salaris, contra les lleis nefastes que ens volen imposar com la prolongació de la jornada laboral, contra la directiva de la vergonya, per la unitat dels treballadors i per un nou internacionalisme que uneixi e ls treballadors i treballadores del món...

Per això cal mobilitzar-se el dia 7 d’Octubre, en defensa d’un treball digne per a tothom!

Llei d'educació de Catalunya: oportunitats i temors

AEP
“Perquè escatimar diners per a l’educació és propi d’una administració irresponsable amb el poble que representa”. Així finalitza el comunicat que l’AEP-Associació d’Estudiants Progressistes vàrem fer públic en conèixer la sobtada notícia sobre la intenció de suprimir el Batxillerat nocturn. I és que, darrerament, la Conselleria d’Educació i el seu titular, Ernest Maragall, ens donen un ensurt cada pocs mesos, per aquella mania tan seva de prendre contínuament decisions tan desafortunades com unilaterals.


En definitiva, en pocs mesos la conselleria ha aconseguit marejar i cansar tothom sense avançar en l’eliminació de la doble xarxa d’escoles. Ens hem sentit enganyats i menystinguts en tot aquest procés digne d’un partit de tennis entre el progrés i l’immobilisme.

I ara què? Ara comença el tràmit parlamentari i serà difícil canviar res perquè l’oposició s’està fregant les mans amb aquest avant-projecte que tant els agrada. Ara bé, això no ens ha de fer baixar la guàrdia; com a part de la comunitat educativa i com a agent social, és el nostre deure seguir treballant per una escola pública digna i potent. Perquè nosaltres no som irresponsables no renunciarem a cap forma de protesta i no callarem!

*Associació d’Estudiants
Progressites
www.aep.cat
>